Vilaweb

Són temps difícils per als mitjans de comunicació... La majoria estan pràcticament "intervinguts" per grups de poder vinculats a opcions polítiques i expliquen les notícies de manera molt tendenciosa.
Quan va sortir el diari ARA em va semblar un glop d'aire fresc amb l'audaç i sensible direcció del gran i enyorat Carles Capdevila i un estol de col·laboradors que explicaven les notícies des del punt de vista que a mi m'agradava llegir-les, però sense renunciar a una estimable objectivitat i posant-se sempre davant dels lectors sense massa coses a amagar i tenint en compte les seves opinions.
La mort del Carles Capdevila i els posteriors moviments empresarials, van fer que, tot i mantenir la immensa majoria de periodistes i opinadors en nòmina, s'observés un cert gir en el tractament de les notícies que van fer arrufar el nas a molts dels lectors i subscriptors d'aquest diari.
Jo he mantingut la subscripció dels dissabtes i m'agrada llegir molts dels seus opinadors, però mica a mica vaig començar a consultar cada cop amb més assiduïtat el diari electrònic de Vilaweb. Sobretot les brillants i lúcides editorials del seu director Vicent Partal i moltes de les seves notícies.
Es tracta d'un diari obert que tothom pot consultar gratuïtament per internet, però parlant amb alguns amics amb qui comparteixo afinitats polítiques, valoràvem el periodisme valent d'aquest portal i algun cop ja m'havia plantejat, subscriure-m'hi per contribuir a la seva existència (cosa que ja havien fet alguns d'aquests amics).
Fa unes setmanes, em van trucar de Vilaweb (no sé com van aconseguir el meu telèfon) i em van plantejar la possibilitat de fer-me soci per contribuir amb la meva quota al manteniment del periodisme que fan. No m'ho vaig haver de pensar gaire i vaig fer el pas.
I estic content d'haver-ho fet perquè penso que en els temps que correm necessitem estar informats de manera plural i valenta per mitjans de comunicació que no s'hagin de doblegar a les imposicions dels grups de pressió i penso que Vilaweb va en aquesta línia.
Si amb una quota de 60'00 € puc contribuir-hi, encara m'ho puc permetre.
I des d'aquí en faig publicitat per si algú altre s'hi vol sumar.
Si no coneixeu Vilaweb, podeu consultar-lo gratuïtament i, si us convenç, plantegeu-vos donar-hi suport.

26 de juliol de 2019: 24 anys com si res (o 32...)

El 26 de juliol de 2015, quan feia 20 anys del nostre casament, vaig fer una notícia amb una foto de cada any de la nostra relació (incloent-hi els 8 previs de festeig) i una llarga explicació:

26 de juliol

Avui, que fa 24 anys del casament i 32 de relació, les volia tornar a veure i he comprovat que no podia perquè aquelles fotos les havia posat en una aplicació que va desaparèixer (un àlbum de Picasa) i no em permetia visualitzar-les.
Així, doncs, he decidit tornat a pujar-les i hi he afegit les dels darrers anys que faltaven.
El text d'aquella vegada, segueixo fent-me'l meu.

Que per molts anys continuï la travessia!!

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

Tirania digital

Des de temps immemorials a casa havíem tingut una bàscula analògica en la que de tant en tant, i sense obsessionar-me, anava comprovant la magnitud de la tragèdia ;-)
Un bon dia va arribar a casa una altra bàscula... digital. Aquesta, a part de dir-te el pes, et diu l'índex de massa corporal, es connecta al teu mòbil i et diu la diferència respecte de la darrera vegada que et vas pesar...i no sé quantes coses més.
El dia que va arribar a casa m'hi vaig pesar i el pes que em va donar era uns quants quilos més del que em donava la bàscula analògica de tota la vida...
La primera reacció, i la més plausible i probable, va ser pensar que la bàscula antiga no funcionava bé i jo havia viscut feliçment enganyat pensant que era una mica menys gras del que realment era, però...

...i si fos la bàscula analògica de tota la vida la que diu la veritat?

Aquesta va ser la meva reflexió: per què pensem que els aparells digitals són perfectes i infal·libles i, en cas de dubte, els donem la raó?
He sentit a dir que el so dels tocadiscos de tota la vida (els de discos petits de 45 r.p.m. i de grans de 33 r.p.m.) és molt millor que el que ens dóna la música digital de cds i formats mp3. De fet tornen a editar-se discos en format vinil...
Molts electrodomèstics moderns s'espatllen molt abans per l'obsolescència programada i donen molts més problemes que els que es fabricaven antigament i pràcticament no s'espatllaven mai...

Per què posem la nostra fe en els estris digitals, sense posar-los en dubte?

En el meu cas, estic segur que peso més del que em deia la bàscula "amiga" i que segurament la digital té raó... no va per aquí la meva reflexió... però... qui m'assegura que els estris digitals han d'anar millor que els analògics? O per què en cas de dubte he de fer cas del digital, sense qüestionar-m'ho?

Tal i com als diaris hi ha les "notícies d'estiu" (d'un petit fet se'n fa "notícia" per manca de notícies reals) avui també ha arribat aquesta moda al bloc...

Ja em perdonareu...

"Todo lo que me enseñaron los niños"

El vaig trobar de casualitat saltant de vídeo en vídeo.
És un anunci del BBVA, però és deliciós escoltar les anècdotes del professor madrileny José Antonio Fernández Bravo, amb la seva sensibilitat i sentit de l'humor. Escoltant-lo aprenem sobre les diferències entre el que nosaltres volem ensenyar i el que els alumnes realment entenen i aprenen. I, sobretot, la importància d'ESCOLTAR les respostes dels nens i el seu mètode de raonament, per adaptar el nostre aprenentatge i no pas voler que ells simplement acabin dient les que nosaltres considerem que són les "respostes correctes".
Si teniu 7'10'' per dedicar-li, no us decebrà.

Consideracions al "canvi de línia"

Fa uns dies vaig fer la notícia "Potser toca canviar de línia..." i avui voldria fer unes consideracions complementàries...

1.- D'entrada voldria deixar clar que no culpo a cap partit polític en concret perquè penso que en tots els partits polítics independentistes (PDCat, ERC i CUP) he vist un dia o altre actituds, decisions i declaracions que no m'han agradat, de la mateixa manera que en tots ells hi trobo persones vàlides i que podríem representar-me. Faig una culpa generalitzada a tots ells perquè penso que ara mateix, en conjunt, no estan recollint el sentir de la majoria del poble ni el mandat de l'u d'octubre.

2.- Malgrat tot, penso que tots som necessaris i defujo un cop més de l'enemistat entre opcions polítiques. Al llarg d'aquests anys no m'he cansat de defensar els ponts que han d'unir-nos tant als de PDCat, com als d'ERC, com als de la CUP. Perquè el dia que aconseguim la República Catalana serà gràcies a tots aquests i alguns més que s'hi hauran anat afegint. Malgrat que hi hagi actituds d'ERC que puguin no agradar-me, mai no renegaré d'anar de bracet amb els d'ERC. Malgrat hi hagi decisions de PDCat que pugui no compartir, mai no defugiré d'anar de bracet amb els del PDCat. Malgrat hi hagi declaracions de la CUP que em sorprenguin i no entengui, mai no defugiré d'anar de bracet amb els de la CUP. Només tots de bracet com el dia 1 d'octubre podrem aconseguir grans coses.

3.- Malgrat tot el que hagi dit, penso que necessitem líders polítics que es posin al capdavant del poble. Però han de ser líders que copsin el bategar de la gent i s'hi sumin, que ens aglutinin, que ens representin, que ens enorgulleixin, que ens engresquin a seguir-los perquè sentim que ens porten a fer allò que realment volem fer. El paper que tan bé van fer persones com la Carme Forcadell al capdavant de l'ANC o la Muriel Casals al capdavant d'Òmnium (o els seus successors Jordi Sánchez i Jordi Cuixart). O el mateix Carles Puigdemont o l'Oriol Junqueras o el Raül Romeva o tots els que ara estan a la presó. Ells van assumir una enorme responsabilitat i van signar un pacte amb tots nosaltres i l'estan portant fins a les darreres conseqüències.
Els que ara tenim al capdavant dels partits polítics i les institucions, potser per por de la terrible repressió a la que veuen que poden ser sotmesos, no s'atreveixen a anar tan enllà com nosaltres voldríem que anessin. Hi ha un punt de comprensible perquè tots som humans i no a tothom podem exigir-li sacrificis personals, però aquesta situació actual està desactivant per moments el sentiment independentista (que és el que volia l'Estat espanyol).
Els polítics no tiben perquè tenen por. El poble està descontent amb els polítics i es desencisa, es desmobilitza, deixa de fer pressió o, potser pitjor, cadascú decideix començar a fer la guerra pel seu cantó per sortir d'aquest immobilisme i perdem l'estratègia i la força col·lectiva.
Necessitem uns líders valents que estiguin disposats a tot per continuar el camí iniciat pels presos i exiliats.

4.- En aquest sentit penso que ens queda una oportunitat i jo hi tinc dipositades esperances. Arribarà la sentència del judici als presos polítics, una sentència que tindrà un nou recorregut en instàncies europees, on ja s'està lliurant una batalla jurídica molt important en el sí del Parlament Europeu. Jo sóc dels que penso que el treball dels advocats com Gonzalo Boye acabarà donant uns bons fruits i representarà un nou impuls per capgirar aquest desencís que tenim ara mateix i una nova confiança en les nostres possibilitats.

5.- En aquest sentit cal mantenir la moral de fe en la victòria. Fa molt temps que penso que la nostra victòria és inevitable, que tardarem més o menys, però que acabarem sortint-nos-en i l'única manera que tenim de no guanyar és deixar de creure-hi nosaltres mateixos, que és el que vol aconseguir l'Estat espanyol. Posar-nos-ho tan difícil, feixuc i llarg, que acabem desanimant-nos, desmotivant-nos, barallant-nos entre nosaltres i dient "Va, ja està, deixem-ho córrer". Però no ens hem de rendir. Hem de resistir. Hem de mantenir viu el somni i la seguretat que l'assolirem. Hem de vèncer la por. Guanyarem si seguim creient que guanyarem.

I per tot això ara hem de canviar de via, però sense perdre efectius, sense perdre la il·lusió, sense perdre la convicció.
Canviar de via per demostrar que seguim sent una majoria important, que seguim tenint el mateix objectiu i que som un capital humà i ideològic tan important que no es pot desaprofitar i davant del qual cal posar uns líders valents que se sumin al nostre anhel i ens permetin continuar avançant.
I sé que no és fàcil. Ningú va dir que ho seria.
Però si no defallim, ho aconseguirem.

"Better Man" (Ramon Mirabet)

És una cançó del darrer disc del Ramon Mirabet.
Una cançó que m'agrada molt. Dolça. Melancòlica. Amb una guitarra que em recorda els Dire Straits i la veu preciosa del Ramon Mirabet.
Una cançó que sempre em feia pensar en una nit d'estiu mirant el cel, en pau i silenci.
Dissabte passat vam anar al concert de Ramon Mirabet a les "Vesprades a l'alzina". Va ser un molt bon concert...
I quan va sonar aquesta cançó, enmig de la natura, sota l'alzina centenària de Querol, amb una lluna plena que presidia la nit, al costat de l'Anna...
Em vaig reiterar en què és una molt bona cançó.
Si no la coneixeu, escolteu-la.
I si pot ser, de nit, sota la lluna...

Potser toca canviar de línia...

Fa dies que rumio sobre el moment actual de la política catalana i el "Procés"... Arrel dels darrers pactes postelectorals que han donat per exemple la Diputació de Barcelona al PSC o han donat l'alcaldia de diferents municipis a forces que no havien estat les que havien obtingut més vots hi ha un gran enrenou a la societat catalana i un gran intercanvi de retrets entre PDCat i ERC. També es discuteix quina posició prendran els 2 partits independentistes en el Debat d'investidura de Pedro Sánchez a la Moncloa i sembla que es va fent gran la distància entre el poble de Catalunya i els partits polítics que, fins fa poc, semblava que representaven aquests anhels independentistes...
El poble reclamem UNITAT i els partits no paren de discutir-se, barallar-se i competir entre ells en una lluita que no hauria de tenir sentit si l'objectiu fos compartit.
Hi he pensat... he escoltat opinions d'analistes i opinadors varis i sembla que la majoria coincideixen en ressaltar que els partits semblen estar lluitant per abraçar les màximes quotes de poder i arraconar l'adversari polític, per aglutinar l'hegemonia del sentiment independentista. Com si en comptes de pensar en instaurar la República Catalana estiguessin lluitant per obtenir més engrunes en l'autonomia catalana dins del regne d'España...

Jo m'ho miro, reflexiono i ho veig com el mapa de les línies de Metro...
M'explico...
Els partits polítics tenien uns recorreguts (digues-li la línia 1, la línia 2...) i anaven avançant en uns itineraris bàsicament autonomistes. I cadascú pujava al que li agradava més. Però, de cop i volta va aparèixer una línia nova que va ser la que ANC i Òmnium Cultural van crear i a la que van aconseguir fer pujar de manera creixent i fervorosa una gran part de la població de Catalunya que la va anar omplint més i més.
Els partits polítics van veure aquesta realitat i van buscar una estació "CORRESPONDÈNCIA" (aquelles en les que coincideixen diverses línies i pots fer transbord d'una a una altra) per canviar de línia i afegir-se al corrent majoritari.
Llavors durant uns anys vam anar tots junts, a la mateixa línia de Metro, seguint el mateix itinerari, fent camí cap a la República. Artur Mas i companyia es van voler posar davant de la multitud que ja havia agafat embranzida i avançàvem il·lusionats (la revolució del somriure)...
Però van ser ELLS (els partits polítics) els que van afegir-se a la nostra línia de metro.
De primer no ens n'acabàvem de refiar, però mica a  mica vam veure que anaven de veritat i gràcies a la mútua vigilància entre CIU, ERC i la CUP (important paper de la CUP per no abaratir els somnis) van començar a passar coses: va saltar Unió Democràtica, va saltar Artur Mas, va venir el 9N, va venir Puigdemont, va venir Junts pel Sí... i el tren que anava per aquella línia va agafar velocitat i anava a tota pastilla cap al referèndum de l'1 d'octubre amb una bona unió entre el poble, els polítics, els Mossos, els Bombers... recordeu aquells màgics moments? ANÀVEM TOTS A LA UNA i per les altres línies només hi circulaven quatre gats.

I vam descarrilar...

Després de l'1 d'octubre (data gloriosa de màxima unitat i desobediència que ens apropava al somni de la independència) la brutal i injusta repressió de l'Estat Espanyol va deixar el tren abonyegat amb gent a la presó, a l'exili, intervencio de la Generalitat (155), intervencions de mitjans de comunicació, inhabilitacions, multes, denúncies,...
Tots els que érem dalt, vam guarir-nos les ferides i vam tornar a pujar al tren abonyegat i intentàvem empénye'l perquè continués avançant per la mateixa línia, ara que estàvem tan a prop de l'estació de destí. Però el tren no avançava... A la sala de màquines no parava d'entrar i sortir gent i quan un engegava un botó, darrere en venia un altre i l'apagava perquè deia que el tren no estava en condicions i es podia espatllar del tot... Els maquinistes de la CUP, PDCat i ERC van començar a evidenciar les seves divergències que impedien tenir unes directrius clares i avançar. Posaven l'excusa que el tren estava molt malmès i calia apedaçar-lo, però no era veritat...
Perquè el poble no va defallir i va posar les hores necessàries per reconstruir el tren. Vam manifestar-nos arreu, vam anar a Brussel·les, vam recolzar els presos de Lledoners (i les presons de dones), vam arrassar a totes les votacions, vam anar a Madrid i al cap d'uns mesos, la maquinària del tren estava perfectament adobada...però el tren no avançava.
Els maquinistes van donant llargues entre el Judici als presos polítics, els moviments europeus des de l'exili, els possibles pactes dins dels Parlament espanyol....però no es posen d'acord i el pitjor és que acabem de descobrir que NO ES VOLEN POSAR D'ACORD perquè el que han fet després d'aquest cicle electoral en que els votants hem respost com mai, ha estat vergonyós: pactar els uns a les esquenes dels altres i, si cal, ajuntar-se amb aquells partits que més mal ens van fer proclamant l'indigne 155...

Miro per la finestra i veig que s'acosta una nova estació-correspondència, una d'aquelles en que pots baixar del tren i pujar-ne a un altre que va per una altra línia i penso... penso que potser s'acosta el moment que TOT EL POBLE canviï de línia i deixi aquests polítics barallant-se entre ells, mentre pugem a una altra línia que ens porti on realment volem anar (i sembla que ells no). Però penso que necessitem alguns maquinistes que sàpiguen conduir la màquina.
Penso que en Carles Puigdemont, el Toni Comín, la Clara Ponsatí, en Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, en Raúl Romeva i la gran majoria de maquinistes a qui van expulsar del tren serien uns bons maquinistes, però si ells encara no poden pujar físicament a aquest tren, necessitem trobar-ne uns altres que siguin valents, que siguin poble i que ens demostrin que volen anar al mateix lloc que nosaltres...
O això o omplim el Consell per la República (que no entenc perquè només té 68.000 inscrits, si som 2.000.000 que volem la independència) i deixem que les màquines es condueixin des d'Europa sense que l'Estat espanyol pugui posar-hi les grapes a sobre...

Són coses que vaig pensant en veu alta...

3r Festival de Titelles del Moianès

És el tercer any... la tercera edició...
El Festival de Titelles del Moianès...
Titelles? Psé...he anat a veure titelles com  mestre a vegades i, mira, mai no havia ensopegat cap espectacle que fos cap meravella i ho considerava una cosa infantil... sense sentir-hi cap altra atracció ni interès...
Però fa uns anys, l'any 2015, la companyia de titelles Rocamora Teatre va instal·lar-se a Calders. Formada pel Carles Cañellas  i la Susanna Rodríguez de seguida van mostrar les seves intencions d'integrar-se al poble i formar-ne part activa i l'any 2017 van presentar el 1r Festival de Titelles del Moianès. Crec que només van ser 3 dies, només a Calders i potser només 3 espectacles. No vaig assistir-hi a cap acte.

Però l'any següent es va anunciar la segona edició i la cosa ja havia augmentat: 2 caps de setmana d'espectacles (un a Calders i un a Monistrol de Calders) i més oferta d'espectacles. Aquest cop si que vaig assistir a un espectacle. Recordo que estava sol amb els nens i, per no quedar-nos a casa, vam anar-hi, sense esperar-ne gran cosa. Era l'espectacle "Puppet Pro" de la companyia Tutiplen i República Tòxica. Abans de començar ens van adreçar unes paraules l'alcalde i el Carles Cañellas com a organitzador del festival. Van explicar les dificultats econòmiques per tirar endavant aquest Festival, però la seva voluntat d'anar-lo fent créixer. Van explicar que tots els espectacles eren gratuïts, però que al final hi havia unes guardioles per col·laborar en el manteniment del Festival en format de taquilla inversa (cadascú paga el que vol en funció de la satisfacció i les ganes de col·laborar). Em va encantar la filosofia del Festival i la qualitat de l'espectacle. Vam riure molt i ens ho vam passar molt bé.

Aquest any quan es va anunciar la 3a edició, ja vaig mirar-me el programa amb molt més interès. Un programa, per cert, molt atractiu tan estèticament com a nivell de continguts. Amb alegria vaig veure que la proposta havia crescut: 3 caps de setmana amb molts espectacles a 3 pobles (Calders, Monistrol de Calders i St. Quirze Safaja): una exposició de titelles de Tailàndia, 8 espectacles, un taller obert d'introducció a la marioneta i una sessió de curts d'animació.
Vaig mirar-m'ho i de seguida em van cridar l'atenció un parell d'espectacles: "Petits suïcidis" de Rocamora Teatre i "Poemes visuals" de la Cía. Jordi Bertrán. També el primer tast de cinema d'animació. I encara altres espectacles que no em quadraven a nivell d'agenda.
Els vaig anar a veure i em van entusiasmar! Primer sorprendre i després entusiasmar. Perquè estic descobrint la capacitat del teatre d'objectes de transmetre emocions i sensibilitat i em meravella. La gran capacitat de dotar d'expressivitat a objectes inanimats amb la precisió dels gestos i moviments i amb el complement dels manipuladors amb els seus gestos i sons.

I cada vegada que vaig a un espectacle i no veig la platea plena em sap greu que els estigui costant una mica d'agafar embranzida amb aquesta magnífica iniciativa del Festival de Titelles del Moianès, però estic segur que, tal i com se'm van guanyar a mi com a espectador de teatre de titelles, acabaran guanyant-se tothom. Penso que aquest Festival de Titelles acabarà sent un festival de referència i posarà Calders al mapa d'esdeveniments culturals (com Tàrrega amb el teatre o Vic amb la música viva). I agraeixo al Carles i la Susanna la seva voluntat, esforç i perseverança per anar fent créixer aquesta iniciativa i amb aquest escrit poso un granet de sorra per tal de contribuir a aquest inevitable creixement: perquè les coses bones acaben triomfant i aquesta no serà l'excepció.

I si els titelles no us diuen res, només us puc dir que us deixeu de prejudicis i ho proveu. Jo ho vaig fer i... va valer la pena!
El proper cap de setmana a St. Quirze Safaja podria ser la vostra oportunitat. Però si no us va bé, no patiu, l'any que ve faran el 4t Festival de Titelles del Moianès i estic segur que serà encara millor!

Us deixo amb un parell de vídeos amb fragments d'espectacles que he vist aquest any i m'han agradat molt.

L'anunci d'Estrella Damm 2019

Com cada any ha arribat l'esperat anunci estiuenc d'Estrella Damm, aquell típic del "Mediterràniament".
Anys enrere l'havia criticat en un post del 2014 ("Sóc un desgraciat") perquè ens venia un estiu hedonista, de falsa felicitat i eterna joventut que no es corresponia amb la realitat de la immensa majoria dels mortals.
I aquest any ens han tornat a sorprendre, però aquest cop gratament.
Han fet un doble anunci ple de valors ecologistes i humanistes, de denúncia de la contaminació dels ecosistemes marins i d'elogi de les ONG  que lluiten contra aquesta contaminació i per defensar les espècies marines (com les tortugues).
I tot amb una estètica molt cuidada (com sempre) i amb una bonica cançó. Aquest cop una composició de Joan Dausà interpretada per Maria Rodés, el mateix Dausà i Santi Balmes.
I tal com aquella vegada vaig criticar-los, aquest cop els aplaudeixo i els felicito: ENHORABONA, SRS. DAMM, aquest cop em trec el barret!


[ànima] I ara jo Que he vist néixer el món Amb tu ho he tingut tot Ara jo Que abraço tantes veus Que el meu batec és teu Sento terror... No entenc per què em cremes la pell M'arrenques els cabells I em deixes sense alé Fa un temps Que et sento i no t'entenc Hi ha d'haver una altra manera de viure Hi ha d'haver una altra manera de viure Una altra manera de viure... [Amants] Soc jo Jo reconec amb por De nou trobar-me el cor, sota la pell Soc jo I et demano perdó i saps què es el pitjor? He estat prou bé Mentre tu Per dins et vas desfent T'aboquen cendra als ulls T'ofegues impotent Fa un temps Que em miro i no em conec Em sento i no m'entenc Hi ha d'haver, una altra manera de viure Hi ha d'haver, una altra manera de viure Hi ha d'haver, una altra manera de viure Hi ha d'haver, una altra manera de viure Una altra manera de viure Una altra manera Una altra manera de viure

Carola Rackete: un exemple de dona valenta

Carola Rackete és una dona alemanya de 31 anys, capitana del vaixell Sea Watch 3 que es dedica al rescat marítim de refugiats.

“La meva vida ha estat fàcil, he pogut freqüentar tres universitats, em vaig graduar amb 23 anys. Sóc blanca, alemanya, nascuda en un país ric i amb el passaport correcte. Quan me'n vaig adonar, vaig sentir l'obligació moral d'ajudar els que no tenien les mateixes oportunitats que jo”

El juny d'aquest mateix any va recollir 50 persones que anaven a la deriva a les costes de Líbia i les va voler portar a un port segur d'Itàlia.
El govern italià de Mateo Salvini es va negar a donar-li permís per entrar a cap port italià. Després de 2 setmanes d'espera i veient que l'estat físic i psíquic dels refugiats empitjorava, va decidir desobeir les ordres del govern italià, seguir la seva consciència i atracar sense permís a l'illa de Lampedusa.

“Em reben? Sóc Carola Rackete, capitana del vaixell Sea Watch 3 i em disposo a entrar en aigües jurisdiccionals italianes, atracaré al port de Lampedusa. No estic demanant permís, és un missatge ferm i innegociable...
Porto a bord, en una situació desesperada, 42 persones immigrants que la meva tripulació i jo hem rescatat d'una mort segura al Mediterrani.”

Va ser detinguda immediatament per les autoritats italianes acusada dels delictes de resistència i violència contra un vaixell de guerra que podien portar-li penes d'entre 3 i 10 anys de presó.
Just abans de ser detinguda va tenir aquest intercanvi de paraules amb un periodista:
Periodista: "Salvini t'ha convertit en el seu enemic. Què opines de les seves declaracions?".
Carola: "Per ser sincera, he de dir que no he llegit els comentaris, no tinc temps... Tinc 42 persones de les quals he de tenir cura, aquestes són les que estan a la popa de la coberta. Hem tingut alguna evacuació medica, però encara en queden 40. La situació d'aquestes persones em té ocupada nit i dia, t'ho puc assegurar. Sobretot les frustrants comunicacions amb els governs que no se'n volen fer responsables. Tinc 22 persones de tripulació, 21 a part de mi mateixa,  que també són la meva responsabilitat i que han treballat molt dur... Estan fatigats, cansats, frustrats i estan patint psicològicament per aquesta situació. Així que tinc unes 60 persones de les quals he d'ocupar-me... El senyor Salvini s'haurà de posar a la cua."

Va ser valenta. Molt valenta. Va prendre una decisió difícil que no l'afavoria en res a ella (ans al contrari, la podria dur a la presó) només per seguir la seva consciència i ajudar unes persones que estaven en un situació molt difícil!
És un exemple, un model a seguir o, com diria en Joan Turu, "el nostre far"...

Il·lustració de Joan Turu.

El nostre món tan malalt i tan boig, només millorarà a base de gestos de bondat, justícia i valentia de persones que mirin més enllà de la seva comoditat i lluitin per uns ideals més amplis (justícia, llibertat, democràcia, igualtat...). Tal i com estan fent els presos polítics i els exiliats catalans i com han fet al llarg de la història grans personalitats que han lluitat i defensat causes que anaven més enllà de temes personals i individuals.
Podem afegir la Carola Rackete a aquesta llista de personalitats admirables que ens han donat un valuós exemple i que tindran per sempre més el meu agraïment i la meva admiració.

Per sort la justícia italiana no s'ha alineat amb les tesis del govern de Salvini i l'ha deixada en llibertat. La jutge d’Agrigent (Sicília), Alessandra Vella, no ha validat l’ordre de detenció contra la comandant perquè ha considerat que l’atracament sense autorització de l’embarcació humanitària al port de Lampedusa estava justificat pel deure d’haver de salvar vides al mar. La jutge ha assenyalat, a més, que l’elecció del port no va ser instrumental, com defensaven els fiscals sicilians, perquè els ports de Tunísia i Líbia, úniques alternatives que tenia Rackete per desembarcar els rescatats, no són segurs.

Bravo, Carola!

Il·lustració de Paola Formica

Il·lustració de Maria Paula Ratti

10 anys de picalapica

Compareixo a la cita anual per felicitar-me a mi mateix (com aquell esquetx de Mister Bean en que està sopant sol i ell mateix s'escriu una felicitació, se la deixa sobre la taula i després simula descobrir-la amb gran sorpresa...).
10 anys ja... quina passada!
1185 articles en que he parlat de tot i de res, en que he reflexionat en veu alta i en que a temporades he tingut un cert públic que ha interactuat amb mi...
Però el motiu de la persistència d'aquest bloc segueix sent, a part d'un punt de vanitat, donar sortida a les meves ganes d'escriure i, sobretot, deixar unes petjades a la sorra que no esborri l'aigua...
La memòria és fràgil i selectiva...jo mateix sovint no recordo coses que m'han passat i per això de tant en tant passo estones molt agradables rellegint notícies antigues que han quedat fixades en aquest bloc. I m'emociono recordant experiències que he viscut.

Per això torno a fer una selecció de notícies que deixen constància de coses que he viscut els darrers 12 mesos i, veient aquest recull de 12 notícies (una de cada mes), hi trobo un resum força fidel de les jugades més importants: el canvi de rol a l'escola, poemes i cançons que m'han commogut, el darrer (però no últim) curtmetratge, l'evolució del procés polític cap a la independència (amb els moments viscuts a Lledoners), els 50 anys i el fantàstic viatge a Brussel·les, l'infart del meu pare... Realment són els fets més destacats del darrer any i, si d'aquí a uns anys em falla la memòria, podré tornar a reviure'ls gràcies al que deixo escrit en aquest bloc.

10-7-2018: Les millors coses que he fet com a mestre
13-8-2018: "Dolç monòleg" (poema)
20-9-2018: "L'illa deserta" (curtmetratge)
7-10-2018: "Amor sagaç" (Clara Peya)
3-11-2018: U-NI-TAT!
25-12-2018: Nadal a Lledoners
27-1-2019: Un plàcid diumenge (batalleta)
28-2-2019: Brussel·les: quin regalàs!
5-3-2019: 50 anys!
7-4-2019: Les fotos de Uğur Gallenkuş
31-5-2019: "Sta guai" (Oques Grasses)
3-6-2019: 20 dies d'infart (dolç infart)

A vegades he tingut la temptació de fer una selecció del millors relats aquí publicats i plantejar-me publicar-los en forma de llibre... Allò que us deia de la vanitat, alimentada per algunes crítiques elogioses fetes per la gent que m'estima.
De fet anys enrere vaig arribar a tenir un volum de visites al bloc realment espectacular, però últimament he tornat a la realitat: em llegeix poca gent i el que escric no té cap altra transcendència que arrencar algun somriure o alguna llagrimeta de la gent del meu entorn.
Crec que si arriba el dia que no em llegeixi ningú, que potser arribarà perquè ara ja són ben pocs els que llegeixen i encara menys els que publiquen en blocs (ara és temps de tuits, de fotos d'Instagram, de vídeos de Youtube), jo seguiré escrivint en aquest estimat picalapica. Per a mi, per tenir endreçats i plens de detalls tots aquests records de la vida que vaig vivint.

Però sempre hi serà benvingut tothom qui tingui ganes de llegir-me i d'opinar des del respecte.
Gràcies a tots els que encara passeu per aquí!
(us deixo amb la gràfica de l'evolució de les visites del bloc en aquests 10 anys)