Reykjavik (un nou conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. 

Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa...

Espero que us agradi!

REYKJAVIK

No fa ni una setmana que sóc a Islàndia. 

Volia marxar. Necessitava marxar. Tenir temps per pensar. Per decidir cap on em vull encaminar. Començar una nova vida lluny de casa. Canviar d’aires, haver-me d’espavilar, superar les dificultats... Aprendre. Lluitar. Viure. 

Sola.

Buscava un lloc on començar de nou. On no conegués ningú. Ni l’idioma. Sóc pel-roja i vaig buscar llocs del món on ser-ho no fos una raresa. El primer país del rànquing de panotxes que no era de parla anglesa era Islàndia. Doncs...cap a Islàndia.

M’he instal·lat en un alberg i volto tot el dia per la ciutat. Faig turisme, busco feina i un lloc on aprendre l’idioma. De moment no he aconseguit res i se m’està fent feixuc. La soledat, encara que sigui buscada, no reconforta.

El pitjor ha estat fer aquest pas al mig de l’hivern. Vaig deixar passar les festes de Nadal per recollir diners. Vaig demanar que tothom que volgués fer-me algun regal, me’l fes en metàl·lic i vaig agafar el primer vol barat del gener. 

Només hi ha unes cinc hores de llum solar i fa molt fred. Bé, si mires els termòmetres tampoc són temperatures extremes, però jo tinc molt fred.

Passejo pels carrers ben abrigada. Gorra blanca de llana amb sanefes verdes d’on surten les trenes pèl-roges que m’emmarquen la cara blanca i enfredorida. I el cos cobert de capes de roba. De tant en tant em creuo amb alguna noia que se m’assembla i ens somriem. Jo penso que deu ser islandesa i ella deu pensar el mateix de mi. O potser no. Potser salta a la vista que no sóc nativa. Potser vaig massa abrigada. O faig massa cara d’espantada.

Procuro dissimular-ho amb el somriure. Un somriure que esdevé escut i espasa per a la lluita constant que mantinc amb tota la gent amb qui ens creuem i ens mirem als ulls. El somriure em fa semblar més valenta del que sóc. Com si tot anés bé. Però sota aquest somriure que em fa d’armadura no tot va tan bé. 

Tinc fred. Tinc por. Trobo a faltar la seguretat d’estar a casa.

M’he apuntat a una borsa de treball. Segurament m’avisaran aviat i podré treballar de cambrera o jardinera. Més endavant potser podré donar classes de castellà o català o fer de cangur, però ara, sense dominar l’islandès, no puc accedir a aquestes feines. I mentrestant passejo per la ciutat i me la vaig fent meva. Començo a reconèixer algunes paraules que m’arrenquen somriures: “góðan daginn” és el bon dia que s’intercanvien educadament cada matí... “takk fyrir” són les gràcies... “já/nei” el sí i el no... Quan alguna vegada algú m’ha cedit el pas i li he dit “takk fyrir” tímidament, el somriure que m’han fet m’ha donat força per no defallir. Llavors penso que és qüestió de paciència, que no m’he de rendir, que tot anirà bé...

Però avui estic molt cansada. M’he cruspit molts quilòmetres amunt i avall fins que he acabat passant un parell d’hores al museu d’art. Amb el carnet d’estudiant és gratuït, hi ha wifi i em permet recuperar-me del fred del carrer. Hi ha obres molt modernes, tot i que poques m’han cridat l’atenció. He acabat a la cafeteria consultant el mòbil fins que ja n’he tingut prou i altre cop m’he enfrontat als carrers.

Passejar sense sentit, només per matar les hores, no és divertit. És com una inversió que em permetrà sentir-me com una islandesa d’aquí a un temps, però ara mateix no m’omple. Estic molt cansada i tinc fred, però encara no vull tancar-me a l’habitació de l’alberg on el pes de la soledat encara es nota més.

Em crida l’atenció una taverna i m’hi encamino. L’entrada és plena de jovent que riu animadament mentre fumen i beuen cerveses. Em sento com un gladiador que ha hagut de lluitar contra molts enemics i, quan ja està al límit de les seves forces, es troba uns darrers adversaris que ha de superar. Torno a brandar el meu somriure per respondre els seus i vaig avançant sense abaixar la mirada. Els somriures dringuen els uns contra els altres com si fossin espases i estic a punt de trontollar, però em mantinc ferma fins que passo per la porta.

A dins hi ha una atmosfera agradable, però carregada. Hi ha música i un aiguabarreig de converses. Gent que juga a cartes, que tiren dards, que conversen animadament... molt més soroll del que ara puc assimilar.

M’assec en una taula d’un racó i deixo anar un llarg sospir. Em trec anorac, guants i gorra i em sento exhausta. Necessito tranquil·litat. Relaxar-me. Asserenar-me. Sobreviure en terra estranya m’està resultant esgotador. Molt més del que em pensava...

Obro els ulls i passejo la mirada pel local fins que ensopego amb una cambrera pigada i també pèl-roja que em somriu. Em costa correspondre-la com es mereix. He de recollir el pesat somriure que ja havia deixat estès a terra i aixecar-lo amb un gran esforç per evitar que tremoli. Ho mig aconsegueixo, li torno el somriure i, esgotada, fixo la mirada al mòbil.

Al cap d’un moment, la cambrera pèl-roja se’m planta al davant sense dir res. Em deixa una tassa fumejant al davant, m’agafa les mans i me les posa al voltant de la tassa perquè me les escalfi. Estic sorpresa, però confiada. Assenyala la tassa i després m’aixeca un polze enlaire que interpreto com “t’anirà bé”.

Aquest cop el somriure no em costa tant d’armar i exhibeixo el meu gran hit de l’idioma islandès, dient-li gràcies:

- Takk fyrir

Somriu, agraïda i m’assenyala un cartellet que porta enganxat al jersei amb un imperdible: “FANNBORG”. Imagino que és el seu nom i em sento obligada a dir-li el meu:

- Neus.

Ens donem la mà, però de seguida me les torna a agafar i les posa al voltant de la tassa. Em deixa així i marxa cap a la barra.

Em quedo allà gaudint d’aquella escalfor i de l’oloreta que fa aquella infusió. És una olor dolça, té un punt de canyella i un punt cítric. I no és pas aigua. Potser llet o una mena d’orxata... Alço la tassa amb les dues mans, me l’acosto als llavis i en faig un glopet. Mmmmh! És boníssim! 

De seguida em giro cap a la barra per fer-li saber a la Fannborg que m’ha agradat i mentre em giro passa una cosa molt sorprenent: mica a mica es va esmorteint el soroll d’aquella taverna. De primer sembla com si se m’haguessin tapat les orelles per un canvi de pressió i no puc evitar tapar-les i destapar-les amb les mans.  Quan la Fannborg em veu, somriu i se m’acosta amb una carta als dits, assenyalant-me la foto del que m’estic prenent. A sota hi ha el preu (850 kr) i el nom “þögn bolla”. Per sort també hi ha la traducció a l’anglès “Silence cup”: una tassa de silenci...

Torna a somriure i a aixecar-me el dit polze. També fa un gest baixant repetidament les dues mans obertes amb els palmells cap avall, com volent dir “tranquil·la, relaxa’t, gaudeix del silenci que necessites”... I torna a marxar.

Enlloc d’espantar-me, tanco els ulls i em relaxo. Mica a mica el nivell de so ambient ha anat disminuint fins que ja no sento res. Només la meva respiració i els batecs del meu cor. Noto com tota jo em vaig deixant anar, alliberant-me de la tensió. Fins i tot els músculs de la cara s’afluixen i dibuixen un somriure que ja no em costa de mantenir sinó que és sincer i natural. Vaig fent glops d’aquella tassa i deixo fluir el pensament sense dirigir-lo. Em venen imatges familiars, d’Igualada, de les vacances a la platja, de la primera parella que vaig tenir... I es barregen amb passejades que he fet aquests dies per Reykjavik: l’espectacular església de Hallgrímskirkja, l’escultura del Viatger del Sol al costat del mar, les casetes de colors al costat del llac Tjörn... L’angoixa desapareix. Com l’enyor, la inseguretat i la por. Tot ha marxat al mateix temps que el fred.

Al cap d’una estona començo a recuperar el sentit de l’oïda progressivament. Incorporo els sorolls del local sense que em molestin: les rialles de la gent, les converses, els vidres de les copes quan piquen en els brindis, la música que sona pels altaveus... Em giro buscant la Fannborg a la barra, però no la trobo. De sobte surt d’una porta lateral amb la jaqueta a les mans. Deu plegar.

Em veu i ve cap a la meva taula. S’asseu al meu davant. Torna a aixecar el polze amb una mirada interrogativa i jo li contesto aixecant el polze i sacsejant el cap de dalt a baix amb un somriure. Ella també somriu. M’adono que ens hem comunicat bàsicament amb somriures i gestos, però em sento com si la conegués de fa molt més temps. Em dóna confiança.

Segurament podríem posar-nos a parlar en anglès, però per algun estrany motiu ni ella ni jo no en fem cap intenció. Ens quedem mirant en silenci i estic segura que hi ha una transferència de fitxers... Quina tonteria! Però és la imatge que m’ha vingut al cap. Com quan en un ordinador estàs copiant el contingut d’una carpeta en un disc i surt aquella icona en què els fitxers es van movent per la pantalla.

Només ens mirem en silenci, cosa que normalment provoca incomoditat. Però jo em sento ben còmoda i tinc la sensació que ella també. Perquè en aquesta mirada en silenci ens anem coneixent, ens anem obrint l’una a l’altra. I sento que no m’importaria marxar amb ella i anar a casa seva i viure amb ella i estimar-la... Quina bogeria! No és prudent ni assenyat, però és el que sento. És el que em demana la pell.

Però no em cal pensar més. És la Fannborg qui s’aixeca i em dona la mà, convidant-me a seguir-la. Surto del local protegida pel seu escut generós, sense haver d’exhibir el meu somriure. Noto que em sento molt més forta i valenta que quan he entrat. Em col·loco la gorra i em cordo la jaqueta. Quan vaig per posar-me els guants, ella se m’avança i es treu de la butxaca una mena de buf de llana que col·loca sobre les dues mans que ens estem donant. Ens posem la mà lliure a la butxaca.

És estrany perquè caminem sense parlar i jo tinc ganes d’explicar-li el que m’està passant. Necessito fer-ho. Quan ens aturem en un semàfor la miro als ulls i li dic:

- Estic molt bé al teu costat, Fannborg. És el primer cop des que estic a Islàndia que em trobo tan bé. Moltes gràcies per fer-me sentir així.

I li dic així, en català, sense pensar que no m’entendrà. Perquè de fet penso que sí que m’entén. No té cap lògica i segur que no pot captar el matís de cada paraula, però estic segura que el sentit general sí que li arriba. Ella somriu i em contesta:

- Ég fæ það ekki heldur, en mér finnst gaman að vera þér við hlið. Neus, ég held að við séum búin til hvort fyrir annað.

Ara comprovo el que deu haver sentit ella quan li he parlat en català. I m’emociono perquè sense entendre ni un borrall d’islandès ni poder identificar cap paraula, el seu missatge m’ha escalfat el cor. He sentit que enmig de l’islandès ha dit el meu nom i sé que el que ha dit és semblant al que jo li he dit. Potser més intens i tot. Pot ser que ens haguem enamorat en tan poca estona? Allò de l’amor a primera vista pot ser real?

El semàfor s’ha posat verd i vermell un altre cop. Estem allà a peu dret, gaudint d’aquell moment tan intens sense ser conscients del pas del temps. De cop, ella se m’adreça en anglès per primer cop:

- Where are you from, Neus?

- Catalonia

I, sense avís previ, em deixa anar de la mà. La meva mà es queda aguantant el buf i la miro com es posa a remenar el mòbil. No entenc què està passant, però espero amb les dues mans dins del buf que fins fa un moment compartíem. Ella tecleja tota enfeinada amb un somriure trapella a la cara. Al cap d’un moment m’acosta el mòbil a l’orella.

Sento una veu robòtica que no tinc temps d’entendre. Deu ser la veu d’intel·ligència artificial del traductor de Google, capaç de parlar en tots els idiomes. Per la cara que faig s’adona que no he pogut entendre-ho i m’ho torna a posar. Aquest cop si que ho entenc perfectament:

- Voler... venir.. a la meva... casa?

Ara sóc jo qui somriu divertida. Divertida i agraïda. Agraïda i emocionada. I feliç. Per primer cop feliç a Islàndia.

- Já!

I ens fem un petó.

Sense saber que serà el primer de molts petons. Sense saber que m’instal·laré a casa de la Fannborg i que ella m’ajudarà a trobar feina, a aprendre l’idioma i a sentir-me a Reykjavik com a casa. Sense saber que la resta de la vida la passaré en aquesta meravellosa illa. Sense saber –fins molts mesos després- que Fannborg, en islandès, significa “el que et salva de la nevada”. 

Salvadora de Neus.