Sàvies reflexions de Charles Chaplin

Ja fa 4 anys que vaig dedicar una notícia a parlar de la genialitat de Charles Chaplin (Charles Chaplin "Charlot": un geni): actor, guionista, director, músic i persona intel.ligent i crítica.
Fa pocs dies, commemorant el dia de la seva mort per Nadal de 1977, el portal catorze.cat publicava una selecció de les seves millors frases. I jo avui, per tancar aquest any 2016, les vull compartir amb vosaltres i convidar-vos a que tots plegats les seguim... penso que no hi perdrem res...ans al contrari (he subratllat les que més m'agraden):

1. «Un dia sense somriure és un dia perdut.»

2. «Per riure de veritat has d'agafar el dolor i jugar amb ell.»

3. «Pensem massa i sentim poc.»

4. «Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà.»

5. «El temps és el millor autor: sempre troba un final perfecte.»

6. «El mirall és el meu millor amic perquè, quan ploro, ell mai riu.»

7. «Res és per sempre en aquest món malvat. Ni tan sols els problemes.»

8. «Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu.»

9. «Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia.»

10. «Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant.»

11. «La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi.»

12. «Sense haver conegut la misèria és impossible valorar el luxe.»

13. «Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més.»

14. «Al cap i a la fi, tot és un acudit.»

Bon 2017 a tothom!

Les millors nadales d'enguany

Cada any la nostra nadala familiar rep uns quants elogis. I de fet ho entenc perquè a aquestes alçades no queda gaire gent que faci un producte original i personal per felicitar les festes. És com un regal que fem amb tot l'amor i la intenció.
I enguany he decidit compartir en aquest bloc altres nadales que he rebut o he trobat i que també a mi m'han agradat molt. Nadales familiars, missatges i imatges enginyoses i alguns vídeos nadalencs que m'han tocat la fibra.
Espero que us agradin tan com a mi:

Missatge rebut per whatsapp:

Un dia tota la gent d'un poble varen decidir anar a resar per fer que plogués,
Però només un nen, va anar amb paraigües,
Això se'n diu FE
Quan llences un nadó a l'aire i riu és perquè està segur de què el tornaràs a agafar
Això se'n diu CONFIANÇA
Cada nit anem a dormir sense saber si ens tornarem a despertar però tot i amb això posem el despertador
Això se'n diu ESPERANÇA
Fem cada dia plans per demà sense saber el que el futur ens espera
Això es SEGURETAT
Hi havia un senyor que portava una samarreta que deia "No tinc 70 anys en tinc16 amb 54 anys d'experiència",
Aixo se'n diu ACTITUD
Aquests són els meus desitjos per vosaltres pel 2017
Bon Nadal

Poema de Joana Raspall: 

-Mare, què vol dir, Nadal?
(A la boca, ni una engruna...)
-Mare, què vol dir, la pau?
(A l'entorn, tot foc i runa...)
-Mare, on són els homes bons?
(Es barallen com les feres...)
-Mare, per què no respons?
(Prou paraules mentideres!)

I la mare mira al cel
(bombarders enlloc d'Estel)
tot cercant la llum més alta.
Li fa un bes a cada galta
i, voltats de tant de mal,
fill i mare són Nadal.

Joana Raspall (1913-2013)

Nadala del Joan Vilamala:

Nadala del Ton Armengol:

 

Imatge vista al facebook:

Vídeo 1: "Carol of the Bells", cançó a capella cantada per Peter Hollens i alguna que altra persona més que aconsegueix un efecte força impressionant.


Vídeo 2: videopoema de Jordi Llavina a partir del text "Dinar de Nadal" que els de Litterarum han utilitzat per felicitar els seus oients. Per raons òbvies aquest poema enguany ens toca més que mai...


Vídeo 3: cançó preciosa de Joan Rovira, titulada "Nit de Nadal" i que també toca el vessant nadalenc que ens ha tocat viure enguany, quan falta algú a taula per primer cop...

Nadala 2016

Aquest any no hi ha gaire història a explicar: quan va morir el Xep encara no havíem decidit res sobre la Nadala. Un cop enterrat, només vam decidir que la faríem com cada any. El text havia d'expressar com ens sentíem i a la foto volíem que hi sortís ell...

Bon Nadal a tothom!

Nadal temut. Nadal esperat.
Ens poses a prova com mai aquest any.

Per pujar l’estrella de l’arbre cap a dalt
caldrà que fem pinya tots arraïmats,
tocant-nos, deixant-nos la pell, la il·lusió
i el plor. Compartint-los. Sent un i sent tots.
Anar apuntalant-nos per aconseguir
que cap de nosaltres acabi caient,
passant-nos l’estrella, el somriure, el neguit,
poc a poc pujant-los, sense defallir.
I veient, com sempre, però més clar que mai,
que cal, cada dia, (a)nar a dalt i sentir
com fem, cada dia, Nadal sense fi.

Flaixos

Avui fa dues setmanes que va morir el Xep i en aquests dies sovint m'han vingut al cap flaixos de les situacions i emocions tan intenses viscudes en aquest interval...

Dijous 8-12-16

• Després del dinar familiar a casa de la Rat, el Xep, l'Anna i jo ens anem passant una piloteta per sobre de la taula mentre ens van avisant que parem. Però nosaltres somriem i no fem cas de les advertències. Fent el "gamberro" i gaudint de la vida fins el darrer moment...
• La Rat i el Guiu li pregunten al Xep si un dia els portarà a buscar bolets i ell contesta "Per què no?". Una resposta típica en ell que m'encanta i dies després recordaré més d'una vegada...

Divendres 9-12-16

• Sortim seriosos de Barcelona sabent que el Xep ha anat d'urgències i sembla que està greu. Jo condueixo i l'Anna està de copilot pendent del mòbil. Rebem la trucada fatal. Poso els 4 intermitents i aturo el cotxe al carril bus. Baixem tots quatre i a la vorera ens abracem i plorem: l'avi ha mort...
• Arribem a l'Hospital General. Em quedo amb els nens a la sala d'espera. Al cap d'una estona l'Anna em diu si vull entrar a saludar sa mare. Entro en un box individual on hi ha el cos sense vida del Xep tapat per un llençol. La Dolors seu en una cadira. Estic allà una estona fent-li companyia i quan ja marxo m'acomiado del Xep tocant-li el peu...
• Quan arribo a casa amb els nens, l'Ona escriu al calendari de la seva habitació "Avui s'ha mort l'avi" i una emoticona trista plorant...
• De matinada, quan els nens ja dormen, jo escric a l'ordinador un text parlant del Xep. Mentre busco fotos seves per il.lustrar-lo, xatejo amb l'Anna que s'ha quedat a dormir amb sa mare i les llàgrimes em rodolen galtes avall...

Dissabte 10-12-16

• El Roc ha volgut anar a jugar a futbol a Navàs. Abans de començar el partit, sec a la grada, sol amb l'Ona, i vaig fent trucades per donar la mala notícia a família i amics. Sovint em poso a plorar sense poder acabar de parlar i l'Ona m'abraça i em fa petonets per consolar-me...
• A la  nit li ensenyo a l'Anna el text que he escrit sobre el seu pare i que voldria publicar al picalapica, si li sembla bé. El va llegint en silenci i jo pateixo per si no li agrada. Però quan l'acaba em diu "Moltes gràcies" i es posa a plorar...

Diumenge 11-12-16

• De bon matí, quan arribo al tanatori la Mª Dolors em rep amb llàgrimes i dient-me "Moltes gràcies. Em sembla que el coneixies millor que jo i tot..."
• Dinem tots junts a casa de la Mª Dolors. Li demano pa al Roc i ell diu "Espera, que ho faré com ho feia l'avi" i me'l llança de punta a punta per sobre de la taula... M'encanta...
• Més d'un tenim el mateix pensament i en un moment o altre passegem per tota la casa comptant els quadres del Xep que hi ha penjats per les parets... Més de 30...

Dilluns 12-12-16

• Durant la cerimònia del funeral, descobreixo el Roc (que fins llavors s'ha mantingut seriós però contingut) amb els ulls vermells i plorant... Fa mal...
• Al final de la cerimònia, llegeixo el text que vaig publicar al picalapica. He assajat molts cops per poder-ho fer bé, sense desmuntar-me. Començo molt bé, però quan s'acosta el final se'm comença a accelerar el cor. A l'última frase se'm trenca la veu però... aconsegueixo acabar...

Els dies següents...

• Missatges, trucades, mirades, abraçades, respecte... Molta gent està al nostre costat i... s'agraeix...

Diumenge 18-12-16

• El Roc juga amb el seu equip de futbol a Sant Joan. Fan un minut de silenci en homenatge al seu avi. El partit és molt emocionant, va empatat molta estona, però al final guanya el nostre equip. Quan el Salva fa l'últim gol (l'1-4) ve corrent cap on som nosaltres i li demana a l'Anna: "Ets la mare del Roc?" i li fa un petó dedicant-li el gol... Plorem tots, emocionats i agraïts...

Alike

Un altre d'aquells curtmetratges preciosos que conviden a la reflexió...
Dirigit per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez va obtenir el Premi Goya 2016 en la categoria de millor curtmetratge d'animació...
7 minutets que crec que valen la pena...

Alike short film from psl on Vimeo.

Atents als petits plaers

Em costa una mica fer aquesta noticia perquè és la que ha de substituir la del comiat del Xep, però ho faig sabent que la vida continua i que és una noticia digna de substituir-la perquè parla de coses que el Xep també sabia apreciar: els petits plaers.

Ja feia dies que havia anat fent un llistat de petites coses quotidianes gratificants, petits moments de bellesa o de felicitat que estic content de saber copsar i apreciar. Coses senzilles i quotidianes que potser hi ha gent que no s’adona que passen, mentre esperen que passin grans coses que potser mai no passaran: la felicitat senzilla i serena dels petits moments... dels petits plaers...

• ...estar al llit amb l’Anna quan anem a dormir o quan ens despertem, buscar-nos i simplement abraçar-nos demostrant-nos l’estimació sense paraules...
• ...posar-me davant l’armari dels CD buscant algun disc que faci molt temps que no he escoltat, anar-los rastrejant tots fins trobar-ne un que, de cop, tinc moltes ganes d’escoltar. Saber que aquell dia he d’anar sol al cotxe i podré escoltar-lo a tot volum, sentint les pessigolles al paladar que em portaran els records de les sensacions del passat...
• ...estar dinant a casa dels meus pares i sentir el meu pare xiulant a la cuina mentre fa el cafè. I de cop adonar-me que tota la vida ha estat xiulant per casa i que aquesta banda sonora passa sovint davant meu sense adonar-me’n... i somriure...i pensar que m’agrada sentir-lo xiular...
• ...veure que ve l’Anna a dir-me una cosa i, per la cara que fa, pel context o per una màgica intuïció, estar completament segur que sé el que em dirà. Esperar que m’ho digui i somriure feliç d’aquesta connexió després de tants anys de coneixença...
• ...estar conduint al matí cap a la feina i adonar-me de la boira que puja muntanya amunt, d’un cel estranyament net, d’uns rajos de sol que travessen els núvols i esquitxen el paisatge, d’un verd diferent del d’ahir dels camps...d’un paisatge que sovint m’acompanya sense que me n’adoni, però que, de tant en tant, assaboreixo amb tot el que té de màgicament quotidià...
• ...com a final d’un plàcid dinar de dissabte, desgranar tranquil·lament una magrana gra a gra, inundar el got ple de granets de magrana amb suc de taronja i degustar aquestes magnífiques postres sota un sol que inunda el menjador sense cap pressa per acabar...
• ...algun vespre del cap de setmana, sense cap feina urgent per fer, seure al sofà amb els peus aixecats davant de la llar de foc i intentar fer un Sudoku sense pressió...
• ...anar al bosc perquè ens estem quedant sense pinyes i branques per a la llar de foc. Passar-hi una horeta en contacte amb la natura i anar omplint les diferents caixes. Tornar a casa amb el maleter ple, els pulmons nets, el cervell esbargit i la satisfacció de la feina feta...
• ...estar escoltant una cançó a l’Spotify, anar a “Artistas relacionados” i escoltar cançons d’un artista a qui no coneixies fins ara. Descobrir una cançó que t’encanta i pensar que segurament molt poca gent del teu entorn deu conèixer aquella cançó...
• ...estar esmorzant al matí i sentir un sorollet a fora, mirar per la finestra i descobrir uns esquirolets jugant pujant i baixant dels arbres, quedar-se amb el nas enganxat als vidres i un somriure mentre segueixes les seves evolucions fins que desapareixen entre els arbres...
• ...estar a la classe explicant algun tema i aprofitar que tots estan atents per fer una brometa subtil, mirar les cares inexpressives dels alumnes fins que un comença a somriure perquè ha entès la broma, mirar-lo i somriure-li de manera còmplice...
• ...Després de llargues jornades de feina concentrada i anar a dormir tard, donar per acabada la feina dels informes de l’escola o de la revista LA CALDERINA, enregistrar l’últim fitxer i baixar feixugament cap al menjador amb la barreja justa de cansament i satisfacció i pensar que em mereixo algun premi. Agafar un bombó i/o deixar-me caure al sofà davant de la tele, cobrant-me’l...
• ...escoltar la rialla desfermada i encomanadissa del Roc davant d’alguna bestiesa d’algun programa de la tele (Polònia, Crackòvia, Zona zapping...) o veure la rialla plena d’orella a orella de l’Ona quan acaba la seva actuació brillant al concert de l’escola de música...

Petits detalls que quan anem atabalats ni ens adonem que passen, però quan estem prou atents els descobrim i els gaudim com el que són: petits plaers...

Xep

Que estrany escriure aquesta noticia i pensar que no la podràs llegir mai…

Ens has deixat. T’has mort.

I ara que ja no hi ets, tinc la necessitat de posar per escrit algunes coses que vaig aprendre de tu per assegurar-me que no les oblidaré mai i perquè, dient-les en veu alta, pugui sentir-les més gent i fer-se-les seves.

Perquè... penso que eres d’aquelles persones que tenies un punt de saviesa... digues-li “popular”, digues-li “comunitària”... gent de la vostra generació que no vau tenir tants estudis com nosaltres, però en canvi teníeu molt més clars que nosaltres tota una sèrie de valors.

Tu tenies claríssim què era el que era realment important: la família, la noblesa, passar-s’ho bé i somriure i riure.

Que era millor estar tots junts, menjant-nos una truita amb patates rient a casa, que no fer un bon tiberi en un restaurant de luxe vestits de vint-i-un botó... Que era millor tenir un cotxe modest que no pas tenir un cotxe caríssim i deutes al banc... Que era millor passar 3 setmanes a Calafell amb banyador i bermudes, de la terrassa al mar i del mar a la terrassa, que gastar-se un dineral per veure coses de l’altra punta del món... Que era millor passar un matí relaxat al costat del riu o buscant bolets, que passar-se hores davant de la tele o de l’ordinador o dels mòbils...

Semblen ensenyaments senzills i obvis però, creure-se’ls i tenir-los tan clars com tu els tenies, penso que és d’una saviesa molt transcendental.

Te’n foties de les nostres presses amunt i avall, sempre amb el cotxe i sempre fent tard a tot arreu, sempre pendents del mòbil... Tu no volies saber res de tot això...

Tu eres feliç amb coses senzilles: arreglant les canyes de pescar amb una cerveseta i unes olives... fent-te la ratafia o les conserves de bolets o confitant les nostres olives o fent codony... arreglant alguna cosa de casa que s’havia espatllat amb una solució imaginativa però efectiva (encara que tots diguéssim que eren “txapusses”)... veient una pel.lícula "de l’oeste" que ja havies vist trenta vegades (o, encara millor, una del Cantinflas)... o pintant algun dels teus quadres que tan bé et sortien (si primer l'Anna et feia el dibuix...)...

I estimaves els teus. D’aquella manera poc expressiva per culpa de l’educació de la teva generació, però jo t’havia vist més d’una vegada emocionar-te dissimuladament patint pels teus: una vegada que la Mª Dolors es va perdre buscant bolets o ara més recentment amb la seva malaltia, quan veies patir les teves filles, quan recordaves els teus pares... I, és clar, et queia la bava amb els teus néts, (em feia molta gràcia quan li deies a  l’Ona: “Qui és la més guapa del barri?” i com ella demanava per parlar amb tu quan trucava la iaia).

I els que veies que no t’estimaven... lluny! No els hi volies cap mal i sempre deies que els respectaves, però tampoc no volies fer l’hipòcrita ni tenir atencions amb aquells que no volien tenir-ne cap a tu.

En fi, Xep, que moltes gràcies per tot el que ens has donat en vida, que és un regal tan generós que es mantindrà al llarg del temps si no som tan burros d’oblidar-nos-en. I jo, per part meva, espero recordar-ho tota la vida.

Bon viatge i fins a sempre!

Somriures que no caben a la cara

L'estiu del 2012 un amic i company de classe que el Roc havia tingut des de ben petit va marxar.
La seva família emprenia un nou projecte vital (professional i familiar) que els duia a França, d'on era originària la mare.
El Paúl se'n va anar a França i al cap d'un temps vam saber que de França havien viatjat fins als Estats Units.
De tant en tant rebíem algun correu on ens explicaven per on passaven, però mai no vam trobar el moment de contestar-los (que malament!).
Fa pocs dies vam saber novament d'ells i ens van dir que havien anat a espetegar a... Berga! I que el Paúl tenia moltes ganes de veure el Roc... Després de 4 anys!
Li vam dir al Roc i de seguida vam posar fil a l'agulla per anar-hi aquest dimarts festiu del 6 de desembre.

Quan li vam confirmar que ja havíem quedat en ferm, vam assistir al primer d'aquests màgics moments en què el somriure no li cabia a la cara. Es va posar boig d'alegria. Va somriure, va cridar, va saltar, va córrer per la casa totalment esverat i il.lusionat...
Després va dedicar-se a fer-li un regal de retrobament i... avui han passat el dia junts i no em puc resistir a ensenyar-vos dues fotos amb uns dels somriures més macos que li recordo.
Potser per Nadal el Paúl vindrà a casa nostra i tornarem a gaudir d'aquests somriures...

Més serveis mínims

Més serveis mínims, però -penso- que de qualitat:

• Una cançó d'aquells nous intèrprets que descobreixo quan busco "fil musical" mentre faig informes: "Hopeless Romantic" de Meghan Trainor
• Un vídeo interessant i sorprenent per a la prevenció de la violència
• Una imatge fantàstica del Joan Turu que recepta abraçades per curar...

 
   

"I am, you are" (video)

És un anunci publicitari d'una web polonesa de compra on-line anomenada "ALLEGRO", però... és maco, està ben fet i... m'ha agradat...

Final de trimestre: serveis mínims

Tinc molta feina = Serveis mínims

• Una cançó: "Better Now" de Cloves
• Una reflexió divertida: converses amb zebres
• Una proposta solidària: a Calders caminem, correm i pedalem per la Marató

Què està passant?

Avui una notícia que no té cap importància ni cap transcendència, però que em té encuriosit i no sé si algú dels que llegeixen aquest bloc li sabrà trobar una explicació (potser tu, pons007, què fa més temps que gestiones un bloc?).

Us explico:

Habitualment jo tenia una mitjana d'unes 100 visites diàries a la plana, anant bé, i això em donava unes mitjanes mensuals que anaven de les 2000 a les 3000, en números rodons.

Per què us en feu una idea, us adjunto una captura de pantalla on consten els números de visites normals a les notícies: 60, 40, 50, alguna de 100...

Ara fa unes quantes setmanes que assisteixo, perplex, a un augment desorbitat d'aquests números. Mireu les visites de les últimes notícies: 260, 270, 300, 280...

Així doncs, la gràfica que recull l'evolució en el temps de les visites del meu bloc, que amb gran satisfacció veia que s'estava consolidant per sobre de les 3000 visites, en aquest mes de novembre veig que passarà dels 7000!!!!

Això no és normal!
Dubto que de cop i volta hagi corregut la veu i hagi augmentat realment el nombre de persones que llegeixen els meus humils posts... més aviat m'inclino a pensar en que sigui algun procés aleatori i informàtic, amb robots que van entrant al bloc i comptabilitzen més i més visites, però... tampoc no entenc quin podria ser el motiu que passés això...

En fi, si algú pot satisfer la meva curiositat i explicar-me per què creieu que està passant això, us ho agrairé.

Michael Jackson

L'any passat els Reis li van portar aquest disc al Roc: "The essential" de Michale Jackson. Aquell curs al bibliobús havia arribat un llibre d'imatges del cantant i havia tingut molt èxit entre tota la seva classe (tot i que alguns estaven ben espantats pel vídeo de "Thriller") i algunes cançons havien tingut un cert ressò a casa.
Els Reis, que tot ho saben, li van portar aquest disc i, com tantes coses, el va escoltar una o dues vegades i va quedar allà sobre el moble.
Però ja han estat unes quantes vegades les que, quan ve gent a casa i busco algun disc per posar de fil musical, he escollit aquest disc.
I sempre hi ha algun moment en que trobo aquelles pessigolles al vel del paladar, aquelles pessigolles vertiginoses de quan una olor o una música et retornen a un record de la infància, encara que no sigui un record definit, només aquella sensació càlida de "deja vu".
I l'he escoltat unes quantes vegades i, més enllà de les conegudes "Thriller" o "Billie Jean" o "Bad" o "Smooth criminal"... algunes cançons seves més antigues (algunes fins i tot dels The Jacksons) són les que em fan retornar més aquesta sensació.
I més enllà d'això, jo que mai no havia estat especialment seguidor d'aquest cantant, penso que... va fer un bon grapat de bones cançons.
Us en deixo tres per veure si a algú també li provoquen alguna mena de pessigolles:

• Don't Stop 'Til You Get Enough
• Rock With You
• Human nature

 
 

Si som el que llegim...

Ara mateix tinc 3 llibres començats:

• "Educar sense cridar" (Alba Castellví)
• "Raons per seguir vivint" (Matt Haig)
• "Els secrets que mai no t'han explicat" (Albert Espinosa)

Tots tres van ser un "amor a primera vista" i els vaig comprar amb moltes ganes de llegir-los amb finalitats gairebé diria que terapèutiques...

Educar sense cridar
Després d'una temporada crítica a casa, amb els nens molt rebels (o molt pesats o reclamant molta atenció o molt gelosos entre ells o molt desafiants o tot alhora) i els pares molt estressats (i molt nerviosos i molt saturats i molt superats o tot alhora)  i moltes situacions a casa que acabaven amb crits, tothom trist i enfadat, jo particularment desanimat i impotent per no saber gestionar millor les situacions...
Vaig veure aquest llibre a la revista del Cercle de Lectors i vaig sentir com em "cridava" i vaig comprar-lo amb l'esperança de trobar-hi una manera serena d'afrontar millor el panorama que tenia a casa. I vaig començar a llegir-lo i vaig descobrir que ja sabia el que hi deia però no ho estava aplicant. I em va tranquil.litzar i em va donar una mica de perspectiva i, ni tan sols l'he acabat de llegir, però, sigui pel llibre (que no ho crec) o sigui perquè he canviat la manera d'encarar les situacions, sigui perquè tocava... crec que, en termes generals, les coses s'han relaxat i han millorat.

Raons per seguir vivint
No sé si he estat mai deprimit, però en alguns moments dels darrers anys he passat per situacions concretes i puntuals en que m'he sentit molt vulnerable, sobrepassat i veient com el timó de la nau girava vertiginosament sense que, per uns instants, tingués totes les forces necessàries per agafar-lo fort.
De seguida m'he refet a base de "autoteràpia" (reflexió individual, exorcitzar els fantasmes a base de posar per escrit els pensament i sensacions que estava vivint, compartir-ho amb l'Anna...) i sempre he superat el sotrac, però em preocupa el ritme de vida tan exigent que portem i el perill de caure en aquests pous als que tanta gent cau.
Per això quan vaig veure a la revista del Cercle aquest llibre en que un noi aparentment normal explicava com havia caigut de la nit al dia en una profundíssima depressió, com hi havia transitat i com l'havia superat, em vaig sentir atret per aquesta història i vaig tenir molta curiositat per saber sobre aquests temes.
Tampoc no l'he acabat, però he trobat prou interessant el que he anat llegint.

Els secrets que mai no t'han explicat
Fa pocs dies tafanejàvem en una llibreria de Vic amb el Roc (quin moment més plaent, relaxant i estimulant) i vaig veure que l'Albert Espinosa havia publicat un nou llibre i em va venir molt de gust tornar a entrar en el seu univers naïf i màgic, però al mateix temps ple de veritat i de reflexions agosarades i utòpiques.
És de lletra grossa i amb dibuixos (molt visual) i n'he llegit un bon tros gairebé sense adonar-me'n, tot i que no l'he acabat.
L'Albert Espinosa (que un dia es mereixerà una notícia més extensa) diu que no cal buscar la felicitat sinó ser feliç cada dia pel simple fet de ser viu; que cadascú de nosaltres som dues persones (el jo actual i el nen que vam ser) i que hem de dialogar entre nosaltres; que els problemes no existeixen perquè només són la diferència entre el que desitgem i el que obtenim de les persones i la vida; que els errors són encerts fora de context; que tota pèrdua és al mateix temps un guany... Tot un discurs que basteix a partir de la seva positivitat, optimisme i fe que estic segur que a molta gent li sembla estúpidament innocent i increïble, però que a mi em segueix atraient i em fa rumiar molt perquè penso que en moltes coses té tota la raó.

I avui, veient aquests tres llibres a la meva tauleta de nit, tots tres començats i per acabar i tots tres tractant sobre temes apassionants i transcendents, he pensat que potser el fet que hagués escollit aquests tres llibres en tan poc temps estava determinant quin tipus de persona era... sí és que som el que llegim...

Bricolatge casolà

Ja he comentat en alguna altra notícia que estem embrancats en la nova habitació de l'Ona.
Una de les coses que vam decidir és que volíem folrar una paret de fusta, per estètica i per aïllament tèrmic.
Com que era una cosa que no havíem fet mai vam començar documentant-nos. A internet vaig trobar uns quants vídeos que em van permetre fer-me una primera idea del que havia de fer (exemple de vídeo). A la botiga AKI de Manresa em van acabar d'assessorar i em van facilitar tot el material.
I un cap de setmana vaig començar l'obra tot ufanós. Amb l'ajuda de l'Ona, vinga serrar llistons i collar-los a la paret sobre la capa de plàstic aïllant, però... ja es veia que alguna cosa grinyolava i... Efectivament! Quan vaig començar a posar les plaques de fusta, se'm van començar a arrencar els llistons de la paret.
Vaig demanar assessorament al meu veí Pep Carné i vam decidir que calia fer forats nous i més profunds. Vaig comprar tacs i visos més adequats i amb gran desesperança vaig haver de mentalitzar-me per arrencar tot el treball d'un dia i recomençar de nou.
Buuff!
L'endemà vaig desclavar tots els llistons, vaig fer forats més profunds i vaig tornar-ho a clavar tot. Per sort aquesta vegada ja es notava que estava quedant sòlid i fiable. Quan vam començar a col.locar les plaques de fusta tot s'aguantava perfectament i aquesta part va ser més àgil i va fer-la quasi tota l'Anna.
Per a mi van quedar els acabats finals, les plaques dels extrems que s'havien de serrar a la mida i els perfils per deixar els laterals ben acabats.
Cal agrair la col.laboració imprescindible del Pep Carné que em va deixar diverses eines (serra caladora, clavadora...) a part de les seves opinions i explicacions que sempre m'orienten quan tinc dubtes en la matèria. I també les del meu company Jaume Serra, que em va deixar un xerrac per solucionar un petit problema que no sabia com resoldre.
En aquestes fotos es pot anar veient l'evolució de l'obra que ara ja està acabada...
Acaben d'entrar les pintores...
...l'Anna i l'Ona...
...l'obra avança a bon ritme...

"21 de diciembre" (anunci de la loteria)

Sí.
Ja sé que ho fan expressament per tocar-nos la fibra, amb la musiqueta i les lagrimetes... que segur que hi ha molts errors i coses a millorar... però... què voleu que us digui? M'ha agradat.
O sigui que us deixo amb la història de l'anunci de la loteria d'enguany i... sigui aquesta o sigui la Grossa... que la sort us acompanyi sempre!

"La sort que et mirin amb bons ulls" (Carles Capdevila)

El dissabte 12 de novembre de 2016 en Carles Capdevila ens ha regalat un article fantàstic a la seva secció d'opinió del diari ARA. Com tantes vegades aconsegueix el Carles, llegint el seu article t'emociones per la seva bellesa, sensibilitat, sinceritat i tendresa.
Però més enllà de la seva conjuntura personal en que emmarca l'article jo hi he trobat una gran veritat pel que fa a la bellesa:

Un no és bell pel que és, sinó per com el percep la mirada de l'altre. I la mirada de l'altre està influïda per la relació que tenim amb ell, per l'estimació que ens tenim.

Per això per a tots els pares els seus fills són els més macos del món i per això la nostra parella és la més guapa del món.

Per tant, més que restaurar-nos, maquillar-nos i mudar-nos, per a que ens trobin macos els altres hem de ser bones persones i aconseguir que ens estimin pel que som.. I si ens estimen, ens trobaran guapíssims.
Com tots trobem guapíssim el Carles Capdevila!!

Us deixo amb el seu deliciós article:

La sort que et mirin amb bons ulls 
(Carles Capdevila)

DESPRÉS DE MESOS de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi d’imatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, l’he viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en l’acceptació de la nova realitat.

Vaig tornar de la perruqueria preocupat per les meves orelles, que aprofiten l’ocasió per exhibir sense manies la seva grandària i separació. I vaig tenir la sort impagable que el primer de rebre’m a casa va ser el meu fill petit, de 8 anys. “Però que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!”, va exclamar amb uns ulls brillants i una sinceritat entranyable. Em va caure la llagrimeta, i era d’alegria. Els adults em fan compliments amables, ell expressava la seva veritat íntima. Després va dir a la seva mare: “Quin morro que té el pare: des d’això del càncer es compra roba xulíssima que li queda superbé”. Vol dir les samarretes apelfades per no passar fred amb les químios d’hivern, les camises blanques de màniga llarga quan a l’estiu no em podia tocar el sol, pantalons amb goma per la colostomia: roba que compro per prescripció mèdica, no estètica, i que a ell l’enamora perquè la porta son pare.

Ja ho he entès, i espero que per sempre, i desitjo amb l’ànima que sempre sigui molt de temps. La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta.

Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls.

No sé per què no reciclem...

Aquests dies fan una nova campanya a TV3 amb un anunci que diu: "REACCIONA! Redueix, Reutilitza, Recicla"


I aquest per a mi segueix sent un dels grans misteris de la societat. Una persona convençuda com jo, sensibilitzada des de fa molts anys, que veu els beneficis de reduir el volum de residus, de reutilitzar, d'estalviar energia i productes naturals, de reduir la contaminació... no entén com hi ha tanta gent que continua llençant tota la brossa al mateix contenidor (ampolles, cartrons, piles, medicaments, llaunes i peles de plàtan), com llença papers que tenen tota una cara blanca sense reaprofitar-los, com llença l'oli de cuinar per l'aigüera... Em sembla inconcebible que siguem tan estúpids d'estar malbaratant recursos i espatllant una mica més el nostre malmès planeta.
Em sembla increïblement trist que amb la pedagogia que fem a les escoles i esplais sobre aquest tema, la conscienciació pel reciclatge sigui tan minsa, que des de una gran majoria de famílies no es doni continuïtat a aquest tema tan important pel civisme i l'educació de la societat futura.

I no puc entendre com hi ha gent que s'escuda en criteris econòmics o de comoditat: que si cada cop paguem més de taxes d'escombraries i per això no cal reciclar; que si els contenidors són molt lluny i si volen que recicli que em posin els contenidors més a prop (però si després li posen a la porta de casa es queixarà perquè li pren vistes i li arriba la pudor)...
Qui només es mira el melic amb aquests arguments tan egoistes, segurament no vol escoltar gaires raonaments.

En fi! Segurament no convenceré els que no volen ser convençuts o sigui que només vull dir que estic orgullós que a casa nostra tots reciclem, que el Roc i l'Ona ho tinguin tan clar i... tan de bo el percentatge de gent que recicla sigui cada vegada major... Tan de bo!

Ara que comença a fer fred...

Ara que comença a fer fred...
...cada matí quan sona el despertador m'adono que si alguna part del meu cos ha quedat fora dels llençols... està glaçada...
...i em giro instintivament i et trobo a tu al costat dormint plàcidament...
...i la meva pell busca el contacte càlid de la teva pell i ens abracem i estic segur que, tot i adormits, els nostres rostres mostren un somriure tranquil i serè...
...i la ràdio parla de notícies (sovint dolentes) i van dient-nos l'hora... i és una hora en que ens hauríem d'aixecar per no haver de córrer i anar tard...però deixem que encara passin uns quants minuts més perquè... s'està tan bé en aquell microclima...
...el cervell que ens diu "Aixeca't que anirem tard!" i l'esperit i la pell que ens diuen "Va...una miqueta més... no vindrà de 5 minuts...". I ens quedem arraulits, potser de tant en tant un dels dos fem allò que en castellà es diu "ronronear" i que és dir, sense paraules, "que bé que estem, per què carai ara hem de sortir del llit?, quedem-nos una mica més...".
Però el cervell sempre guanya i tard o d'hora cal armar-se de valor i sortir d'aquesta situació tan agradable. Ens fem un petó, ens diem "bon dia!" i rondinant també sense paraules, esbufegant de desgana, sortim del microcosmos que formem tu i jo, les nostres pells, l'escalforeta que desprenem i els sentiments que compartim i ens enfrontem a la cruel rutina diària.
Però em queda el record d'aquells instants... aquella dolçor d'aquells moments de principis d'hivern en que el fred és enemic i aliat alhora.
Ara que comença a fer fred...