Jornada de reflexió: #ProtestaArtistica

Sí.
Ja sé que la jornada de reflexió és el dia anterior al de les eleccions. Però jo ahir vaig estar voltant per Catalunya (vegeu notícia anterior) i ha estat avui, el mateix dia de les eleccions quan m'he posat a reflexionar.
Tenia tots els sobres de la maleïda propaganda electoral sense obrir, disgustat amb mi mateix per no haver estat capaç de tenir més capacitat de convocatòria per haver tirat endavant alguna iniciativa més a l'engròs com havia suggerit en una notícia anterior  ("Contra la propaganda electoral"), indignat per la constatació que s'han malbaratat una immensa quantitat de diners públics que podien haver servit per fins molt més productius ("Estupidesa humana") i sense saber què fer amb aquells sobres...
No volia llençar-los sense més ni més. Ni volia retornar-los a Correus perquè pensava que és el que farien llavors ells...
I se'm va acudir utilitzar-los per a fer una protesta artística...
La primera obra la vaig tenir clara... col.locar-los ben col.locadets de manera que agafessin aquella forma amb la qual la mà, amb el dit del mig alçat, expressa un sentiment políticament incorrecte...
Però després m'he anat envalentint i han sorgit propostes més creatives i poètiques...
En fi, una anada de l'olla com una altra, però... us convido a sumar-vos-hi. Si tingués twitter hi posaria un hashtag d'aquells i esperaria a veure si més gent s'hi enganxava (si algú llegeix això, li veu potencial a la idea i vol provar-ho... no hi tinc cap inconvenient).

I aniré a votar, eh? Penso que tots hem d'anar a votar. Però penso que hem de rebel.lar-nos davant de certes actituds i comportaments impropis d'una societat avançada i mínimament intel.ligent. i aquest dispendi que s'ha fet en propaganda electoral, mig any després d'haver-ho fet... crec que és intol.lerable!

Bé, us deixo amb la meva "protesta artística" (aquest podria ser el hashtag, no?)

Dit del mig

Castell de cartes

Adorant al Rei Sol...

Efecte dòmino

Mosques

Calders-Banyoles-L'Estartit

Aquest cap de setmana hem fet una d'aquelles maratons que només d'explicar-la ja et canses.

Vam començar la tarda del dijous 23, el dia de la revetlla. Havent dinat vam organitzar-nos per fer els encàrrecs de Manresa el més de pressa possible (uns a fer la declaració de la renda, uns a comprar petards, uns a comprar uns regals a l'Abacus...). I després tots plegats a comprar uns altres regals a Artés. Tot per tenir temps de passar per la piscina abans d'anar de revetlla.
Vam arribar esgotadets però ho vam aconseguir i encara vam poder passar una horeta a la piscina.
Després vam anar a casa d'uns amics de Calders a passar junts la revetlla. Va ser una vetllada molt agradable en que els pares vam anar fent petar la xerrada mentre els nens jugaven a la Play i tiraven petards. Ens ho vam passar tan bé que quan ens en vam adonar ja passaven de les 2 h de la matinada...!!!
I l'endemà volíem llevar-nos relativament d'hora... perquè teníem una sorpresa preparada per al Roc i l'Ona...

Ens vam llevar cap a les 10 h i esmorzant els vam dir als nens que marxàvem de casa i aniríem a dormir fora. Endevinant, endevinant, van descobrir que aniríem de càmping a estrenar la tenda de campanya a... Banyoles!
Per què a Banyoles? Ah! això ja ho sabríem més endavant...

Fet i fotut vam sortir sobre les 12 i vam arribar al càmping de Banyoles sobre les 2 h.
Vam muntar la tenda, vam dinar, vam anar a fer el cafè i a la tarda... a la piscina del càmping!
Remullats i relaxadets vam sortir cap a la ciutat a fer una passejada, sopar i... buscar la segona sorpresa que era... un concert del Ramon Mirabet, dins del festival (a)phònica de Banyoles.
Aquest cantant a casa ens encanta a tots, però el concert era a un quart d'una de la matinada l'endemà d'una nit en que ja no havíem dormit tant com haguéssim volgut.
Vam passejar una mica per Banyoles, vam sopar i després vam anar esperant que arribés l'hora del concert. El Roc va aguantar com un "pepe", però l'Ona es va adormir i es va perdre gairebé tot el concert.
Vam tornar a anar a dormir a quarts de 3 de la matinada... fets pols... I vam dormir tots 4 a la tenda, jo amb l'esquena torta i tots acalorats. A quarts de vuit del matí l'Anna es va despertar per anar a córrer al voltant del llac i jo em vaig aixecar per instal.lar-me al cotxe perquè ja no sabia com posar-me...

Desmuntar la tenda, esmorzar i rumb cap a... L'Estartit, on teníem hora reservada per volar en ultralleuger (allò que no havíem pogut fer per Setmana Santa per culpa de la tramuntana).
Vam arribar bé i després d'una llarga espera finalment vam volar tots 4 i ens va agradar molt (el Roc no ho acabava de tenir clar, però al final es va decidir i li va agradar molt).
Després de veure les Illes Medes des del cel i pilotar una mica i tot, vam dinar en un xiringuito davant mateix de les Illes.
Havent dinat vam anar a la platja, vam fer una remulladeta i alguns vam dormir sobre la sorra i finalment vam enfilar el viatge de tornada per arribar a casa fets pols, però contents de tot el que havíem fet.
L'endemà a llevar-se tard i a recuperar-nos d'aquest amunt i avall...
Us deixo unes fotos de l'excursió:

Després de 4 anys

Aquesta és la portada d'un regal molt especial que van fer-me els alumnes (i les seves famílies) que he tingut els darrers 4 anys a l'escola.
És una història bonica d'explicar...

Fa 4 anys vaig agafar un grup de nens per fer els dos cursos de Cicle Mitjà (3r i 4t de Primària) i quan es va acabar el segon curs hi va haver una reestructuració del claustre de professors i a mi em van passar a 5è, de manera que vaig tornar a agafar la mateixa promoció (tot i que vam refer els grups i d'alguns vaig continuar sent tutor, però d'altres no) i hem hagut d'aguantar-nos mútuament durant un total de 4 anys.
Però resulta que això que podria haver estat una tortura va ser un regal. Perquè aquests alumnes són dels més agraïts que hem tingut a l'escola: bona canalla, educats i força bons estudiants. I tant puc dir jo que he estat molt bé amb ells, com ells mateixos i les seves famílies han manifestat que han estat bé amb mi. En aquestes condicions el final de curs han estat uns veritables "jocs florals" en que hem anat intercanviant elogis i agraïments.
Ja la reunió final la vaig voler enfocar diferent de com la plantegem habitualment i va ser molt més "viscuda" i farcida d'anècdotes compartides aquests 4 anys i consells i agraïments sincers. Perquè aquests 4 anys m'ho he passat encara més bé del que ja m'ho passo normalment fent la meva feina. Aquest mateix bloc ha estat testimoni algunes vegades de dies en que he sortit de la classe amb un somriure als llavis, satisfet i orgullós del que havíem fet i compartint aquesta sensació amb els meus alumnes. Crec que aquests darrers 4 anys he millorat com a mestre, perquè aquests alumnes m'han permès provar coses que han sortit bé i m'han fet adonar de les que no em sortien prou bé. I així he pogut anar millorant contínuament, aprenent dia a dia al seu costat i, sobretot, passant-m'ho molt bé i, de retruc, fent que ells s'ho passessin molt bé.
Les famílies també em van agrair la meva tasca i dedicació amb algunes afirmacions que em van fer posar vermell i emocionar, valorant moltíssim l'acompanyament que havia fet amb els seus fills aquests 4 anys.
No puc recordar tot el que em van dir, però si el sentit i les abraçades i petons que alguns em van voler fer en l'entrega final d'informes i la manera com em van dir que em trobarien a faltar.
L'últim dia, el dimarts 21 a les 5 de la tarda, quan vaig treure la fila i em vaig acomiadar per última vegada aquest curs, molts alumnes em van voler fer una abraçada de comiat i no pocs van acabar plorant. Les mares s'ho miraven uns metres enrere i algunes també s'emocionaven veient l'escena. Vam estar més d'un quart d'hora allargant el moment i gaudint d'aquella sensació d'estimació i agraïment. Fins i tot algun alumne de qui ja m'havia acomiadat va tornar al cap d'uns minuts amb els ulls plorosos perquè necessitava una altra abraçada, mentre la seva mare em deia "Alguna cosa deus haver fet bé, eh?".

En fi, que va ser molt maco.

I, a més em queda com un preciós record d'aquests 4 anys, l'àlbum que em van regalar, un àlbum d'scrapbooking on cada alumne va confeccionar la seva pàgina amb tot la decoració típica d'aquestes produccions i una foto i una dedicatòria, moltes de les quals em toquen el cor cada cop que les rellegeixo.
Ja sé que hi ha exageració en la seva visió infantil i no em crec pas que sigui el millor mestre del món... És clar que no. Però també sé que hi ha sinceritat i que aquests sentiments que intenten expressar-me en les seves dedicatòries són compartits i el reflex d'uns 4 anys molt bons en que junts hem après i hem gaudit del nostre pas conjunt per l'escola.
Us deixo una selecció d'algunes de les més maques (he pixelat les cares dels alumnes per protegir els seus drets d'imatge):

Per un professor especial, únic, encara que pot ser que no ens veiem a l'ESO, espero que amb això em recordis, igual que jo et recordaré amb tot el que m'has ensenyat.

Et trobaré molt a faltar... Aquests dos últims anys, m'han agradat molt, han sigut impressionants. M'agradaria que siguessis el nostre professor a secundària. Trobaré a faltar el sentit que li dónes a les classes...

No hay mejor profesor que el que cree en sus alumnos

Hola Eladi, aquests 4 anys m'ho he passat molt bé i també he après molt i cada cop que veig Merlí penso amb tu. Ets el millor profe del món

HOLA ELADI!!! Et tinc que dir una cosa: el primer que em va sorprendre de tu, va ser que ets un crac amb la guitarra! M'encanta la teva personalitat, per això ets el millor mestre que he tingut mai. M'agradaria que siguessis el nostre mestre per sempre més. Eh!! I no t'oblidis mai de nosaltres!! GRÀCIES PER TOT!

Tot el que un mestre ha de tenir, ho tens tu.

La teva vocació, il.lusió i passió a l'hora d'ensenyar serà una referència per mi tota la vida

"What Do I know" (Juan Zelada)

Avui és l'últim dia de l'escola i, per tant, faltarà ja també poc perquè jo comenci les vacances.
Les últimes setmanes han estat feixugues, de treballar molt per complir terminis, d'estrès i cansament, de dormir menys del recomanable...
He acabat força cansat... però de fet no us volia parlar d'això sinó d'una descoberta musical.
En els dies d'entrar informes ho vaig fer acompanyat de l'Spotify on, com altres anys, buscava intèrprets que m'oferissin cançons en anglès i una mica animades per mantenir-me despert sense que em pogués distreure amb la lletra mentre treballava fins a altes hores.
Començo per algú conegut, però llavors utilitzo l'opció "Artistas relacionados" i vaig saltant d'un a un altre artista i descobrint música que no coneixia. En anys anteriors vaig descobrir Lady Antebellum, Jamie Cullum o Michael Bublé.
I aquest any he descobert JUAN ZELADA i, en concret, us recomano la cançó "WHAT DO I KNOW".
Espero que us agradi!

Recuperant la forma

El 26 d'abril de 2015 vaig córrer la meva primera cursa de 10 km., 9 mesos després d'haver començat a córrer de manera regular i anar progressant mica a mica.
Com que quan sortia a córrer ho feia amb l'aplicació Runtastic que permet tenir el seguiment del temps, quilometratge, velocitat i desnivell correguts aquests dies he mirat el recull històric de dades.


Abril 2015          10 cops       63'70 km.
Maig 2015           9 cops        59'02 km.
Juny 2015            4 cops        25'48 km.
Juliol 2015           9 cops        42'54 km.
Agost 2015          9 cops        59'56 km.
Setembre 2015    4 cops        18'27 km.
Octubre 2015      5 cops        18'10 km.
Novembre 2015      --                --
Desembre 2015   3 cops        10'23 km.
Gener 2016         3 cops          9'88 km.
Febrer 2016            --                --
Març 2016           3 cops        12'95 km.
Abril 2016           5 cops        23'26 km.
Maig 2016           5 cops        21'09 km.

Mirant les dades es pot veure que des de l'agost del 2015 va haver-hi una davallada espectacular i el motiu van ser les repetides lesions i problemes físics que vaig anar arrossegant.
A l'agost, a Calafell, vaig tenir una estrebada muscular i vaig haver d'aturar-me un parell de setmanes. I després vaig anar tenint problemes amb els bessons, sobrecàrregues, anar al massatgista, aturar-me quinze dies... I després de cada recaiguda havia de recomençar fent una distància curteta i mirar d'anar ampliant mica a mica i quan començava a córrer 3 km. em tornava a fer mal o se'm carregaven els bessons... i... tornar a començar.
Al gener, quan semblava que la cosa començava a anar bé, em vaig trencar els lligaments de la mà i anant enguixat i després amb l'operació i la baixa, vaig passar dos mesos totalment fora de combat.
El 14 de març, un cop tret el darrer guix, vaig tornar a recomençar, però van repetir-se els problemes dels bessons i les visites al massatgista i el tornar a començar de zero...
A l'abril i al maig hi havia algunes curses que m'hagués agradat córrer: la del Nat's, la d'Artés, la de Sant Joan... i no vaig poder-ne fer cap perquè o estava totalment aturat o m'estava recuperant i només corria un o dos quilòmetres sense trencar-me...
I es va anar acostant el 8 de maig que hi havia la cursa dels Batecs Solidaris i com que estava mig bé, vaig intentar forçar una mica per provar de fer la de 5 km. I la vaig fer, però vaig acabar els darrers 500 metres gairebé caminant i amb el bessó ben garratibat.
Un altre cop aturat, massatgista i, per enèsima vegada i ja molt desanimat, al massatgista i a tornar a començar de zero.
Però sembla que aquesta vegada la cosa ha anat bé perquè fa vàries setmanes que no em trenco i que puc anar ampliant mica a mica la distància.
Tant que a dia d'avui, 18 de juny, ja he sortit 7 cops i porto 31'08 km. correguts, distància mensual que no havia fet des de l'agost... fa 9 mesos!!
I en concret avui he fet 5'52 km, distància que no recorria d'una tirada des de l'octubre... fa 6 mesos!!!

Encara que us hagi atabalat amb tantes dades, us asseguro que no estic gens obsessionat amb la distància que pugui recórrer. Només estava atabalat i frustrat per no poder fer la mica d'exercici periòdic que m'havia acostumat a fer i ara estic content perquè S-E-M-B-L-A que tot s'ha anat solucionant i puc anar-m'hi reincorporant.
Toco fusta i creuo els dits per no ser malastruc publicant aquesta notícia.

"Corrandes d'exili" (Pere Quart)

El cap de setmana passat al programa de ràdio "La primera pedra", vaig enxampar la secció "Honorables catalans" del periodista i escriptor Genís Sinca i parlava de l'escriptor Joan Oliver (Pere Quart).
Acabaven de parlar de la seva vida i van començar a fer-ho del seu poema "Corrandes d'exili" i van anar alternant la lectura del poema llegit i explicat pel periodista, amb fragments de la cançó interpretada per la Sílvia Pérez Cruz.
Jo havia sentit fragments d'aquesta poema, però mai no l'havia llegit sencer i em va sorprendre i emocionar la potència i la sensibilitat d'aquest poema que parla del dolor de deixar la pàtria en el moment de l'exili. I la versió de la Sílvia Pérez Cruz em va semblar molt punyent.
Em vaig emocionar.
I després van reproduir un document on el propi autor el recitava a un Festival de Poesia a Barcelona el 1970, en els últims anys del franquisme. I sentir com la gent esclatava després de la lectura del poema en aplaudiments i crits de "Llibertat, llibertat" em va tornar a emocionar.
I em vaig adonar que aquell era un poema molt especial. I em va saber greu no haver-lo descobert abans.
Per això el reprodueixo aquí, per si hi ha algú tan ignorant com jo, pugui deixar de ser-ho.
Us deixo el poema i uns quants vídeos amb la recitació del propi autor i la musicació de Lluís Llach i de la Sílvia Pérez Cruz.

CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

"Those little things" (Ramon Mirabet)

Ja està.
Acabo d'acabar els informes del tercer trimestre i això vol dir que una de les feines més feixugues ha quedat superada.
Estic cansat, però content.
I volia reblar el clau amb una cançó que aquesta setmana m'ha acompanyat sovint i que m'encanta.
És la cançó de l'anunci d'Estrella Damm interpretada pel gran RAMON MIRABET i es diu "Those little things"
De moment només he trobat aquesta versió de vídeo amb fotos fixes de l'anunci, potser més endavant sortirà un vídeo més elaborat.
Potser l'acabaré avorrint, però ara mateix m'encanta i em dóna molt bon rotllo: somriures, estiu, vacances...
Gaudiu-la, clicant a l'enllaç d'aquí a sota:

"Those little things"

La CUP, els pressupostos i la independència

1.- 8 de juny de 2016.
La CUP ha confirmat l'esmena a la totalitat dels pressupostos presentats pel conseller d'Economia, Oriol Junqueras, de Junts Pel Sí. I aquesta esmena, unida a la de les altres formacions polítiques impedeix que puguin tirar endavant i obliga a prorrogar els que hi havia vigents fins ara.
Per a molts, jo entre ells, això suposa incomplir el pacte que va permetre la investidura del president Carles Puigdemont (en el que la CUP es comprometia a no votar mai en el mateix sentit que les forces contràries al procés sobiranista), després que Artur Mas es veiés obligat a fer el "pas al costat" per aconseguir aquest acord.
Segur que els de la CUP tenen moltes raons per explicar aquesta decisió, però fotos com aquesta que els han fet quan han acabat la roda de premsa d'avui (en que sembla que se'ns en fotin a la cara) no ajuda a que puguem entendre'ls.

 2.- Això fa que molta gent, com jo o com el dibuixant Galdric, que posem per sobre de sigles i partits la unitat d'acció per arribar a la independència, no entenguem la posició de la CUP, però...
...no m'agrada tornar a sentir insults i trencaments de ponts com els que vaig sentir dies abans que s'aconseguís l'acord del 8 de gener.
La CUP és una organització assembleària, molt diferent de les altres formacions polítiques i no seré jo ara qui defensi la seva posició, però, tal i com vaig dir aquell 8 de gener ( "A la catalana") per aconseguir la independència de Catalunya ens necessitem tots, els uns als altres. Fins i tot si ara es trenca la legislatura i es fan noves eleccions i la CUP queda exclosa de la següent etapa, el dia que haguem de proclamar la independència ens necessitem a TOTS els que volem la independència.... i a ells també!

3.- Així doncs, em faig ressò d'aquest missatge del jutge Santi Vidal:

Malgrat la decepció, l'aspror, el desencís, la desil.lusió, l'enrabiamenta, la perplexitat, la pressa... malgrat tot el que ara ens pugi com lava volcànica per les entranyes... KEEP CALM i no perdem de vista l'objectiu que és ACONSEGUIR LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA!

Res de retrets, res d'odis estèrils, res de divisions que ens afebleixen, res d'afluixar ni d'abandonar... 

Si trobem un tronc al mig del camí que ens barra el pas (fins i tot si és el mateix tronc que havíem esquivat quilòmetres enrere), analitzem la situació, busquem solucions i trobem el camí alternatiu per continuar amb el rumb ferm cap al nostre destí inel.ludible.

Ningú no va dir que seria fàcil ni ràpid i això farà que quan hi arribem encara n'estiguem més orgullosos!

Visca Catalunya lliure!

Estranya calma + ZAZ

Em va fer gràcia aquesta imatge.
Explica força bé com acabem el curs els mestres (i suposo que totes les altres feines quan s'acaba un període llarg de feina just abans del merescut descans, però jo parlo de la meva). Una mica esgotats, una mica desinflats, una mica depauperats...
I just en aquest rush final, quan toca fer l'última apretada d'acabar els informes, preparar les reunions de final de curs, tancar projectes, fer àlbums, etc, ja no és el primer any que m'abraça aquesta sensació...
De cop i volta, quan vaig fins al capdamunt i hauria d'estressar-me d'allò més perquè s'acosta el termini final i podria semblar que no arribaré a temps de fer-ho tot, just en aquest moment m'inunda una estranya calma.
De sobte prenc consciència que no em servirà de res posar-me més nerviós i una confiança total en que ho aconseguiré (vaig explicar-ho un any a la notícia "Estranya sensació" i avui li explicava a una amiga dient-li "Sé que la bola caurà just al costat i no em tocarà".

Ja ho veieu, tinc molta feina per fer, però he preferit aturar-me un moment a escriure aquesta notícia i fins i tot, enriquir-la amb una cançó que hi combina perfectament: una versió de la cantant francesa ZAZ (molt recomanable tota la seva discografia) de la cançó "Champs Elysées".
Gaudim-la en aquestes tardes llarguíssimes i lluminoses que donen pas a nits serenes i agradables...

Ensenyar sense pretendre ensenyar

Em va encantar la frase.
És d'Umberto Eco, del seu llibre "El pèndol de Foucault" i, en la versió castellana, diu concretament això:

"Creo que aquello en lo que nos convertimos depende 

de lo que nuestros padres nos enseñan en pequeños momentos, 

cuando no están intentando enseñarnos. 

Estamos hechos de pequeños fragmentos de sabiduría".

La vaig sentir de llavis del Carles Capdevila, en una xerrada que ens va venir a fer a Calders i que va ser fantàstica.
Em meravella que aquest senyor pugui estar una hora i mitja parlant, sense seguir cap guió ni llegir cap paper. I que el seu discurs sigui en tot moment interessant, lúcid i divertit, tan divertit com perquè cada cinc minuts aconsegueixi que l'auditori esclati en rialles... Magnífic!

I la frase... quina gran veritat!
Podem estar dient una cosa 50 vegades al dia i no aconseguir res, però segurament aconseguirem que els nostres fills imitin les nostres actituds, sense posar-hi cap esforç especial. 
Aprenem per imitació i per tant aprenem coses que la persona que ens està educant no pretén ensenyar-nos. Ens ensenya sense voler ensenyar-nos.

Ho veig cada dia.
Els meus fills diuen coses que diem l'Anna i jo. Fan coses que fem l'Anna i jo. Tenen tics i manies que tenim l'Anna i jo...
I llavors penso en totes les coses bones que he après dels meus pares i dels meus avis i només puc fer que dir-los:

Gràcies!

Moltes gràcies!