Vacances Setmana Santa 2011

No hem parat gaire aquesta Setmana Santa. I ara toca fer memòria i recordar totes les coses que hem fet durant aquests 10 dies d'aturada escolar.

El dissabte 16 van venir a dinar a casa uns amics de la colla de les Dominiques: 6 adults, 7 nens, una barbacoa a l'aire lliure, climatologia acceptable... No està malament per començar...

El diumenge 17 vam anar a passar el dia a Perafita, a una casa que han llogat la meva germana Olga i la seva família, amb 3 famílies més per passar-hi caps de setmana i vacances. Allà vam ajuntar-nos-hi amb la resta dels meus germans (menys "o brasileiro", fazer o que?), cunyats, nebots i els meus pares. Vam passar una jornada ben maca, en plena natura, vam fer un molt bon dinar, vam fer anar una mica les bicicletes, vam tumbar-nos a les hamaques... I, al final, vam quedar només els calderins amb els amos de la casa i vam anar a fer una darrera passejada pel bosc. Ens ho vam passar molt bé!

El dilluns 18 al matí vam quedar-nos per casa fent una mica d'endreça i reparacions vàries. I a la tarda va venir un amic del Roc, el Paul, a jugar a casa. Van estar molta estona per fora de casa, jugant a les cabanes, al boti-boti, a futbol, berenant... S'ho van passar prou bé...

El dimarts 19 vam anar al Cim d'Àligues, un centre d'aus rapinyaires molt recomanable. El Roc ho havia demanat com a regal d'aniversari perquè a l'escola havien estudiat les àligues i li feia molta il.lusió. Vam anar-hi amb els avis Alarcón i vam gaudir de la màgia d'aquesta visita. En primer lloc pots fer una visita lliure per les gàbies de les diferents aus; després una visita guiada amb un especialista que et va explicant coses ben interessants de les característiques i costums de les aus; i, finalment, pots gaudir d'una sessió de vol on et poden pentinar les ales d'una òliba a un mil.límetre del teu cap, pots tenir un aufrany que camina per entre els teus peus buscant trossos de menjar que li ha tirat el cuidador, pots veure com un xoriguer fa l'aleta, com un falcó vola en picat, com un voltor busca menjar dins dels cos d'un porc senglar de cartró-pedra... És una experiència molt estimulant, interessant i totalment recomanable.

El dimecres i dijous vam anar a PortAventura, en una experiència nova per a nosaltres: anar-hi dos dies seguits i quedar-nos a dormir a un hotel del mateix parc. Si mai podeu fer-ho, feu-ho! L'estada a l'hotel és molt luxosa: t'atenen molt bé, les instal.lacions són més que correctes i, per exemple, el bufet del menjador és espectacular en quantitat, qualitat i varietat. Però, a més a més, l'hotel on vam estar era el Gold River i exteriorment té una zona totalment ambientada com un poble del Far West com podreu veure a les fotos i això va ser totalment espectacular i digne de passar-s'hi una bona estona encara que signifiqui perdre-la del parc. I tens accés lliure i directe del parc a l'hotel i viceversa els cops que faci falta...
Finalment, el fet de passar 2 dies seguits al parc, t'evita l'ansietat de voler-ho veure tot. Vas tranquil.lament, saps que el que no vegis avui ho podràs veure demà, pots anar combinant atraccions i espectacles i, el millor de tot, et permet viure la sensació que, quan tothom marxa perquè tanquen el parc, tu vas en direcció contrària cap a l'hotel a acabar de gaudir de la jornada i preparar-te per continuar-la l'endemà.
A més a més vam estrenar la nova àrea "Sesamo Aventura", que en el nostre cas, era força adequada per a les edats del Roc i l'Ona.

El divendres vam quedar-nos a casa a descansar i a mirar les fotos del parc d'atraccions i el dissabte 23 ja era Sant Jordi.
Al matí ens vam llevar tard i vaig anar amb els nens a comprar les roses i el llibre per a l'Anna. A la tarda vam baixar a Manresa, vam anar a portar-li la rosa a la iaia Maria (que estava uns dies a la residència de les Germanetes dels Pobres) i vam voltar per les parades del Passeig de Manresa, aturant-nos -com sempre- cada dues passes per saludar coneguts. Vam fer parada i fonda a dues parades: a la de Zenobita, per tal que els autors del nou llibre de Lacenet "Sàlix i els sentits" (Joan Ros i Roser Rojas) ens el signessin; i a la de la Parcir, on vam retrobar els responsables de la col.lecció de contes del Fermí i la Valentina i vam poder comprar el darrer i demanar-li al dibuixant Scaramuix que ens el dediqués. Després vam anar a sopar a casa dels avis Alarcón on vam acabar de repartir les roses que ens faltaven.

El diumenge 24 tocava caramelles a Calders. Després d'uns quants dissabtes d'assaig per fi vam fer la cantada per tot el poble. En el meu cas, aquest any hi havia un valor afegit que era que estrenàvem una cançó escrita i composada per mi ("Les caramelles de la canalla", dedicada al Roc i que va tenir molt bona acceptació). A les 10 h. vam començar la cantada a Cal Paloma i vam anar passant per tot el poble fins acabar al restaurant de La Guàrdia cap a les 2 h. Entre els 4 músics que acompanyàvem els cantaires hi va haver molt bon ambient i, com sempre, va ser una matinal molt agradable i agraïda, amb l'orgull de contribuir a preservar aquesta catalana tradició. I, també com sempre, el Roc em va acompanyar durant tot el recorregut, cantant ben poc, però recollint diners amb la barretina.
I després de la cantada, teníem dinar familiar a casa per menjar-nos la Mona de Pasqua.

I el darrer dia, dilluns 25, vam passar tot el matí mandrejant per casa fins qua a la tarda vam participar de l'últim al.licient de les vacances. Un company de classe del Roc, el Lex, (de mare sudafricana i fins fa poc residents a Londres), ens havia convidat a nosaltres i altres companys a passar la tarda per compartir una tradició anglosaxona de la Pasqua. Van amagar uns ous de xocolata pel jardí i els nens havien de trobar-los. Després es van passar la tarda jugant i s'ho van passar d'allò més bé.

I fins aquí la crònica de les vacances familiars. No ha estat malament, oi?

Les caramelles de la canalla

Ja fa uns quants anys que participo en el grup de caramelles del poble de Calders, bàsicament com a guitarrista. I darrere meu també hi ve el Roc. Durant les setmanes prèvies a la Pasqua, el Roc es passa els assajos mirant contes o jugant amb els altres nens que també venen. Però el diumenge de Pasqua fa tot el recorregut al meu costat, tocant timbres, recollint diners a la barretina i atipant-se en les dues parades on ens ofereixen manduca. De cantar no canta gaire o gens, però participa activament. Jo de cantar tampoc no canto gaire, però participo activament buscant els acords per a guitarra de les cançons que hem de cantar i acompanyant els assajos i la cantada pel poble amb la guitarra, juntament amb l'Albert (una altra guitarra), el Lluís (amb el seu acordió) i el Jordi (amb la flauta travessera).
Al llarg d'aquests anys he anat veient com entre el repertori que cantem hi havia algunes cançons composades per autors locals i l'any passat em va entrar el cuquet de contribuir jo també a ampliar el repertori fent una cançó. I els dies següents a la cantada del 2010 vaig composar-la, amb el record fresc i retratant com imagino que deu viure les caramelles el Roc, fixant-se en coses més anecdòtiques com la picor de la barretina, els calers que va recaptant, el tiberi que ens ofereixen... També vaig buscar un to descriptiu repassant tot el recorregut que fem al llarg del poble des de Cal Paloma fins al Restaurant de La Guàrdia. I, a més a més, afegint-hi un component de reflexió pròpia sobre l'orgull que sento de contribuir a mantenir aquesta bonica tradició catalana i les sensacions d'emoció i simpatia que em provocaven les caramelles quan les anava a veure de públic.

Tot això va acabant sent la cançó "Les caramelles de la canalla", dedicada al Roc.
Quan la vaig tenir feta, el Carles Serra va escriure'n la solfa a partir dels acords per a guitarra que jo hi havia fet i enguany vam incorporar-la al repertori. Durant aquestes setmanes l'hem anat assajant i avui diumenge de Pasqua de 2011, l'hem estrenada. I estic content perquè en general em sembla que ha agradat.

Aquí us deixo el text de la cançó i un vídeo d'una de les vegades que l'hem cantada aquest matí. Té l'inconvenient que el vídeo comença amb la cançó ja començada (per molt poquet), però té altres avantatges i és que podeu gaudir del Roc fent de banderer (i la presència de l'Ona que sembla que l'any que ve també s'hi apuntarà) i a més se sent i s'entén força bé.
Espero que us agradi.

LES CARAMELLES DE LA CANALLA
(Lletra i música: Eladi Martínez)
Al Roc...

Diumenge de Pasqua, les deu d’un fresc matí
ja va arribant la colla, ja s’ha acabat dormir.
Els nois, barretina que al cap ens fa picor.
Les noies fan molt goig amb els florits mocadors.

I allà a Cal Paloma comença l’enrenou
s’afinen les guitarres quan encara no som prous.
Alguns nois s’enfaixen, tothom ja vol cantar,
algú reparteix cintes i el Just mana començar.

I comencen les caramelles
a les orelles, dolces cançons.
I somriures dels qui ens envolten
mentre ens escolten amb emoció.
És alegria i és veïnatge i és tradició.
Torna la Pasqua i cada any és millor.

Correm carrer Amunt i la gent surt al balcó,
anem tocant els timbres perquè escoltin les cançons.
Després ens plantem al davant ben riallers
i a dins la barretina sempre hi cau algun caler.

I al Racó del Pou ens atipen de valent,
després de la cantada hi ha beguda i aliments.
i segueix la ruta, tot el poble tal com cal,
però a sortida de missa a la plaça puntuals.

I comencen les caramelles...

Després carrer Avall, la cantada de la Creu
i amunt cap a la Guàrdia, uns en cotxe i uns a peu.
Que allà al Restaurant, com de tots és ben sabut,
fem l’última cantada i ens conviden a vermut.

I allà satisfets comentem amb il•lusió
com hem aconseguit de mantenir la tradició.
D’aquí a dotze mesos serem aquests o més
perquè les Caramelles continuïn a Calders.

I comencen les caramelles...

Untitled from Rocona on Vimeo.

Petits plaers recents

Els petits plaers ens estan sempre envoltant, però sovint no tenim prou sensibilitat per adonar-nos-en. Per exemple, com en la foto del costat, un dia ens pot sorprendre la forma que fa l'espuma de la nostra tassa de cafè o una resposta enginyosa del nostre fill o la cara d'un alumne quan descobreix que ha tret un 10 en un examen... Situacions que et provoquen un somriure i una escalforeta al cor, un glopet de màgia que t'alegra el dia: la grandesa de les petites coses, els petits plaers.
Però a vegades anem tan atrafegats, tan estressats, tan cansats, tan capficats... que ni ens adonem que el cafè té espuma ni mirem la cara que fan els nostres intelocutors. Aquests dies de vacances de Setmana Santa, com que anem més relaxats, he pogut tenir l'esperit i els ulls més oberts i n'he pogut assaborir alguns.

1.- Uns desconeguts recomanen el meu bloc.
Per casualitat vaig descobrir que la darrera notícia que havia publicat al meu bloc (la de l'educació de Finlàndia), l'havien publicada al bloc de l'AMPA de l'escola IPSE de Barcelona. Si voleu veure que és cert cliqueu aquí i ho veureu. La notícia deia:

Recomano la lectrua del següent bloc que parla sobre el programa:

i a continuació hi havia un fragment copiat de la meva notícia i també l'acudit que la il.lustrava.
Digueu-me pretensiós, xulo, vanitós... digueu-me el que vulgueu, però no puc negar que em va fer il.lusió que algú hagués descobert la meva reflexió i li hagués semblat prou interessant com per recomanar-la. Va ser un petit plaer que va fer inflar una mica el meu ego.

2.- A Port Aventura com els salmons.
Vam passar 2 dies a Port Aventura, quedant-nos la nit a l'Hotel Gold River del mateix parc. Va estar molt i molt bé (després de les vacances faré una notícia parlant de tot el que hem fet i ja ho explicaré més) però ara em vull referir a una sensació en concret.
A les 20'00 h. tancaven el parc. Totes les altres vegades a aquesta hora anàvem enfilant el camí de l'aparcament, seguint l'immens ramat que feia el mateix, però aquest cop no. Mentre tothom marxava del parc, nosaltres anàvem en direcció contrària, cap a la zona del Far-West, per accedir al nostre hotel, sabent que encara ens quedava la nit i tot un dia per endavant i us asseguro que va ser una sensació molt estranya, però, sobretot, molt agradable.

3.- Buffet lliure per esmorzar.
I continuem a Port Aventura. A l'hora d'esmorzar vam anar al buffet de l'hotel. Últimament hem anat algunes vegades d'hotel i els esmorzars eren correctes, però discrets: una mica de pa, algun embotit, melmelada, iogurt, un parell de pastes, sucs, cafès...
Però a l'hotel Gold River vaig recuperar sensacions antigues. Hi havia varietat, quantitat i qualitat. Hi havia 3 grans zones de taules i crec que tot el que us pugueu imaginar hi era: bacon, truita amb patates, ous ferrats, xoriços, salsitxes, mongetes, sopa, fruita pelada, cereals de diferents tipus, iogurts de diferents tipus, pastes de xocolata, de crema, de cabell d'àngel, galetes, fruits secs...
Veure-ho era espectacular, però és que a més a més tot estava boníssim i començar el dia amb un esmorzar d'aquest calibre és tot un altre petit plaer.

4.- Cara de pillo.
Darrerament al cotxe sona molt el nou disc dels Manel. I al Roc i l'Ona els agrada molt la cançó "Aniversari" perquè van veure'n el vídeo i els va agradar la història del noi i la noia. De tant sentir-la s'han anat aprenent trossos de la lletra i quan sona la cançó s'hi van afegint. En un moment la lletra diu:

...i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet...

I evidentment aquest és un dels trossos que el Roc s'ha après primer. Sap que "collons" és una paraulota que no es pot dir, però també sap que si la diu tot cantant la cançó no és ben bé un delicte, perquè ell només està cantant la cançó que escoltem... i amb aquesta "argúcia legal" sap que no el podrem renyar ni castigar.
I quin és el meu petit plaer?
Doncs mirar-me'l pel retrovisor quan s'acosta aquest fragment i veure com se li encenen els ulls i com comença a somriure no només amb la boca sinó amb tot el seu rostre.
I sentir com comença a entonar "...i amagar-me entre un tap de suro i la paret..." i com mica a mica va fent un crescendo "...just a temps que no em mengi..." i per fi arriba al clímax quan amb el millor del seus somriures, que ja s'està convertint en rialla, canta amb veu clara i forta "...el COLLONS de gatet...".
I riu triomfant i divertit. I si això no és felicitat, que poc que li deu faltar...
I el seu gran plaer és el meu petit plaer.

Com eduquem a Finlàndia i aquí

Avui han fet el reportatge "30 minuts" titulat Notes d'educació en que es feia una certa anàlisi del model educatiu de Finlàndia (clicant aquí podeu trobar més informació del model educatiu finès en un dossier de Vilaweb que reconec que no he llegit en la seva totalitat) i es buscava la comparació amb el model que tenim a Catalunya i també amb el d'algunes escoles de Nova York.

Per a mi, hi ha dos motius principals que justifiquen aquestes diferències:

1.- La importància que la societat i l'administració política donen a l'educació.
A Finlàndia la societat valora l'educació. Els mestres són persones molt importants. La carrera que han de fer els joves que volen ser mestres és llarga i exigent. Hi ha recursos per a les escoles. Hi ha recursos per prevenir les desigualtats. Hi ha ajudes per a les famílies. I hi ha tots aquests recursos perquè la població paga molts impostos i el govern decideix invertir-ne una bona part en aquests conceptes. TOT AJUDA per tal que les condicions siguin molt favorables.

A Catalunya la societat critica l'educació i els mestres (es qüestionen les seves reivindicacions laborals, la seva productivitat, el seu compromís, la seva formació...). Els estudis per arribar a ser mestres no són massa exigents i fan que hagin arribat a ser mestres persones que potser no tenien massa vocació. Hi ha pocs recursos per a les escoles. No hi ha recursos per prevenir les desigualtats ni ajudes per a les famílies. I ara, en el context de crisi econòmica, menys que mai. I, finalment, l'educació està FORTAMENT POLITITZADA i això fa que cada canvi de govern comporti grans canvis (sovint sense cap mena de continuïtat) en el funcionament i la legislació que emmarca l'educació. I com a mostra tenim l'actual gir pel que fa al calendari escolar, la supressió de la sisena hora, etc.

2.- El paper dels mestres.
A Finlàndia els mestres tenen vocació i estan àmpliament preparats per a la seva tasca. Però sobretot, tenen com a objectiu prioritari el progrés i promoció dels alumnes i a això aboquen els seus esforços. L'alumne és el protagonista últim de les seves decisions i això marca l'objectiu que ha de tenir la seva línia d'actuació.

A Catalunya les escoles són un aiguabarreig de mestres amb interessos molt diferents i sovint no serà l'alumne qui marqui el nord de les seves decisions. Voleu comprovar-ho? Entreu en un claustre de mestres i parleu-los de l'excel.lència educativa de Finlàndia. No trigareu a rebre respostes en la línia de l'acudit que il.lustra aquesta notícia (i permeteu-me caricaturitzar una mica):

• ...és clar amb el fred que fa, no tenen res millor a fer que estudiar...
• ... sí, sí, però tenen l'índex més alt de suïcidis d'Europa... val més no saber tant i ser més feliç...
  
• ... home, si aquí tinguéssim els recursos econòmics que tenen ells, també tindríem millors resultats...
• ... és clar però segur que tenen molta menys immigració i una ratio d'alumnes per mestre molt més baixa...
• ... això de l'informe PISA és una collonada que no té cap validesa. Troben els resultats que ja buscaven d'entrada. Segur que nosaltres fem moltes coses millor que ells però aquestes no les valoren...
  

I així podrien anar sortint arguments i més arguments en que el que queda clar és que NO ÉS CULPA NOSTRA QUE TINGUEM RESULTATS PITJORS. Nosaltres ja fem tot el que podem, però amb les condicions en que ens fan treballar és impossible fer-ho millor: tenim els pressupostos que tenim, tenim les famílies que tenim, tenim els polítics que tenim...

I així mai no millorarem.
Porto 20 anys fent de mestre i no trobo canvis gaire substancials entre el que feia al 1991 i ara. A la meva escola de tant en tant fem sessions de treball col.laboratiu en que a nivell de claustre debatem alguns aspectes que ens preocupen i intentem analitzar que podríem fer per millorar. Xerrem i ens esbafem. Surten molt bones idees. Però l'endemà tot continua igual. Per què?

Potser perquè un mestre que compleixi laboralment fent les seves hores té dret a fer les classes com millor li sembli i no té ningú amb prou autoritat per fer-li canviar el mètode que ell hagi escollit. I per tant no canviarà res del que fa. I per tant els seus alumnes seguiran obtenint els mateixos resultats que obtenen ara. Uns resultats que no ens agraden però dels quals donem la culpa a tothom, menys a nosaltres mateixos.

Potser cal ser més exigent amb els estudis que permetin assolir la professió de mestre. Potser cal donar autoritat als directors per crear i destruir els seus equips docents i poder formar equips de gent motivada per un mateix interès que sigui l'alumne. I crear una consciència política que doni prioritat a l'educació i eviti derives erràtiques amb cada nou canvi de govern i garanteixi una línia i uns objectius clars. I tots plegats ser valents per canviar el que creguem que no funciona o el que creiem que podria funcionar millor, assumint que podem equivocar-nos, però sabent que aquest error, serà un error que ens permetrà anar-nos acostant a una millora real de l'educació.

Jo no crec que estiguem fent tot el que podem per millorar els resultats. I que consti que els resultats no són els números que surten en un informe escrit, sinó la realitat de les aules amb uns percentatges massa elevats d'alumnes amb greus dificultats en habilitats bàsiques per a la vida quotidiana (lectura, escriptura, raonament i càlcul). I voldria tenir l'oportunitat de CANVIAR COSES. Analitzar, dissenyar, provar, equivocar-me i tornar a provar. Però això no es pot fer a nivell individual. Han de ser decisions assumides i compartides per tot un centre (per anar bé per tot un país) i això tal i com està muntat actualment és molt difícil, per no dir impossible.

En fi, perdoneu els lectors no-mestres pel rotllo d'avui, però és el que m'ha sortit després de veure el reportatge de TV3.

Indolència

INDOLÈNCIA...
M'agrada aquesta paraula, tot i que no m'agrada la sensació que descriu. Però ara estic així: tinc uns dies d'indolència...

Definició?
Qualitat d'aquell que no es dóna ànsia de res. (enciclopedia.cat)

Explicació?
Aquell estat de fluixera que et posseeix quan després d'un període d'anar molt de bòlit per una responsabilitat que tenia una data de termini, has aconseguit entregar-la i alliberes tota aquella tensió i de cop et trobes cansat mentalment i sense massa ganes de fer res.

Exemple pràctic?
Jo, aquests dies en que ja he entregat els informes de final de trimestre i de cop em trobo als vespres cansadíssim i sense cap ganes de fer res, tot i que tinc una bona llisteta de coses que he de fer. Però com que ara no tinc cap urgència de cap data i em trobo així, ho vaig posposant i em trobo amb dies poc productius.
Avui començo uns dies de vacances i espero que podré descansar, oxienar-me, reiniciar-me i deixar aquest estat d'indolència.

La imatge de la notícia és d'un quadre de Ramon Casas, titulat "Al.lota decadent". L'he trobada al blog aunqueseaceniza acompanyada d'aquest text:

Abandono, abulia, aburrimiento, acidia, apatía, dejadez, desatención, descuido, deserción, desgana, desidia, galbana, gandulería, holgazanería, inactividad, indiferencia, indolencia, negligencia, pasividad, pereza, poltronería, tedio, vagancia, vaguería...
¿Primavera?

Com va dir aquell: "... No hace falta decir nada más..."

"Benvolgut" dels Manel

Us vull parlar de la cançó "Benvolgut" del darrer disc dels Manel, per a mi la millor cançó del disc. Feia temps que no trobava una cançó tan "rodona". L'he escoltada un munt de vegades i com més l'escolto més m'agrada i més coses bones hi descobreixo.
Musicalment té una secció de vent que a ritme de corxeres fa avançar la melodia de manera alegre i progressiva, sempre endavant, ajudada d'una bateria delicadament persistent. De fons uns arranjaments delicats van oferint matisos de tant en tant. Tot de manera subtil i demostrant que musicalment els Manel tenen una notable qualitat i talent.

I a nivell de text, amb aquesta cançó en Guillem Gisbert es reivindica com un dels millors compositors actuals del panorama català.
Ja vaig dir en una notícia anterior que les lletres de les cançons dels Manel eren narratives i defugien les tornades repetitives. Aquesta n'és una mostra més. A més a més s'hi troba un nivell de vocabulari prou atractiu i acurat, defugint el llenguatge fàcil de registre col.loquial, però mantenint-se en un perfecte equilibri que no els fa resultar incomprensibles ni excessivament sofisticats. Apareixen paraules i expressions com: "...permet-me suposar que, malgrat no haguem gaudit de presentació oficial...", "...aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat. Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!...", "...mentre tu et reivindiques com molt més elegant...", etc.
I el millor de tot és l'argument de la cançó: un diàleg entre el protagonista i l'últim home que va ser parella de la seva actual companya, just abans que ho fos ell mateix (que és aquest a qui anomena "Benvolgut"). I amb un element molt interessant: les llicències que es permet per trencar la seqüència lògica espai-temps.

Comença presentant-se i suposant que deu tenir una lleugera noció de qui és ell, tal i com efectivament passa a l'inrevés ja que la seva petja és present en alguns discos que es va deixar o en algun comentari o foto passada que surt de tant en tant.
Després intenta imaginar com ho devia passar de malament quan va haver de viure el moment en que la noia deixava d'estimar-lo i mica a mica s'anava decantant pel protagonista actual. Tot i que intueix que al final la decisió que van prendre va ser la millor per a tots i que tothom s'ha adaptat a la nova situació i ningú no voldria tornar enrere.
Finalment passa a acomiadar-se i es disculpa pel paper que suposa que farà el dia que finalment coincideixin tots tres, en una situació momentàniament incòmoda. Tot i que creu que un cop s'acomiadin, el "benvolgut" quedarà tan lluny com van quedar els anteriors pretendents que havia tingut la noia al llarg de la seva història.

I aquí arriba el gir final molt encertat i sorprenent, quan el protagonista imagina quina cara haurien fet els primers pretendents de la noia si de cop s'haguessin trobat amb el "benvolgut" i ell mateix dient-los que s'apartessin i fessin lloc, perquè ells estaven esperant el seu torn com a futures parelles de la noia. Per això parlo de trencar la relació espai-temps ja que estarien convivint parelles passades i parelles futures en el mateix moment i ho trobo un gir genial.

En fi que la trobo una cançó excel.lent a tots nivells, una cançó que potser en una primera escolta no t'acabes d'assabentar de què va, però que a mida que la vas escoltant i aprofundint et va agradant més i més.
O almenys això m'ha passat a mi i vull recomanar-vos-la amb l'esperança que us passi el mateix i l'acabeu valorant tant com jo.
Us deixo amb la música i la lletra.



BENVOLGUT (Manel)
Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.

Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi?
No és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:

Heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l'eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.

Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.

Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!

Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.

Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.

Conte premiat a Calders: "Recollida selectiva"

Cada any per Sant Jordi, a Calders s'organitza un certamen literari de narrativa. Aquest any hi he volgut tornar a participar després d'uns anys de descans i d'haver estat premiat en edicions anteriors: "Boira" (2006) i "Com la vida mateixa" (2008).
Tenia ganes de participar-hi i una idea, però em faltava el temps per anar-la desenvolupant i arrodonir-la. Al final, una mica a corre-cuita vaig acabar-ho enllestint i m'hi vaig presentar.
I avui m'han donat el primer premi a la categoria D (majors de 18 anys).
No considero pas que sigui la vuitena meravella i m'hagués agradat tenir més temps per deixar-la més ben acabada, però aquí us l'ofereixo amb un parell d'advertiments.

1.- L'objectiu del text és arribar a suggestionar-vos en algun moment de la narració.
2.- Si podeu triar, llegiu-la de nit, amb silenci i a l'aire lliure...

3.- I és clar, m'agradarà saber la vostra opinió.

Bé, doncs us deixo amb "Recollida selectiva"

RECOLLIDA SELECTIVA

Imatge suggerent

Per a una persona com jo, que dono molta importància a les paraules i les lletres, a les que es diuen i a les que s'escriuen, a les que s'escolten i a les que es llegeixen, trobar aquesta foto ha estat un motiu de reflexió, d'alegria i de satisfacció.

Som el que diem, som el que deixem escrit, som el que es dirà de nosaltres quan ja no hi siguem... Paraules, paraules, paraules...

Em sento identificat amb aquesta suggerent imatge i volia compartir-la amb vosaltres.
Res més.

Avorrir-se

El dissabte 19 de març al suplement "Criatures" del diari ARA, hi havia una entrevista a Ferran Sáez (filòsof, articulista, assagista i professor de la URL) amb un titular que em va cridar l'atenció:

"Avorrir-se és bàsic per ser creatiu"

Algunes frases d'aquesta entrevista diuen:

• "... I recordo l'avorriment, que és una cosa que trobo fonamental..."
• "...L'avorriment és la base de la creativitat. I també de la contenció i de l'autodomini. Els pares pateixen perquè els fills diuen que s'avorreixen. Doncs no cal patir. Tu no li diguis res. Deixa'l sol i alguna cosa trobarà..."

No puc estar-hi més d'acord i per això estic en contra d'omplir l'agenda dels nostres fills d'activitats extraescolars. Jo vull que tinguin tardes lliures en les quals puguin jugar i, de tant en tant, avorrir-se.
I quan em vinguin a dir que s'avorreixen, si no els ho soluciono jo, aviat trobaran una cosa o altra per substituir l'avorriment: faran treballar la imaginació i s'inventaran un joc simbòlic o es posaran a dibuixar o a mirar contes, o intentaran esbrinar com funciona una joguina o es quedaran mirant per la finestra i descobriran què fan els ocells o com es mouen els núvols, o es posaran a pensar i després ens faran un munt de preguntes sobre coses que han anat rumiant...

De l'avorriment n'acaben sortint els nostres interessos. Quan no sabem què fer, acabem provant de fer coses per matar l'avorriment i llavors descobrim que algunes d'aquelles coses ens agraden i/o se'ns donen bé. I potser a partir de llavors ja no hi recorrerem només quan ens avorrim sinó que potser els hi acabem dedicant un temps més sovintejat. I això no ho haguéssim descobert si no haguéssim tingut l'oportunitat d'avorrir-nos.
Estic segur que grans científics, pensadors i artistes de totes les disciplines (escriptors, poetes, dibuixants, fotògrafs, actors...) potser van començar a traçar el seu camí en tardes d'avorriment.

Jo mateix vaig descobrir que llegir i escriure eren dues activitats molt més estimulants que estar mirant el sostre o comptant mosques... I ara ja no tinc mai temps d'avorrir-me perquè si tinc temps (que sempre en falta!) sempre el puc omplir amb aquestes aficions...
Per exemple, aquest bloc.

Un vídeo dels MANEL

Vaig descobrir els MANEL el febrer del 2009. Crec que no havia sentit pràcticament cap cançó, però si llegit i escoltat un munt de comentaris elogiosos i tenia ganes de descobrir-los. Vaig enredar el Pablo i vam anar al concert del Kursaal. Ell em va demanar:
- Però, què anem a veure?
- No ho sé massa. Fan una música entre pop i folk... Però diuen que són molt bons.

I el concert no ens va decebre. Ens va agradar molt i poc després em vaig comprar el disc "Els millors professors europeus", just quan el fenomen Manel començava a despegar i es van acabar fent famossíssims.
Ara han tret nou disc "10 milles per veure una bona armadura", després d'un llarg període de silenci absolut des que van acabar la seva exitosa gira i mentre preparaven aquest segon disc.
L'he comprat, l'he escoltat una mica i he llegit algunes crítiques a les quals em sumo: han fet un molt bon disc, farcit de bones cançons.

Fan unes cançons narratives, com petits contes, de caràcter costumista, plens de llargues i enginyoses frases a cavall entre la bellesa i la ironia i defugint les tornades o "estribillos" fàcils. I aquesta riquesa dels textos es veu acompanyada per uns arranjaments i unes músiques molt adients. Cada cançó és una petita obra d'orfebreria musical que cal degustar amb calma i atenció.

Però el que us deixo avui és una petita joia perquè el primer videoclip que he vist d'aquest disc, el de la cançó "Aniversari", és un curtmetratge deliciós. Descriu perfectament el que explica la cançó, amb unes imatges boniques i espectaculars (es nota que hi ha pressupost).
No us en vull parlar massa, només us demano que el mireu. Dura uns 8 minuts, però val molt la pena.
... I si no us agrada, us torno els calés... ;-)

Ja és primavera... altre cop!

Fa 10 dies va començar la primavera astronòmica, però encara que era una dada incontestable, realment poca cosa va canviar.
Fa una setmana vam canviar l'hora i veure com s'allargava el dia sí que va produir el seu efecte i va semblar que una mica sí que s'eixamplaven els cors... I arribar a casa a quarts de vuit del vespre i que encara sigui clar, això sí que provoca un canvi real.
El dissabte passat ja va fer un dia molt agradable i vam dinar a fora, al terrat que tenim darrera de casa. Vam fer una barbacoa amb uns amics i vam passar tot el dia a l'aire lliure, fent-la petar i deixant que els nanos juguessin i s'ho passessin de conya.
Aquest dijous va fer un dia d'unes temperatures pre-estiuenques. Quan vam arribar a la tarda tothom es va instal.lar a l'exterior a jugar i fer la xerradeta i el cafè. Tothom menys jo que estava de feina fins al capdemunt acabant els informes del segon trimestre.
Avui divendres ja he entregat els informes i ha tornat a fer un dia espectacular. Ja hi ha hagut estones que hem anat en màniga curta i crec que ara sí que ja puc dir que és un procés imparable: ÉS PRIMAVERA ALTRE COP!!

I el dia s'anirà allargant més i més...
I farem vida a l'aire lliure cada cop més...
I d'aquí a dues setmanes tindrem una setmaneta de vacances...
Mentre ho vaig escrivint m'envaeixen unes pessigolles interiors i unes imatges van passant fugiseres pel meu pensament: vespres de tocar la guitarra, llibres per llegir, àpats que s'allarguen a l'aire lliure i sense tele, remullades a la piscineta, converses agradables amb amics, temps per badar, per descansar, per viure a una altra velocitat...
Sona bé.