Gestos

Avui hem tornat a anar a un funeral. S'ha mort el pare d'uns alumnes de la nostra escola als 39 anys, deixant vídua i dos fills de 6 i 9 anys. És molt gros!
I no puc dir que m'agradi anar als funerals, però avui, un cop més, he observat tot un seguit de reaccions i actuacions que es donen en aquestes cerimònies. Una sèrie de gestos que em reconcilien amb l'espècie humana perquè penso que davant la presència propera de la mort, ens presentem despullats i indefensos i expressem sentiments que potser altres vegades reprimim.

D'entrada, ens hi hem presentat una bona colla de treballadors de l'escola. Alguns tenen un contacte més directe amb la família perquè són els tutors dels nens que han quedat orfes de pare o els seus fills en són companys, però molts no teníem aquesta relació més directa i també hi hem fet cap. Alguna cosa se'ns ha remogut i hem sentit una pèrdua dins del col.lectiu al qual pertanyem. I davant d'això és reconfortant reunir-nos, fer pinya, sentir-nos propers, compartir el dolor, la tristesa, la companyia, la solidaritat. M'emociona aquesta càlida sensació de "tribú" que s'ajunta i es compacta davant de l'adversitat.

Després ja parlaria de gestos més puntuals:

• els sanglots que esclaten quan els músics comencen les notes d'una cançó emotiva ("Tears in heaven", "Imagine"...).
• les abraçades intenses, gairebé violentes, entre amics o familiars colpits per la pèrdua, unes abraçades que volen expressar tantes coses sense dir ni una paraula, en les quals els cossos intenten fondre's, transmetre, comunicar, compartir, animar, plorar...
• les carícies que els que estan més sencers dediquen als que es descomposen al seu costat... Avui hi havia un noi que tenia abraçada una noia (semblava la seva parella) i, en un moment donat, ha vist com el noi del seu altre costat començava a sanglotar. Ha desplegat l'altre braç i li ha començat a passar repetidament per l'espatlla, sense deixar la noia que abraçava amb l'altre, intentant oferir consol i protecció als dos éssers estimats que patien al seu costat... I segurament ell també en necessitava de consol...
• les abraçades protectores que els pares feien als seus fills quan començavena plorar. Com si amb aquella abraçada els poguessin garantir que a ells mai no els passaria això, quan és una cosa que ens pot passar a tots i en qualsevol moment.
• els petons a càmera lenta que fem als familiars directes quan ens n'acomiadem. I amb els quals volem transmetre'ls tantes coses que potser mai no els direm. Volem que se sentin acompanyats, reconfortats, que aquestes mostres d'afecte els ajudin a començar un nou camí que caldrà començar a caminar sense la persona desapareguda...
• els jocs de silencis i mirades amb els quals ens comuniquen amb els que tenim a la vora, quan les paraules no es presenten a la cita o quan el moment no ens permet parlar.
• les converses en veu baixa sobre la transcendència de la vida i la mort, les confidències d'experiències viscudes i sovint gairebé mai explicades, aquella serenor que ens ofereix l'ambient propici per tenir aquest tipus de converses i amb les quals en aquests moments ens sentim còmodes.
  
• aquella pausa final quan la cerimònia ja s'ha acabat, però ningú no té pressa per marxar, per abandonar aquell clima de companyia, de calma, d'entorn protector on ens sentim acollits, on podem exposar els nostres sentiments sabent que seran compartits i respectats.

En fi, torno a dir que no puc dir que m'agradin els funerals, però ja són unes quantes les morts que he hagut de viure, les morts i l'acompanyament després de la mort i penso que són experiències enriquidores i que ofereixen boniques lliçons d'humanitat. I de fet, la mort en sí, és una de les poques coses que tenim assegurades i per a la qual la societat no ens prepara gens, perquè sempre hi estem d'esquena.

Per això ara, amb la festa de Tots Sants a la cantonada, em permeto tractar aquest tema i recomanar-vos algunes notícies antigues relacionades: "Un funeral: Manel Vicente", "Els meus morts", "L'avi Emili", "Josep Vacas i Nàufrags".

Prendre decisions: govern unitari

Sempre em surt aquest exemple: un penalti només el pot fallar qui el xuta...
La responsabilitat de xutar un penalti en un partit de futbol decisiu és molt gran. Pot suposar guanyar o perdre un trofeu, passar a la història o quedar-se a mig camí. Provocar l'alegria o la tristesa de tota una afició... Davant d'aquesta responsabilitat cal molta valentia i seguretat per prendre la decisió i dir "El xuto jo", sabent que si el falles tothom t'assenyalarà amb el dit. Per això valoro els que són capaços de prendre decisions, tot i arriscar-se a ser criticats i qüestionats.

A part de la valentia i la seguretat en un mateix, a la vida diària, les decisions no sempre s'han de prendre en qüestió de segons i amb l'adrenalina a tope. Per això normalment hi ha un període previ de reflexió, de valorar pros i contres, d'intentar corregir tots els aspectes millorables que es puguin derivar de la decisió, abans de prendre-la.

I a què ve tot això?
Doncs vull comentar una decisió que ha pres l'alcalde de Calders, el Lluís Cerarols. Després de quatre mesos de convivència entre els membres del nou consistori, ha decidit fer un govern unitari, és a dir, compartir les tasques de govern amb els membres de l'oposició, donar-los regidories i anar tots a una.
Per explicar aquesta decisió als calderins i calderines ha fet arribar a totes les bústies una carta explicativa on diu que l'han animat a fer aquest pas coses com:

• la bona disposició que hem pogut observar durant aquests quatre mesos en els tres regidors de CIU: oberts al diàleg, participatius, col.laboradors i amb un marcat sentit de la responsabilitat...
• la gran similitud en els punts clau dels programes electorals de les dues candidatures...
• el repartiment força igualat del nombre de vots en les passades eleccions...
• la greu crisi econòmica que limita de forma important la tresoreria municipal i en conseqüència l'acció de govern...
  

En una notícia que vaig publicar al maig del 2011 sobre la valoració dels resultats electorals jo mateix deia:

"...La proporció de forces (4-3) és la millor possible. Lluny de les majories absolutes, aquesta distància fa que ningú no pugui fer i desfer sense notar l'alè de l'altre controlant-lo de ben a prop. I més enllà d'aquest caràcter bel.ligerant que es podria desprendre d'aquestes paraules hi ha l'altra interpretació... Un cop passats els dies de campanya amb més acusacions, sospites i susceptibilitats del compte, cal deixar de veure fantasmes i posar-se a treballar pel poble plegats. Si cada partit polític representa mig poble (més o menys) cal que les dues sensibilitats estiguin presents en el dia a dia i en els projectes i actuacions que s'engeguin. Espero que tots plegats en siguin capaços i remin la majoria de vegades en la mateixa direcció, la de fer avançar el poble de Calders cap al millor futur possible..."

I, per tant, em sembla que aquesta és una bona decisió per anar en aquesta direcció. Però tinc la sensació que pot haver-hi gent descontenta. Alguns de la Candidatura al govern, perquè mai no haguessin volgut pactar amb l'oposició amb qui arrosseguen desencontres passats irreconciliables i perquè potser senten traït el seu vot veient regidors del partit "perdedor" al capdavant de regidories. Alguns del partit a l'oposició perquè potser veuen perdre l'oportunitat de desgastar el govern i prendre més força de cara a les properes eleccions. Gent del poble enemistada amb gent de l'altre partit, perquè li pot semblar antinatural treballar colze a colze amb l'"enemic"...
Vaig escrivint aquestes hipòtesis i em semblen visions molt reduccionistes de la realitat. I em sembla que les 7 persones que estan a l'ajuntament han tingut una visio molt més generosa i de conjunt, han posat per davant dels seus interessos partidistes (si és que en un poble petit aquesta pot ser mai la motivació d'entrar en política...), l'interès comú pel poble i han decidit lluitar junts en aquestes difícils circumstàncies que vivim. Segur que hi ha pocs recursos i molta feina a fer i segur que en aquesta tessitura és molt millor sumar esforços i col.laborar compartint el bo i millor del que cadascú pugui aportar.

Als que estiguin en desacord amb aquesta decisió (tan de bo m'equivoqui i no hi hagi gaire gent que ho vegi malament) els diria:
1.- Segur que hi han rumiat molt i han valorat pros i contres abans de fer aquest pas. No podem pensar que és una decisió presa de manera frívola ni irresponsable.
2.- Em sembla una decisió valenta, avantposant tot el que de bo preveuen que pugui aportar al poble per davant de les possibles crítiques que es puguin rebre. Valoro aquesta valentia d'unes persones que ja la van demostrar oferint-se a treballar pel poble en unes circumstàncies tan difícils com les actuals i per això es mereixen tot el meu respecte i suport.
3.- En un poble en que semblava haver-hi una certa divisió entre els partidaris de cadascuna de les dues forces polítiques, em sembla un molt bon exemple aquest pas que fan els seus màxims representants de deixar de banda les diferències i posar-se d'acord en el que tots volen: treballar pel poble i fer-lo anar tan endavant com permetin les circumstàncies.

Per tant jo dono públicament el meu vot favorable a aquest govern unitari i felicito els protagonistes pel pas que han fet.

I dit això, només els demano en veu baixa que, SIUSPLAU, no traeixin aquest esperit positiu i constructiu que els ha animat a fer aquest pas endavant, que siguin constants i pacients si arriben desencontres puntuals i lluitin per resoldre'ls de manera consensuada, educada i pensant sempre en el que ara han pensat quan han pres aquesta decisió: el bé comú del poble de Calders.
Perquè em sabria molt greu que d'aquí a un temps es tiressin els plats pel cap, fessin marxa enrere, deixessin el poble encara més dividit i enfrontat del que abans pogués estar-ho i, a més, jo hagués de sentir-me dir: "Veus? Com volies que anés bé un govern unitari? Si ja es veia que això era una cosa antinatural..."

Word as image

Al bloc recentment descobert "El espejo lúdico" he trobat una d'aquelles coses que descobreixo de tant en tant, que m'agraden i que penso que també agradaran als lectors del Picalapica.
Es tracta d'una presentació multimèdia del llibre "Word as image" de l'artista coreà Ji Lee, especialista en les imatges-paraula (no el coneixia però el trobo una mica en la línia de Joan Brossa, de qui parlava fa pocs dies).
En aquesta ocasió es planteja un repte: crear imatges d'una paraula, utilitzant només les lletres de la pròpia paraula i utilitzar només els elements gràfics de les lletres sense afegir-hi cap element extern.

El resultat és curiós, enginyós, divertit i estimulant.
No us he fet venir ganes de fer-hi una ullada?

El final d'ETA

El 6 de setembre de 2010 vaig publicar una notícia a aquest bloc que es titulava "El final d'ETA?" i avui, una mica més d'un any després, publico aquesta amb un títol pràcticament idèntic. L'única cosa que ha canviat és que ha caigut l'interrogant: ja és una realitat!

Ahir, 20 d'octubre de 2011, quan vaig arribar a casa cap a les 23'00 h. vaig sentir per la ràdio que parlaven del final d'ETA i el cor em va fer un salt. Vaig posar el canal de notícies 3/24 i vaig confirmar el que havia passat en les darreres hores: s'havia fet públic un comunicat d'ETA en que s'anunciava el "cese definitivo de su actividad armada".
Sabent que episodis anteriors a mi m'havien mogut a l'esperança i l'optimisme, mentre que entre la classe política només havien provocat escepticisme, incredulitat i desconfiança, vaig anar escoltant les reaccions i les anàlisis del comunicat i vaig veure que, aquest cop sí, gairebé tothom donava credibilitat a la notícia i se'n felicitava. I llavors vaig sentir-me un privilegiat per estar assistint a un moment històric, llargament esperat per generacions de ciutadans castigats pel terrorisme irracional: el final d'ETA.

No és encara el punt i final. Quedaran encara negociacions i passos que s'han d'anar fent a nivell polític i formal: la dissolució final de l'organització ETA, el lliurament de les armes, l'acostament dels presos etarres... però tothom coincideix a dir que és un procés irreversible, que la mediació i supervisió internacional i el punt dolç on s'ha arribat no permeten que res ni ningú pugui retornar a l'estadi anterior.

Ha estat un procés massa llarg, però val la pena remarcar com "la democràcia, la llei, la raó i la serenitat i fermesa de la societat" (Zapatero dixit) han acabat guanyant aquesta extenuant batalla. El rebuig massiu i creixent a les opcions terroristes, expressat en manifestacions massives i silencioses de suport a les víctimes i de repulsa a ETA van anar minant els suports mica mica, però la"Llei de Partits" impedia que les opcions independentistes basques trobessin una alternativa política a la realitat assassina d'ETA. Per això segurament va ser un gran encert que es permetés la legalització de Bildu i que aquest partit tingués un èxit aclaparador en les darreres eleccions municipals, donant per fi una opció política i democràtica a una franja de població basca gens menyspreable i demostrant que ja no tenia sentit defensar les idees a base d'assassinats.

Alguns troben a faltar que el darrer comunicat d'ETA no faci cap referència a les 829 víctimes mortals que han assassinat des del 1968. I això per no parlar dels ferits, de les famílies damnificades, de les seqüel.les psicològiques de tota la gent amenaçada que ha hagut de viure amb escolta permanent o ha preferit exiliar-se per evitar el patiment constant...
Segurament en algun moment del procés que encara falta per culminar farà falta un gest de demanar perdó o de reconèixer el mal causat, però no podem perdre els nervis ni ser impacients en els terminis i els diferents passos que cal anar assolint en el transcurs d'aquest procés. Com diu Rosa Lluch (filla d'Ernest Lluch, polític assassinat per ETA l'any 2000), cal tenir el cap fred per prendre les decisions adequades per resoldre definitivament aquest greu problema i les victimes, des del seu dolor i patiment, no poden tenir-li. Per això diu que "les víctimes no han de ser protagonistes del procés del final d'ETA, però sí que se les ha de tenir presents".

En els darrers anys, el degoteig de víctimes mortals havia estat molt menor, però veient les estadístiques que sortien avui a la premsa es pot veure com ETA havia arribat a assassinar fins a 92 persones en un sol any (1980). Era una barbàrie descomunal. Un despropòsit que ha durat 43 anys, però ara podem felicitar-nos perquè ja estem a la recta final de la seva desaparició.

Sempre havia tingut l'esperança de poder viure aquest moment i estic molt content d'haver-ho aconseguit:

VISCA LA PAU A EUSKADI ! !

Joan Brossa i els poemes visuals

No recordo quan vaig entrar en contacte amb l'obra de Joan Brossa, però si que recordo que em va impressionar. Vaig descobrir un allau de creativitat; una nova manera de dir les coses sense dir-les, deixant lloc per a la interpretació de l'espectador; una barreja de crítica i ironia que et feia reflexionar amb un somriure... No us penseu, també hi ha obres d'en Brossa que no he entès i llavors et quedes rumiant pensant què devia voler dir-nos...

No he aprofundit excessivament en el personatge, però sé que està vinculat amb la màgia, amb la poesia, amb la literatura, amb el teatre... Com a anècdota, em va quedar gravada la imatge -que il.lustra la notícia- del seu estudi atapeït de papers en enormes piles aparentment desordenades, que contrasten amb la meva idea de l'ordre i la classificació (tot i que a vegades jo també acabo fent piles caòtiques fins que arriba el moment de posar-hi ordre i... qui hagi estat a casa meva ho podrà constatar). I enmig de tot això va trobar un llenguatge propi: els poemes visuals. Composicions d'imatges o objectes que per associació, per comparació, per contrast, per lògica, per atzar o per "mala llet" de l'autor ens provoquen una reacció de sorpresa, d'alegria, d'admiració...

Un dels seus recursos més utilitzats és el de la pròpia tipografia de les lletres per comunicar un missatge. Per exemple en les sèries en que hi ha totes les lletres de l'abecedari menys unes quantes que ha tret expressament ("Elegia al Che"), o algunes que ha pintat d'un altre color per donar-nos un missatge. O quan agafa la lletra "A" i la capgira, la desdobla, la redimensiona o la desmunta per expressar una idea ("Desmuntatge").
En altres ocasions és una pròpia paraula qui agafa la forma d'un objecte per reforçar una idea, com quan la paraula "POEMA" adopta forma de revòlver per demostrar el poder de la poesia.
Altres vegades, la gràcia està en capgirar l'estat natural de les coses i així podem trobar-nos un dau rodó o una roda quadrada que ens provoquen sorpresa i ens fan pensar que potser les coses podrien ser diferents de com són... o justament que és impossible que siguin diferents...
A vegades els objectes es combinen de tal forma i posició que acaben formant un altre objecte, relacionant conceptes per fer una reflexió o una crítica, com les espases i bastos de les cartes que formen una esvàstica en l'obra titulada "Espanya 75".
I finalment hi ha les associacions d'objectes: la bombeta amb la paraula POEMA impresa (la idea que dóna lloc a un poema), la pilota de futbol que es transforma en xumet (el futbol amansa i distreu les criatures i potser els que no són tan criatures), la màquina d'escriure de la qual surten serpentines de colors (en referència a la fantasia i la imaginació que poden crear-se amb les lletres) o la bíblia que utilitza com a punts de llibres bitllets de banc (en una evident crítica a la relació entre l'església i la riquesa).

En fi, l'obra d'en Brossa és extensa i no s'acaba ni de bon tros en aquest recull que us ofereixo aquí. Ni tan sols aquests són els seus millors poemes visuals, sinó els que més m'han agradat dels primers que he trobat per internet. Si us ha picat el cuquet, feu una mica de recerca i descobrireu un autor impressionant que potser no ha tingut tot el reconeixement que es mereixia. Si voleu podeu començar per aquí.
Us deixo tres enllaços i totes les imatges a les quals m'he referit.

Fundació Joan Brossa

Pàgina d'homenatge

ablocccedari/ablogcedari Joan Brossa

D'oca en oca fins a Tang Yau Hoong

A vegades, a internet, i sobretot en el món dels blocs, passa això. D'oca en oca i tiro perquè em toca. Entro al bloc Hijas perezosas per veure què hi ha de nou.
És un bloc que segueixo de fa temps i sovint hi trobo coses interessants i estimulants a diferents nivells (música, publicitat, moda, fotografia, art...). Per exemple en una de les seves darreres entrades hi havia un vídeo molt ben fet on s'explicaven 25 maneres diferents de posar-se un mocador (si teniu 5 minuts, feu-hi un cop d'ull). Bé, miro la llista de blocs que segueix l'autora de les Hijas Perezosas i em pica la curiositat per un.
Hi entro i descubreixo un bloc que m'agrada tant que l'afegeixo a la llista dels que seguiré jo: El espejo lúdico. L'autor planteja reptes lingüístics, problemes de lògica, entreteniments enginyosos, curiositats gràfiques... M'agrada.
I mirant quines són les darreres notícies que ha publicat ensopego amb aquest artista malaisi que pinta suggerents quadres com els que il.lustren aquesta notícia.
Es diu Tang Yau Hoong i, si en voleu gaudir més, podeu mirar les obres que té a la seva web. És totalment recomanable!!!!
Per cert, la imatge que encapçala la notícia correspon al quadre "Lost in Transition" (Perdut a la transició)

"Little Red Riding Hood" (Caputxeta Vermella)

"Dawn" (Albada)

"Skyzip" (Cremallera de l'horitzó)

Carregat de manies

Jo en tinc moltes de mànies: estic carregat de manies. Tinc un punt de maniàtic compulsiu i en sóc conscient. De fet una de les meves grans manies és per l'ordre i la classificació de les coses i per això vaig triar aquesta foto per il.lustrar la notícia, la d'aquest pobre nen que no pot jugar al sorral perquè es posaria malalt si li quedessin esbarriades les pales i galledes i prefereix tenir-les així d'ordenades i classificades.
A mi m'agrada tenir els llibres i discos ordenats per ordre alfabètic i classificats en una base de dades (tot i que ara tinc descuidada aquesta tasca per falta material de temps). També les fotos, per ordre cronològic. Faig el desglòs de l'economia domèstica de cada mes i miro quants diners ens hem gastat en cada concepte. I a final d'any faig una gràfica per veure quin mes hem gastat més i perquè.

Aquestes manies trobo que em són profitoses. Trobo abans les coses i em fan sentir més segur.
De fet, penso que totes les meves manies tenen una raó que les sustenta. Per exemple, m'agrada que el paper higiènic caigui pel cantó de la paret i no pel davant perquè penso que així baixa més bé. I m'agrada que en pengi un tros perquè així és més ràpid de trobar-lo, tallar-lo i utilitzar-lo.
El problema és que l'Anna normalment el posa sempre a l'inrevés: penja pel cantó de fora i el deixa "amagat" perquè fa més polit. I llavors és quan m'adono que sóc un maniàtic perquè veure que una altra persona ho fa a l'inrevés de com jo considero que s'hauria de fer em treu de polleguera.
I d'exemples us en podria posar uns quants més:

• Quan em tornen el canvi, he de posar tots els bitllets del mateix cantó i ordenats de major a menor abans de posar-los dins de la cartera...
• Quan vaig omplint el rentaplats he d'anar omplint els espais per als coberts per ordre sense deixar llocs buits i posar els plats de dins a fora al costat de la safata dels coberts...
• Les agulles d'estendre he de deixar-les de manera que puguin córrer amunt i avall de l'estenedor i no pas de manera que quedin fixes...
• No suporto deixar calaixos una mica oberts. M'agrada que estiguin tancats del tot. I les portes també...
• Quan he de seure en un auditori, m'agrada fer-ho en una punta per poder-me aixecar i marxar sense molestar ningú...

I segur que en tinc moltes més. De fet, anys enrere em passava que em podia aixecar un o dos cops quan ja era al llit per comprovar que havia posat bé el despertador... I ara ja no em passa... o sigui que suposo que he millorat ;-)

Però em sembla que tots en tenim de manies d'aquestes. I potser a tots ens neguiteja quan les nostres manies són oposades a les de les persones amb qui convivim. I la gràcia està a controlar aquest neguit, a aprendre a conviure amb les manies oposades i anar fent la viu-viu, mantenint les que puguem i reprimint les que no.
Un joc d'adaptació. Com la vida mateixa.

Un bon anunci

Un altre anunci...

No havia sentit a parlar mai d'aquesta marca d'aigua, suposo que francesa, "Contrex". Totalment per atzar he rebut i vist un dels seus anuncis i l'he trobat molt espectacular, enginyós i ben fet.
I una cosa així s'ha de compartir.
A veure què us sembla...

Ah, per cert, per als que tingueu dificultats amb el francès, les dues frases que hi surten són:

"Bravo, heu cremat 2000 calories"
"Ens aprimaríem més si fos més divertit"

Telecinco

M'ha fet molta gràcia la imatge del final d'aquesta notícia que he trobat per internet. I la trobo molt encertada.
Mica a mica aquesta cadena de televisió s'ha anat especialitzant en un tipus de programació basada en la xafarderia, la mala educació i la promoció endogàmica d'uns personatges que es retroalimenten entre ells.
Personatges com Belén Esteban, Aida Nizar o Kiko Hernández (tan de bo tingueu la sort de no saber de qui us estic parlant) han assolit una dimensió pública notable única i exclussivament per haver participat en un programa de televisió i, a continuació, haver-se prestat al joc dels insults, els escàndols i les mentides.
Programes com "Sálvame", "Gran Hermano", "Supervivientes", etc, denigren els seus personatges, els utilitzen, els espremen tant com poden i després els abandonen, sense cap remordiment. Excepte a uns quants que prefereixen conviure amb els diners fàcils i la popularitat que saben que els reportarà pujar en aquest circ, sigui al preu que sigui.

A més a més, la programació d'aquesta cadena deixa de tenir contacte amb la realitat ja que es dedica a anar alimentant els diferents programes entre ells i així un personatge pot fer unes declaracions en un programa del matí i després sortir en el programa del vespre a contestar les reaccions que hagin provocat. I mentrestant els altres programes del dia aniran anunciant el que passarà al vespre i així successivament: la bombolla de Telecinco.

Programes de crits, d'insults, d'incultura, de manca d'educació, de manca de respecte... un gran compendi del que no voldríem que fos la societat del futur.
Anys enrere, quan aquest tipus de programació va començar, innocentment pensava que seria una moda passatgera, que la gent ho consumiria per curiositat però que mica a mica s'aniria cansant d'aquests defectes i de la buidor de continguts.
Però no ha estat així. L'audiència d'aquests programes segueix creixent i creixent i no sóc pas jo un dels que pugui tirar la primera pedra perquè sempre hi ha un dia que hi caus accidentalment però et quedes enganxat, impressionat pel fet que sigui possible que estiguis veient i escoltant el que emet la pantalla.

Per això m'ha agradat tant aquesta imatge, que és el logo d'una plana de facebook. Penso que els llibres que protagonitzen la foto representen la cultura, l'educació, el respecte, la qualitat, la dignitat... tot allò que, quan veu el nivell de molts programes de Telecinco, s'esparvera que pugui tenir èxit una cosa tan antagònica i prefereix suicidar-se abans que contemplar-ho.
A les nostres mans està canviar-ho, no?

Fora de l'escola

Fins el mes de juny passat, quan anàvem a buscar els nostres fills a l'escola de Calders entràvem al pati i ens hi quedàvem una colla de pares xerrant, mentre els nens seguien jugant al pati. Els mestres marxaven i ens deixaven allà dins i, quan per fi ens retiràvem, érem nosaltres els que tancàvem l'escola.
Jo estava orgullós d'aquest luxe propi d'un poble petit que contrastava tant amb el que passa a l'escola on treballo. Allà els pares tot just poden entrar a recollir els alumnes però de seguida els convidem a abandonar les instal.lacions perquè volem tancar les portes. Bé això passa a la meva escola i imagino que a la gran majoria, però a Calders, un poble petit d'uns 900 habitants amb una petita escola rural d'uns 90 alumnes, em sentia com si vivís en una joiosa excepció, com l'Asterix i l'Obelix de la Gàl.lia en contrast amb l'Imperi Romà.

I aquest any, a la reunió d'inici de curs de l'escola de Calders ens van dir que per temes de normatives, de responsabilitat civil, de prevenció de riscos i de tot el que vulgueu, aquest any es posarien més seriosos amb la puntualitat. D'una banda en les entrades i de l'altra en les sortides: a les 5 i 10 minuts tancarien la porta de l'escola amb clau i tothom hauria de quedar-se fora.

I ho entenc. Sé que si un dia hagués passat un accident a quarts de set de la tarda els mestres podrien haver tingut un disgust i un maldecap si s'haguessin trobat amb una família amb ganes de buscar les pessigolles. Sé que aquesta decisió està recolzada en la legalitat i en el sentit comú... però em sap greu!

Els nens s'ho passaven de conya jugant en un entorn conegut i segur. Els pares ens coneixíem i teixíem amistats en aquell entorn. Tots estàvem orgullosos de la confiança que ens feien els mestres, marxant i deixant-nos quedar a l'escola i mai no va passar cap incident que fes trontollar aquesta situació.

Ara quan arribem a buscar els nens, hi ha menys gent a l'exterior de l'escola. L'espai no convida tant ni al joc dels infants ni a la conversa dels adults i tothom va marxant cap a casa seva. I quan el fred sigui més viu, allà no hi quedarà ningú. I és una llàstima. És una oportunitat que hem perdut en benefici de la legalitat, la seguretat i aquest tarannà de les societats modernes en que tot ha d'estar legislat i controlat.
I potser no caldria tant...

Un altre dia d'escola

Temps enrere vaig publicar una notícia explicant un dia de la meva feina de mestre i em sembla que va quedar simpàtica i interessant ("Fer de mestre").
L'altre dia em va passar una altra curiosa anècdota a la classe i vull compartir-la aquí.
Canviaré, però, els noms dels protagonistes per no ferir susceptibilitats.

30-10-2011...
...Falten uns 20 minuts per la una del migdia (hora de plegar per anar a dinar) quan la Magda s'aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, interrompent la classe, i ve fins on sóc jo, que estic explicant alguna cosa sobre el subjecte i el predicat.
Entretalladament em diu que els seus companys del davant l'estan insultant.
Jo, una mica contrariat per la interrupció, li demano que concreti els insults i em diu que li estan dient que és "una merda".
M'adreço al Pere i el Gonçal que, instintivament, han reaccionant negant les acusacions amb les mans i la mirada abans de fer-ho amb paraules. Tots dos diuen a l'uníson:
- Jo no li he dit res!!

Ja hi som: les versions contradictòries quan s'han d'explicar els fets que han originat un conflicte. Em carrego de paciència i els deixo parlar.
Pere: Jo no li he dit que és una merda. Li he dit que el Gonçal diu que és una merda...
Gonçal: Jo a la Magda no li he dit res. Li he dit al Pere...

Brillant!! En sentit literal cap dels dos li ha dit a la Magda que era una merda, però queda clar com ha anat la jugada i els motius de la nena per estar trista. I queda clar que, com a mestre, he d'intervenir, he de fer-los fer alguna reflexió, el sermonet que deuen haver sentit mil vegades i no impedeix pas que tornin a caure en els mateixos errors de tant en tant...
Però de cop se m'acut una variant i començo a parlar... Serenament... Tranquil.lament... Sense alçar la veu ni mostrar-me enfadat...

- Així, Gonçal, que tu has dit (atenció al matís "has dit" i no pas "li has dit"...) que la Magda és una merda? Doncs, porta'm l'agenda perquè els diré als pares que et portin a l'oculista perquè no hi veus bé. La Magda no és una merda; és una nena.... A veure, nens, a algú li sembla que la Magda és una merda?
- Nooooo!

Sortosament hi ha unanimitat en la resposta col.lectiva d'un auditori que assisteix expectant a un gir imprevist de la jugada. Hi ha un silenci atent i mica a mica la Magda es va sentint millor a la mateixa velocitat que el Gonçal comença a suar tinta i a adonar-se que, per a ell, la situació està empitjorant a grans gambades.
Jo m'hi recreo una mica i desdramatitzo totalment les paraules del Gonçal, tranquil.litzo la Magda, la deixo que vagi al lavabo a rentar-se la cara i li dic que estigui ben tranquil.la, que tots els seus companys tenen ben clar que ella no és una merda, que és un problema puntual del Gonçal que no hi deu veure bé.
A tot això, el Gonçal ja comença a somicar. Li dono un petit respir i li toco una mica el crostó al Pere:

- I a tu, què? Que t'agrada "transportar merda" d'aquí cap allà? Que no veies que això faria posar trista la Magda? No calia que li passessis l'encàrrec. Si el Gonçal et diu això, doncs tu li dius que això no ho ha de dir i talles el problema llavors mateix...

Li torno a reclamar l'agenda al Gonçal i mentre li escric la nota a l'agenda (literalment allò de l'oculista) constato que ja està plorant obertament, repartint llàgrimes i mocs desconsoladament. Però això no l'eximeix d'unes darreres paraules.

- Gonçal, ara estàs trist perquè t'adones que t'has equivocat i espantat perquè veus que els pares et renyaran. I potser per això ara no t'hi veuràs amb cor, però espero que a la tarda et disculpis amb la Magda perquè: oi que no és una merda?

Evidentment ell ara estaria disposat a signar una declaració en blanc si pensés que li podria servir d'atenuant. Reconeix que la Magda no és una merda, que ha actuat malament i assegura que es disculparà.

I mentrestant alguns companys s'apropen a la Magda i li donen un copet afectuós a l'esquena mentre li pregunten "Estàs bé?". I m'alegra enormement aquesta reacció espontània de donar suport a un company que està passant un mal moment.
Els faig plegar i penjar les bates perquè s'ha fet l'hora d'anar a dinar i llavors m'adono que altres companys també s'adrecen al Gonçal i intenten animar-lo. No és que recolzin la seva actuació perquè alguns encara li recorden que no ho hauria d'haver dit, però també volen animar-lo i que deixi de plorar. I també m'agrada aquesta solidaritat envers el Gonçal.

Abans de marxar a dinar els comento com m'han agradat aquestes reaccions que han tingut envers els seus dos companys que estaven tristos i/o espantats. I els recalco que m'han agradat encara més perquè ha estat una reacció espontània d'ells, sense que en cap moment jo els hagi suggerit res. I tothom escolta amb atenció les meves paraules i baixen la fila orgullosos d'ells mateixos, amb una serenor i una calma que m'agrada.

Parlo un moment amb la mare del Gonçal per assegurar-me que mira l'agenda i entén el que ha passat i començo a comentar amb alguns companys mestres que "acabo d'enviar un nen a l'oculista", tot compartint l'anècdota amb un somriure.

No hem acabat d'explicar el subjecte i el predicat, però em sembla que la lliçó que hem improvisat ha estat tan o més interessant...
Segurament "més".