Ara que comença a fer fred...

Ara que comença a fer fred...
...cada matí quan sona el despertador m'adono que si alguna part del meu cos ha quedat fora dels llençols... està glaçada...
...i em giro instintivament i et trobo a tu al costat dormint plàcidament...
...i la meva pell busca el contacte càlid de la teva pell i ens abracem i estic segur que, tot i adormits, els nostres rostres mostren un somriure tranquil i serè...
...i la ràdio parla de notícies (sovint dolentes) i van dient-nos l'hora... i és una hora en que ens hauríem d'aixecar per no haver de córrer i anar tard...però deixem que encara passin uns quants minuts més perquè... s'està tan bé en aquell microclima...
...el cervell que ens diu "Aixeca't que anirem tard!" i l'esperit i la pell que ens diuen "Va...una miqueta més... no vindrà de 5 minuts...". I ens quedem arraulits, potser de tant en tant un dels dos fem allò que en castellà es diu "ronronear" i que és dir, sense paraules, "que bé que estem, per què carai ara hem de sortir del llit?, quedem-nos una mica més...".
Però el cervell sempre guanya i tard o d'hora cal armar-se de valor i sortir d'aquesta situació tan agradable. Ens fem un petó, ens diem "bon dia!" i rondinant també sense paraules, esbufegant de desgana, sortim del microcosmos que formem tu i jo, les nostres pells, l'escalforeta que desprenem i els sentiments que compartim i ens enfrontem a la cruel rutina diària.
Però em queda el record d'aquells instants... aquella dolçor d'aquells moments de principis d'hivern en que el fred és enemic i aliat alhora.
Ara que comença a fer fred...