El conte d'octubre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes d'octubre, molt diferent del de setembre).
Espero que us agradi...

EL CONTE D’OCTUBRE

Navegava en un mar de records i vivències que, després de mesos d’absoluta bonança i vents favorables, va començar a alterar-se i em va fer perdre el rumb... No és habitual un naufragi en ple mes d’octubre, però jo puc dir que vaig tenir la "sort" de patir-lo: la mala sort de naufragar i la bona sort de sobreviure.

La Greta, amb qui havia viscut un estiu perfecte, va tornar al seu país i, després d’uns breus missatges al setembre, va desaparèixer de la meva vida... Aquella possibilitat de feina que m’havia insinuat el gerent del Kopernic es va esvair definitivament quan el vaig veure sortir a les notícies, acusat d’impagaments... Els diners que havia aconseguit fent classes de surf a l’estiu s’estaven exhaurint i vaig haver de començar a pensar com aconseguir ingressos... I, enmig d’aquesta mar de fons, el meu pare em va demanar si es podia instal·lar temporalment al meu piset de Badalona. 

Havia de tornar a l’hospital de Can Ruti per una recaiguda en la seva malaltia i així s’estalviava de matinar els dies que li toqués tractament. Els dilluns a la tarda arribaria, els dimarts al matí aniria a l’hospital i al vespre tornaria a casa fins que els dimecres al matí ja tornaria a marxar cap a Torelló. Segurament només serien unes setmanes i m’ajudaria amb les despeses del pis. No teníem una relació gaire intensa amb el pare, però no podia pas negar-li aquell favor. Li vaig arreglar l’habitació de convidats i el primer dilluns el vaig anar a buscar a l’estació.

Va arribar molt content amb una bosseta de magranes i taronges i després de sopar va començar un ritual que jo no havia vist mai. Va anar pelant una magrana amb parsimònia, separant-ne els grans de les clofolles. Era un procés lent i gairebé voluptuós en què semblava abstreure’s de tot i es mostrava relaxat i feliç. No m’hi vaig fixar fins que em va cridar l’atenció com xiulava i cantussejava i ja no vaig poder apartar-ne la vista. Li vaig fer algunes fotos tant a ell com als ingredients, que em van semblar interessants per la combinació de colors i textures. 

Quan va acabar amb les magranes va agafar les taronges i en va començar a fer suc. Finalment va omplir els gots amb els grans de magrana i hi va abocar el suc fins a deixar-los colgats. Me’n va oferir un i em va dir:

- Tanca els ulls, pensa en alguna cosa que t’agradi i, quan estiguis en pau, tasta això.

Me’l vaig mirar amb incredulitat, però em vaig fixar en com ho feia ell. Va agafar el got amb les dues mans, va tancar els ulls i va estar uns segons com si medités, tranquil i relaxat. Després va agafar una cullera i va començar a menjar la magrana amb una cara de gran felicitat. Sense dir res. Absort i amb un somriure envejable.

Vaig provar de seguir el seu ritual. Vaig tancar els ulls. Em vaig imaginar surfejant en un matí plàcid i calorós, vaig alentir la respiració i em vaig dur la primera cullerada a la boca... Mai no havia tastat res de tan bo! Era dolç, era cruixent, sòlid i líquid. Acabava una cullerada i ja en volia una altra i... sí... jo també m’havia quedat amb un somriure pintat a la cara.

El dimarts al vespre el vaig anar a buscar a l’hospital. Després de tot el dia assegut a la butaca, va voler sortir a estirar les cames una mica. Els dies s’escurçaven i el Sol ja estava molt baix, buscant un lloc per on amagar-se. Al cel va començar a desplegar-se tota la paleta de colors dels capvespres: grocs, taronges, rosats, morats...

El meu pare va voler seure en un banc sota uns pins i em va dir:

- Sóc vell i mira que n’he vist moltes, de postes de Sol, però em segueixen semblant un espectacle fascinant. I sobretot a la tardor. Et fa res que ens quedem a mirar-la?

I a mi, és clar, no em va fer res. 

Vam seure l’un al costat de l’altre, en silenci, compassant les respiracions, baixant les revolucions, gaudint del pas d’aquells minuts que van anar transformant els colors del cel de manera magistral. Em vaig adonar que, malgrat que aquell era un espectacle diari, feia molt de temps que no m’hi fixava i vaig estar molt content de recuperar-lo. Vaig fer algunes fotos i, per molt que vaig intentar millorar-les amb retocs posteriors, mai no van arribar a fer justícia al que havíem vist en directe.

Al vespre vam tornar a menjar magranes amb suc de taronja. Mentre les preparàvem entre els dos, el pare es va interessar per la meva vida. Li vaig anar explicant amb tota naturalitat i en cap moment em vaig sentir jutjat ni pressionat. I el millor de tot és que, malgrat que dies enrere em semblava que tot al meu voltant s’ensorrava, parlant-ne ara amb ell ja no ho veia tan negre.

L’endemà al matí, quan va marxar cap a Torelló, vaig trobar un sobre a la cuina on hi posava “Per  comprar més magranes”. Evidentment hi havia diners per comprar moltíssimes magranes, però vaig entendre que era la contribució a les despeses domèstiques que m’havia promès i el vaig agafar amb un somriure.

Els dies següents no puc dir que el trobés a faltar, però si que vaig pensar molts cops en ell. Vaig gaudir i retratar unes quantes postes de sol i vaig menjar unes quantes magranes amb suc de taronja. I mentre remenava el got amb la cullera, anava pensant en el meu futur, que ja no se’m plantejava com un carreró sense sortida. Mica a mica començava a plantejar-me diferents possibilitats per millorar la meva situació.

El següent dilluns, quan tornàvem de l’estació, passant per un parc em va dir:

- A tu que t’agrada fer fotos, a l’octubre hauries d’aprofitar per retratar els canvis d’aquests arbres.

I em va assenyalar un conjunt d’arbres, alguns dels quals seguien tenint fulles verdes, mentre d’altres començaven a tenyir-ne algunes de vermells, marrons i grocs de manera irregular. No hi havia prou llum per fer cap foto que valgués la pena, però vaig pensar que hi tornaria l’endemà quan tornés de l’entrevista...

Tot sopant li vaig explicar que tenia una entrevista de feina. Havia parlat amb un company monitor de surf i m’havia avisat que estaven contractant gent a una gran botiga d’esports. Hi havia enviat el currículum i m’havien trucat. Em va agradar la seva reacció: es va mostrar content per mi, però no entusiasmat com si ja me l’haguessin donat i em va donar molta serenor.

L’entrevista em va anar molt bé. Em vaig sentir tranquil i relaxat i crec que això va agradar el de selecció de personal, que també va valorar la meva experiència en esports aquàtics. No em van prometre res, però em van dir que potser m’agafarien pels torns de cap de setmana durant un mes i després, si tot anava bé, em podien formar i fer-me un contracte més ampli.

Vaig tornar al parc de prop de l’estació i em vaig estar una bona estona fotografiant aquells arbres que anaven canviant de color des de diversos angles i enquadraments. Amb aquella llum de principis de tardor els trobava d’una bellesa senzilla, però captivadora. Els dies següents hi vaig tornar i vaig anar copsant els canvis de colors de les fulles.

Mentre esperava la resposta de la botiga d’esports, vaig anar revisant les fotos dels darrers dies i vaig veure que els temes es podien agrupar amb l’etiqueta #octubre: magranes, postes de sol, colors dels arbres...

Quan el dimecres va marxar el meu pare, em vaig posar a l’ordinador i vaig començar a seleccionar i editar les fotos. Si em semblava que no eren prou bones, em posava a fer-ne més i vaig acabar tenint-ne una quinzena de les què estava molt satisfet.

El dilluns següent, quan va tornar el meu pare, li vaig explicar les novetats: que aquell cap de setmana començava a la botiga d’esports i que, des que ell havia arribat a casa i m’havia ensenyat a apreciar totes les coses maques de l’octubre, havia tornat a fer fotos i n’havia fet una selecció que m’agradava molt.

Vaig publicar les fotos a Instagram i, a banda de molts likes, vaig rebre un missatge d’un antic company d’institut. A part de recordar vells temps, em va explicar que cada dijous al vespre es reunien un grup d’aficionats a la fotografia i em va convidar a afegir-m’hi perquè l’hi havien agradat molt aquelles fotos de tardor. Em va explicar que de tant en tant feien petites exposicions i va acabar de despertar el cuquet del meu gust per la fotografia. Durant setmanes havia estat desaparegut, però els últims esdeveniments de la meva vida l’havien tornat a despertar i ara aquell club de fotografia em semblava una idea molt interessant...

Al cap d’unes setmanes els metges li van confirmar al meu pare que el tractament havia funcionat i li donarien l’alta de forma imminent.

Octubre s’estava acabant i en sortia molt diferent de com hi havia entrat. A principis de mes sentia que la meva vida naufragava i ara, en canvi, semblava que tot s’estava encarrilant: els problemes econòmics tenien una via de solució amb la nova feina, havia recuperat la il·lusió per la fotografia i, sobretot, em sentia en pau amb mi mateix i tornava a mirar-me la vida amb optimisme.

Quan finalment li van donar l’alta, el pare va voler celebrar-ho amb un dinar de comiat al restaurant, abans d’agafar el tren de tornada. Vaig acceptar si em permetia pagar i triar el lloc i ell va acceptar.

Durant el dinar li vaig donar les gràcies per tot el que havia fet per mi aquelles setmanes. Li vaig explicar que quan va arribar jo estava molt fotut i ell m’havia encomanat el seu tarannà tranquil i la capacitat de gaudir de les petites coses de la vida. Allò m’havia ajudat a relativitzar les coses i superar el mal moment. Ell refusava els elogis i em donava tots els mèrits a mi, dient-me que jo era un lluitador, que no m’havia rendit i que havia sabut buscar solucions als problemes.

A l’hora de les postres va aparèixer l’amo, el meu amic Pablo, amb una safata tapada i la va deixar a la taula amb una aclucada d’ull: era la meva sorpresa final. Quan la va destapar, va deixar al descobert dos gots de magranes amb suc de taronja i ens vam mirar amb el pare intercanviant somriures de complicitat.

Les vam començar a menjar i al cap de poques cullerades el meu pare em va dir:

- Són més bones si te les prepares tu mateix, oi?

I em va semblar que un cop més tenia raó.

Finalment va arribar el moment del comiat i, a l’estació, just abans que pugés al tren, ens vam fer una abraçada tancada. Amb l’emoció a flor de pell li vaig dir:

- Et trobaré a faltar, pare!

Ell va somriure agraït sense dir res i, quan pujava al tren, es va girar i va contestar:

- Sempre et quedaran les magranes...