Vaig molts dies sense afaitar, no em preocupa massa si combinen bé els colors de la roba que porto, compro poca roba i aprofito fins al final la que tinc, a vegades vaig a posar-me roba esportiva quan tots els de casa s'estan mudant amb roba de diumenge...
He portat diferents pentinats (i alguns de ben "arriscats"), no estic angoixat pels quilos de més que tinc ni intento dissimular-los...
I la gent que em coneix, somriu davant d'aquesta meva manera de fer i em diuen que hauria de ser una mica més curós amb el meu aspecte físic i la meva manera de vestir, però m'aprecien i m'estimen igual que si anés de vint-i-un botó.
I quan parlo amb una altra persona, no acostumo a fixar-me massa en el seu aspecte ni la roba que porta, al cap d'una estona ja estic parlant amb la "persona" i no amb el seu embolcall. I espero que els que parlen amb mi, al cap d'una estona, també estiguin parlant amb mi i no amb el meu embolcall.
Amb el meu interior.
I aspiro a que aquest interior sí que llueixi: la meva "bellesa interior", els valors, la manera de fer i de pensar, el tracte que dispenso a la gent...
Sovint he fet broma al.legant a aquesta meva bellesa interior quan algú em fa notar alguna cosa millorable del meu aspecte "exterior", però penso que en el fons no és tanta broma.
Realment el que em preocupa és tenir un "interior" maco, positiu... i això és el que em representa davant dels altres, no pas la façana.
I això em ve al cap després d'haver vist un vídeo d'una dona de 25 anys que té una rara enfermetat de la que només hi ha 2 casos en el món.
Es tracta de la Lizzie Velásquez que té una síndrome que li impedeix guanyar pes. Pesa només 27 quilos, és cega d'un ull i té deficiències visuals a l'altre, ha hagut de suportar un allau de comentaris cruels a través de les xarxes socials (on la van titllar de "la dona més lletja del món") però mostra un coratge i una determinació extraordinaris per fer front a les seves circumstàncies, veure-hi el cantó bo i aconsellar la resta del món perquè s'estimin a si mateixos i a la seva bellesa interior.
Us deixo amb el vídeo que em va motivar a escriure aquesta notícia.
Ja havia vist el video al feisbuc, i és realment extraordinària la capacitat que té aquesta dona per afrontar la vida amb aquestes ganes i aquesta il·lusió! Crec fermament que no tenim cap dret en absolut a jutjar la gent pel seu "embolcall", però que desgraciadament encara massa hi caiem en aquesta trampa...
ResponEliminaTots som aneguets lleigs i ens assemblem massa els uns als altres com per poder jutjar-nos en aquest sentit... Hem de mirar més enllà per saber trobar els cignes amagats...
ResponEliminaEladi