La bellesa interior

Jo dono poca importància al meu aspecte físic.
Vaig molts dies sense afaitar, no em preocupa massa si combinen bé els colors de la roba que porto, compro poca roba i aprofito fins al final la que tinc, a vegades vaig a posar-me roba esportiva quan tots els de casa s'estan mudant amb roba de diumenge...
He portat diferents pentinats (i alguns de ben "arriscats"), no estic angoixat pels quilos de més que tinc ni intento dissimular-los...
I la gent que em coneix, somriu davant d'aquesta meva manera de fer i em diuen que hauria de ser una mica més curós amb el meu aspecte físic i la meva manera de vestir, però m'aprecien i m'estimen igual que si anés de vint-i-un botó.

I quan parlo amb una altra persona, no acostumo a fixar-me massa en el seu aspecte ni la roba que porta, al cap d'una estona ja estic parlant amb la "persona" i no amb el seu embolcall. I espero que els que parlen amb mi, al cap d'una estona, també estiguin parlant amb mi i no amb el meu embolcall.
Amb el meu interior.
I aspiro a que aquest interior sí que llueixi: la meva "bellesa interior", els valors, la manera de fer i de pensar, el tracte que dispenso a la gent...
Sovint he fet broma al.legant a aquesta meva bellesa interior quan algú em fa notar alguna cosa millorable del meu aspecte "exterior", però penso que en el fons no és tanta broma.
Realment el que em preocupa és tenir un "interior" maco, positiu... i això és el que em representa davant dels altres, no pas la façana.

I això em ve al cap després d'haver vist un vídeo d'una dona de 25 anys que té una rara enfermetat de la que només hi ha 2 casos en el món.
Es tracta de la Lizzie Velásquez que té una síndrome que li impedeix guanyar pes. Pesa només 27 quilos, és cega d'un ull i té deficiències visuals a l'altre, ha hagut de suportar un allau de comentaris cruels a través de les xarxes socials (on la van titllar de "la dona més lletja del món") però mostra un coratge i una determinació extraordinaris per fer front a les seves circumstàncies, veure-hi el cantó bo i aconsellar la resta del món perquè s'estimin a si mateixos i a la seva bellesa interior.
Us deixo amb el vídeo que em va motivar a escriure aquesta notícia.

23 de gener: concert

Avui, 23 de gener, hi ha concert.
I en tenim moltes ganes!!
Ve el Ramon Mirabet al Voilà de Manresa i hi anirem amb l'Anna, el Pablo i la Raquel.
I ens ho passarem molt bé perquè el Ramon Mirabet és un d'aquells músics que posa l'ànima en les seves cançons i en les seves interpretacions i crea un ambient i una sintonia que fa que t'ho passis molt bé i que surtis amb un somriure.

I, sabeu què?
Doncs quan vaig apuntar a l'agenda la data d'aquest concert vaig veure que un altre 23 de gener, però de l'any 2010 (avui fa 4 anys) també vaig anar de concert, però... no vaig anar-hi de públic sinó que vaig tenir la sort i el privilegi de poder fer una modesta actuació al Centre Cívic de Calders (el meu poble) dins del programa de la Festa Major d'hivern.
I m'ho vaig passar molt bé!! (i els amics que estaven entre el públic van tenir la delicadesa de dir-me que ells també s'ho havien passat bé).

Aaiiii, quins records.... Crec que això farà que el concert d'avui encara sigui més especial!!
Acabo amb 2 cançons:

• una d'aquella meva actuació del 2010, "Una paraula sobre una altra paraula", del repertori de Nàufrags amb un missatge positiu que encara m'agrada.
• L'altra, del Ramon Mirabet, d'aquest 2014, una versió del "Banks of the Ohio", enregistrada des de la terrassa de l'Hotel Barcelona Princess per a BalconyTV i que té l'afegitó que després de l'actuació li fan una petita entrevista on us podeu assabentar una mica de la seva història.

Gaudiu-les i, si voleu, podeu buscar les 7 diferències entre les dues fotos de l'encapçalament.

"Los aviones no pueden volar" (Amaral)

En els discos "vells" que vam escoltar fa anys, a vegades encara hi ha perles amagades que redescobrim o potser fins i tot descobrim per primera vegada si no vam estar alerta en el seu moment.

L'altre dia vaig posar un disc dels AMARAL ("Una pequeña parte del mundo", 2000) i em va agradar molt una part de la lletra que diu:

Los aviones no pueden volar,
pero ellos no lo saben, no lo saben.
Se balancean en la aurora boreal
o se deslizan encima de las nubes.

No hay nada imposible si tu lo deseas,
podemos ser felices aunque no lo creas.

(...)
Los aviones son barcos en el mar,
que se perdieron en el horizonte,
se olvidaron de como regresar,
son lagrimas de nieve.

No hay nada imposible si tu lo deseas,
podemos ser felices aunque tu no lo creas.

I em va recordar un poema que vaig escriure el desembre del 2010 i que començava dient (si cliqueu sobre els versos podeu recuperar la notícia amb el poema sencer):

Els somnis que han perdut les seves ales,

si ningú no els ho diu poden volar...

I m'agrada aquesta idea de pensar que tot és possible i que tot ho podem aconseguir. Si ningú no ens recorda els nostres límits potser els podem anar allargant i aconseguir coses que inicialment haguéssim cregut que no podríem assolir...

Mentre hi penseu us deixo amb la cançó.

Passió de pare

- Quantes vegades t'he dit que no vagis descalç?
- Vols fer el favor de no tocar el menjar amb els dits?
- Que no vull que juguis amb la pilota dintre de casa!!
- Quan penses tancar el llum de la teva habitació?
- Una altra vegada xinxant la teva germana?
- Vols parar de fer aquest coi de sorollet amb el peu?

El meu estimat Roc... el nostre estimat Roc... que tot sovint ens fa treure de polleguera, que no pot parar quiet, que sempre estaria jugant a pilota, que si no pot jugar a pilota sempre estaria assegut mirant la tele o  jugant a l'ordinador, que té una habitació plena de joguines i no juga mai amb cap d'elles, que no vol llegir un llibre si no és absolutament imprescindible, que té algunes de les paranoies que tinc jo corregides i augmentades, que té por de les pel.lícules de Harry Potter, que té vergonya de trucar algú per si s'equivoca de número i li surt una altra persona, que sempre estaria menjant fuet i xocolata...

El mateix que té un cor grandiós, que és sensible i responsable i perfeccionista i patidor, que voldria fer-ho sempre tot tan bé que s'angoixa quan li sembla que no ho fa prou perfecte, que és tendre i sempre es posa a jugar amb els nens petits, al que li encanten les matemàtiques i és capaç de resoldre problemes amb la seva lògica, el que s'esforça per millorar en les coses que li costen encara que no sigui prou constant, el que és tan carinyós que a vegades et pot tirar a terra per fer-te petons i abraçades, el que s'adona del que ha fet malament i et demana perdó amb llàgrimes als ulls, el que escriu al seu diari secret aquelles petites coses que l'han fet feliç...

L'altre dia vam tenir entrevista amb la seva tutora i ens va donar les notes del primer trimestre. Les notes són bones. Algunes són millorables, però en general són prou bones. Hi ha coses en que ha de millorar, com la lectura, però quan la Teresa ens va dir que era molt bon company, que tothom se l'estimava i el volia i que "com a persona era un 10"... em vaig sentir tan orgullós d'ell que gairebé em vaig emocionar allà mateix.
En una petita part egoista, pensant que l'Anna i jo no ho estem fent tan malament (tot i que segur que tindríem mooooolt a millorar), però sobretot pensant que si segueix creixent així, quan es faci una mica més gran i sigui capaç de controlar les cosetes que ara per la lògica de l'edat que té li hem d'anar corregint nosaltres serà UNA MOLT BONA PERSONA, amb uns valors humans i ètics sòlids, educat, respectuós, creatiu...
Escric això i gairebé em torno a emocionar. I penso que l'he de felicitar més vegades i fer-lo conscient que estem tan orgullosos d'ell i que fa tantes coses bé... encara que li hagi de seguir dient totes les que ha de millorar.
Quina sort que tenim de tenir uns fills com els que tenim!! (perque avui toca parlar del Roc però un altre dia ja li tocarà a l'Ona i hauré d'utilitzar termes semblants).

Us deixo amb uns extractes de l'informe del primer trimestre del Roc (3r de primària) que redunden en l'opinió que tenen els mestres d'ell... i, mentre mireu 4 fotos, vaig a fregar-me la bava... ;-)

La seva actitud a classe és excel.lent...

...és una gran persona i un bon company, molt respectuós amb tothom...

A nivell personal, el Roc aporta valors molt positius tan per a l'activitat grupal com per l'acompanyament que fa amb els seus companys...

Mostra una participació molt activa en la presa de decisions i la seva actitud afavoreix el bon funcionament del seu equip...

"Rosa de Lima" (J. Sabina)

Una altra cançó... em sembla que aquest serà un mes molt musical...

L'altre dia li vaig dir a l'Ona que posés música. Ha après com es posen els cd's i li agrada fer-ho. Ella va anar al moble dels discos i, a l'atzar (perquè no coneix pas la música de cada disc), va posar el disc que il.lustra aquesta notícia: "Nos sobran los motivos" de Joaquín Sabina.
Van començar a sonar les cançons d'aquest disc en directe que recull la trajectòria del cantautor andalús (del que tinc gairebé tots els discos) i de cop va arribar aquesta cançó: "Rosa de Lima".
I els records van començar a arremolinar-se a la memòria com les fulles de tardor en algunes curioses ventades...

• Aquella cançó l'assajàvem amb el Josep en els últims temps de Nàufrags...
• Sabina era un cantautor a qui admiràvem i ens agradava a tots dos...
• Pensàvem que un dia aniríem plegats a un concert seu, però mai no vam poder-hi anar...
• Poc després de la seva mort, vam anar a un concert de Sabina a Manresa amb l'Anna i el Roger i la Mo. I va ser una mena d'homentage silenciós que vam fer-li tots i va ser un concert molt especial...
• Segueixo tenint el Josep integrat als meus pensaments i sentiments. Sovint el descobreixo en un raconet dins meu, fent-me companyia i compartint els records viscuts plegats. I mai no és un record dolorós, sempre és agradable i bascula entre l'orgull, la simpatia i l'emoció.... Que per molts anys segueixi dintre meu!

I és una cançó molt maca, plena d'aquelles imatges entre poètiques i quotidianes que sap dibuixar el Sabina i dedicada a la seva companya que es diu Jimena i és de Perú (Lima).
Una cançó que sempre em ve de gust tornar a escoltar.
I a vosaltres?

Els budells del picalapica

En l'última setmana ha passat una cosa extraordinària al picalapica. Una notícia ha rebut més de 600 visites en només 3 dies. I ha seguit creixent fins a més de 800 en la resta de la setmana.
Com a administrador del bloc tinc accés als "budells", és a dir, on es poden modificar les característiques i on queden recollides les estadístiques i els comentaris i per això vaig veure que estava passant això.
La notícia en qüestió és "OMS amb tu, Andrés" i la vaig publicar el 21-12-2013. El dia 7-1-14 vaig tenir un comentari a aquesta notícia i em va fer molta il.lusió perquè era del mateix protagonista, l'Andrés Blanco, que deia:

"Moltes gràcies a tots per col.laborar i espero que seguiu així amb altres casos familiars... i em sembla molt bé el que esteu fent" (Andrés Blanco 7)

I després d'això les visites al bloc es van disparar i, concretament, a aquesta notícia. Fins al punt que en una setmana va passar a formar part de les 10 més vistes de tota l'existència del picalapica (més de 4 anys d'història).

No sé quina credibilitat he de donar a aquest servei estadístic del propi bloc, però, segons diu, la notícia més vista del picalapica amb moooooolta diferència és Festa Major: treball en equip amb 3051 visualitzacions i després "Benvolgut" dels Manel amb 1457.

També, segons aquestes estadístiques, el volum de visites al bloc no ha parat d'augmentar al llarg d'aquests 4 anys.

Als inicis podia estar content si aconseguia 1000 visites mensuals i últimament passo gairebé sempre de les 2000 i fins i tot he arribat a mesos excepcionals de 3600 visites.

Ara que... sempre em queda el dubte de com es mesura tot això. Mireu la següent gràfica:

La immensa majoria de les visites que rebo són de territori espanyol i entenc que hi hagi moltes visites de Brasil perquè hi tinc el meu germà, però... qui carai a Estats Units, Rússia i Alemanya pot tenir tant interès a mirar el picalapica? O potser és que el servei no és tan fiable com hauria de ser? O potser també comptabilitza com a visites recerques exhaustives que poden fer motors de cerca que rastregen la xarxa de manera rutinària?

No ho sabré mai, però cosetes com les que us he explicat d'aquest allau de visites a la notícia de l'Andrés em fan posar content. I tenia ganes d'explicar-vos-ho.

Vacances de Nadal: la recepta impossible (fotos)

Per fer la recepta de les vacances de Nadal disposava d'un gran recipient amb capacitat per a 18 (!!) dies. 
Semblava que tot hi tindria cabuda i abans d'elaborar-la vaig fer els llistats dels ingredients.
D'una banda aquelles gestions que havia anat deixant per falta de temps (canviar els pneumàtics del cotxe, portar coses a la deixalleria, deixar el cotxe al taller per mirar per on perd oli i arreglar la porta del maleter, fer una altra comanda de llenya, tapissar les cadires del menjador, anar a la revisió a l'oculista...).
D'altra banda aquelles coses de l'escola que podia aprofitar per posar al dia (corregir treballs dels alumnes, omplir les graelles, redactar les juntes d'avaluació, posar al dia les programacions, avançar en el disseny del projecte...).
D'altra banda aquells esdeveniments preceptius de les festes (fer les felicitacions familiars de Nadal, totes les gestions i compres d'aquesta època, fer cagar el Tió a casa dels avis, el dinar de Nadal a casa d'uns avis i el de Sant Esteve a casa dels altres, la nit de fi d'any a casa de l'Agnès i el Jordi, portar la carta al patge Reial, portar els nens al cine -Frozen-, el dinar nadalenc dels Martínez, el dinar de Cap d'Any a casa nostra, la cavalcada de Reis a Calders, el dinar de Reis a casa de la Rat...).
Però després hi ha totes les coses imprevistes que van sorgint sobre la marxa i que s'ajunten amb tot això que ja hi havia: un dia vam poder quedar amb la Pietat i l'Arles a Sant Vicenç, al Roc li va sortir la possibilitat de jugar un torneig de futbol a Castellgalí, el tió ens va cagar entrades per anar a veure el Musical del Super3, el Pare Nadal ens va portar entrades per anar a veure el musical "Boig per tu", ens van convidar al partit de futbol Catalunya-Cap Verd, vam convocar un sopar de Snoopys, vam anar a visitar la Josefina a l'hospital de Vic, vam passar-nos un munt d'hores davant de l'ordinador preparant la recerca del Roc sobre la xocolata, vam seguir el programa "Masterchef Junior" en que hi participava el calderí Pau Bermúdez (el cuiner de la foto)...

I quan aboques tots aquests ingredients al gran recipient de 18 dies te n'adones que... no hi cap tot! És impossible elaborar aquesta recepta!
I s'acaben les vacances amb un grapat de coses de les llistes que no he pogut fer, però... ja les farem, no?
Us deixo amb un recull de fotos d'aquestes vacances de Nadal.

"Març" (Palance)

Avui us recomano una cançó que a casa ens agrada molt a tots i ens fa balancejar el cap seguint el seu ritme.
És una cançó dels Palance, el grup que ha format el Xavier Serrano després de deixar Els Convidats. Aquesta cançó primer va formar part d'un anuari que el Xavier va anar penjant a internet gratuïtament (una cançó cada mes, amb el nom del mes en qüestió) i finalment aquest projecte es va materialitzar en una banda que ha enregistrat un primer disc que es diu "Superherois" i que ha començat a fer concerts.
El millor elogi que puc fer del disc és que al nostre cotxe està sonant moltes vegades i que el Roc i l'Ona el van demanant quan fa dies que no el sentim i té alguns "greatest hits" com "A sol i serena", "Solitudine", "Tsunami" i, és clar, "Març" (a mi també m'agraden molt "Superherois" i "Els acords més tristos de Peer Gynt"... vaja, gairebé estic enumerant totes les cançons del disc). I també que com més vegades el sents, més t'agrada.
Ara bé, aquesta "Març" té una màgia especial. D'entrada té una entrada d'aquelles progressives. Primer entren el bombo i el baix, a la segona roda entren els plats i, a la tercera, la resta de la bateria i les guitarres. Tot això sobre una línia de baix potent que a mi sempre m'ha fent pensar en "Another one bites the dust" dels Queen i no perquè sigui exacatmaent igual sinó perquè em recorda aquella dinàmica.
Un altre fet destacable de la cançó són els riffs de guitarra que salpebren la segona part de les estrofes, jugant i improvisant sobre la línia principal.
I per acabar la lletra, si li acabes parant atenció, tampoc no està gens malament, tot i que queda com una artista de repartiment davant del desplegmaent instrumental de la cançó.

En fi, escolteu-la, gaudiu-la i, si us agrada, ja em direu el què.

Signa un vot per la independència!

A casa l'Anna i jo ja ho hem fet.
I tu?
Informa-te'n de quan pots fer-ho al teu municipi, difon la iniciativa i, si et sembla bé,... fes-ho!

127 de 2013

Vaig començar aquest bloc el juliol del 2009, després d'un curset. Vaig començar a agafar-li el gustet i aquell 2009 vaig acabar amb 24 entrades, amb una mitjana d'unes 2 al mes.
El 2010 ja m'hi vaig enganxar del tot i vaig publicar 118 entrades, amb una mitjana de gairebé 10 entrades cada mes. I el 2011 vaig arribar fins a les 127, que suposava una mitjana de més de 10 entrades al mes.
El 2012 vaig acabar amb 114 i pensant que aquelles 127 havien estat una cosa totalment extraordinària. I per això m'ha sorprès molt agradablement veure que aquest 2013 he tornat a arribar a aquella xifra de 127 entrades, sobretot tenint en compte que això és una cosa que faig de més a més, a part de la feina de mestre, de coordiandor de LA CALDERINA i de totes les cosetes que vaig fent durant l'any.

I revisant aquestes 127 entrades he recordat que aquest 2013, entre altres coses,...

• ...vaig començar a publicar entrades dels que jo considero "grans poetes" amb les de Joan Margarit, Miquel Martí i Pol, Fernando Pessoa i Joan Salvat-Papasseit...
• ...em vaig fer ressò de quan el Roc i l'Ona van quedar tercers al cros escolar de Calders i del 70è aniversari del meu pare...
• ...vaig anar comentant com m'agradava i la feina que em portava fer de coordinador de la revista de Calders, LA CALDERINA...
• ...vaig filosofar sobre la generositat i el seu "efecte bumerang"...
• ...vaig assistir al retorn a la vida esportiva de l'Eric Abidal i, poc després, al seu adéu del Barça...
• ...vaig fer una cantada escolar amb el Xavier Serrano (Palance, Els Convidats), vaig composar i estrenar una cançó per al casament del Marc i l'Annette ("The Wedding Song"), vaig redactar un conte per als companys de l'Oms i de Prat ("Geroni OMS Tilton")...
• ...vaig aprendre a fer mojitos i vaig començar a medicar-me per a la hipertensió...
• ...vaig descobrir les cançons i el bon rotllo del Ramon Mirabet ("HappyDays")...
• ...vaig descobrir els Muse gràcies a la cançó "Invincible" i un preciós vídeo que ens van fer als mestres de l'Oms i de Prat...
• ...vaig commemorar que porto mitja vida treballant a l'Oms i de Prat...
• ...vam estrényer la relació d'amistat amb la Pietat i la seva família (Arles, Natàlia, Gabriel i Aran) i vam acollir els nens a casa en un parell d'ocasions mentre la Pietat feia gestions a Àustria on finalment van traslladar-se a viure...
• ...vaig fer-me ressò de l'actualitat política en el procés que Catalunya està duent a terme camí de la seva independència ("Marxem!", "Via Catalana", la pregunta del 9N...)...
• ...vaig donar suport als Docents Balears i em vaig manifestar en contra de la Llei Wert...

I tot això salpebrat d'un grapat de cançons, algunes recordades d'episodis de la meva història personal, algunes descobertes de bell nou. Us en deixo un llistat de les principals que he difòs durant el 2013 i espero que el 2014 sigui igual de prolífic en descobertes musicals i en experiències vitals.

Molt bon 2014 a tothom!!

"Las gafas de Lennon" (Pedro Guerra)
"Plou" (La Porta dels Somnis)
"Cançó 1" (Nàufrags)
"Glòria" (Sau)
"Per tots" (Andreu Rifé)
"Happydays", "Le Sud" i "You're the one that I want" (Ramon Mirabet)
"Homeboy" (Eric Clapton)
"Batik", "Pacific Blau" i "Gatwick-IBZ" (Pol Cruells)
"Em trenques el cor" (Quimi Portet)
"Ríete" (Gertrudis)
"A veure què en fem" (Manel)
"Invincible" (Muse)
"Només ho faig per tu" (Sau)
"Walking blues" (Damià Olivella)
"Corazón en bancarrota" (Dani Flaco)
"I run to you" (Lady Antebellum)
"Aquarela" (Toquinho)