La cançó retratava com jo imaginava que ell devia viure les caramelles, fixant-se en coses més anecdòtiques com la picor de la barretina, els calers que va recaptant, el tiberi que ens ofereixen... I també feia una descripció de tot el recorregut que fem al llarg del poble.
La cançó va tenir força èxit i de fet no havíem deixat de cantar-la des d'aquell any. Però a mi m'havia quedat un deute pendent que era fer una altra cançó dedicada a l'Ona.
La idea em va venir l'abril del 2012: explicar la història d'una nena que de ben petita disfruta anant a cantar caramelles perquè és la xica i tothom la mima, però que quan és adolescent se n'aparta perquè ho troba carrincló i li fa vergonya formar-ne part. Després marxa de Catalunya per estudiar a l'estranger i allà, enyorada de la seva terra, comença a recordar les caramelles amb nostàlgia. Quan finalment torna a casa, es reenganxa a les caramelles i se'n torna una defensora.
La primera versió no em va agradar com quedava, massa llarga i poc lluïda i la vaig deixar reposar al calaix. Posteriorment en vaig fer algunes revisions i noves versions al 2013 i al 2014, però vaig dedicar-m'hi molt poc i, tot i que resolia algunes coses que no m'agradaven de les versions anteriors, el resultat final no acabava de ser prou rodó.
Aquest 2015, amb ganes de saldar aquell "deute" amb l'Ona i esperonat per la crida que es va fer a la recerca de noves cançons, vaig acabar de polir algunes coses que em grinyolaven i vaig acabar fent-ne una darrera versió que vaig valorar com a "mínimament potable": "El cicle de les caramelles".
La vaig presentar al grup de caramelles i, com que no van gosar desestimar-la, vaig demanar l'ajuda del Jordi Badia perquè transformés en partitura la música que jo havia composat només amb 4 acords de guitarra.
El diumenge 5 d'abril de 2015 finalment vam estrenar-la pels carrers de Calders.
Aquí teniu un vídeo del dia de l'estrena i la lletra de la cançó:
A l’Ona...
Des que era ben petitona
mai no faltava a la cita,
com que era la més petita
“mira, que bufona!”
la gent comentava....
i ella com s’inflava.
Quan l’hora va ser arribada
de mirar i de ser mirada
allà es va trobar antiquada
i va dir “retirada!
jo aquí, ni de conya!....
que passo vergonya!”
Les caramelles: un poble i un clam.
Brillen els ulls dels petits i dels grans.
Les caramelles: un sol dia a l’any,
el poble unit renova el seu afany.
Però va anar passant la vida,
lluny de Calders estudiava
i cada Pasqua enyorava
la vista i l’oïda:
senyera i sardanes....
festa catalana!
Quan va tornar a viure al poble
va esdevenir la primera
de defensar amb gran fal•lera
la festa tan noble:
viu les caramelles
d’estones tan belles!
Les caramelles: un poble i un clam.
Brillen els ulls dels petits i dels grans.
Les caramelles: un sol dia a l’any,
el poble unit renova el seu afany.
Lletra i música: Eladi Martínez
Un 10 Eladi, felicitats!
ResponEliminaM'agrada molt, Eladi!!!!
ResponEliminaJordi, Carme... sou molt amables.
ResponEliminaGràcies i bona reentrée.
Eladi
Eladi: Felicitats per la cançó de les caramelles de l'Ona, molt maca i emotiva
ResponEliminaGràcies, Mª Dolors i Xep. Celebro que us agradés.
ResponEliminaEladi
Eladi, ets un gran Mestre! Felicitats!
ResponEliminaUna cançó preciosa i ella com s´inflava....jijiji...que maca...
ResponEliminaRoger, Anna,
ResponEliminamoltes gràcies pels vostres generosos comentaris.
Eladi