Altres vegades he traslladat aquesta inquietud en aquest bloc. Bàsicament la sensació que no faig bé de pare perquè no estic prou pels meus fills, no jugo prou amb ells, no els paro prou atenció, no parlo prou amb ells. I me’n queixo en veu alta aquí i m’excuso perquè tinc molta feina, però en el fons hi ha un punt d’egoisme de no voler renunciar a tot el que vull seguir fent (per exemple seguir escrivint en aquest bloc...). Dies enrere, quan llegia el llibre de l’Elisabet Pedrosa que vaig recomanar en la notícia anterior, una pàgina em va donar una bufetada dient molt ben dit això de què parlava. Per entendre-ho tot només us falta saber que en Kewal és el seu actual marit, indi. Em quedo amb dues frases que em fan pensar molt: • Farcim les nostres vides de responsabilitats i d’exigències, i a la llarga també de la culpa per no haver estat al costat dels fills. • Nosaltres aquí estem molt organitzats, i ocupats, i estressats, i ens passa la vida de pressa fins que morim. Això és viure?
Us deixo el fragment íntegre:
"...Tot plegat em fa pensar. Els nens tenen més intuïció, nosaltres la perdem a mesura que ens fem grans i ho racionalitzem tot. Algun dia també vam ser nens intuïtius, i potser tenir fills és l’oportunitat de rescatar el nostre nen interior; però sovint anem molt atrafegats. Tenim fills i després no tenim paciència per connectar-hi. La majoria dels adults d’Occident, que és el que més conec, vivim desconnectats, lluny de la frescor i de l’espontaneïtat. Som rígids, i juguem, riem i ens divertim en comptades ocasions. Farcim les nostres vides de responsabilitats i d’exigències, i a la llarga també de la culpa per no haver estat al costat dels fills. I a poc a poc i per inèrcia omplim la vida dels nens d’ocupacions. Els adults sempre trobem excuses per no jugar, per no perdre el temps, badar o fer ximpleries –que agraden tant als més petits. Sempre hi ha feina, en una casa amb família. Estem atrapats i anem esgotats. Recordo aquella cançó dels pallassos de quan era petita: “Sábado, antes de almorzar, una nina fue a jugar, però no pudo jugar porqué tenia que planchar; así planchaba, así, así”, etc. És un terror de cantarella que em ve al cap cada vegada que trio el deure en lloc del plaer. El que és pitjor és que tinc la impressió que estem educant els fills d’una manera molt similar a com ens van educar a nosaltres. Perdem pel camí la llibertat de ser. No sé com ho podem fer millor. De vegades em diu el Kewal que sóc avorrida. Potser té raó. Ell ve d’un món molt diferent, més caòtic, imprevist, sorprenent i espontani. Nosaltres aquí estem molt organitzats, i ocupats, i estressats, i ens passa la vida de pressa fins que morim. Això és viure?..." (extret del llibre “Seguirem vivint” de Elisabet Pedrosa)
Aquest estiu he tingut la sort d’ensopegar amb uns quants bons llibres que m’han fet passar molt bones estones de lectura. A part de “Un any i mig” (Sílvia Soler) a qui ja vaig dedicar tot un article, avui em vull referir a uns altres llibres que també m’han agradat molt.
ET DONARÉ EL SOL (Jandy Nelson). Es tracta d’una novel.la lluminosa i sorprenent que explica les vivències de dos germans bessons, el Noah i la Jude, molt units, però a qui les batzegades de la vida separen no físicament sinó sentimentalment. Esquitxats per una mort molt propera (i la presència constant dels que van morir) i històries d’enamoraments adolescents la seva vida s’embolica d’una manera sorprenent. Tots dos estan molt dotats per a l’art i sobretot en el cas del Noah això permet a l’autora fer unes descripcions fantàstiques de tot el que viu a través de la manera com ell s’ho imagina i ho pinta, amb un llenguatge que m’ha recordat a una mena de realisme màgic modern. El guió de la història és potent i molt ben lligat, però la història –i les diferents subhistòries que hi conviuen i es van entrellaçant de manera magistral- està convenientment dividida i va apareixent al llarg de la novel.la fent salts en el temps i alternant els punts de vista del Noah i la Jude.
ALGÚ COM TU (Xavier Bosch) Una magnífica història d’amor molt ben explicada pel Xavier Bosch. Comparteix les principals virtuts que he destacat en “Et donaré el sol” i “Un any i mig”: una molt bona història a nivell de guió, molt ben seqüenciada i enriquida amb històries paral.leles que es van desenvolupant i ens van descobrint el conjunt. Tot molt ben descrit, amb uns personatges molt ben definits i caracteritzats. A través dels records i les cartes del Jean-Pierre i les investigacions de la Gina (amb la col.laboració del Biel i el Mark Granger) descobrim la impressionant història romàntica que va viure la Paulina Homs a París en quatre dies que van canviar tota una vida d’unes quantes persones. Bellesa, sensualitat i, sobretot, romanticisme es despleguen entre les pàgines d’aquesta novel.la premiada amb el Premi Ramon Llull 2015.
SEGUIREM VIVINT (Elisabet Pedrosa) En aquest cas destaco aquest llibre no per la seva qualitat literària (tot i que també està molt ben escrit, però no és una narració fictícia) sinó per la potent lliçó de vida que ens mostra la seva autora. L’Elisabet Pedrosa (periodista de reconegut prestigi) ens explica en primera persona les vivències al voltant de la mort de la seva filla Gina, amb només 11 anys i després de tota una vida lluitant contra les severes limitacions de la síndrome de Rett. És un llibre molt emotiu per la brutal sinceritat de la història. L’acceptació de l’irreversible final, la preparació del comiat i la integració de la nova realitat sense la presència física de la Gina però amb el seu record i presència espiritual omnipresent. L’Elisabet Pedrosa ens obre el seu cor, els seus pensament i els seus sentiments compartint tot l’aprenentatge que ha tret d’aquesta dolorosa mort i ens ensenya a valorar el que tenim i a preparar-nos per viure les pèrdues. El subtítol “Una mort lluminosa és possible” apunta aquesta voluntat d’integrar la mort com un capítol més de les nostres vides i donar-li la qualitat i transcendència que ara no té en una societat que l’amaga. També destaca la valoració que es fa de la Unitat de Cures Pal.liatives Pediàtriques de Sant Joan de Deú de Barcelona a qui van destinats els beneficis dels drets d’autor d’aquest llibre. No és un llibre “còmode”, però si esteu mínimament interessats per la temàtica, és molt recomanable.
Des que els smartphones o telèfons mòbils intel.ligents han entrat a les nostres vides, mica a mica ens han anat ocupant cada cop més i més espai i temps. L’ús que fèiem abans dels telèfons (fer i rebre trucades) s’ha anat ampliant i ara amb el mòbil enviem missatges, fem fotos, calculem operacions, comprovem el correu electrònic, naveguem per internet, escoltem música, consultem la previsió meteorològica, ens informem a través de la premsa, busquem una localització per GPS... Ah! I me n’oblidava: juguem i ens relacionem a través de les xarxes socials!!
Així doncs, sense que en siguem massa conscients, hi dediquem més hores de les que serien necessàries i correm el perill de passar cada cop més temps dins de la vida “virtual” de la nostra pantalla del mòbil, en detriment de la nostra vida “real” amb les persones que ens envolten.
Pensant en això, fa poc vaig descobrir una aplicació per a mòbil que considero molt interessant: MENTHAL. Un cop instal.lada monitoritza l’activitat del nostre mòbil i ens permet saber el consum real que en fem: quanta estona hi estem connectats (incloent la immensa quantitat de vegades que desbloquegem la pantalla només per assegurar-nos si tenim algun nou missatge... a vegades de manera patològica...), quines són les aplicacions que més utilitzem i tenir una comparativa dia a dia.
Jo, que considero que faig un ús força moderat i raonable del mòbil, me l’he instal.lada i he quedat desagradablement sorprès del temps que hi dedico al llarg del dia. Però estic content perquè això em servirà per intentar ser encara més racional i estar-ne menys pendent.
Si ho voleu provar ja em direu què penseu dels resultats...
Aquests dies per Calders s’està donant a conèixer una notícia (veure notícia) que l’11 d’agost va aparèixer a una plana-web anomenada “Dolça Catalunya” i que bàsicament es dedica a denunciar, des del punt de vista dels catalans castellanoparlants i filoespanyols, actituds que consideren que perjudiquen els seus interessos com a espanyols residents a Catalunya.
En aquesta noticia sota el títol “Vostè portaria els seus fills a aquesta escola pública?” es diu que l’escola pública de Calders (Anton Busquets i Punset) adoctrina ideològicament els seus alumnes perquè fa més d’un any que tenen la pancarta “Per un país de tots, l’escola en català” i perquè els alumnes de Cicle Superior van fer una representació dels fets de 1714 (en l’any del Tricentenari d’aquests fets) “…no segons la realitat històrica, sinó seguint el relat nacionalista…” (sic).
La noticia acaba interrogant els presidents de Catalunya i d’Espanya sobre si creuen en la llibertat d’ensenyament i demanant que la ideologia s’allunyi de les escoles, per a les quals demana llibertat i respecte.
Al poble aquesta noticia ha generat una certa indignació i mentre alguns eren partidaris de fer una resposta col·lectiva i contundent, altres proposaven castigar amb la indiferència aquest atac a l’escola de Calders i no perdre temps ni energies en contestar aquest pamflet.
A mi em ve de gust fer algunes reflexions en veu alta dedicades als que pensen com el que ha escrit aquest article i començaré pel principi i pel final.
1.- Jo si portaria els meus fills a aquesta escola. I, de fet, els hi porto. I n’estic contentíssim. L’escola de Calders forma part d’una Zona Escolar rural (Z.E.R.), juntament amb les de Monistrol de Calders, Mura i, a partir d’aquest curs, també la de Cabrianes. Amb unes ratios força reduïdes dóna un ensenyament de gran qualitat basat en el treball per projectes, les recerques d’informació i exposicions orals davant dels companys des de ben petits, el contacte amb la realitat més propera i l’aprenentatge entre iguals, fomentant sobretot la responsabilitat i l’autonomia.
2.- Si demanem llibertat i respecte per a l’escola, no hauríem de respectar la seva llibertat per treballar uns fets d’actualitat com els de 1714 de la manera que els hagi semblat més adient als professionals de l’educació?
I entremig algunes reflexions:
a.- Diu la notícia que l’ideari de l’escola remarca que vol educar “sense discriminar a ningú per raons de gènere, cultura, ideologia…” i això li sembla incongruent o incompatible amb la pancarta de Somescola.cat “Per un país de tots, l’escola en català” que titlla d’ideològica.
Respecte d’això se m’acut confirmar que a l’escola de Calders no es discrimina ningú i que si algú no estigués d’acord amb la pancarta en qüestió se li respectaria el seu desacord i no se’l discriminaria de cap manera. N’estic convençut.
Una altra cosa és pretendre no educar ideològicament ja que això és impossible. En cada decisió que prenem en l’educació dels nostres alumnes (i aquí parlo com a mestre, i de fet ja vaig tractar aquest tema en un article anterior: “La influència ideològica dels educadors”) estem prenent opcions ideològiques i val més ser-ne conscients i poder-les defensar coherentment que no pas pretendre ser neutrals sense ser conscients de la càrrega ideològica de les múltiples decisions que prenem.
El claustre de l’escola de Calders ha de poder prendre partit davant de qualsevol fet que es produeixi a la realitat que envolta l’escola (ja sigui la independència de Catalunya, la pena de mort, la discriminació sexual, la violència de gènere, les comissions bancàries preferents, l’energia nuclear, el rescat econòmic de Grècia...). L’escola i els seus professionals han de donar tota la informació que siguin capaços de donar sobre aquests i qualsevol altre aspecte que sigui necessari tractar, explicar les diferents opcions que pren la societat sobre cadascun d’ells i finalment pot explicar la que es defensa en primera persona i els seus arguments, deixant clar que no tothom pensa el mateix i que, en principi, s’ha de respectar la diversitat d’opinions.
b.- Diu la notícia que els alumnes van fer una representació dels fets de 1714 “...no seguint la realitat històrica; sinó el relat nacionalista...”
En primer lloc m’agradaria saber si el redactor de la notícia ha vist aquest vídeo que van fer els alumnes de Cicle Superior perquè a mi em va semblar un treball de recerca històrica (consultant historiadors) i de caracterització molt considerable. Des d’aquí us ofereixo l’enllaç per si voleu veure el document.
En segon lloc li diria que, malauradament, en cada fet històric es poden trobar reputats i prestigiosos historiadors que defensin versions oposades dels mateixos fets, cadascun d’ells recolzant les seves tesis en fets històrics documentats i contrastats. Fins i tot s’han produït encesos debats radiofònics i/o televisius d’aquestes característiques i tothom es pensa que té la raó i cadascú la dóna als que defensen les seves versions. Evidentment els fets de 1714 no són una excepció i les fonts que van consultar els alumnes de Calders i amb les quals van bastir el seu relat són, com a mínim, tan defensables, com les que haurien aportat els defensors de la versió suposadament “històrica” i “no nacionalista” dels mateixos fets.
Així doncs em sembla un article força demagògic i poc argumentat que ha agafat l’exemple d’una de les moltíssimes escoles que podria haver agafat (he vist la pancarta “Per un país de tots, l’escola en català” penjada de la façana de moltíssimes escoles i ajuntaments i estic segur que els fets de 1714 es deuen haver treballat també en moltíssimes escoles el curs passat) i, per mala sort, ens ha tocat a Calders.
Doncs, “amics” de “Dolça Catalunya”, això és el que penso del que heu explicat sobre l’escola de Calders. La primera impressió quan es llegeix és d’indignació i desacord, però no ofèn qui vol sinó qui pot i, en aquest cas, crec que no podeu pas.
Tot el meu suport a l’equip docent i la família educativa de l’escola Anton Busquets i Punset.
Seguiu amb la vostra excel.lent feina de la qual estem tots molt orgullosos i contents!
Ja sé que a hores d'ara no sorprendré pas ningú... però tot i així em ve de gust explicar-ho...
Als que em coneixeu prou i sou una mica observadors segur que no us ha passat per alt... cada cop era una cosa més esporàdica i definitivament havia perdut la màgia i la guspira. Tot i així em resistia a reconèixer-ho i seguia mantenint-li el lloc dins de la meva vida que des de feia tants anys ocupava amb tot mereixement.
El més fàcil és donar les culpes al ritme de vida que portem. De fet és cert que aquest havia estat el principal causant del nostre distanciament. Però a l'estiu sempre ens retrobàvem i acabàvem recuperant la màgia...
Aquest estiu... no!
Va passar juny i juliol i pràcticament no havíem tingut cap contacte seriós. Només alguna salutació de rigor quan ens creuàvem però sense cap entusiasme. A primers d'agost vam fer com un darrer intent i vam quedar un dia per sortir amb amics comuns. I vam passar un matí molt agradable, però quan vam arribar a casa, altre cop cadascú es va quedar al seu lloc i ens vam continuar ignorant.
I quan va arribar el moment de marxar a Calafell va ser quan vam haver de plantejar-nos seriosament què havíem de fer. Valia la pena que féssim com si res i hi anéssim plegats? I després passéssim allà tots els dies sense dirigir-nos la paraula i encomanant el mal rotllo i la fredor als que ens envoltaven? Era una possibilitat... existia la remota possibilitat que un cop allà, els records i la màgia del mar ens fessin recuperar les bones sensacions, però... després de tot un estiu on no havíem estat capaços de fer cap acostament era una possibilitat massa remota.
O sigui que em vaig armar de valor i li vaig dir que aquest any no me l'emportaria... i un cop dit la veritat és que no em vaig sentir excessivament malament.
Potser algun dia la trobaré a faltar i no descarto que en un futur puguem reprendre tot el que havíem compartit, però ara mateix les coses estan així.
No li guardo cap rancor i li agraeixo tot el molt que hem compartit, tot el que m'ha ensenyat, tot el que m'ha fet sentir, però enguany...
...
...
...
...
...
...
...
...
... sóc a Calafell sense la guitarra.
Fa uns anys vaig explicar un altre capítol d'aquesta història ("Amor d'estiu") i aquest any toca explicar-ne un d'una mica més trist. Acabo amb aquesta foto de parella que ens havíem fet en un dels molts bons moments compartits...
He trobat aquesta pàgina pel facebook.
Es diu "Miniature Calendar" (aquí teniu la seva plana-web) i són obres de l'artista japonès TATSUYA TANAKA que es dedica a agafar objectes de la vida quotidiana i fer composicions amb personatges en miniatura obtenint resultats sorprenents i de gran bellesa que després fotografia i converteix en pàgines d'un calendari.
A mi m'han agradat molt i us en deixo un grapat per veure què us sembla a vosaltres.
A mi sempre m'han agradat molt les cançons de "Sopa de Cabra" i m'he anat comprant tots els seus discos.
Al 1994 i després del "fracàs" de la seva "aventura" del disc en castellà (Mundo infierno) van tornar a començar a picar pedra amb el disc "Al.lucinosi".
En aquell moment no sé si vaig valorar gaire aquell disc, però si que sé que va haver-hi una cançó que em va trasbalsar: "MALA SANG".
Recordo un 4 de juny de 1994 (crec que era un dissabte a la tarda). Jo estava sol al meu pis de solter del C/Cós de Manresa, m'havia pres un Jim Beam amb Coca-Cola buscant la inspiració per escriure poemes i va sonar aquesta cançó. Quan va acabar va tornar a sonar una altra vegada. I una altra. I una altra. No sé quantes. Sé que jo cantava la lletra a crits corrent pel pis i vaig immortalitzar aquelles sensacions amb la pàgina que reprodueixo aquí sota on vaig anar escrivint frases de la cançó entre dibuixets:
"...s'ha acabat el joc i el que he perdut sóc jo..."
"...la meva història sembla la d'un altre home..."
"...m'és ben igual si no em perdones que sigui tal com sóc, que em senti així per tu..."
"...al pic del dia em sento al fons d'un pou, el cor desert..."
Jo sempre posaria aquesta cançó dins d'una selecció de les millors de Sopa de Cabra i avui he tornat a sentir-la i m'he ratificat en la mateixa opinió. La lletra és dura i sincera, la música és contundent i el títol, que no surt fins al final de la cançó em sembla interessant i emotiu: encara que jo sigui un perdedor i m'hagi de resignar a haver-te perdut i m'inundi la tristor... no tindré mala sang, no et guardaré rancor.
Us deixo el dibuix que vaig fer al 1994 i la cançó.
Em sembla que mai no havia demanat el vot per cap partit polític, però ara faré una excepció.
M'he fet "Candidat Pel Sí", dono suport explícit i públic a la coalició que han format ERC i CDC, juntament amb moltes persones de la societat civil (ANC,Omnium Cultural...) i ho faig perquè estic convençut que aquest és l'únic instrument que ens han deixat per poder exercir el nostre dret a decidir un futur diferent per al nostre país. Vull que Catalunya sigui un país independent i per això necessitem que una majoria de catalans expliciti aquest suport i la manera més contundent que això sigui així és que "JUNTS PEL SÍ" tingui una gran majoria el 27S. Si aconseguim això després no em serà tan important si el president de Catalunya ha de ser en Mas, en Jonqueras, en Romeva o en Baños... Jo el que vull és que Catalunya sigui un país independent i per això vull que les eleccions les guanyi "Junts pel Sí". I que ho faci de manera clara i contundent. I per això m'he fet candidat pel Sí. I per això us demano el vot per a aquesta formació. I us encoratjo, si aquesta ja és la vostra idea, a que també us feu "Candidats pel Sí"
El 5 d'agost, en un acte al Parc de la Ciutadella, Raül Romeva va demanar 13.500 candidats pel sí, com una manera simbòlica de demostrar que per cadascun dels 135 diputats del Parlament de Catalunya es podien trobar 100 persones favorables a la independència. I en 24 hores es va assolir el repte.
La gent no para d'apuntar-s'hi i ara ja s'ha plantejat un nou repte que estic segur que s'assolirà en poques hores: superar els 40.930 voluntaris que hi va haver el 9N.
En una imatge us demostro com està el mapa de "Candidats pel Sí"... gairebé tots els pobles de Catalunya han aconseguit ja tenir alguns candidats i el mapa és una epidèmia de punts vermells.
Em sembla que no us he de dir res més.
Us deixo l'enllaç a la plana web de "Junts pel Sí" des d'on podeu fer-vos candidats: Junts pel Sí
I us deixo el meu "pòster electoral" amb les meves raons per votar "Sí"
I el vídeo de la campanya:
Si ja ho teniu clar... feu el pas!
Si heu de reflexionar, reflexioneu... però tan de bo us acabeu adonant que com a estat independent tenim un millor futur que dins d'una Espanya que no ens valora, ni ens respecta, ni ens ajuda.
Visca Catalunya lliure!
P.S. I si penseu diferent, seguireu tenint el meu respecte perquè a Catalunya tothom hi és benvingut.
Aquesta és la nostra bústia.
Una eina cada cop menys utilitzada perquè el correu postal s'ha reduït a alguna factura (cada cop menys), propaganda i alguna felicitació nadalenca (cada cop menys). El correu electrònic i internet han deixat en desús aquesta eina, però la nostra bústia segueix sent molt especial. No la vam comprar a cap botiga: és totalment artesanal.
I és molt especial perquè l'artesà que ens la va fer era un molt bon amic que, dos anys després ens va deixar. Sí, la nostra bústia ens la va fer el Josep, el Josep Vacas, el Nàufrag.
Ell treballava a Casals Cardona industrial on projectaven i construïen dipòsits i recipients varis de plàstic. Quan ens fèiem la casa, no recordo si va ser un oferiment seu o una petició meva, però el cas és que es va posar a treballar en la nostra bústia. Va mirar l'espai que tenia, va prendre mides, va fer el disseny i a estones mortes o fent hores extra a la seva feina ens la va anar construint. Tenia l'obertura perquè hi poguessin entrar les cartes, una mena de "teuladeta" per evitar que es mullessin els dies de pluja, una porta corredera transparent per veure si teníem correu i poder-lo retirar i, el que a hores d'ara és el més valuós: la va signar.
Per això és tan valuosa la nostra bústia i encara que arribi un dia en que ja ningú no enviï cap carta, segurament la mantindrem tota la vida.
Il.lustro la notícia amb unes fotos:
Fa uns dies vam fer una escapada de cap de setmana amb l'Anna (mentre el Roc i l'Ona feien la "seva" escapada, en una trobada de cosins a Gualba, acollits per la Judit, el Dani i el Jofre). Vam anar, com quasi sempre, buscant el mar i vam anar a espetegar a Malgrat de Mar, un lloc on mai no havíem estat i que vam descobrir com un lloc molt tranquil. Entre això, la data i la climatologia, vam poder passar un parell d'estones a la platja amb força tranquil.litat (no com quan estem a Calafell al mes d'agost i ens hem de barallar per un metre quadrat de tovallola)...
I allà, davant del mar, relaxat i amb calma, vaig comprovar com el mar és una sensació que visc amb els 5 sentits:
VISTA:
D'entrada és la primera que entra en acció quan ens acostem a la costa ("... mira, ja es veu el mar...") i, de fet, és relaxant anar mirant com es bressolen les onades. Però, penso que un cop estàs instal.lat a la platja, sovint passa a un segon terme i potser gaudeixo més de les sensacions que m'arriben pels altres sentits...
OÏDA: Pots arribar a integrar el soroll del mar i no adonar-te'n o potser no percebre'l si hi ha molt xivarri al teu voltant... Però si el "busques", si l'identifiques, aquell so monòton i rítmic del moviment de l'aigua et pot anar hipnotitzant i relaxar-te d'allò més... És fàcil acabar endormiscat si t'hi deixes portar, si t'hi abandones... i és molt agradable aquest estat de trànsit, entre la somnolència i la consciència...
OLFACTE: Com el so, no sempre podem percebre'l, ens pot quedar emmascarat entre altres olors més potents (la crema solar, els perfums, el menjar, la suor...). Però si gaudim de la platja en condicions òptimes (el mar, nosaltres i poca cosa més) i aspirem ben fort, ens pot arribar aquella inconfusible olor de mar, que és una barreja de l'olor de peix, de sal, de vent, d'onada... No és fàcil descriure les olors, però segurament sabeu de què us parlo i compartiu el gust de gaudir-la...
GUST:
El gust del mar és el gust de la sal que ens queda als llavis i a la pell.
El podem notar en nosaltres mateixos si ens passem la llengua pels llavis i el podem notar en la nostra parella si passem els llavis per la seva pell, calenta i salada...
Mmmh! Una altra delícia que ens ofereix el contacte amb el mar...
TACTE: I acabo amb un que per a mi potser és el més plaent de tots: el contacte dels peus amb la sorra de la platja, un petit gran plaer. Llegir o simplement badar mirant el mar o relaxat amb els ulls tancats mentre els dits dels peus van jugant amb la sorra. És una de les sensacions més agradables que recordo i fa molt temps ja hi vaig dedicar tot un article ("Peus a la sorra").
En fi, passar una estona a la platja, fora de temporada, amb pau i tranquil.litat, sempre és una magnífica experiència que em relaxa i em deixa en pau amb el món i amb mi mateix.
Totalment recomanable!
