"Benvolgut" dels Manel

Us vull parlar de la cançó "Benvolgut" del darrer disc dels Manel, per a mi la millor cançó del disc. Feia temps que no trobava una cançó tan "rodona". L'he escoltada un munt de vegades i com més l'escolto més m'agrada i més coses bones hi descobreixo.
Musicalment té una secció de vent que a ritme de corxeres fa avançar la melodia de manera alegre i progressiva, sempre endavant, ajudada d'una bateria delicadament persistent. De fons uns arranjaments delicats van oferint matisos de tant en tant. Tot de manera subtil i demostrant que musicalment els Manel tenen una notable qualitat i talent.

I a nivell de text, amb aquesta cançó en Guillem Gisbert es reivindica com un dels millors compositors actuals del panorama català.
Ja vaig dir en una notícia anterior que les lletres de les cançons dels Manel eren narratives i defugien les tornades repetitives. Aquesta n'és una mostra més. A més a més s'hi troba un nivell de vocabulari prou atractiu i acurat, defugint el llenguatge fàcil de registre col.loquial, però mantenint-se en un perfecte equilibri que no els fa resultar incomprensibles ni excessivament sofisticats. Apareixen paraules i expressions com: "...permet-me suposar que, malgrat no haguem gaudit de presentació oficial...", "...aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat. Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!...", "...mentre tu et reivindiques com molt més elegant...", etc.
I el millor de tot és l'argument de la cançó: un diàleg entre el protagonista i l'últim home que va ser parella de la seva actual companya, just abans que ho fos ell mateix (que és aquest a qui anomena "Benvolgut"). I amb un element molt interessant: les llicències que es permet per trencar la seqüència lògica espai-temps.

Comença presentant-se i suposant que deu tenir una lleugera noció de qui és ell, tal i com efectivament passa a l'inrevés ja que la seva petja és present en alguns discos que es va deixar o en algun comentari o foto passada que surt de tant en tant.
Després intenta imaginar com ho devia passar de malament quan va haver de viure el moment en que la noia deixava d'estimar-lo i mica a mica s'anava decantant pel protagonista actual. Tot i que intueix que al final la decisió que van prendre va ser la millor per a tots i que tothom s'ha adaptat a la nova situació i ningú no voldria tornar enrere.
Finalment passa a acomiadar-se i es disculpa pel paper que suposa que farà el dia que finalment coincideixin tots tres, en una situació momentàniament incòmoda. Tot i que creu que un cop s'acomiadin, el "benvolgut" quedarà tan lluny com van quedar els anteriors pretendents que havia tingut la noia al llarg de la seva història.

I aquí arriba el gir final molt encertat i sorprenent, quan el protagonista imagina quina cara haurien fet els primers pretendents de la noia si de cop s'haguessin trobat amb el "benvolgut" i ell mateix dient-los que s'apartessin i fessin lloc, perquè ells estaven esperant el seu torn com a futures parelles de la noia. Per això parlo de trencar la relació espai-temps ja que estarien convivint parelles passades i parelles futures en el mateix moment i ho trobo un gir genial.

En fi que la trobo una cançó excel.lent a tots nivells, una cançó que potser en una primera escolta no t'acabes d'assabentar de què va, però que a mida que la vas escoltant i aprofundint et va agradant més i més.
O almenys això m'ha passat a mi i vull recomanar-vos-la amb l'esperança que us passi el mateix i l'acabeu valorant tant com jo.
Us deixo amb la música i la lletra.



BENVOLGUT (Manel)
Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.

Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi?
No és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:

Heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l'eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.

Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.

Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!

Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.

Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.