En aquest cas li toca a Fernando Pessoa.
FERNANDO PESSOA (1888-1935) és considerat un dels majors poetes en llengua portuguesa i un dels més ben valorats del segle XX a nivell mundial.
Va ser un personatge molt peculiar. Als 5 anys va quedar orfe de pare i poc després va anar a viure amb la mare a Sudàfrica fins als 17 anys, abans de decidir retornar sol a Lisboa. Va assolir un ampli coneixement de la llengua i cultura anglesa i dels grans autors clàssics grecs i llatins. Des de petit va manifestar por a la bogeria i tendència a profundes depressions. Tenia un caràcter reservat, fred en el tracte, propens a la soledat, distant, inaccessible...
Es va entregar totalment a la seva vocació d’escriptor i va renunciar a totes les coses (vida amorosa i social, guanys materials, reconeixements públics…). La seva vida és un acte de renuncia en favor de la seva obra literària.
El seu món exterior es redueix als trajectes de casa a la feina i a les tavernes del seu barri de Lisboa on no parava de fumar i beure copes d’aiguardent. Aquest alcoholisme creixent va anar minant la seva salut fins que el va dur a la tomba.
Per poder sobreviure va treballar com a redactor de correspondència estrangera en una empresa d’exportacions i va fer de traductor, feines modestes que li permetien un horari flexible i llibertat per dedicar-se a la seva escriptura.
Va participar en la creació de revistes modernistes i avantguardistes de vida efímera: Orpheu (1915), Portugal futurista (1917), Athena (1924).
Després d’anar acumulant fracàs rere fracàs, va viure el final de la seva vida en una mena d’exili interior, desanimat i enfonsat, sense parar de beure i fumar. El dia abans de morir, ingressat a l’hospital sense cura possible als 47 anys, va deixar escrit en un paperet: “I know not what tomorrow will bring” (No sé el que el demà em portarà).
La seva incapacitat per comunicar-se amb els altres era tal que es diu que només va poder compartir els seus pensaments i sentiments amb els seus “altres jo” interiors, aquesta veu múltiple que va habitar el seu “coração de ninguém” (cor de ningú). Com a conseqüència d’aquesta torturada vida interior van sorgir els HETERÒNIMS: va inventar diferents personalitats perfectament delimitades i caracteritzades tant a nivell personal (biografies) com literari (estils diferents) i va anar escrivint com si aquests diferents personatges existissin realment. La creació dels heterònims per a ell és una manera de sentir-ho tot de totes les maneres. Així va intentar donar veu a les paradoxes i contradiccions d’una consciència dividida i fragmentada per explicar-se des de la coherència de les seves diverses veus interiors que li feien impossible ser només un.
Els seus principals heterònims són: ALBERTO CAEIRO, RICARDO REIS, ÁLVARO DE CAMPOS i el propi FERNANDO PESSOA (ortònim).
A continuació faig una breu descripció de cadascun d’ells i transcric alguns fragments dels seus poemes (traduïts al castellà).
Per elaborar tota aquesta notícia m’he documentat amb el llibre: “Un corazón de nadie. Antología poética de Fernando Pessoa (1913-1935)”. Edición bilingüe de Ángel Campos Pámpano. Círculo de Lectores.
ALBERTO CAEIRO
El poeta de l’espontaneïtat, de l’instint que fa una poesia visceralment vivencial, construïda a partir de les impressions que rep del seu permanent contacte amb la natura. Suposa el retorn a l’home natural i primitiu. Utilitza un llenguatge directe, de pobresa lèxica i molt poca adjectivació. Segons ell, el veritable sentit ocult de les coses és el fet que no tinguin cap sentit ocult; les coses simplement existeixen, tota la resta és mentida.
No tengo ambiciones ni deseos.
Ser poeta no es una ambición mía.
Es mi manera de estar solo...
Leve, leve, muy leve,
un viento muy leve pasa,
y se va, siempre muy leve.
Y yo no sé lo que pienso
ni me importa saberlo...
Lo esencial es saber ver,
Saber ver sin ponerse a pensar,
Saber ver cuando se ve,
Y no pensar cuando se ve,
Ni ver cuando se piensa...
A veces me pongo a mirar una piedra.
No me pongo a pensar si siente.
No se me ocurre llamarla mi hermana.
Me gusta porque es una piedra,
me gusta porque no siente nada,
me gusta porque no tiene ningún parentesco conmigo...
El Tajo es más bello que el río que corre por mi aldea,
pero el Tajo no es más bello que el río que corre por mi aldea
porque el Tajo no es el río que corre por mi aldea...
No me importan las rimas. Rara vez
hay dos árboles iguales, uno junto a otro.
Pienso y escribo como las flores tienen color
pero con menos perfección en mi modo de
expresarme porque me falta la simplicidad divina
de no ser más que mi exterior...
RICARDO REIS
És clàssic en la seva poètica i en la seva filosofia: una concepció estoica, però bucòlica de les coses del món. Els seus textos són d’una gran cura formal exquisida i llatinitzant, farcida d’arcaismes lèxics i sintàctics. Fa una poesia mesurada, rigorosa, perfectament elaborada buscant la simetria i l’harmonia. S’esforça per assolir una certa calma interior.
nada, es libre; quien no tiene o desea,
hombre, es como los dioses...
Siéntate al sol. Abdica
Y sé rey de ti mismo...
En todo cuanto miré me quedé en parte.
Con todo cuanto vi, si pasa, paso.
La memoria no distingue,
De lo que vi, qué fui...
Mas, tal como es, gocemos del momento,
solemnes levemente en la alegría
y aguardando a la muerte
como quien la conoce...
No tengas nada en las manos
ni una memoria en el alma,
que cuando un día en tus manos
pongan el óbolo último,
cuando las manos te abran
nada se te caíga de ellas...
Maestro, son plácidas
todas las horas,
que malgastamos,
si al malgastarlas,
cual en un jarro,
ponemos flores.
Que no hay tristezas
ni hay alegrías
en nuestra vida.
Así, sepamos,
sabios incautos,
vivirla no,
sino pasarla
tranquilos, plácidos
siendo los niños
nuestros maestros;
Naturaleza
llene los ojos...
Los dioses son dioses
porque no se piensan...
ÁLVARO DE CAMPOS
Personatge complex, interessat per les màquines i les violentes realitzacions tècniques del seu temps. Poeta d’arrel futurista i influències de Whitman (el vers lliure, l’alliberament de l’esperit humà...) que també va passar etapes decadentistes i nihilistes.
al salir de un lugar, al llegar a un lugar, conocido o desconocido,
pierdo, al partir, al llegar, y en la línea móvil que los une,
la sensación de escalofrío, el miedo a lo nuevo, la náusea
-esa náusea que es el sentimiento cuando sabe que el cuerpo tiene el alma.
Treinta días de viaje, tres días de viaje, tres horas de viaje
-siempre la opresión se infiltra en el fondo de mi corazón.
Empiezo a conocerme. No existo.
Soy el intervalo entre lo que deseo ser y los demás me hicieron,
o la mitad de ese intervalo, porque además hay vida...
Soy esto, en fin...
Apaga la luz, cierra la puerta y deja de hacer ruido de zapatillas en el pasillo.
Quede sólo yo en el cuarto con el gran sosiego de mí mismo.
Es un universo barato.
FERNANDO PESSOA
El poeta del buit, del no-res, dels ambients tèrbols i misteriosos, dels diferents nivells de realitat dins d’un mateix poema, l’agnòstic, el metafísic, el poeta popular...
A veces, y el sueño es triste,
en mis deseos existe
lejanamente un país
donde ser feliz consiste
solamente en ser feliz.
Se vive como se nace,
sin querer y sin saber.
En esa ilusión de ser,
el tiempo muere y renace
sin que se sienta correr...
AUTOPSICOGRAFIA
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que en verdad siente.
Y, en el dolor que han leído,
a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido
sino sólo el que no tienen.
Y así en la vida se mete,
distrayendo a la razón,
y gira el tren de juguete
que se llama corazón.
TENGO TANTO SENTIMIENTO
Tengo tanto sentimiento
Que es frecuente persuadirme
De que soy sentimental,
Mas reconozco, al medirme,
Que todo esto es pensamiento
Que yo no sentí al final.
Tenemos, quienes vivimos,
Una vida que es vivida
Y otra vida que es pensada,
Y la única en que existimos
Es la que está dividida
Entre la cierta y la errada.
Mas a cuál de verdadera
O errada el nombre conviene
Nadie lo sabrá explicar;
Y vivimos de manera
Que la vida que uno tiene
Es la que él se ha de pensar.
NO QUIERO ROSAS MIENTRAS HAYA ROSAS (fragment)
No quiero rosas mientras haya rosas.
Las quiero cuando ya no las pueda haber.
¿Qué he de hacer con las rosas
Que puede cualquier mano coger?
Sólo quiero la noche si la aurora
La diluye en azul y rosicler.
Lo que mi alma ignora,
Eso es lo que quiero poseer...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
MOLTES GRÀCIES PER PARTICIPAR