Com eduquem a Finlàndia i aquí

Avui han fet el reportatge "30 minuts" titulat Notes d'educació en que es feia una certa anàlisi del model educatiu de Finlàndia (clicant aquí podeu trobar més informació del model educatiu finès en un dossier de Vilaweb que reconec que no he llegit en la seva totalitat) i es buscava la comparació amb el model que tenim a Catalunya i també amb el d'algunes escoles de Nova York.

Per a mi, hi ha dos motius principals que justifiquen aquestes diferències:

1.- La importància que la societat i l'administració política donen a l'educació.
A Finlàndia la societat valora l'educació. Els mestres són persones molt importants. La carrera que han de fer els joves que volen ser mestres és llarga i exigent. Hi ha recursos per a les escoles. Hi ha recursos per prevenir les desigualtats. Hi ha ajudes per a les famílies. I hi ha tots aquests recursos perquè la població paga molts impostos i el govern decideix invertir-ne una bona part en aquests conceptes. TOT AJUDA per tal que les condicions siguin molt favorables.

A Catalunya la societat critica l'educació i els mestres (es qüestionen les seves reivindicacions laborals, la seva productivitat, el seu compromís, la seva formació...). Els estudis per arribar a ser mestres no són massa exigents i fan que hagin arribat a ser mestres persones que potser no tenien massa vocació. Hi ha pocs recursos per a les escoles. No hi ha recursos per prevenir les desigualtats ni ajudes per a les famílies. I ara, en el context de crisi econòmica, menys que mai. I, finalment, l'educació està FORTAMENT POLITITZADA i això fa que cada canvi de govern comporti grans canvis (sovint sense cap mena de continuïtat) en el funcionament i la legislació que emmarca l'educació. I com a mostra tenim l'actual gir pel que fa al calendari escolar, la supressió de la sisena hora, etc.

2.- El paper dels mestres.
A Finlàndia els mestres tenen vocació i estan àmpliament preparats per a la seva tasca. Però sobretot, tenen com a objectiu prioritari el progrés i promoció dels alumnes i a això aboquen els seus esforços. L'alumne és el protagonista últim de les seves decisions i això marca l'objectiu que ha de tenir la seva línia d'actuació.

A Catalunya les escoles són un aiguabarreig de mestres amb interessos molt diferents i sovint no serà l'alumne qui marqui el nord de les seves decisions. Voleu comprovar-ho? Entreu en un claustre de mestres i parleu-los de l'excel.lència educativa de Finlàndia. No trigareu a rebre respostes en la línia de l'acudit que il.lustra aquesta notícia (i permeteu-me caricaturitzar una mica):

• ...és clar amb el fred que fa, no tenen res millor a fer que estudiar...
• ... sí, sí, però tenen l'índex més alt de suïcidis d'Europa... val més no saber tant i ser més feliç...
  
• ... home, si aquí tinguéssim els recursos econòmics que tenen ells, també tindríem millors resultats...
• ... és clar però segur que tenen molta menys immigració i una ratio d'alumnes per mestre molt més baixa...
• ... això de l'informe PISA és una collonada que no té cap validesa. Troben els resultats que ja buscaven d'entrada. Segur que nosaltres fem moltes coses millor que ells però aquestes no les valoren...
  

I així podrien anar sortint arguments i més arguments en que el que queda clar és que NO ÉS CULPA NOSTRA QUE TINGUEM RESULTATS PITJORS. Nosaltres ja fem tot el que podem, però amb les condicions en que ens fan treballar és impossible fer-ho millor: tenim els pressupostos que tenim, tenim les famílies que tenim, tenim els polítics que tenim...

I així mai no millorarem.
Porto 20 anys fent de mestre i no trobo canvis gaire substancials entre el que feia al 1991 i ara. A la meva escola de tant en tant fem sessions de treball col.laboratiu en que a nivell de claustre debatem alguns aspectes que ens preocupen i intentem analitzar que podríem fer per millorar. Xerrem i ens esbafem. Surten molt bones idees. Però l'endemà tot continua igual. Per què?

Potser perquè un mestre que compleixi laboralment fent les seves hores té dret a fer les classes com millor li sembli i no té ningú amb prou autoritat per fer-li canviar el mètode que ell hagi escollit. I per tant no canviarà res del que fa. I per tant els seus alumnes seguiran obtenint els mateixos resultats que obtenen ara. Uns resultats que no ens agraden però dels quals donem la culpa a tothom, menys a nosaltres mateixos.

Potser cal ser més exigent amb els estudis que permetin assolir la professió de mestre. Potser cal donar autoritat als directors per crear i destruir els seus equips docents i poder formar equips de gent motivada per un mateix interès que sigui l'alumne. I crear una consciència política que doni prioritat a l'educació i eviti derives erràtiques amb cada nou canvi de govern i garanteixi una línia i uns objectius clars. I tots plegats ser valents per canviar el que creguem que no funciona o el que creiem que podria funcionar millor, assumint que podem equivocar-nos, però sabent que aquest error, serà un error que ens permetrà anar-nos acostant a una millora real de l'educació.

Jo no crec que estiguem fent tot el que podem per millorar els resultats. I que consti que els resultats no són els números que surten en un informe escrit, sinó la realitat de les aules amb uns percentatges massa elevats d'alumnes amb greus dificultats en habilitats bàsiques per a la vida quotidiana (lectura, escriptura, raonament i càlcul). I voldria tenir l'oportunitat de CANVIAR COSES. Analitzar, dissenyar, provar, equivocar-me i tornar a provar. Però això no es pot fer a nivell individual. Han de ser decisions assumides i compartides per tot un centre (per anar bé per tot un país) i això tal i com està muntat actualment és molt difícil, per no dir impossible.

En fi, perdoneu els lectors no-mestres pel rotllo d'avui, però és el que m'ha sortit després de veure el reportatge de TV3.