Jo també sóc Garissa

A internet hi ha fotos molt esgarrifoses, amb sang i cossos apilats de morts, però no m'he atrevit a posar imatges tan crues.
M'imagino arribar un dia a treballar a la meva escola i trobar-me totes les classes del meu passadís plenes d'alumnes morts. 6 classes d'uns 25 alumnes per classe: unes 150 persones mortes. Injustament mortes. Totalment innocents.
És esgarrifós.

Doncs fa 2 dies (2 d'abril de 2015) aquest malson va ser real.

Uns quants homes armats del grup gihadista Al Shabab van entrar de matinada a la residència de la universitat de Garissa (Kènia) i van començar a disparar a tort i a dret (amb preferència pels cristians) fins a matar 147 persones i deixar-ne unes quantes més malferides.
I se n'ha parlat a tots els noticiaris, però molt menys que quan es va parlar de l'atac a Charlie Hebdo o de la tragèdia de l'avió de Germanwings. I de seguida se n'ha deixat de parlar.
Perquè això ha passat a l'Àfrica. I Àfrica està lluny. I és pobra. I sembla que el que passa en aquestes circumstàncies no ens ha de preocupar ni fer tant mal.

I això no està bé i per això vull que aquests 147 morts també siguin protagonistes del picalapica (que ja sé que no servirà de res, però és un petit gest).
En el seu dia tots vam dir "Je suis Charlie".

AVUI JO TAMBÉ SÓC GARISSA