Del que no he parlat

S'acaba el mes d'octubre i constato com al llarg d'aquests 30 dies he anat veient com temes que podien ser susceptibles de ser tractats en una notícia, han anat passant de llarg.
No he parlat del PP, ni del PSOE, ni de Rajoy, ni de Pedro Sánchez, ni de Rufian, ni de la corrupció, ni del procés català, ni de l'aprovació de la moció de confiança ni dels pressupostos, ni de els atacs judicials a Carme Forcadell, ni del documental "Astral" del "Salvados", ni del canvi d'hora, ni de Castanyada vs. Halloween, ni de l'Escola Nova XXI, ni dels canvis a la meva escola, ni de la reobertura de l'antena de Calders, ni dels "problemes" a l'equip de futbol del Roc, ni de l'aniversari de l'Ona, ni de la nova habitació que li fem a l'Ona, ni de l'aniversari de Nàufrags...

Senzillament he anat vivint la vida (tot i que a vegades això no és tan senzill) i passant dies en que acabava molt cansat i ni pujava a engegar l'ordinador (com que ara ja rebo els correus al mòbil, així igualment estic al dia de les jugades més interessants).
A vegades improvisant sobre la marxa, a vegades surfejant sobre onades que semblen molt grans, però es deixen cavalcar i t'acaben portant a alguna platja, a vegades tancant ulls i orelles i mirant cap endins o cap enfora... fins i tot a vegades pensant si algun dia s'acabarà això del picalapica (que suposo que sí).

En fi, tot i així, amb aquesta notícia hauré aconseguit mantenir la mitjana de 10 notícies mensuals, tot i que he de reconèixer que aquest mes no ha estat tan fàcil com altres mesos.

A veure el proper...

...i gràcies per la paciència i la fidelitat....

Un fart de riure!

Va tan bé quan et pots fer un bon fart de riure!!!
I jo l'altre dia, a través del facebook, vaig ensopegar amb un vídeo en que uns monjos tibetans feien un joc amb el qual es divertien moltíssim i vaig acabar plorant de tant riure...
Fins i tot penso que tindria molt èxit si el practiquéssim aquí a les festes majors o gimcanes populars. Només necessitem 2 bidons, 4 matalassos i 2 catifes... i moltes ganes de riure de nosaltres mateixos i dels del nostre voltant.
Gaudiu-lo!

La llar de foc

Quan la tinc ben neta, hi poso un parell de troncs en paral.lel, deixant un espai entre els dos que omplo amb unes quantes pinyes, trossos de fusta de les caixes de maduixes de l'estiu i algunes branques petites. Després una pastilleta tipus PatFuego i amb l’encenedor de la cuina la flama inicial que ho encén tot.
De seguida arrenca un foc que encara és molt artificial (la química de la pastilla), però mica a mica va prenent a les pinyes, les restes de caixes i les branques.
En aquests primers moments cal estar una mica al cas perquè no s’ofegui i aviat posar-hi alguna branca més grossa o un tronquet petit que vagi avivant el foc. I quan ja estiguem segurs que el foc és ferm, llavors ja es pot carregar amb troncs més grossos que aniran cremant mica a mica i deixant brasa i cendra.

Una escalfor molt agradable anirà expandint-se des de la llar de foc fins acabar omplint tot el menjador, de manera que quan sortim per anar a una altra part de la casa tindrem sensació de fred i, en canvi, quan retornem al menjador ens inundarà aquella sensació de caliu tan confortable.
Tard o d’hora trobarem una excusa per anar a raure al sofà... Potser per llegir el diari, per mirar la tele o simplement per descansar un moment... I la vista anirà a espetegar a les flames que ballen i ens omplen les pupil.les d’aquella meravella de colors que oscil.len  entre el vermell i el groc, passant per tota la gamma de taronges... És un espectacle hipnòtic i màgic, que segur que entronca amb un punt tribal de la nostra història com a espècie.
I, més enllà de la vista, els altres sentits s’omplen d’aquesta màgia: l’olor de llenya cremada (olfacte), el crepitar de les flames i de tant en tant l’allau d’uns troncs que rodolen (oïda), l’escalforeta que se’n desprèn (tacte) i fins i tot podrem satisfer el gust si hi posem unes graelles i ens acabem menjant una bona botifarra a la brasa.

I l’esperit es relaxa, s’alenteix, es calma... Davant del foc abracem un nou ritme per enfrontar-nos al que ens hagi de venir, prenem una nova perspectiva, relativitzem les gravetats que potser no són tan greus...
 I si tenim algú al costat que ens estimem (ja sigui un fill o la parella) serà fàcil que acabem buscant el contacte de les pells i ens acaronem una mà o ens passem el braç per l’espatlla o deixem caure el nostre cap sobre la seva espatlla...
I si cometem l’error de treure’ns les sabatilles i deixar descansar els peus sobre alguna superfície...llavors Morfeu ens vindrà a parlar molt fluixet a l’orella i de manera suau i imperceptible podem caure en un son molt agradable...

No tot és dolent en aquesta fugida dels plaers de l’estiu amb que ens castiga la tardor.
Ens permet redescobrir altres petits plaers, com el de la llar de foc...
O potser no tan petits...

No tot és de color rosa

En aquest bloc sovint parlo de gaudir de les petites coses, d'estar alerta per descobrir els petits plaers que poden envoltar-nos i passar-nos desapercebuts si no hi parem atenció... I hi crec fermament.
Però no tot és de color rosa.
De la mateixa manera que hi ha els petits plaers que poden alegrar-nos el dia, hi ha les petites decepcions, frustracions, contratemps que ens els poden esguerrar.
I és que de vegades davant d'unes expectatives o una situació molt favorable als nostres interessos, de sobte alguna cosa que no teníem prevista es torça i ens fa canviar els plans quan ja gairebé assaboríem un petit plaer.
I tot i que si analitzéssim fredament la situació segurament no podríem ni voldríem donar-li tanta importància, en aquell moment són contratemps que ens poden arruïnar el dia.

Descobrir el teu nom al full de substitucions quan ja havies previst com aprofitaries l'hora lliure que tenies...
La trucada de telèfon que saps de sobres que serà d'aquella persona que "segrestarà" la teva parella durant mooolta estona, ara que us havíeu quedat sols i us miràveu de manera còmplice...
La previsió meteorològica que tira per terra els plans que havies previst per sorprendre la família amb una excursió llargament desitjada...
Aquella febre inoportuna que t'impedeix anar al concert que et feia tanta il.lusió...
L'electrodomèstic que s'espatlla i t'anuncia que aquells diners que estaves reservant per una cosa, de cop hauran de destinar-se a una altra no desitjada...
Aquella resposta mancada d'interès, empatia o gràcia i que fa que de cop se't glaci el somriure i se't passin les ganes de dir el que anaves a dir amb tota la il.lusió...

Petites coses... Sí... Petites...
Però les petites coses són les que marquen la diferència per bé o per mal i sovint no tenim prou lucidesa ni som capaços de relativitzar-les per poder superar els contratemps que ens provoquen.

Per sort, o per desgràcia, a vegades ens disfressem de jugadors de pòquer i intentem fer veure que no ens ha afectat tant, però, per dins, a vegades, la trencadissa s'arrossega una bona estona...

Mira que feia dies que no escrivia... i avui m'ha sortit per aquí... per constatar que... sí, amics... no tot és de color rosa...

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials

Aquesta frases (que trobo brillant) és l'inici i el resum d'una novel.la fantàstica de la que ja en vaig parlar en el seu dia: "Un any i mig" (Sílvia Soler).

notícia del juny 2015

La parella protagonista, el Jaume i la Tina, conviuen, ara ja jubilats i sense la companyia omnipresent dels fills i sovint reflexionen sobre la seva relació: el que els uneix i el que els separa, el que els agrada i el que els molesta. I sempre acaben trobant arguments per continuar junts, minimitzar els aspectes negatius i valorar el que comparteixen i els fa tirar endavant.
Però les reflexions són serioses i profundes i m'encanta rellegir-les perquè penso que són coses que, tard o d'hora, amb major o menor intensitat, ens passen a totes les parelles.
I, jo, com el Jaume i la Tina, sempre opto per continuar, superar tot el que s'hagi de superar i continuar endavant fent més gran aquesta bonica història.

A veure què us semblen aquests fragments del llibre:

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars  de  minúscules  hostilitats  matrimonials.  Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Quaranta anys de convivència amb algun sotrac important, entre setmanes i setmanes de bonança enfilades amb el fil de la quotidianitat. Un afecte pres, quallat pel temps i la confiança. Amb sexe apassionat, de vegades. I amb amor sense passió, unes altres. I amb sexe sense amor també algun cop. Amb gestos tendres i converses travades.  I  amb  moltes,  centenars  de  minúscules  hostilitats matrimonials.
De vegades les sent com una xarxa de seguretat: si el seu matrimoni ha tolerat tot allò, si ha resistit, potser vol dir que la relació és a prova de bomba. De vegades, en canvi, la xarxa li cau al damunt i l’empresona. Tots dos proven de desfer-se’n, però no com lluitarien per treure’s del damunt una biga de ferro o una gran pedra de formigó. La xarxa no els aixafa ni els priva de respirar. Només és enutjosa, terriblement enutjosa.

(...)

Segurament, pensa la Tina, en Jaume es pregunta en silenci per què la seva dona s’entesta a molestar-lo, si hi ha  alguna  raó oculta  que  l’empenyi  a  posar  mimosa  al menjador,  quan  sap  que  ell  no  pot  suportar-ne  l’olor. Potser pensa que és una venjança. Podria dir-li: Que no m’estimes? Per què actues com si jo no existís, com si no t’hagués dit mai que aquesta olor dolçassa em fastigueja? Però segurament el seu home pensa que no n’hi ha per tant. Que la mimosa es pansirà d’aquí a quatre dies i ja estarà passat. Una pedreta més, minúscula, a la sabata. Al cap d’una setmana ja no la notarà, és rodoneta, polida, molt poqueta cosa.
Anirà a parar a la capsa de les minúscules hostilitats matrimonials. S’afegeix a la pila discretament i es confon amb totes les altres.
És una col·lecció que no té cap valor, potser valdria més  llençar-la.  De  fet,  cap  dels  dos  se’n  recorda  mai d’aquesta capsa plena a vessar. No és que tinguin interès a guardar-la —ni la Tina ni en Jaume són rancuniosos—, simplement s’ha anat quedant allà, al fons de tot de l’altell de l’armari. Potser, només potser, si algun dia la seva relació es trenqués, anirien a buscar la capsa, l’obririen i es llançarien a la cara les pedretes minúscules fins a quedar-se ben descansats.

(...)

És com si, tot d’una, totes aquelles minúscules hostilitats matrimonials, centenars, potser milers de minúscules hostilitats matrimonials acumulades durant els gairebé quaranta anys de matrimoni, s’haguessin compactat en un volum enorme. Un volum que li impedeix avançar, gairebé respirar. Una nosa insalvable.
Es fica a la dutxa i, mentre l’aigua calenta la destensa momentàniament, s’adona de l’absurditat d’aquest pensament que l’ofega. Les dues Tines –àngel i dimoni, bruixa i princesa- s’enreden en una batalla dialèctica dins del seu cap.
- En Jaume em fa nosa. L’hauré de fer fora. Cal que l’aparti.
- Això, convida’l a marxar, ara que ja han marxat els fills, també. Et ve de gust quedar-te sola?
- Ja saps què diuen: val més sola...
- I no compta per a res, tot el que heu viscut junts?
- No és suficient.
- En realitat, és un bon home. T’estima. Què hi tens en contra?
- No res. Res d’objectivable. Petites coses. Centenars de retrets minúsculs.
- Ell també en deu tenir una pila.
- Segur. Per això no té sentit...
- Això és el matrimoni. Això i centenars de minúscules tendreses, també.

(...)

Està segur que la Tina es pensa que ell no pateix pels fills. Que se’ls estima sí, és clar, però que no hi pateix tant com ella. És difícil de dir. En qualsevol cas no pateixen de la mateixa manera, això és ben clar. En Jaume és un home serè i contingut. La Tina és intensa i tendra. Teòricament és una bona combinació. De fet va ser-ho, durant molts anys. En algun punt, però, la barreja suau i ben travada va començar a fer grumolls, com la llet quan es talla. La serenitat d’ell crispava la Tina. La intensitat d’ella trastornava en Jaume. S’irriten mútuament. I es perdonen. I es tornen a irritar. Basen el seu pacte de convivència en allò que tenen en comú: els fills, sobretot. I el passat. I una vida raonablement agradable. Què hi ha fora d’això? Hi són, encara, ells, darrere d’aquest gran globus que s’ha anat inflant i que omple tota la casa? En Jaume i la Tina, tots dos, temen que si un dia gosen punxar el globus... si es desinfla, es trobaran davant d’un buit immens.
De tant en tant es mira la seva dona quan ella no ho sap. Quan llegeix, a la vora dels vidres. Sol estirar-se al sofà i descansa les cames damunt d’una pila de coixins. Les té creuades i les sabatilles li pengen. (...)
En aquests moments en Jaume es deixa endur per una sensació de confort. Se sent confortablement instal·lat en la vida que han construït a mitges amb aquesta dona que fa ballar la sabatilla. Per uns instants té la certesa que no hauria sortit tan bé amb cap altra. És una petita, minúscula victòria, un segon d’eufòria: la vam encertar. Voldria dir-li tot això que sent, tot el que està pensant. Però no ho fa. No sap per què. Potser perquè si interromp aquest instant preciós tot s’esmicolarà: el confort, la confiança, el benestar. Perquè potser és només un miratge. Per si de cas.
Són moments de pau, com illes molt petites surant en la gran massa líquida dels dies.

(...)

De cara a tots els altres passarà la prova amb una nota excel·lent. Però has de saber, Jaume –li havia dit, just quan ell es ficava un tall de fuet a la boca-, que tot això serà pura façana. Em sento infeliç, deia la Tina, i ell s’ennuegava amb el fuet, i lamento dir-te que et toca a tu aguantar-me. Davant dels altres he de dissimular, només davant teu puc deixar-me anar.
Aquest és el seu paper? Aguantar-la? Veure-li el cantó antipàtic? Entomar els mals gestos, les paraules lletges, la cara llarga? Ell ha de ser el sac de boxa que rep, impertèrrit, els cops de puny de la infelicitat de la seva dona?
¿És aquest l’affectio maritalis al qual es refereix l’ordenament jurídic per emparar el dret de no declarar contra el cònjuge? Quan el capellà que els va casar, quaranta anys enrere, i els va demanar que s’estimessin i s’honoressin tota la vida, estava pensant en moments com aquest?
En la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa... i en els dies de mal humor injustificat, de preguntes insidioses, de retrets infantils, de centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Mantenir viu l’amor en aquestes circumstàncies, quan ens assetgen inconvenients menys dramàtics que la malaltia o la pobresa. Quan la vida quotidiana ens consumeix. Potser sí.

(...)

La Tina ha rebut l’abraçada, s’ha deixat fer i, finalment, ha amollat un somriure d’agraïment. Les abraçades d’en Jaume són vitamíniques i ansiolítiques. Sempre ha estat així. Aquest home té més paciència que un sant, reconeix, íntimament (...)
I en Jaume? Fins quan resistirà? fins quan es mossegarà els llavis, fins quan li oferirà abraçades després dels seus estirabots? Fins quan tindrà la paciència de fer-la raonar, amb arguments i bones paraules? –Fins quan tolerarà que ella, aquesta dona capficada i enervada en què s’ha convertit la Tina, li amargui la vida? No pot entendre per què ho fa. Com la suporta. Per què, en realitat, la va triar a ella?

Planificar i executar

A casa de tant en tant planifiquem (tot i que sovint improvisem...jeje). I a vegades fem llistats de coses que cal fer, però no a curt termini. A vegades és a mitjà termini. Diem "ens faria falta...", però perquè llavors la situació econòmica no ho permet o perquè altres prioritats passen per davant, aquell objectiu queda a la llista d'espera i s'hi pot passar molt temps...
Mireu aquesta llista... La devia escriure fa ben bé 3 0 4 anys i un dels punts recull el fet que se'ns va espatllar un congelador petit que teníem al garatge. Però com que teníem el gran a la cuina, vam decidir que prescindiríem d'aquest luxe i, quan ens anés bé i trobéssim l'oportunitat, ja en compraríem un altre...
Mica a mica vam aconseguir anar ratllant les altres coses i ja gairebé només quedava aquest congelador.
Aquest estiu ha caigut i ja he pogut ratllar aquest "Congelador?" que feia anys que ens acompanyava...

I ara anem per l'habitació de l'Ona...
Encara dorm a l'habitació de quan va néixer, en un llit convertible que ja va fer servir el Roc, en una habitació petita i atapeïda de coses, amb una paret on han sortit més esquerdes que en tota la casa junta...
Ja feia més d'un any que dèiem que li havíem de fer l'habitació nova i vam decidir que la seva nova habitació seria la que fins fa poc era l'estudi.
Primer vam traslladar l'estudi a l'altell.
Després vam començar a buidar coses de l'antic estudi... Això ho vam començar a fer l'estiu del 2015 i quan va començar el curs 15-16 ho vam deixar aturat.
Aquest estiu 2016 vam reprendre el projecte: vam acabar de buidar l'habitació, vam parlar amb el guixaire i fa pocs dies vam anar a un parell de botigues de mobles amb les mides de l'habitació i finalment ens vam decidir i ja hem encarregat l'habitació.
Ara, hem de coordinar l'electricista i el guixaire per deixar-la a punt. Després ens la pintarem nosaltres mateixos (l'Anna és experta en aquest aspecte i li encanta) i finalment arribarà el dia i l'Ona podrà estrenar la seva habitació.

A vegades sembla que eternitzem els projectes, però penso que també té el seu punt positiu i fins i tot educatiu.
Aquesta planificació de què vols fer, de com ho vols fer, de quins passos has de seguir i de quin pressupost necessites...
La paciència d'esperar el moment oportú quan és possible tirar-ho endavant i no precipitar-se abans d'hora...
La intenció de fer-nos nosaltres mateixos tot el que puguem per sentir-nos-ho més propi i estalviar-nos uns diners...
La il.lusió multiplicada pel temps d'espera quan finalment ho pots fer realitat i la valoració que faràs d'allò que ha costat temps i esforç aconseguir...

A casa nostra ho fem així: primer planifiquem (quan no improvisem...) i, quan es pot, executem.
I ara que es pot, us asseguro que l'Ona està contentíssima!!

Compta amb mi!

La Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Vilavecchia ha presentat un nou projecte de cures paliatives pediàtriques i han fet un vídeo molt emotiu, sensible i deliciós amb la col.laboració dels Txarango que han cedit els drets de la cançó "Compta amb mi" (cançó també molt bonica).
La Fundació Vilavecchia, creada el 1989, està present en tots els hospitals catalans on es duen a terme tractaments d'Oncologia i Hematologia Pediàtrica i la seva raó de ser es basa en l'atenció integral de les necessitats dels nens i joves malalts de càncer i d’altres malalties greus de llarga durada i en el suport a les seves famílies, en totes les fases de la malaltia, així com en impulsar avenços en el camp de la Oncologia i la Hematologia Pediàtriques.
Quan em van passar aquest vídeo, em van dir que necessitaven fer-ne molta difusió per arribar a molta gent i aconseguir diners per tirar el projecte endavant.
Jo hi he posat el meu granet de sorra. Escampeu-lo tant com pugueu perquè considero que fundacions com aquesta fan una feina impagable.

Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.

Llums de bona nit

Ahir el Jordi Basté em va despertar amb aquesta emotiva notícia.
Resulta que a Providence (Rhode Island, Estats Units) hi ha un hospital pediàtric a la vora del riu i fa 6 anys, el 2010, un dibuixant anomenat Steve Brosnihan, que entretenia de manera voluntària els nens ingressats amb dibuixos i jocs, va començar a desitjar-los bona nit d'una manera molt especial. Al vespre quan marxava, els feia llums intermitents amb la seva bicicleta i els nens, des de les seves habitacions, li contestaven també fent llums amb lots.
Mica a mica la iniciativa s'ha anat estenent i avui en dia hi ha centenars de persones que fan el mateix. Cada dia, a les 20'30 h i durant un minut fan llums intermitents cap a l'hospital. Alguns ho fan des de casa seva, altres des del carrer, ho fan alguns establiments i comerços, els vaixells que passen pel riu i fins i tot els cotxes de policia.
El Jordi Basté, ho ha definit com un minut  màgic de llums d'amor i jo m'ho he imaginat i m'he emocionat. I he pensat que volia compartir-ho amb vosaltres.
Aquí hi ha un petit vídeo:

Gandhi: frases inspiradores

Aquesta notícia me l'ha feta directament la publicació d'internet catorze.cat, que el passat dia 2 d'octubre va commemorar el naixement de Mahatma Gandhi el 1869.
El va recordar amb un recull de 14 reflexions que em semblen inspiradores i tot un exemple de buscar el camí de l'amor i de la pau.
Només cal llegir-les i reflexionar una mica... Us he destacat les que trobo més encertades...

1. Ull per ull, el món acabarà cec.

2. No hi ha camí per la pau, la pau és el camí.

3. Ningú em pot fer mal sense el meu permís.

4. La felicitat és quan el que dius, el que fas i el que penses està en harmonia.

5. L'acció expressa les prioritats.

6. La recompesa està en l'esforç, no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.

7. El que s'obté amb violència només es pot mantenir amb violència.

8. Cuida els teus pensaments, perquè es convertiran en les teves paraules. Cuida les teves paraules, perquè es convertiran en els teus actes. Cuida els teus actes, perquè es convertiran en els teus hàbits. Cuida els teus hàbits, perquè seran el teu destí.

9. Tot el que es menja sense necessitat es roba a l'estómac dels pobres.

10. Si vols canviar el món, canvia't tu mateix.

11. On hi ha amor, hi ha vida.

12. Sóc un somiador pràctic. Els meus somnis no són il·lusions, els meus somnis els vull convertir en realitat.

13. Primer t'ignoren, després es riuen de tu, més tard t'ataquen i, finalment, guanyes.

14. Viu com si t'haguessis de morir demà, aprèn com si el món hagués de durar per sempre.

Dir-ho, però dir-ho bé

Aquesta última setmana s'ha produït una situació tensa i incòmoda entre les famílies integrants de l'equip de futbol del Roc.
De resultes del canvi de filosofia del club (veure "Objectiu competitiu") a mitja setmana passada (3 dies abans de començar la lliga) el coordinador es va posar en contacte amb 2 famílies per comunicar-los que havia decidit que el seu fill havia de canviar d'equip i passar al "B". Cap de les 2 famílies va acceptar la decisió i els dos nois van plegar del club. Les famílies implicades es van acomiadar del grup de whatsapp exposant la disconformitat amb la decisió patida i alguns pares i mares vam contestar amb missatges de suport i també disconformitat a la postura del club (alguns més conciliadors, alguns més bel.ligerants). En canvi, altres famílies no van dir per no embolicar-se en polèmiques, per indiferència o perquè compartien la decisió del club.
L'endemà el coordinador va posar un llarguíssim missatge en que justificava la decisió presa i matisava alguna de les acusacions que havia rebut. Un missatge que vaig llegir amb interès, però amb el qual em vaig sentir profundament en desacord.
Llavors vaig tenir el dubte de què havia de fer.
Havia de callar i tancar la polèmica?
Havia de contestar amb un nou missatge al grup de whatsapp i allargar-la?
Tenia clar que no estava d'acord amb els arguments que ens havia exposat el coordinador i sabia que podia rebatre'ls i contraargumentar-los, però no tenia clar què fer ni com fer-ho.
I al final vaig decidir redactar una llarga i argumentada resposta i enviar-li per missatge privat perquè necessitava que sabés que NO pensava igual que ell i que no combregava amb els seus arguments. Necessitava que escoltés una altra opinió diferent a la seva amb la mínima il.lusió que pogués entendre-la i fer-se càrrec de com estàvem vivint algunes famílies la nova realitat.
I ho vaig fer, amb educació i respecte, però sense gens de maquillatge li vaig dir tot el que em semblava malament del que havia fet i el per què.
I ell em va contestar donant-me les gràcies per haver-li fet arribar la meva opinió.

L'endemà vaig compartir aquesta resposta amb algunes famílies que sé que pensen igual que nosaltres (entre elles les dues dels que havien plegat) i, amb satisfacció, vaig rebre respostes en que m'agraïen que li hagués fet arribar aquestes paraules, amb les quals se sentia representades.
Fins i tot, amb algú altre, que comparteix la nostra opinió però és més bel.ligerant i menys diplomàtic, vaig compartir aquestes reflexions i em va felicitar pel que havia dit i em va agrair que ho hagués fet. I potser vaig aconseguir que es replantegés alguna iniciativa més polèmica per part seva...

I em vaig sentir molt bé.
Molt bé per haver sabut expressar una opinió divergent, sense amagar-me'n, però, al mateix temps haver-ho fet des de la raó, el respecte i l'educació.
I em va agradar notar la complicitat de les altres famílies que potser haurien reaccionat amb males paraules, males cares o el silenci i, se sentien representades per les meves paraules.

Tan de bo sempre fos capaç d'actuar així: no callar-me, expressar el desacord, però fer-ho de bona manera i sense trencar els ponts de diàleg amb els que pensen diferent de mi.
No és fàcil. 
Sovint és més còmode enfadar-se, però callar. 
O fins i tot explotar i engegar-ho tot a dida, però sense haver estat capaç d'exposar la pròpia opinió.
Aquest cop m'ha sortit bé i estic molt content.