"Lennon" (conte)

 Publico aquest conte de manera extraordinària (sense coincidir amb cap inici de mes) perquè tracta sobre un fet que avui es commemora: els 40 anys de l'assassinat de John Lennon. No tindria sentit que el publiqués al gener o al febrer, podent publicar-lo el mateix dia que van passar els fets: el 8 de desembre.

Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres...

Espero que us agradi!

LENNON

El Dídac es lleva d’hora i s’aixeca sense fer soroll per no despertar la Sílvia. 

Torna a ser 8 de desembre i, com cada any, vol fer-li la sorpresa de l’aniversari. Tot i que, més que una sorpresa, ja ha esdevingut una tradició. Es prepara un cafè i descorre les cortines del fantàstic menjador per on entra la llum que es reflecteix en el mar que els envolta. Viure a Cala Tarida, a Eivissa, és viure al paradís. I enmig dels dies freds de final de tardor, un matí plàcid i lluminós com el d’avui es valora encara molt més. 

Prepara un suc de taronja i unes torrades. Ho col·loca tot sobre la taula i deixa la foto sobre el plat de la Sílvia. Llavors engega el reproductor de música i, quan “Imagine” comença a sonar pels altaveus, agafa el ram de roses de l’amagatall i torna a l’habitació per despertar-la.

- Bon dia, estimada! Per molts anys!

La Sílvia es remou mandrosament amb un somriure. Una llum tèbia entra per la finestra, sent la seva cançó preferida per tota la casa i els narius se li omplen de l’olor de les roses fresques que el Dídac li ofereix... El Dídac, l’amor de la seva vida, que amb els seus 65 anys encara sap demostrar-li que l’estima amb aquella sensibilitat i aquella espurna que la van enamorar.

Es fan un petó i entre badalls s’incorpora per baixar al menjador on ja sap que trobarà la foto de cada any.

- Quants anys fa, ja?

- Quaranta justos. Va ser el 1980. Teníem 25 anyets...

I tots dos queden callats i amb un somriure, submergits en els records que brollen d’aquella antiga Polaroid on surten ells dos, en John Lennon i en Mark Chapman...

( . . . )

Corria l’any 1980 i el Dídac havia organitzat el viatge a Nova York amb un objectiu secret que no havia explicat a la Sílvia. La immobiliària familiar anava de meravella i feien els diners a cabassos o sigui que va poder preparar-lo sense estar-se de res. Volien visitar les grans botigues, museus i sales d’exposicions... Gaudir de les pistes de gel a l’aire lliure, la decoració i l’ambient prenadalenc... I sense oblidar-se dels gratacels, els musicals de Broadway, l’estàtua de la Llibertat, el pont de Brooklyn... Però encara hi havia un cosa més: l’única que la Sílvia no sabia.

La Sílvia era una enamorada del Beatles i, sobretot, del John Lennon. A tots dos era un grup que sempre els havia captivat, però la Sílvia era un fan total del Lennon. Fins i tot, alguna vegada s’havia gastat diners en algun objecte de col·leccionista (pòsters, fotos, edicions limitades de discos...). Per això el Dídac havia pensat anar a esperar en Lennon a la porta del seu apartament per aconseguir saludar-lo i fer-se una foto amb ell. I havia pensat fer-ho el dia de l’aniversari de la Sílvia perquè sabia que li faria moltíssima il·lusió. Per això quan va arribar el dia la va dur enganyada prop de l’edifici Dakota, on vivien John Lennon i Yoko Ono en aquells temps. Per sort, aquell edifici d’apartaments estava just al costat de Central Park. 

Cap a les vuit del vespre, el Dídac va deixar un moment la Sílvia a l’entrada del parc i amb quatre gambades es va acostar a la porta de l’edifici Dakota amb l’excusa d’anar a demanar una cosa. Allà va trobar un noi que va resultar ser en Mark Chapman i també esperava en Lennon. El seu diàleg en anglès va ser una cosa així:

- Ei, tio, bona nit. Tu també esperes en John Lennon?

- Mmh... sí, suposo que sí.

- Ah! portes el disc perquè te’l signi?

- Bé, ja me l’ha signat abans quan ha sortit.

- Uau! Que bé! I saps a quina hora tornarà?

- Això no ho sap ni ell. Crec que han anat a l’estudi de gravació. A vegades tornen a les nou, a vegades a les deu... S’ha de tenir paciència.

- És que li vull fer una sorpresa a la meva dona que és molt fan seva. Saps en quin cotxe van?

- Una limusina blanca. La veureu de seguida.

- Moltes gràcies, tio. Estarem per l’entrada de Central Park esperant la limusina. Em dic Dídac.

- Molt de gust. Jo sóc en Mark

I va creuar ràpidament cap on l’esperava la Sílvia entre intrigada i divertida pel que devia estar tramant.

- Sí, si. Ja ho tenia ben entès. El llac de Central Park és aquí mateix. 

I la va agafar de la mà i van entrar cap al parc, però no parava de girar la vista enrere cap a l’edifici Dakota, distret i nerviós, pendent de si veia arribar la limusina. Al cap d’una estona, la Sílvia no va poder més i li va dir:

- A veure, Dídac, vols explicar-me què passa? T’agafarà un infart! Anem allà on haguem d’anar perquè aquí ja es nota que estàs patint...

- Volia que fos una sorpresa, però em sembla que serà millor que t’ho digui i esperem allà tranquil·lament.

- De què es tracta?

- Travessem el carrer i t’ho explico.

Tots dos van recórrer el trajecte fins l’arc d’entrada dels apartaments i llavors el Dídac va fer les presentacions. El Mark va aixecar la vista del llibre que estava llegint mentre feia temps i va somriure els nouvinguts.

- Ei, Mark, aquesta és la Sílvia. Sílvia, aquest és el Mark.

- Encantada, què llegeixes?

En Mark li va ensenyar la portada de “The catcher in the rye” i quan ella va veure el nom de l’autor, va reconèixer el llibre que també havia llegit a Eivissa: “El vigilant en el camp de sègol” de J. D. Salinger.

- Ah! És molt bo. Jo també el vaig llegir. Una mica massa depriment, però molt interessant.

- M’encanta. Potser l’he llegit quinze vegades i cada cop hi trobo coses noves.

- A mi això em va passar amb “La història interminable” de Michael Ende. L’has llegit?

- Perdoneu -va intervenir el Dídac-. Si em deixeu interrompre la tertúlia literària, li explicaré a la Sílvia què fem aquí...

Tots dos van somriure i la Sílvia va notar uns nervis nous mentre esperava les declaracions del Dídac.

- Mark, li pots ensenyar el disc que portes, si us plau?

El noi -una mica grassonet, cabells foscos, ulleres grans i bufanda verdosa- va somriure i li va oferir el disc “Double fantasy”, assegurant-se que es veiés bé la signatura de John Lennon.

- El tens signat? Com t’ho has fet?

- En Lennon viu aquí -va avançar-se el Dídac, assenyalant l’entrada dels apartaments-. I si esperem una mica el podrem veure quan arribi, saludar-lo i fer-nos una foto...

La Sílvia se li va tirar a sobre emocionadíssima.

- De veritat? Quina passada!!! Moltes gràcies, amor... No m’ho puc creure... -i adreçant-se al Mark-. A tu quan te’l va signar?

- En realitat fa unes tres hores. Quan sortien a gravar...

- De veritat? L’has vist? Has parlat amb ell? No m’ho puc creure... I què t’ha dit? 

- No gran cosa... És que m’he quedat molt tallat... M’ha signat el disc i m’ha dit “És tot el que vols?” i jo només he sabut dir que sí. I se n’ha anat... Per això ara segueixo aquí, a veure si aconsegueixo acabar...

- Quins nerviiis... -el va interrompre ella, excitadíssima-. T’agrada el disc?

- M’agrada tot el que fa, però...

- Eren molt millors els Beatles, això sense cap mena de dubte, però en Lennon sempre fa alguna cançó genial. A mi m’encanten “Woman” i “Starting over”.

- Sí, estan bé. També m’agrada molt “Beautiful boy”.

- Ei, Mark -va tallar-los el Dídac per no quedar-se al marge-, d’on ets?

- Vinc de Honolulu, a Hawai. Ho coneixeu?

- No hi hem estat mai, però sabem on és Hawai. Nosaltres també som d’una illa. Eivissa. Al costat de Mallorca. A España. Ho coneixes?

- La veritat és que no...

- Doncs jo crec -va tallar-lo la Sílvia-  que tots els que som d’illes tenim moltes coses en comú...

- Que curiós... -va dir pensatiu el Mark.

- El què?

- El porter de l’edifici, el José, aquell senyor, també és d’una illa. De Cuba. I si arriben el John i la Yoko també provenen de dues illes: Anglaterra i Japó. Tots som habitants d’illes!

- Que bo! Quina coincidència tan curiosa! -va contestar la Sílvia, que tot ho trobava meravellós.

- Viure en una illa et fa especial -va reflexionar en veu alta el Dídac- Les ganes de veure el mar quan fa temps que n’estàs allunyat...

- Sí -va afegir-s’hi la Sílvia-. I el caràcter una mica “tancat”, com de tribu, de voler preservar la terra i la cultura, una mica desconfiats davant dels visitants...

- Però al mateix temps amb moltes ganes que a la gent li agradi el que tu valores com un tresor -va reblar el clau el Dídac-. Tu, Mark, no sents coses semblants per la teva illa?

- Em sembla que no... De fet jo he viscut a molts llocs diferents i no em sento gaire d’enlloc... -semblava estar reflexionant al mateix temps que parlava-... Suposo que no he tingut una vida fàcil i per això no em plantejo aquests temes...

- Vaja, ho sento -va dir-li la Sílvia-, però ara estàs bé?

- Depèn del dia. Avui està sent un bon dia. Lennon m’ha signat el disc, us he conegut a vosaltres... I encara podria acabar millor... -va dir pensatiu.

- Doncs, aprofitem-ho. Hi ha algun lloc aquí per anar a buscar unes cerveses?

- Aquí davant, al Metro del carrer 72 trobaràs de tot.

- OK. Ara torno.

I el Dídac va sortir rabent i va tornar al cap d’un moment amb tres cerveses. Van obrir-les i van brindar:

- Pel Lennon!

- Per nosaltres!

- Per Nova York!

Els tres brindis van sortir gairebé alhora de les tres boques i van provocar unes rialles i una complicitat que va anar augmentant a mesura que buidaven les ampolles. Parlaven de tot i de res. De música, de les seves vides, de llibres, de Nova York... A estones es feien bromes i reien, a estones parlaven seriosament i es donaven consells. I així va anar passant el temps de manera agradable en la freda nit americana.

Faltava poc per a les onze quan una limusina va aparcar al cap del carrer i als tres els va fer un salt el cor. Les mirades es van clavar a la porta del vehicle d’on van sortir la Yoko i el John. Van començar a caminar, ella davant i ell una mica més enrere. Van passar pel seu davant i els tres nois semblaven estabornits, incapaços de fer o dir res. Quan John Lennon ja sobrepassava la seva posició i semblava que entraria dins l’edifici sense que ningú no li digués res, en Mark Chapman va reaccionar i va cridar:

- Mr. Lennon!

I llavors John Lennon es va girar d’esma. Semblava cansat. Duia un jersei negre i, per sobre, una jaqueta de pell amb el coll pelut. Rere les ulleres de muntura de color marró clar i vidres una mica fumats, uns ulls petits els interrogaven.

- Ens permet que ens fem una foto amb vostè? -va dir finalment la Sílvia

- Estic molt cansat -va arrossegar les paraules mentre se’ls mirava a tots tres, però finalment va accedir-. Una foto i prou.

- Ràpid, Dídac, la càmera... Qui ens pot fer la foto? -la Sílvia estava ben esverada mirant amunt i avall i bellugant-se molt de pressa sense moure’s de lloc.

En Lennon la va mirar divertit i va adreçar-se al porter:

- José, ens podria fer una foto?

- És clar, senyor Lennon.

- Oh, quina bona idea! Moltes gràcies!

El Dídac li va allargar la Polaroid i es van col·locar per a la foto. La Sílvia al costat de John Lennon, super il·lusionada. I els altres dos a les puntes: el Dídac al costat de la seva dona i en Mark al costat del cantant.

- Cheese!

El porter els va allargar la càmera amb la foto que anava sortint, de moment només un paper en blanc que s’aniria positivant i acabaria mostrant la imatge capturada. El Dídac anava a recollir-ho tot, però la Sílvia es va abraonar sobre la foto. Va mirar-la i va començar a sacsejar-la, com si així pogués fer que la imatge aparegués més de pressa. De moment encara no es veia res i no volia deixar marxar el músic fins assegurar-se que havia sortit bé.

- Senyor Lennon, volia expressar-li la meva admiració per tot el que vostè ha fet com a músic i per la pau al món. És un motiu d’inspiració per a mi.

- Moltes gràcies, noia. Em sap greu, però estic cansat i vull arribar a casa...

- Si us plau, només una coseta més -mentre mirava de reüll els colors que començaven a aparèixer a la instantània, intentava pensar alguna cosa per allargar aquell moment que recordaria tota la vida-... Sap que tots els que estem aquí venim d’una illa? Anglaterra, Cuba, Hawai, Eivissa...

I, mentre anomenava les illes, anava assenyalant la persona a qui corresponia.

- Sou espanyols? Amb la Yoko hem estat uns quants cops a Mallorca. És molt bonic.

- Ho sé, ho sé. Doncs Eivissa és encara més maca. Vinguin quan vulguin -i va obrir precipitadament la bossa per buscar una targeta i allargar-li.

- Ah, gràcies. Bé, us he de deixar...

La Sílvia va tornar a mirar la foto i finalment va veure que hi sortien tots bé. Només llavors es va resignar a deixar-lo marxar.

- Li puc fer un petó, si us plau?

- És clar.

I així és com tots plegats es van acomiadar. Un petó per a la Sílvia i unes encaixades de mans amb el Mark i el Dídac, abans de perdre’s, arc endins, cap al seu apartament.

Els tres joves van quedar immòbils per un moment, cadascú immers en els seus pensaments. 

El Dídac no podia deixar de mirar el somriure inesborrable de la Sílvia. Estava segur d’haver-li fet el millor regal de la seva vida, satisfet i orgullós que tot hagués sortit bé. 

La Sílvia mirava la foto com hipnotitzada i es moria de ganes d’ensenyar-la a tothom i de posar-la en un lloc preferent de casa seva. I al mateix temps una petita por començava a créixer dins del seu cervell: la por de perdre aquell preuat tresor.

I el Mark semblava distret amb els seus pensaments, molt lluny d’allà, amb una cara inexpressiva, com si estigués resolent un problema i necessités estar molt concentrat. El Dídac se’n va adonar i li va dir:

- Ei, Mark, no estàs content?

- Doncs... mira... per una part em sembla que sí -i de sobte va semblar que retornés de molt lluny i es tragués un pes de sobre-. Potser sou uns salvavides i tot...

- Què dius, home? Ets tu qui ens has salvat la vida. Gràcies a tu hem aconseguit la foto -va dir-li la Sílvia acostant-s’hi per abraçar-lo.

Però va calcular malament la distància i, per no caure ben llarga a terra, es va agafar al noi, deixant que la foto li llisqués de les mans. El Mark es va desestabilitzar quan la Sílvia li va caure a sobre i alguna cosa metàl·lica va caure de la butxaca del seu abric i va picar contra el terra.

Era un petit revòlver que va anar a parar sobre la foto...

La Sílvia, que s’havia ajupit per recollir la foto, va quedar esgarrifada en veure l’arma i va mirar el Mark sense saber com interpretar l’aparició d’aquella pistola. El noi, que va llegir la por en la seva mirada, es va afanyar a recollir-la mentre intentava tranquil·litzar-la:

- No t’espantis. Nova York és una ciutat perillosa i molts portem una arma per si de cas. Només per si de cas...

- No m’agraden les armes, Mark. M’has espantat -va dir separant-se discretament d’ell i buscant la protecció del Dídac. 

I, per molt que van intentar recuperar el clima cordial i una mínima conversa, la màgia del moment ja s’havia esvaït. El Dídac i la Sílvia van buscar alguna excusa mínimament convincent i, tant aviat com van poder, van acomiadar-se del Mark i van tornar cap al seu hotel.

Allà, altre cop sols i segurs dins les parets de la seva suite, van tornar a sentir les bones vibracions del moment únic i extraordinari que havien viscut al costat del seu ídol. Aquell moment que havia quedat fixat per sempre més en aquella foto que no podien deixar de mirar...

( . . . )

Com ara, quaranta anys més tard, que tornen a tenir aquella foto entre els dits i recorden les sensacions de la nit en què van parlar amb John Lennon.

- Te’n recordes de tot, Sílvia? Li vas donar una targeta o ho he somiat?

- Li vaig donar -contesta ella somrient-. I tant!  Però encara no ha vingut mai a visitar-nos...

- I aquell noi...en Mark... semblava tan normal i llavors quan li va caure la pistola...

- Un punt rarot sí que el tenia... Aquella obsessió amb el llibre que s’havia llegit un munt de vegades...

- Em sembla que ens va dir que no havia tingut una vida fàcil...

- Però el més estrany va ser la seva reacció quan John Lennon va marxar... Semblava molt misteriós i capficat i, de cop i volta, va reaccionar i va dir que potser érem uns salvavides... Tu creus que volia suïcidar-se amb aquella pistola?

- Ves a saber... 

- Potser era veritat que només la duia per si de cas...

- Potser sí. Però... No recordava que hagués dit això dels salvavides -el Dídac va parlant a poc a poc perquè una idea comença a obrir-se camí dins del seu cap-. O sigui que, si no arriba a ser per nosaltres, algú hagués perdut la vida...

- Doncs allà no hi havia pas tanta gent, eh? O es volia suïcidar o...

- Osti! Estàs pensant el mateix que jo?

- T’imagines...? 

- Potser...

I tots dos es queden en silenci i es miren amb un punt d’esverament, com si després de quaranta anys acabessin de descobrir una cosa que sempre havien tingut davant dels morros i no havien estat capaços de veure. Però és una hipòtesi tan bèstia que no volen acabar-se-la de creure... Al cap i a la fi, mai no sabran pas què hagués passat si no haguessin estat allà: en el lloc precís en el moment adequat.

Finalment el Dídac agafa la foto antiga i s’hi adreça sacsejant un dit de manera alliçonadora:

- Mr. Lennon, sap que potser li vam salvar la vida?