#LaRojaIngovernable (espot electoral de la CUP)

M'ha tornat a sorprendre i a agradar l'espot electoral de la CUP.
Espero que no siguin l'única opció però tinc clar que ells no ens fallaran: es presenten a Madrid amb les idees molt clares i no mercadejaran amb els vots que obtinguin.
Esperem a veure què diuen els altres, però anem mirant què diu la CUP...

Finals d'octubre

Aquest octubre que va començar amb la por de la sentència i les divergències entre les forces independentistes ha donat molt de sí.
La reacció a la sentència ha catapultat els ànims i ha fet que estiguem marcant el ritme dels esdeveniments i acabem el mes amb algunes notícies interessants:

1. Una enquesta del ICPS indica que el “sí” a la independència fregaria el 60 % si se celebrés un referèndum. Crec que les actuacions de l’Estat espanyol (policials, judicials, polítiques...) segueixen apuntalant coma majoritària l’opció independentista... Anem bé!
2. Malgrat tot, aquesta mateixa enquesta, indica que del 33’9 % que voldrien que s’implementés la independència, només un 11’3 % creuen que això serà el que acabarà passant. I a mi, això em preocupa, perquè també ho veig al meu voltant: molts del que volen la independència en el fons dubten molt que s’acabi fent realitat... I així és més difícil aconseguir-ho. Hem de creure-hi i anar-hi, anar-hi i anar-hi! Amb il·lusió i sense dubtes!
3. L’Assemblea d’Electes es va posar en marxa amb uns 2000 càrrecs registrats de les diverses forces independentistes. Sota el lideratge del president legítim, Carles Puigdemont, van acordar una posició política de mínims en un text que denuncia que la sentència vulnera els drets dels condemnats i dels ciutadans, demana l’amnistia i la llibertat dels presos i els exiliats, dóna suport a la mobilització popular, exigeix diàleg a l’estat espanyol i es compromet a treballar per l’autodeterminació. Un principi esperançador per començar a construir República lluny de les grapes d’España.
4. Algunes enquestes apunten que en aquestes properes eleccions generals els resultats de les forces independentistes a Catalunya podrien superar la barrera del 50 %. I això seria un molt bon senyal.
5. Espanya segueix demostrant la seva al·lèrgia a la verdadera democràcia amb detencions arbitràries i intents de bloqueig i censura digitals cap a iniciatives com les del Tsunami Democràtic (al qual acusen de terrorisme i es queden tan amples) o el decret-llei contra la república digital catalana, a part d’intentar “prohibir” debats al Parlament de Catalunya, via Tribunal Constitucional. Uns tics preocupants dels quals van prenent nota arreu del món.
6. Segueixen les mobilitzacions, manifestacions, concentracions i talls de carreteres arreu del país... Embolica que fa fort...

No diria pas que sortim de l’octubre pitjor de com hi vam entrar...
Sento com si mica a mica s'anés estrenyent el cercel: Spain, sit and talk!

El Procés: nova temporada

Aquesta setmana que acabem de passar ha marcat un dels inicis més potents de les diferents temporades que ha viscut el procés. Amb la proclamació de la sentència als presos polítics, la reacció immediata d’ocupació massiva de l’aeroport i les constants i reiterades concentracions, tall de carreteres i disturbis nocturns a Barcelona, la repressió policial i les multitudinàries Marxes per la Llibertat, la setmana ha aportat una sèrie de nous elements que intento desgranar per comprendre cap on pot anar la “nova temporada”.

1.- La gent ha canviat el to, l’actitud, l’estat d’ànim i la tàctica. La constatació d’unes sentències injustes i exagerades va provocar una onada d’indignació activa. La gent estem indignats i volem lluitar per la nostra dignitat sense por de les conseqüències immediates perquè pensem en les conseqüències a llarg termini. Hem perdut la por i veiem la nostra independència com un procés ir-re-ver-si-ble. I sabem que per arribar al final no podem defallir i hem decidit no defallir.

2.- La mobilització ha esdevingut activa, massiva i continuada i hem passat de la revolució dels somriures a una desobediència més antipàtica, menys amable. Ara ja no patim per embrutar la nostra imatge impecable de “no llençar ni un paper al terra”, ara som conscients que molestem i només intentem mantenir el caràcter pacífic i no-violent de les protestes, però intencionadament busquem crear molèsties en el conjunt de la població perquè ens hem cansat de protestar sense molestar i que no ens facin cas.

3.- Aquest caràcter “no amable” de les protestes sempre havia provocat un rebuig força generalitzat dins de l’independentisme que no volia perdre la seva imatge de pacifisme immaculat i amable. Però ara això també ha canviat: no pensem criticar ni criminalitzar tots els joves que estan defensant amb gran valentia els nostres ideals. Entenem perquè tallen les carreteres i provoquen molèsties a milers de viatgers, entenem perquè cremen contenidors en circumstàncies extremes, entenem que en moments arriben a utilitzar una violència, però entenem que és una violència que és la reacció mínima a la violència insofrible que són les condemnes exagerades als nostres líders polítics i socials o a la repressió policial indiscriminada que buida ulls i intimida la població amb identificacions, agressions, detencions i condemnes, fins i tot a presó, innecessàries. Sabem que dins de la violència extrema que s’ha viscut aquests dies per part dels grups suposadament independentistes, s’hi troben accions injustificables de persones que no tenen res a veure amb l’independentisme (infiltrats de les forces policials, mercenaris potser subvencionats per partits o organitzacions d’extrema dreta, persones anti-sistema que només busquen la guerrilla urbana sigui quina sigui la motivació) i, sí, potser també alguns independentistes que es deixen arrossegar. Però ens neguem a acceptar que l’independentisme és violent perquè demostra dia rere dia (i fa molt de temps) que no ho és. La gran majoria dels nostres joves són bones persones, tenen criteris i ideals i lluiten per un futur millor amb les armes que tenen i ara amb molta més fermesa i indignació.

4.- Ara s’està lluitant una batalla pel control del territori. Nosaltres ja no volem ser més colònia i reaccionem amb ira als tics autoritaris i d’exhibició pública de dominació. Estem intentar demostrar que no ens volem sentir trepitjats a casa nostra, ni ser manats, ni obligats. Aquesta lluita pel relat també té pretensions internacionals: intentar fer adonar al món que ens mira que España ja no domina Catalunya. I evidentment, España no ho vol permetre i intentarà trepitjar-nos i tornar-nos a tenir dominats i calladets.

5.- Aquesta lluita pel control del territori està provocant que les forces policials i judicials espanyoles s’estiguin extralimitant i hagin començat una deriva de dictadura i repressió incompatible amb la presumpció d’estat democràtic que garanteix els drets dels seus ciutadans. Hi ha identificacions aleatòries, agressions indiscriminades, detencions injustificades, falsificació de proves inculpatòries, abusos de les atribucions policials, laxitud amb els grups feixistes, agressions alarmants a periodistes... Han entrat en una caiguda lliure en que ja no són capaços de distingir la veritat de la mentida, la realitat de la il·lusió nii la necessitat de l’abús. I, per sort, disposem de les xarxes socials que ens nodreixen en temps real d’imatges que documenten i proven totes aquestes injustícies indefensables.

6.- Aquest descontrol total, paradoxalment, està suscitant moltes simpaties entre els pobles d’España i mitjans de comunicació i forces polítiques internacionals. Hi ha espectaculars i emotives imatges de concentracions de suport al País Basc, a la Puerta del Sol de Madrid i a moltes altres capitals espanyoles. I a nivell internacional hi ha editorials de grans capçaleres periodístiques i declaracions de personalitats polítiques que aconsellen que España segui a dialogar amb Catalunya i abandoni la via repressiva.

7.- I un dels elements diferencials que han provocat tot aquest conjunt de reaccions és que novament el poble ha pres el timó del procés i està marcant el camí. L’organització popular a través del Tsunami Democràtic i els CDR a través dels canals de Telegram, ha vertebrat una resposta constant i estratègica al llarg de tot el territori. S’organitzen accions en poc temps i la comunicació i la coordinació és total i efectiva. Es promouen accions simultànies que es convoquen i es desconvoquen, fent que les forces policials vagin de corcoll i no donin a l’abast. Amb originalitat, amb fermesa i contundència, amb constància... Dia rere dia s’organitzen accions i més accions i la resposta de la societat és transversal i massiva.

8.- I davant d’aquest panorama, els partits polítics estan amb el peu canviat perquè ara no són ells qui marquen l’agenda sinó que hi van reaccionant tard i malament: Torra proposa un nou referèndum abans d’acabar la legislatura i provoca l’esglai en el conjunt de forces independentistes, ERC I PDCat intenten marcar caràcter propi però el poble no fa cas de les seves consignes (escridassada a Gabriel Rufian en les concentracions de Via Laietana), la CUP i el Consell per la República intenten activar l’Assemblea de Càrrecs Electes, però els altres actors se’n desmarquen... I el poble va continuant pel camí que ha començat sense aquests partits polítics que han estat incapaços d’assolir l’única cosa que els demanava el poble: u-ni-tat!

En una notícia anterior (“Potser toca canviar de línia...” del 12-7-2019) explicava com el poble i els partits polítics semblaven cada vegada més allunyats en els seus objectius i pronosticava que potser el poble decidiria “canviar de línia” com es va fer en els anys que l’ANC va aglutinar aquests sentiments i els partits van acabar sumant-s’hi. Penso que és el que està passant: el poble ha canviat de via! I ara pronostico que els partits també intentaran pujar-se a aquest carro si la gent es manté ferma en les seves conviccions i accions perquè, si no, perdran tot el capital humà que intenten acumular en les seves estúpides lluites partidistes.

Fa uns dies Clara Ponsatí va proposar  tres punts com a objectiu immediat i concret: “Pau, amnistia i autodeterminació”: la retirada de les forces d’ocupació i el final de la brutalitat policial (inclosa la dimissió del Conseller Buch i les consegüents investigacions i depuracions de responsabilitats); l’amnistia de tots els presos polítics i el lliure retorn de tots els exiliats; i l’organització d’un nou referèndum d’autodeterminació acordat amb España i supervisat per autoritats internacionals que li donin totes les garanties. Crec que la immensa majoria del poble ens afegiríem a aquesta petició. El Consell per la República també ha adoptat aquests tres punts (amb alguns matisos) i fa una crida a la unitat.

Penso que si els partits polítics se sumen a aquesta iniciativa, aquesta serà una carta guanyadora per a tothom. I si s’hi posen d’esquena, el poble haurà de buscar la manera d’aconseguir-ho, i potser veurem com algun partit polític perd pistonada o com en sorgeix algun de nou...

Venen dies apassionants! 

Marxa per la Llibertat, 18-10-2019

Crec que aquesta notícia podria començar i acabar amb aquesta foto:

I M P R E S S I O N A N T !

És la foto de la culminació d'un dels actes més bonics i potents que ha organitzat l'ANC en tots els anys que portem de lluita pacífica per la independència: les MARXES PER LA LLIBERTAT.
5 marxes que durant 3 dies han recorregut el país des de Berga, Vic, Girona, Tàrrega i Tarragona i han confluït a Barcelona aquest divendres 18 d'octubre, coincidint amb la convocatòria de Vaga General.

Ha estat una experiència molt intensa!
En primer lloc, a casa nostra ens vam sumar a la Vaga General de manera indubtable (i cal dir que a la meva escola va tornar a tenir un seguiment massiu) i fins i tot el dia anterior el Roc havia participat a la manifestació d'estudiants a Manresa...
Ens vam llevar a les 5'30 de la matinada per poder ser a les 6'30 a la plaça on s'havia organitzat una sortida conjunta de diferents vehicles des de Calders i vam sortir en una comitiva de 5 cotxes cap a Sant Quirze del Vallès on a les 8'00 del matí arrencava l'última etapa de la Marxa.
Ja es veia que allò seria una cosa molt gran perquè el volum de vehicles i de gent era impressionant, però encara més impressionant era la il·lusió i la fermesa que es desprenia de totes les cares. Vam començar a caminar per l'autopista omplint totalment tots els carrils del sentit Barcelona i va ser molt bonic veure tantíssima gent caminant i animant des de les cases properes i des dels ponts. De tant en tant anaven sorgint crits i càntics (In-inde-independència!, Llibertat presos polítics! La nostra sentència és la independència! l'himne dels Segadors...) i em quedo especialment amb algunes anècdotes:

• en comptades ocasions ens vam trobar amb algú que proferia crits o càntics a favor d'España i la resposta mai va ser d'insults, sinó que s'engegaven càntics de "Passiu-ho bé!" i se'ls saludava amb la mà.
• era maco quan en algun bloc de pisos amb banderes espanyoles, sortia un veí emocionat amb l'estelada i la massa l'aplaudíem i li dedicàvem crits de "No estàs sol!"
• I per a mi el més emotiu, els molts balcons amb avis i àvies que lluïen les estelades i ens aplaudien emocionats. Nosaltres els retornàvem els aplaudiments amb tanta o més emoció i ha fet fortuna el càntic "Sense les iaies no hi ha revolució!"

Vam arribar a Sant Andreu, rebentadets dels 20 km i vam buscar un lloc per reposar i dinar abans d'acabar d'arribar als jardinets de Gràcia. I us puc assegurar que en tota l'estona que vam estar allà aturats dinant NO VA PARAR DE PASSAR MÉS I MÉS GENT. La quantitat de persones que arribaven d'aquella marxa interminable semblava infinita i han de ser moltes més de les 565.000 que va anunciar la Guàrdia Urbana. Allà tots teníem la sensació que era la manifestació més multitudinària de totes en les que havíem participat (i en portem unes quantes!).
A les 5 de la tarda vam col·lapsar el Passeig de Gràcia i carrers adjacents on vam quedar encapsulats, resistint pacientment una bona estona sense poder escoltar cap dels parlaments (si és que n'hi van haver).
Després ens va quedar el llarg retorn fins a Sant Quirze per recuperar els cotxes aparcats i poder tornar a casa. Els trens (en serveis mínims per la Vaga General) anaven pleníssims, però després d'alguns intents vam poder encabir-nos en un vagó atapeïdíssim i viatjar dempeus fins a Sant Quirze.
Vam baixar del tren, cansadíssims i jo mig coix (genolls adolorits, una butllofa a la planta del peu, molèsties a les caderes...fet caldo!), però vam fer el viatge de tornada fins a casa amb la il·lusió d'haver participat en una altra jornada històrica.

P.S. Vull dedicar aquesta crònica, que acabaré amb un recull de fotos, a l'Anna, una companya de feina que tenia moltes ganes de participar en aquesta Marxa i no va poder-ho fer perquè li va tocar formar part dels serveis mínims de la nostra escola. Et vam portar amb nosaltres en tot moment...

2 putos anys!

Avui fa 2 putos anys de la injustícia que va ser l'entrada a la presó de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.
730 llargs dies que no han canviat res... O sí?
Jo fa 730 dies que forado jerseis amb l'agulla del cartellet que exigeix la llibertat dels presos polítics,un cartellet que ja està molt descolorit i del qual vaig haver de canviar l'agulla...
Els Jordis segueixen a la presó...
No ha canviat res... O si?

Doncs, amics meus, jo crec que sí.
Crec que hi ha cada cop més gent que troba injusta aquesta presó...
Hi ha cada cop més gent que ha "sortit" mentalment d'España i no hi pensa tornar mai més...
Hi ha cada cop més gent que s'adona que España segueix allargant el franquisme i els seus tics antidemocràtics, repressius i feixistes a través d'estructures caduques (monarquia, exèrcit, judicatura...) i que vol capgirar-les o abandonar-les...
Hi ha cada cop més gent arreu del món que s'adona que España no és un estat homologable amb els estàndards democràtics moderns...
Hi ha cada cop més gent disposada a apostar fort pel seu futur, a jugarse-la, a sortir al carrer, a protestar, a arriscar-se, a fer vagues i accions de desobediència pacífica, a organitzar-se a traves de Tsunamis Democràtics o el que faci falta...

I 'únic error va ser pensar que ho faríem ràpid, fàcil i amb un somriure, però, si us plau, no ho dubteu: ho aconseguirem!
V O L E N   Q U E   E N S    D E S A N I M E M    I    A B A N D O N E M
Però, no els ho hem de donar.

Ens hem de mentalitzar que serà llarg, difícil i potser dolorós, però ens hem de mentalitzar encara més que tenim la raó de la nostra part, que el  nostre objectiu és lloable i inclusiu, que volem un país millor PER A TOTHOM, que volem la nostra dignitat com a poble i que ho volem fer de manera democràtica i pacífica.
I això, tard o d'hora, ens acabarà sortint bé.

I llavors pensarem en aquests 2 putos anys (o els que hagin de venir... espero que no gaires més) i somriurem constatant que van valer la pena. Que tot va valer la pena! Que la presó injusta, la repressió injusta, les càrregues policials, les mentides dels mitjans de comunicació, els sacrificis de les contínues mobilitzacions... tot va valer la pena!
Tot valdrà la pena!

Avui fa 2 putos anys que els Jordis són a la presó i m'entristeix profundament. Però miro les carreteres plenes de gent que recorre el país amb la il·lusió d'un objectiu lloable i només tinc ganes de sumar-m'hi. I la flameta del meu interior em segueix escalfant i em diu que no defalleixi perquè ho aconseguirem i tot valdrà la pena!

Contra la sentència...reincidència!

14 d'octubre de 2019.
Es fa pública la sentència als presos polítics independentistes catalans: de 9 a 13 anys per delictes de sedició i malversació.
Vergonya! Tristesa! Indignació! Impotència!
Però tot aquest còctel de sentiments ha "despertat la bèstia" i he tornat a viure un dia frenètic com el 20 de setembre del 2017. Pendent dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. De companys mestres que abandonaven l'escola i es concentraven a la Plaça Major, juntament amb els seus estudiants. Dels missatges de Telegram del Tsunami Democràtic que ens regalava notícies i imatges de mobilitzacions massives que prenien l'aeroport del Prat, com si de Hong Kong es tractés...
Orgullós del meu poble i de com s'estava mobilitzant de manera irreprotxable. I tot el dia amb la pell de gallina i l'adrenalina al capdamunt, esperant el moment de poder-me sumar a les concentracions.
He anat a la de dos quarts de 8 a la plaça Sant Domènec de Manresa, plena de gom a gom, amb gent de totes les edats, amb música de Lluís Llach de fons, emotiva, potent, inspiradora... M'he tornat a sentir una petita peça d'un engranatge poderós. I darrere d'aquest misteriós Tsunami Democràtic, que avui s'ha demostrat, com una molt bona eina organitzativa, he recuperat la il·lusió de viure nous dies històrics que remoguin el que portava massa temps estàtic: les consciències i l'energia de la gent, el suport internacional, l'atenció dels poders econòmics...
Espanya segueix tenint un problema al davant, l'elefant rosa no ha desaparegut. I aquests dies l'elefant farà molt soroll...
NO DEFALLIM! Mobilització pacífica constant!!

Acabo amb una declaració de principis (copiada del CACIS-El Forn de la Calç, gràcies, Roser) que subscric totalment:

Jo, Eladi Martínez Codorniu, rebutjo el resultat de la sentència als presos polítics.
Així mateix, vull mostrar el meu compromís amb la defensa de la llibertat d'expressió i el dret a decidir de la ciutadania i expressar la meva oposició a la repressió dels espais de diàleg i a la judicialització de la política.
Manifesto tot el meu suport, afecte i solidaritat amb les famílies dels presos polítics condemnats, demano la seva llibertat i l'obertura d'un procés de diàleg que han de liderar les institucions del país i tots els responsables polítics implicats.

Manresa, 14 d'octubre de 2019

I un parell de fotos:

Ocupació pacífica de l'aeroport del Prat

Concentració de la plaça Sant Domènec de Manresa

Una frase de Montaigne

Fa uns dies em van dir aquesta frase de Michel de Montaigne i la vaig trobar d'una potència i d'un enginy totals...
Quan la vaig sentir, alguna cosa es va sacsejar dins meu... Primer la sorpresa, després la comprensió, després la satisfacció d'haver-la entès i després la reflexió i l'admiració... quanta raó...
Quants cops patint preventivament per coses que creiem que passaran, sense tenir la certesa que realment hagin de passar... Quant energia malgastada, quants neguits innecessaris, quanta preocupació estúpida...
Som complicades les persones...

Us deixo la frase:

"La meva vida ha estat plena de terribles desgràcies, 

la majoria de les quals mai van arribar a succeir" 

(Michel de Montaigne)

Dues cançons: "I just ara" i "Desesperadamente"

Notícia breu per deixar ressenya de dues cançons que he descobert les últimes setmanes. Així tindré una excusa per escoltar-les i, de passada, potser algú més les descobreix i potser a algú també li agraden.

"I JUST ARA" d'Elena Gadel: descoberta en un concert de la Cèlia Vila per la Festa Major de Calders. Em va encantar la seva interpretació (millor que l'original) i ja no és ni la primera ni la segona cançó que descobreixo en els seus concerts. Gràcies, Cèlia!

"DESESPERADAMENTE" d'Ivan Ferreiro: descoberta al final de la pel·lícula "Litus", pel·lícula que em va agradar i em va deixar reflexionant al final sota el coixí musical d'aquesta bonica cançó.

Aquí les teniu:

Marxes per la llibertat. El dilema

Des de l’ANC I Òmnium se’ns convoca a la “societat civil” a mobilitzar-nos per protestar per la sentència previsiblement condemnatòria als presos polítics catalans. Se’ns crida a participar en les Marxes per la Llibertat, 3 dies de marxes caminant que, des de 5 punts de Catalunya, confluiran a Barcelona, intentant col·lapsar el país i, un cop més, demostrar la perseverança i la fortalesa del moviment independentista que no es rendeix i segueix tossudament alçat.
Es pretén que aquestes marxes multitudinàries a peu per tot el país, recordin les que es van produir en altres moments històrics i punts geogràfics del món com les de Gandhi a la Índia o Martín Luther King a Estats Units d’Amèrica...
La idea m’encisa i em crida a la participació. M’imagino milers de persones col·lapsant el país, protestant pacíficament però de manera ferma per la injustícia d’una condemna als seus líders i immediatament vull formar-ne part, però...
Sempre hi ha un però...

Entendran a la meva escola que de cop i volta decideixi absentar-me 3 dies de la feina per un motiu que no tinc reconegut en el Conveni? I la resposta és “No”. Si estigués malalt o hagués d’acompanyar un familiar directe o em casés o se m’hagués mort algú... cap problema. Però no és el cas.
Si lliurament decideixo no anar a treballar per participar de les Marxes, lliurament em trobaré la corresponent sanció el dia que em reincorpori. I en funció de si he faltat un dia o més d’un tindré una sanció “lleu” o “greu”. I estem avisats...
Per tant, he de pensar-me molt quina decisió prenc. I, com jo, suposo que la majoria de catalans que potser voldrien adherir-se a aquestes marxes i no saben si s’ho podran permetre.

• Penso que aquesta convocatòria èpica podria quedar deslluïda i ridiculitzada si té un seguiment minoritari...
• Penso que potser és el moment d’arriscar-se i d’assumir aquestes sancions laborals per un gest que el país necessita...
• Penso que potser aquestes marxes no seran més que un altre gest simbòlic en un moment simbòlic i que encara quedaran més batalles en les quals caldrà jugar-s’ho el tot per tot i potser no cal que ara cremi totes les naus...

I, pensant pensant, es va acostant el dia en què hauré de prendre una decisió i escric aquestes línies demanant a tothom que tingui alguna opinió al respecte que la comparteixi per ajudar-me a prendre la millor decisió.
Gràcies a tots aquells que em digueu alguna cosa!

El conte d'octubre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes d'octubre, molt diferent del de setembre).
Espero que us agradi...

EL CONTE D’OCTUBRE

Navegava en un mar de records i vivències que, després de mesos d’absoluta bonança i vents favorables, va començar a alterar-se i em va fer perdre el rumb... No és habitual un naufragi en ple mes d’octubre, però jo puc dir que vaig tenir la "sort" de patir-lo: la mala sort de naufragar i la bona sort de sobreviure.

La Greta, amb qui havia viscut un estiu perfecte, va tornar al seu país i, després d’uns breus missatges al setembre, va desaparèixer de la meva vida... Aquella possibilitat de feina que m’havia insinuat el gerent del Kopernic es va esvair definitivament quan el vaig veure sortir a les notícies, acusat d’impagaments... Els diners que havia aconseguit fent classes de surf a l’estiu s’estaven exhaurint i vaig haver de començar a pensar com aconseguir ingressos... I, enmig d’aquesta mar de fons, el meu pare em va demanar si es podia instal·lar temporalment al meu piset de Badalona. 

Havia de tornar a l’hospital de Can Ruti per una recaiguda en la seva malaltia i així s’estalviava de matinar els dies que li toqués tractament. Els dilluns a la tarda arribaria, els dimarts al matí aniria a l’hospital i al vespre tornaria a casa fins que els dimecres al matí ja tornaria a marxar cap a Torelló. Segurament només serien unes setmanes i m’ajudaria amb les despeses del pis. No teníem una relació gaire intensa amb el pare, però no podia pas negar-li aquell favor. Li vaig arreglar l’habitació de convidats i el primer dilluns el vaig anar a buscar a l’estació.

Va arribar molt content amb una bosseta de magranes i taronges i després de sopar va començar un ritual que jo no havia vist mai. Va anar pelant una magrana amb parsimònia, separant-ne els grans de les clofolles. Era un procés lent i gairebé voluptuós en què semblava abstreure’s de tot i es mostrava relaxat i feliç. No m’hi vaig fixar fins que em va cridar l’atenció com xiulava i cantussejava i ja no vaig poder apartar-ne la vista. Li vaig fer algunes fotos tant a ell com als ingredients, que em van semblar interessants per la combinació de colors i textures. 

Quan va acabar amb les magranes va agafar les taronges i en va començar a fer suc. Finalment va omplir els gots amb els grans de magrana i hi va abocar el suc fins a deixar-los colgats. Me’n va oferir un i em va dir:

- Tanca els ulls, pensa en alguna cosa que t’agradi i, quan estiguis en pau, tasta això.

Me’l vaig mirar amb incredulitat, però em vaig fixar en com ho feia ell. Va agafar el got amb les dues mans, va tancar els ulls i va estar uns segons com si medités, tranquil i relaxat. Després va agafar una cullera i va començar a menjar la magrana amb una cara de gran felicitat. Sense dir res. Absort i amb un somriure envejable.

Vaig provar de seguir el seu ritual. Vaig tancar els ulls. Em vaig imaginar surfejant en un matí plàcid i calorós, vaig alentir la respiració i em vaig dur la primera cullerada a la boca... Mai no havia tastat res de tan bo! Era dolç, era cruixent, sòlid i líquid. Acabava una cullerada i ja en volia una altra i... sí... jo també m’havia quedat amb un somriure pintat a la cara.

El dimarts al vespre el vaig anar a buscar a l’hospital. Després de tot el dia assegut a la butaca, va voler sortir a estirar les cames una mica. Els dies s’escurçaven i el Sol ja estava molt baix, buscant un lloc per on amagar-se. Al cel va començar a desplegar-se tota la paleta de colors dels capvespres: grocs, taronges, rosats, morats...

El meu pare va voler seure en un banc sota uns pins i em va dir:

- Sóc vell i mira que n’he vist moltes, de postes de Sol, però em segueixen semblant un espectacle fascinant. I sobretot a la tardor. Et fa res que ens quedem a mirar-la?

I a mi, és clar, no em va fer res. 

Vam seure l’un al costat de l’altre, en silenci, compassant les respiracions, baixant les revolucions, gaudint del pas d’aquells minuts que van anar transformant els colors del cel de manera magistral. Em vaig adonar que, malgrat que aquell era un espectacle diari, feia molt de temps que no m’hi fixava i vaig estar molt content de recuperar-lo. Vaig fer algunes fotos i, per molt que vaig intentar millorar-les amb retocs posteriors, mai no van arribar a fer justícia al que havíem vist en directe.

Al vespre vam tornar a menjar magranes amb suc de taronja. Mentre les preparàvem entre els dos, el pare es va interessar per la meva vida. Li vaig anar explicant amb tota naturalitat i en cap moment em vaig sentir jutjat ni pressionat. I el millor de tot és que, malgrat que dies enrere em semblava que tot al meu voltant s’ensorrava, parlant-ne ara amb ell ja no ho veia tan negre.

L’endemà al matí, quan va marxar cap a Torelló, vaig trobar un sobre a la cuina on hi posava “Per  comprar més magranes”. Evidentment hi havia diners per comprar moltíssimes magranes, però vaig entendre que era la contribució a les despeses domèstiques que m’havia promès i el vaig agafar amb un somriure.

Els dies següents no puc dir que el trobés a faltar, però si que vaig pensar molts cops en ell. Vaig gaudir i retratar unes quantes postes de sol i vaig menjar unes quantes magranes amb suc de taronja. I mentre remenava el got amb la cullera, anava pensant en el meu futur, que ja no se’m plantejava com un carreró sense sortida. Mica a mica començava a plantejar-me diferents possibilitats per millorar la meva situació.

El següent dilluns, quan tornàvem de l’estació, passant per un parc em va dir:

- A tu que t’agrada fer fotos, a l’octubre hauries d’aprofitar per retratar els canvis d’aquests arbres.

I em va assenyalar un conjunt d’arbres, alguns dels quals seguien tenint fulles verdes, mentre d’altres començaven a tenyir-ne algunes de vermells, marrons i grocs de manera irregular. No hi havia prou llum per fer cap foto que valgués la pena, però vaig pensar que hi tornaria l’endemà quan tornés de l’entrevista...

Tot sopant li vaig explicar que tenia una entrevista de feina. Havia parlat amb un company monitor de surf i m’havia avisat que estaven contractant gent a una gran botiga d’esports. Hi havia enviat el currículum i m’havien trucat. Em va agradar la seva reacció: es va mostrar content per mi, però no entusiasmat com si ja me l’haguessin donat i em va donar molta serenor.

L’entrevista em va anar molt bé. Em vaig sentir tranquil i relaxat i crec que això va agradar el de selecció de personal, que també va valorar la meva experiència en esports aquàtics. No em van prometre res, però em van dir que potser m’agafarien pels torns de cap de setmana durant un mes i després, si tot anava bé, em podien formar i fer-me un contracte més ampli.

Vaig tornar al parc de prop de l’estació i em vaig estar una bona estona fotografiant aquells arbres que anaven canviant de color des de diversos angles i enquadraments. Amb aquella llum de principis de tardor els trobava d’una bellesa senzilla, però captivadora. Els dies següents hi vaig tornar i vaig anar copsant els canvis de colors de les fulles.

Mentre esperava la resposta de la botiga d’esports, vaig anar revisant les fotos dels darrers dies i vaig veure que els temes es podien agrupar amb l’etiqueta #octubre: magranes, postes de sol, colors dels arbres...

Quan el dimecres va marxar el meu pare, em vaig posar a l’ordinador i vaig començar a seleccionar i editar les fotos. Si em semblava que no eren prou bones, em posava a fer-ne més i vaig acabar tenint-ne una quinzena de les què estava molt satisfet.

El dilluns següent, quan va tornar el meu pare, li vaig explicar les novetats: que aquell cap de setmana començava a la botiga d’esports i que, des que ell havia arribat a casa i m’havia ensenyat a apreciar totes les coses maques de l’octubre, havia tornat a fer fotos i n’havia fet una selecció que m’agradava molt.

Vaig publicar les fotos a Instagram i, a banda de molts likes, vaig rebre un missatge d’un antic company d’institut. A part de recordar vells temps, em va explicar que cada dijous al vespre es reunien un grup d’aficionats a la fotografia i em va convidar a afegir-m’hi perquè l’hi havien agradat molt aquelles fotos de tardor. Em va explicar que de tant en tant feien petites exposicions i va acabar de despertar el cuquet del meu gust per la fotografia. Durant setmanes havia estat desaparegut, però els últims esdeveniments de la meva vida l’havien tornat a despertar i ara aquell club de fotografia em semblava una idea molt interessant...

Al cap d’unes setmanes els metges li van confirmar al meu pare que el tractament havia funcionat i li donarien l’alta de forma imminent.

Octubre s’estava acabant i en sortia molt diferent de com hi havia entrat. A principis de mes sentia que la meva vida naufragava i ara, en canvi, semblava que tot s’estava encarrilant: els problemes econòmics tenien una via de solució amb la nova feina, havia recuperat la il·lusió per la fotografia i, sobretot, em sentia en pau amb mi mateix i tornava a mirar-me la vida amb optimisme.

Quan finalment li van donar l’alta, el pare va voler celebrar-ho amb un dinar de comiat al restaurant, abans d’agafar el tren de tornada. Vaig acceptar si em permetia pagar i triar el lloc i ell va acceptar.

Durant el dinar li vaig donar les gràcies per tot el que havia fet per mi aquelles setmanes. Li vaig explicar que quan va arribar jo estava molt fotut i ell m’havia encomanat el seu tarannà tranquil i la capacitat de gaudir de les petites coses de la vida. Allò m’havia ajudat a relativitzar les coses i superar el mal moment. Ell refusava els elogis i em donava tots els mèrits a mi, dient-me que jo era un lluitador, que no m’havia rendit i que havia sabut buscar solucions als problemes.

A l’hora de les postres va aparèixer l’amo, el meu amic Pablo, amb una safata tapada i la va deixar a la taula amb una aclucada d’ull: era la meva sorpresa final. Quan la va destapar, va deixar al descobert dos gots de magranes amb suc de taronja i ens vam mirar amb el pare intercanviant somriures de complicitat.

Les vam començar a menjar i al cap de poques cullerades el meu pare em va dir:

- Són més bones si te les prepares tu mateix, oi?

I em va semblar que un cop més tenia raó.

Finalment va arribar el moment del comiat i, a l’estació, just abans que pugés al tren, ens vam fer una abraçada tancada. Amb l’emoció a flor de pell li vaig dir:

- Et trobaré a faltar, pare!

Ell va somriure agraït sense dir res i, quan pujava al tren, es va girar i va contestar:

- Sempre et quedaran les magranes...