La meva primera cursa

El 8 d'agost del 2014 vaig publicar una notícia que es titulava "Corro" i on explicava la meva iniciació al món del "running" sortint a córrer pel bosc i anar augmentant mica a mica la resistència i la distància.
En els comentaris l'Anna em deia:

Mooooolt bé, Eladi!!!
A veure quan podem fer una cursa junts...

segueix així...fantàstic!! 

I reconec que era una cosa que em feia il.lusió. No tenia cap pressa, però a mesura que vaig anar perseverant en aquesta afició de sortir a córrer i vaig anar mantenint i augmentant la distància i el temps que hi dedicava, era una cosa que de tant en tant em venia a la ment: la il.lusió de fer alguna cursa...

Doncs ahir, diumenge 26 d'abril de 2015, (uns quants mesos després d'aquell comentari de l'Anna), la il.lusió es va fer realitat: vaig córrer la cursa del Nat's. 10 km de pista per camps i bosc amb un 60% de baixada sobretot a la primera meitat, però un 40% de pujada a la segona meitat amb algun tram una mica duret.
I ho vaig fer acompanyat de l'Anna, cosa que també em va fer molta il.lusió.
I a més a més d'uns quants companys i amics de Calders.
I em va anar molt bé.
El meu objectiu només era acabar-la i a poder ser amb un mínim de dignitat (comptava que potser tardaria sobre els 70-75 minuts i seria l'últim). Però em vaig trobar molt bé i, sempre des del darrera de tot, vaig anar mantenint un ritme molt maco (fins i tot durant els trams de pujada) i vaig completar-la amb un temps oficial de 1 h 03'08'' (a la captura de pantalla del meu mòbil hi surt un minut més perquè vaig despistar-me a l'hora d'aturar el cronòmetre).

Il.lustro aquesta notícia amb unes quantes fotos de l'esdeveniment. El grup de calderins i amics a la sortida, la sortida en penúltima posició, el pas a un quilòmetre de l'arribada on m'esperaven per saludar-me i animar-me el Roc i l'Ona, la foto a l'arribada amb l'Anna, la captura de pantalla del meu mòbil, la classificació (106 de 118) i una selfie amb la samarreta de record de l'esdeveniment, la primera que puc lluir sabent que l'he aconseguida amb la meva suor i el meu esforç...

Perdoneu l'exercici de narcisisme, però estic content i havia de compartir-ho amb vosaltres i immortalitzar-ho.

Un mes nefast

El 24 de març es va estavellar un avió de Germanwings als Alps perquè el copilot, amb problemes mentals, va decidir-ho intencionadament. Tots els passatgers i tripulants van morir: 150 persones.

El 2 d'abril un grup gihadista va irrompre a la universitat de Garissa (Kènia) i va començar a disparar a tort i a dret fins a assassinar 148 estudiants.


El 19 d'abril entre 700 i 900 immigrants africans van naufragar i morir a les costes italianes de Lampedusa, la mateixa setmana que uns altres 400 havien patit la mateixa fi a les costes de Líbia.

Terrible il.lustració de Ricardo que reflecteix la realitat del Mediterrani.

El 20 d'abril un nen de 13 anys (sembla que sota els efectes d'un brot psicòtic) va entrar armat al seu institut, va atacar uns quants mestres i companys i acabà matant un professor.

Accions desesperades i irracionals fruit de problemes mentals, fanatisme religiós, desesperació davant les immenses diferències econòmiques entre rics i pobres... carretades de morts que cada dia ens saluden des dels nostres televisors fent un crit desesperat que la nostra societat malalta no sap o no vol escoltar.

En escassos 30 dies ha passat tot això.

Potser mirarem cap a a una altra banda però seguiran passant coses iguals o pitjors.

Qui serà capaç de capgirar aquesta situació?

Avui no tinc respostes... només preguntes...

Feliç Sant Jordi

Avui és la diada de Sant Jordi.
Un dia maco perquè sí.
Una festa cívica que demostra el caràcter dels catalans: un dia laborable que ens fem festiu i en que ens regalem roses (amor) i llibres (cultura) enmig d'un ambient alegre, emotiu i terriblement cívic i participatiu.

Us desitjo que tingueu una molt feliç Diada amb aquest preciós dibuix del Joan Turu (com sempre genial, Joan) i 2 cal.ligrames que vaig inventar-me per posar d'exemple (juntament amb d'altres tibats d'internet, però aquests són autèntics i originals) en un taller que farem avui amb els alumnes de la meva escola.

Espero que us agradi tot plegat i, repeteixo, molt bona Diada de Sant Jordi.

Tristesa i preocupació

20 d'abril de 2015.
Institut Joan Fuster de Barcelona.
Un noi de 13 anys (2n d'ESO) hi ha entrat armat amb una ballesta, un ganivet i un rudimentari còctel molotov, ha atacat una mestra i diversos alumnes i ha acabat matant un altre mestre.

Aquells fets esgarrifosos que de tant en tant vèiem a les notícies que havien passat a Nova York, Dallas o Philadelphia, ara ens han passat a la porta de casa, a un institut de Barcelona.
I no vull entrar en els problemes psicològics o socials de l'adolescent assassí, ni en la manca de detecció de símptomes per part de la família, els serveis socials o l'escola, ni tan sols en la incomprensible facilitat per tenir una arma...

Estic trist i preocupat perquè això ens demostra que som una societat greument malalta, amb un índex suficientment gran de població mancada dels valors més fonamentals, capaços de qualsevol acció violenta irreversible.
Fallen moltes coses: els valors familiars i humans, la manca de comunicació, la realitat paral.lela de les xarxes socials, l'aïllament juvenil, la facilitat d'accés a les drogues... però sobretot falla el respecte. El respecte a la vida, el respecte a la diferència, el respecte a les persones, a les idees...

Ho veig cada dia a l'aula. Treballem el respecte i els alumnes tenen claríssim el que està bé i el que no. I els motius. Però dia rere dia es produeixen situacions a les hores del pati en que es menyspreen i es manquen al respecte entre ells. Insults, vexacions, humiliacions... tot en nivells de baixa intensitat, però igualment preocupant perquè veig que és una actitud prou valorada i prou estimulada per la societat com perquè cali més fort que els consells i les ensenyances que famílies i escola pretenem inculcar-los.
Treballo amb nens prou petits (10 anys) com per no haver de patir més del compte, però aquests nens creixeran i entraran en contacte amb nens més grans, amb males companyies, amb drogues... Molts seran prou forts o tindran prou suport familiar per escapar-se'n però uns quants hi acabaran caient... Perquè el seu entorn els hi arrossegarà, perquè els semblarà que socialment seran més acceptats així, perquè se sentiran més forts, més moderns, més temuts...
I, qui sap... potser un dia el protagonista d'una notícia esgarrifosa com la d'avui sigui un nen que ha passat per les meves mans...

Tenim un problema molt greu!

Demà totes les escoles de Catalunya farem minuts de silenci i plorarem la injusta i incomprensible mort d'aquest mestre (fins i tot a Catalunya s'ha decretat una jornada de dol i s'han suspès els actes públics). Des d'aquí vull expressar tota la meva solidaritat cap a la seva família i cap a la comunitat educativa de l'institut Joan Fuster, però la meva tristesa i preocupació van molt més enllà. També ploro per la meva societat malalta... tan greument malalta que no sé com podrem curar-la...

Deia el recentment desaparegut Eduardo Galeano "Mucha gente pequeña en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas puede cambiar el mundo..."
Jo normalment sóc optimista i crec en el poder de l'educació i del contagi entre bones persones, però avui... em costa una mica més...
...però demà tornaré a estar al peu del canó, donant el millor exemple que pugui, fent la meva petita part, des del meu petit lloc, petit com sóc, per contribuir a que un dia tots plegats puguem ser més optimistes.

Els dibuixos de Ferran Costa

Ferran Costa Duran, dibuixant i il·lustrador.
Nascut a Manresa l'any 1954, va estudiar dibuix a l'acadèmia JOSSO i a l'acadèmia de còmic del Prat de Llobregat, però el millor Mestre va ser el seu pare. Anualment ha fet exposicions arreu de Catalunya.
Ferran Costa és un gran il·lustrador que fa servir l'anècdota per donar alegria a la seva obra amb tota una galeria de personatges (gats, gossos, ratolins…) que es converteixen amb la seva marca de fàbrica. Les obres de Ferran Costa són entranyables i delicadament delicioses, perquè són la part viscuda d'un paisatge real vista amb una mirada plena de detalls i reafirmada amb un excel·lent dibuix. (aquestes breus notes biogràfiques les he manllevat d'internet).

Jo vaig descobrir aquest artista de manera totalment casual. Un dia que vaig anar a portar els nens de la meva escola d'excursió a l'Escola d'Art de Manresa (taller de ceràmica) hi havia exposada una col.lecció de dibuixos seus i en vaig quedar totalment enamorat.

I aquest cap de setmana al Congost, en el partit de la Bruixa d'Or, hi havia una promoció per quedar-te amb una reproducció d'un dibuix que Ferran Costa havia fet del pavelló del Congost en un dia de partit. No ho vaig dubtar ni un moment i vaig quedar-me'n una còpia que ja he penjat al despatx.

Després vaig pensar que em venia molt de gust fer difusió de l'obra d'aquest dibuixant, vaig buscar-lo pel facebook, vaig contactar-hi i vaig aconseguir el seu vist-i-plau o sigui que, sense més preàmbuls, us deixo una selecció dels seus magnífics dibuixos que he trobat per internet i que estic segur que us agradaran tant com a mi (els primers són de Manresa, després n'hi ha de Barcelona i encara de Premià de Mar). Alguns estan extrets d'un calendari que va editar per a l'Ajuntament de Manresa l'any 2012 dins dels actes de "l'any europeu de l'envelliment actiu i de la solidaritat entre generacions", promogut per la regidoria de Gent Gran.

La teràpia del tacte

Sovint passava una cosa semblant a aquesta:
...arribàvem a casa i cadascú es posava en poca estona davant d'una màquina: el mòbil, l'ordinador, la tele... i quatre que som a casa i cadascú es tancava amb les seves coses... I un cop estem cadascú concentrats en la nostra cosa, ens incomoda haver de deixar-la i sovint no ho fem sense passar per un episodi de males cares, estira-i-arronses, algun que altre crit...
- Ja vinc... un moment que acabo la partida...
- Vols venir d'una vegada? És la cinquena vegada que t'ho dic...!!

Dies enrere, per casualitat, vaig recuperar un antic costum familiar que feia molt de temps que no practicàvem (R e u n i ó ! ! )...
Vam arribar a la tarda només l'Ona i jo (el Roc estava entrenant i l'Anna a Manresa). Jo estava cansat i li vaig proposar que anéssim a estirar-nos un moment sobre el llit a descansar. Ens vam treure les sabates, ens vam estirar i allà li vaig demanar que m'expliqués com havia anat el dia. Ho va fer encantada, ens vam explicar el dia, vam riure, ens vam fer pessigolles i vam passar una estona súper agradable sense que ni ella trobés a faltar mirar la tele ni jo engegar l'ordinador.
Des d'aquell dia ho hem repetit altres vegades i sempre amb les mateixes sensacions.
Fins i tot un dia que el Roc va demanar de posar la tele o jugar a la Wii i li vaig dir que no i estava ben enfadadot, me'l vaig endur al llit i allà xerrant i rient es va oblidar del seu enfadament en dos segons i s'ho va passar la mar de bé.

Li he volgut posar un nom i se m'ha acudit: teràpia del tacte. Tocar-nos, recordar que tenim pell, parlar i comunicar-nos, jugar i riure plegats... en notícies anteriors havia parlat d'algunes mancances com a pare que penso que d'aquesta manera corregeixo de manera molt satisfactòria. I no només és bona per als nens: també és molt bona per a mi i em reconnecta amb l'essència que a vegades corre el perill de perdre's i desnaturalitzar-me. Tanta feina, tant d'estrès... val la pena aturar-se una estona i gaudir els uns dels altres.

O sigui que intentaré anar-ho mantenint tant com pugui perquè em sembla que tots hi guanyarem amb la teràpia del tacte.

La comarca del Moianès

Avui, 15 d'abril de 2015, el Parlament de Catalunya ha aprovat la creació de la nova comarca del Moianès (que serà la 42a de Catalunya) amb la presència dels 10 alcaldes i un centenar de veïns dels deu municipis que s'han desplaçat fins a Barcelona per no perdre's el "moment històric" .
El projecte de llei de la creació de la comarca del Moianès ha obtingut 105 vots a favor, 7 en contra (Ciutadans) i 17 abstencions (PP). 

La creació de la comarca del Moianès dóna resposta a les reivindicacions del territori (justificades per l´existència de vincles territorials, històrics, econòmics, socials i culturals entre els municipis que la formen, per la conveniència de la gestió supramunicipal dels serveis a prestar i per la seva viabilitat econòmica) i és l´últim tràmit d´un llarg procés iniciat formalment l´any 2010 (però que ve de molt abans). La decisió va ser validada per la ciutadania dels deu municipis integrants de la comarca que, el passat 22 de març, s´hi van manifestar a favor en un procés participatiu amb un percentatge de suport del 80´4%. Finalment ha culminat avui amb l´aprovació de la llei per part del Parlament de Catalunya.

Està previst que la nova comarca (integrada pels municipis de Calders, Castellcir, Castellterçol, Collsuspina, Granera, l´Estany, Moià, Monistrol de Calders, Sant Quirze Safaja i Santa Maria d´Oló i que tindrà la capital al municipi de Moià) es constitueixi després de les eleccions municipals del 24 de maig, de manera que el Moianès disposarà d'un Consell Comarcal, una reivindicació històrica del territori.

Donem-nos-en tots plegats l'enhorabona i esperem que sigui només la primera d'un seguit de bones notícies que vinguin en l'àmbit polític, com a culminació de processos democràtics i pacífics.

El procés (spoiler)

"Spoiler" (que ve de "spoil": fer-se malbé, espatllar-se, esguerrar-se) és com s'anomenen les filtracions que expliquen totalment o parcial elements claus d'un llibre, una pel·lícula, una sèrie televisiva, etc. Això és molt molest per als que esperen veure o llegir l'obra en un altre moment i no volen saber-ne el desenllaç.
Així doncs, si algú no vol saber com acabarà el procés d'independència de Catalunya... que no llegeixi aquesta notícia...

1.- El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va dictar sentència en contra de l’Estatut. Al cap d’un mes, el 29 de juliol de 2010 es va produir una manifestació massiva, reivindicativa i sobiranista sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Aquesta gran manifestació es va produir enmig del procés de consultes populars a molts municipis de Catalunya per votar sobre la independència (setembre 2009 - abril 2011).
El març de 2012 es va constituir l’A.N.C. que va fer una demostració de força i poder de convocatòria organitzant la gran manifestació de la Diada del 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.

2.- A partir d’aquí es va evidenciar el distanciament entre les postures immobilistes del govern espanyol del PP i la tendència independentista creixent a Catalunya.
I va semblar que el suport a l’independentisme no parava de créixer a tots nivells i tothom recorda amb admiració i emoció les grans manifestacions de l’11 de setembre de 2013 (la Via Catalana que va recórrer tot Catalunya de sud a nord) i la del 2014 (la “V” pels carrers de Barcelona).
A partir d’aquí es van centrar totes les esperances en fer un referèndum en que els catalans poguessin expressar el seu suport –o no- a la idea de la independència. Es va fer un front de partits molt il•lusionant que al final va acabar-se trencant per les través posades pel govern espanyol.

3.- Finalment, però, es va celebrar una consulta popular el 9 de novembre de 2014 amb un èxit sense precedents, desafiant les prohibicions de Madrid i expressant un ampli suport enmig d’un ambient festiu i esperançat, que va constituir el darrer moment àlgid del “procés”.

4.- Després van venir les conferències dels líders de CIU i ERC amb les seves dues propostes diferents i l’exhibició pública de les seves diferències mentre es trencava el consens de partits favorables al dret a decidir.
I mica a mica tot el clamor popular va semblar anar-se refredant i diluint. I així hem passat uns mesos en que teníem a l’horitzó les eleccions del 27 de setembre però com un gran desert ple d’interrogants entremig.

5.- El passat 30 de març, però es va fer públic un pre-acord de full de ruta unitari del procés sobiranista català. De moment han signat aquest pre-acord Convergència Democràtica, Esquerra Republicana, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional i l’Associació de Municipis per la Independència.
Pretenen que des d’ara fins el 27 de setembre més forces polítiques s’uneixin a aquest pre-acord, però sobretot, cal recuperar el clima de suport i mobilització populars que ara està endormiscat.

6.- Molts creuen que no serà possible recuperar aquell esperit després del desencís que han provocat les discussions entre partits polítics, però jo crec que hi tornarem...

7.- Però jo penso que hem estat aquests mesos reservant energia, com hibernant... Penso que malgrat les ganes i la pressa que tenim per assolir la independència, potser aquest impàs també pugui haver estat positiu... potser orgànicament necessitàvem fer un descans, baixar de revolucions, asserenar-nos... de fet no penso que fos bo seguir amb el dispendi d'energia que portàvem des del 2010 sense tenir un objectiu clar a la vista i per això potser ha estat bo que ens agaféssim un descans (tot i que no caldria haver patit les escenificacions dels partits polítics durant aquest recés).

8.- Però ara ja fa uns dies i gairebé setmanes que noto petits moviments (potser arrel del pre-acord, però potser també arrel que es va acostant el mig any previ a les eleccions del setembre). Un invisible sismògraf detecta petites tremolors que acompanyen aquesta primavera... Així com les llavors sota terra comencen a activar-se i es preparen per renéixer així sento que el moviment favorable a l'independentisme comença a remoure's mandrosament... Jo mateix començo a sortir d'aquest estat zen en què m'havia instal.lat intentant no posar-me nerviós per l'aturada del procés... i m'adono que els meus sentiments, il.lusions i expectatives són les mateixes que l'endemà del 9N i l'estelada segueix onejant al meu balcó...

9.- No serà fàcil, però mica a mica anirem deixant enrere la mandra i les males sensacions de tots aquests mesos d’aturada. I ens adonarem que estem davant d’una oportunitat històrica i que tan sols depèn de nosaltres i llavors tornarem a recuperar el nostre lloc, conscients de la importància del nostre paper i ens tornarem a mobilitzar i espero que els partits polítics (ni que sigui a l’últim moment) també recuperin la lucidesa i s’adonin del paper que els reserva la història. I el 27 de setembre acudirem a les urnes i deixarem que parli la democràcia. I esperem fer un pas més en el camí cap a la nostra independència.

10.- Ara potser sembla tot molt lluny i irreal, però tinc la sensació que mica a mica ens anirem encaminant cap a aquest escenari optimista que dibuixo.
I penso que deixar-ho escrit aquí és un primer pas per començar a treure’m la son de les orelles i anar recuperant l’esperit necessari.
Tornem-nos-hi a posar.
Mica a mica, però el 27 de setembre tots un altre cop al peu del canó!

"El cicle de les caramelles" (cançó)

La Pasqua de l'any 2011, el grup de caramelles de Calders va estrenar una cançó escrita i composada per mi, dedicada al Roc: "Les caramelles de la canalla" (veure notícia de 24-4-2011 completa).
La cançó retratava com jo imaginava que ell devia viure les caramelles, fixant-se en coses més anecdòtiques com la picor de la barretina, els calers que va recaptant, el tiberi que ens ofereixen... I també feia una descripció de tot el recorregut que fem al llarg del poble.
La cançó va tenir força èxit i de fet no havíem deixat de cantar-la des d'aquell any. Però a mi m'havia quedat un deute pendent que era fer una altra cançó dedicada a l'Ona.

La idea em va venir l'abril del 2012: explicar la història d'una nena que de ben petita disfruta anant a cantar caramelles perquè és la xica i tothom la mima, però que quan és adolescent se n'aparta perquè ho troba carrincló i li fa vergonya formar-ne part. Després marxa de Catalunya per estudiar a l'estranger i allà, enyorada de la seva terra, comença a recordar les caramelles amb nostàlgia. Quan finalment torna a casa, es reenganxa a les caramelles i se'n torna una defensora.
La primera versió no em va agradar com quedava, massa llarga i poc lluïda i la vaig deixar reposar al calaix. Posteriorment en vaig fer algunes revisions i noves versions al 2013 i al 2014, però vaig dedicar-m'hi molt poc i, tot i que resolia algunes coses que no m'agradaven de les versions anteriors, el resultat final no acabava de ser prou rodó.
Aquest 2015, amb ganes de saldar aquell "deute" amb l'Ona i esperonat per la crida que es va fer a la recerca de noves cançons, vaig acabar de polir algunes coses que em grinyolaven i vaig acabar fent-ne una darrera versió que vaig valorar com a "mínimament potable": "El cicle de les caramelles".
La vaig presentar al grup de caramelles i, com que no van gosar desestimar-la, vaig demanar l'ajuda del Jordi Badia perquè transformés en partitura la música que jo havia composat només amb 4 acords de guitarra.

El diumenge 5 d'abril de 2015 finalment vam estrenar-la pels carrers de Calders.

Aquí teniu un vídeo del dia de l'estrena i la lletra de la cançó:

  El cicle de les caramelles, abril 2015 from Rocona on Vimeo.

EL CICLE DE LES CARAMELLES

    A l’Ona...

Des que era ben petitona
mai no faltava a la cita,
com que era la més petita
“mira, que bufona!”
la gent comentava....
i ella com s’inflava.

Quan l’hora va ser arribada
de mirar i de ser mirada
allà es va trobar antiquada
i va dir “retirada!
jo aquí, ni de conya!....
que passo vergonya!”

Les caramelles: un poble i un clam.
Brillen els ulls dels petits i dels grans.
Les caramelles: un sol dia a l’any,
el poble unit renova el seu afany.

Però va anar passant la vida,
lluny de Calders estudiava
i cada Pasqua enyorava
la vista i l’oïda:
senyera i sardanes....
festa catalana!

Quan va tornar a viure al poble
va esdevenir la primera
de defensar amb gran fal•lera
la festa tan noble:
viu les caramelles
d’estones tan belles!

Les caramelles: un poble i un clam.
Brillen els ulls dels petits i dels grans.
Les caramelles: un sol dia a l’any,
el poble unit renova el seu afany.

Lletra i música: Eladi Martínez

Jo també sóc Garissa

A internet hi ha fotos molt esgarrifoses, amb sang i cossos apilats de morts, però no m'he atrevit a posar imatges tan crues.
M'imagino arribar un dia a treballar a la meva escola i trobar-me totes les classes del meu passadís plenes d'alumnes morts. 6 classes d'uns 25 alumnes per classe: unes 150 persones mortes. Injustament mortes. Totalment innocents.
És esgarrifós.

Doncs fa 2 dies (2 d'abril de 2015) aquest malson va ser real.

Uns quants homes armats del grup gihadista Al Shabab van entrar de matinada a la residència de la universitat de Garissa (Kènia) i van començar a disparar a tort i a dret (amb preferència pels cristians) fins a matar 147 persones i deixar-ne unes quantes més malferides.
I se n'ha parlat a tots els noticiaris, però molt menys que quan es va parlar de l'atac a Charlie Hebdo o de la tragèdia de l'avió de Germanwings. I de seguida se n'ha deixat de parlar.
Perquè això ha passat a l'Àfrica. I Àfrica està lluny. I és pobra. I sembla que el que passa en aquestes circumstàncies no ens ha de preocupar ni fer tant mal.

I això no està bé i per això vull que aquests 147 morts també siguin protagonistes del picalapica (que ja sé que no servirà de res, però és un petit gest).
En el seu dia tots vam dir "Je suis Charlie".

AVUI JO TAMBÉ SÓC GARISSA

Fa 16 anys que sóc de Calders

L'1 d'abril de 1999 va ser la primera nit que vam dormir a Calders.
Fa 16 anys que visc a Calders i, des de molt al principi, m'hi vaig trobar tan bé que de seguida vaig sentir-me calderí.
Amb l'Anna buscàvem un lloc on el preu del sòl fos més econòmic que a Manresa i on poguéssim fer-nos una casa amb una mica de terreny on els nostres fills poguessin córrer i jugar a l'aire lliure. Havíem vist cases i terrenys a Santpedor, a Sant Salvador de Guardiola, a Sant Mateu de Bages, a Rocafort, al Pont de Vilomara, a Sant Vicenç de Castellet, a Castellnou de Bages, a Navarcles... podíem haver anat a parar a qualsevol lloc de la comarca, però el destí ens va portar a Calders i n'estic molt content.
Quan vam començar a viure-hi vam adonar-nos que era molt fàcil viure a Calders i no saber-ne res, treballant tot el dia a Manresa, tenint la família a Manresa i comprant a Manresa. I per això vam decidir integrar-nos-hi al màxim. Vam entrar a formar part de la Comissió de Festes, a l'Associació de Veïns de La Guàrdia, a l'AMPA de la Llar d'Infants, al grup de Caramelles... mica a mica vam anar coneixent la gent del poble i vam sentir-nos-hi cada vegada millor.
I encara que hi ha les seves coses, com a tot arreu, i no tothom és bo ni tot és perfecte, si que ens sembla un lloc fantàstic per viure-hi.

Rememorant aquells inicis he recuperat unes fotos dels darrers dies de trasllat, on vam aprofitar els cotxes d'uns quants amics i familiars per carregar-los de paquets. S'hi veu la casa a punt d'estrenar-la, sense canaleres, sense la part enjardinada i l'olivera de la part esquerra de l'entrada, sense el mur i l'escala que permet pujar al nivell superior per la part esquerra, sense els estenedors, amb la mida inicial del garatge (que després vam doblar per fer un accés interior del garatge a la planta vivenda) i, per descomptat sense l'estudi que vam fer a la planta superior fa un parell d'anys.
També hi ha una foto del menjador (on jo surto tocant la guitarra davant uns petitíssims Cèlia i Cesc) sense sofà, sense cortines i sense pràcticament res.
Finalment dues fotos de la part del darrera de la casa que originàriament no era res més que un tros de bosc ple de pins. Mica a mica els pins van anar "caient" i vam acabar pavimentant un gran tros, posant-hi una barbacoa i un tendal que ens protegeix del sol. Aquí és on fem vida a l'estiu.

Algú va dir-nos que fer-nos una casa era com tenir una guardiola que mai no s'arribava a omplir i ho corroborem. Ara amb la perspectiva de 16 anys veiem que hem aconseguit canviar i millorar molt la nostra casa. I segur que continuarà evolucionant amb el pas del temps. Però fins i tot si es quedés com està ara seguiria sent un lloc privilegiat on viure i gaudir de la natura ben a prop.
Les postes de sol, el cant dels ocells, els jocs dels esquirols, les nits d'estiu plenes d'estrelles, les vetllades a la llum de la lluna... el destí ens va fer l'ullet i hem d'estar-li agraïts.
M'agrada viure a Calders!
I, si els calderins m'ho permeten, m'agrada ser calderí!

"Four Five Seconds" (Guevara i Mirabet)

Per donar la benvinguda a aquest mes d'abril i aquest avançament de primavera que ens porta, una magnífica cançó que he descobert fa poc. És una versió d'un tema original de Rihanna que desconeixia, però la versió que han fet amb les seves precioses veus la Lídia Guevara i el Ramon Mirabet (acompanyats a la guitarra per un tal Humbert) em sembla deliciosa.
Gaudiu-la!