Un petit pas

El 21 de juliol de 1969, Neil Armstrong va posar el peu sobre la superfície de la Lluna mentre deia una famosa frase: "És una petita passa per a un home, però un gran salt per a la humanitat". Aquesta setmana em va venir al cap aquest concepte mentre feia classe amb els meus alumnes...

Enguany a la classe tinc una alumna que va molt més endarrerida que la resta. Li costa molt llegir i escriure, amb prou feines suma sense equivocar-se... Té grans dificultats per assimilar els coneixements. I afegit a això (o per culpa d'això) té una timidesa extrema. Quan em vol dir una cosa, un fil de veu fa que sigui molt difícil sentir-la, fins i tot si parla al meu costat. Gairebé he de posar l'orella al costat dels seus llavis per poder-la sentir. I pretendre que parli davant de tota la classe ja és una gran gosadia. Quan li dono l'opció em contesta amb el silenci i, si pogués, es tancaria dins la closca com les tortugues. I quan alguna vegada, després de molt insistir de manera amable i sense pressionar-la negativament he aconseguit que fes un intent de llegir o parlar en públic, ningú no ha estat capaç de sentir el que ha dit: simplement ha mogut els llavis en un xiuxiueig inaudible.

Evidentment amb aquesta nena la meva gran preocupació és que li pugi l'autoestima i la confiança, que se senti còmoda i que vagi agafant seguretat. I en el cos a cos ja ho he aconseguit. Noto que se sent còmoda amb mi i quan l'agafo a estonetes a ella sola, em parla, m'explica, em somriu i aconsegueixo sentir-li la veu. Noto que mica a mica me la vaig fent meva i va agafant una mica més de confiança.

Un dia que ella no hi era també vaig parlar davant de tota la classe del seu cas i vaig voler fer-los còmplices d'aconseguir que arribi a parlar en públic i la sentim. Vaig dir-los que no l'havíem de pressionar, que ningú s'havia d'impacientar quan la convidéssim a llegir o parlar en públic per no posar-la nerviosa, etc. I la classe ho va entendre i va reaccionar molt bé.

Doncs bé, aquesta setmana, a l'hora d'informàtica (on només som mig grup) estàvem fent una fitxa d'iniciació al Word (aprendre a posar accents, subratllar, la negreta, la cursiva, etc.). La fitxa estava molt pautada i anàvem llegint una instrucció cadascú i llavors fèiem a l'ordinador el que se'ns proposava. Jo estava a prop d'aquesta nena, amatent a les seves dificultats i felicitant-la en tot el que feia bé. I ella estava crescuda, orgullosa d'anar-se'n sortint.

Llavors va haver una d'aquelles confluències astrals que, quan passen, s'han d'aprofitar. Vaig veure que ella estava en dinàmica positiva i que la frase que tocava llegir era curta i feta de paraules senzilles i assequibles i li vaig donar la paraula.
Es va fer el silenci a la classe i ella immediatament va arrencar a llegir... amb una veu prou alta com perquè tota la classe pogués escoltar-la. Quan va acabar la vaig felicitar i alguns companys també ho van fer. I llavors li vaig veure aquell somriure...

Un petit pas per a qualsevol, però... un gran salt per a ella.
I una gran satisfacció per a mi.
Petits plaers que em dóna la feina de mestre.

I ara què?

Ja han passat les eleccions autonòmiques del 25N i els resultats, en el seu conjunt, per a mi han estat sorprenents i decebedors. I el pitjor de tot és que ara dibuixen un interrogant en el futur immediat del país.

Els partits explícitament independentistes perden pistonada i sumen només 74 escons (CIU + ERC + CUP) respecte dels 76 anteriors (CIU + ERC + SI) bàsicament per la davallada de CIU (de 62 a 50, lluny de la majoria absoluta que demanaven) i SI (que veuen desaparèixer els 4 escons que tenien fins ara). Aquesta davallada no ha pogut ser equilibrada malgrat els excel.lents resultats de la CUP (que entra per primer cop al Parlament amb 3 escons) i ERC (que dobla els seus resultats de 10 a 21 i escala fins al segon lloc absolut de les forces representades a l'hemicicle).

I d'altra banda, les forces clarament contràries a l'independentisme creixen clarament. El PP passa de 18 a 19 i C's multiplica els 3 escons que tenia i arriba als 9 que li donen grup propi. En total la representació d'aquestes forces passa de 21 a 28.

Els 2 partits que no s'han definit tan clarament sobre aquesta bipolaritat nacional han tingut sort diversa. El PSC ha continuat davallant però amb els 20 escons finals s'allunya d'uns resultats encara més catastròfics pronosticats per algunes enquestes (malgrat perdre 8 escons dels 28 que tenia). ICV augmenta escons i passa de 10 a 13.

I el pitjor de tot és que aquests resultats dibuixen un gran interrogant sobre com es podrà formar govern i quines seran les passes que continuïn el camí engegat tan eufòricament des d'aquell clam del 11S. Fa la sensació que no sortim d'aquestes eleccions amb la mateixa força moral i trempera amb la qual vam entrar-hi. I a l'hora d'escenificar davant Espanya i la resta del món la nostra posició potser haurem perdut bufera...
Caldrà assimilar el nou escenari i veure com hi reaccionen uns i altres. Fa por i tristesa pensar en un nou escenari de confrontacions partidistes, tan allunyades de l'esperit unitari que va aconseguir l'ANC. Potser això és el pitjor i ara cal veure com gestionen Mas i Junqueras aquest "dia després".

A nivell personal, jo era dels que no volia una majoria absoluta de CIU per por que no mantinguessin el to si no havien d'escoltar els altres per prendre decisions. En aquest sentit estic molt content de l'increment d'ERC i la CUP, però em sap greu que els de SI no puguin continuar al Parlament perquè tinc la sensació que havien fet una bona feina i tenien les coses molt clares.

I no vull acabar sense aplaudir l'increment de participació: gairebé un 70 % que dóna validesa als resultats i demostra que l'apassionant situació política de les últimes setmanes ha aconseguit mobilitzar una part important de la població. I això sempre és bo.

Aquesta és la imperfecta anàlisi d'urgència. Demà caldrà comprar el diari, escoltar les tertúlies i anar-se fent una composició de lloc.

Projectes

El proper diumenge 2 de desembre presentem el "número 1" de la revista de Calders, de la qual sóc el coordinador. Això vol dir que les últimes setmanes he anat a dormir tard molts dies.
He hagut de supervisar-ho tot i durant una setmana hi he dedicat 2-3 hores diàries de les que haurien de ser de dormir. Ara ja està a la impremta i només falta fer l'acte de presentació del dia 2 i rebre les opinions de la gent.
És força feina, però una feina que faig molt de gust, molt motivat i il.lusionat, formant un molt bon equip de treball amb la Pilar i el Juli.

Aquest és ara el meu projecte al qual aboco temps, energia, creativitat i il.lusió. I pensant-hi, vaig adonar-me que fa molts anys que sempre estic embolicat en un o altre projecte. I sempre amb unes característiques similars...
Són coses que m'il.lusionen, que em permeten ser creatiu, que solen tenir una repercussió de cara al públic i que porten mooolta feina d'aquella que no és retribuïda, que fins i tot alguna vegada et fan anar malament a la feina o provoquen alguna que altra mala cara per casa perquè desconnecto massa.
També tenen una altra característica comuna: m'hi aboco moltíssim, m'omplen molt i quan hi estic ficat, sembla que hagin de durar tota la vida i em costa imaginar-me la vida sense fer allò. El temps però demostra que res no és etern i que tard o d'hora acaben deixant pas a altres projectes... o sigui que... aprofiteu el picalapica mentre duri...

Vaig tirar de memòria i d'agendes i em va sortir la següent llista:

• 1985-1987: vaig fer d'entrenador de futbol-sala a l'escola Bages. Durant la setmana preparava els entrenaments i els partits. Feia estadístiques. Fins i tot vaig encarregar-me, per iniciativa pròpia, d'una secció setmanal a la cartellera ("Travessa & Sport") on feia una mini-crònica dels partits i resultats de tots els equips de l'escola, les classificacions...Una "currada" artesanal, amb fotos tretes de còmics i revistes esportives per il.lustrar-la... Un molt bon record.
• 1987-1994: vaig fer primer de monitor i després de Responsable de Centre del MIJAC Valldaura. Sempre estava rumiant les activitats que podíem fer a nivell de grup i a nivell de centre, preparava les reunions setmanals, vaig organitzar la correspondència històrica... Vist amb perspectiva penso que vam fer una gestió molt "professional" d'una cosa totalment voluntària. Vaig aprendre-hi molt i vaig desenvolupar-m'hi molt.
• 1997-2001: amb el Josep Vacas vam crear el grup de música Nàufrags. Les meves neurones van estar molt absorbides per aquest projecte: composar cançons, assajos intersetmanals, actuacions en públic, creació i manteniment d'una plana-web... De les coses més gratificants que he fet mai.
• 2001-2005: vaig entrar a formar part de l'equip coordinador de "El món dels llibres", un projecte educatiu telemàtic de Lacenet, a través del qual moderava fòrums amb alumnes d'escoles catalanes i fins i tot alguna vegada espanyoles i sudamericanes. Van ser uns anys apassionants i molt enriquidors al costat de dues excel.lents professionals que van esdevenir amigues: la Sabina i l'Àngels. Aquí vaig aprendre el que era realment el TREBALL EN EQUIP. Vam fer molta i bona feina.
• 2003-2006: per integrar-nos més al poble, amb l'Anna vam entrar a formar part de la Comissió de Festa Major i... i tant que vam aconseguir-ho! Vam conèixer molta gent i història del poble, vam fer moltíssimes reunions, vam proposar idees, vam viure des de dins i a fons les festes majors de 4 anys, dormint poquíssim i acabant rebentats però amb una gran satisfacció per la feina feta.
• 2004-2009: després d'una Junta que va deixar l'entitat en un moment una mica crític, vaig formar un equip molt potent i m'hi vaig posar al capdavant com a President de l'Associació de Veïns de la Guàrdia. Vam entomar el repte amb molta il.lusió, no vam escatimar esforços ni temps i vam reflotar l'entitat. Vam fer créixer el nombre d'associats, vam reivindicar coses davant les administracions, vam instaurar actes socials de relació entre els veïns i amb el poble. Vam fer una bona feina i vaig conèixer un munt de gent interessant!
• des del 2009: per canalitzar les meves ganes d'escriure, després d'un curset de creació de blocs vaig obrir aquest bloc: el picalapica. I d'això ja fa 3 anys i publico unes 8-10 notícies mensuals en què parlo de tot i de res. Jo m'ho passo molt bé escrivint-les i em consta que hi ha gent que s'ho passa bé llegint-les. Què més vols?
• I ara fa uns sis mesos que m'he posat al capdavant de la nova revista de Calders. El "número zero" va sortir al juliol amb 16 planes i ara traurem el "número 1" amb 40...!!! I amb la il.lusió que aquest projecte es consolidi, es guanyi el favor del veïnat i puguem fer molts i molts números.

O sigui que... ja veieu... un cul de mal jeure...
Per sort miro enrere i veig que la majoria de coses en que he participat han sortit bé o sigui que... espero que aquesta també.
I ja ho sabeu... si el dia 2 de desembre voleu ser testimonis del llançament del meu actual projecte... al Centre Cívic de Calders a les 12'30.

Una foto és més que una foto

El 1929, René Magritte va exposar aquest quadre amb la inscripció "Ceci n'est pas une pipe" (Això no és una pipa). El quadre va provocar una certa expectació perquè és contradeia la imatge que efectivament era d'una pipa, amb el text que deia que no ho era.
L'explicació és lògica ja que el quadre realment no és una pipa, sinó només una representació gràfica d'una pipa.

Bé i tot això... a què ve?

Doncs perquè avui us ensenyaré una foto que no és una foto: és més que una foto.

• És una foto molt maca (el sostre de pedra, la guitarra...) o almenys a mi m'ho sembla).
• És el record d'una estona compartida el 5 de febrer del 2011 (veure notícia).
• És una mostra de la bonica amistat que compartim amb el Miles (seu és el braç que aguanta el micròfon i el motiu de la fotografia).
• És el record de la meravellosa època compartida formant part del grup "Nàufrags".
• És la constatació que ningú no mor del tot mentre se'l recorda. I jo segueixo recordant-me molt sovint del Josep Vacas, amb qui cantàvem aquestes cançons de Nàufrags.
• És la difusió d'una expressió que tant m'estimo com els "PETONS DE COLORS", expressió que vaig conèixer a través del Josep i que jo he transmès a vàries persones que me n'han sabut valorar el significat.
• És l'orgull de constatar que a la vida he fet alguna cosa maca, que ha transcendit la pròpia persona i ha arribat a connectar amb els altres. I que això ho he fet només amb el que la natura m'ha donat, potenciat per l'educació i les vivències que m'han fet créixer.
• És l'agraïment a tots els que em recolzen en cadascun dels projectes en els quals m'embolico i m'hi aboco i potser deixo de banda moltes altres coses. Però sempre em sento rodejat de gent que m'estima, em recolza i valora el resultat que n'acaba sortint.
• És l'amor que sento per la música.
• És el desig de seguir explotant la creativitat que em quedi per anar fent cosetes que puguin arribar a veure la llum.

Uff!!
És molt més que una foto.
Gràcies, Miles. Un altre cop.

Família nombrosa

Aquest cap de setmana ens hem convertit en família nombrosa. Hem tingut a casa els 3 fills de la Pietat i l'Arles perquè ella ha fet una escapada a visitar el seu home que està treballant a Àustria.
O sigui que de cop i volta hem passat de tenir 2 fills a tenir-ne 5.

Jo vinc d'una família nombrosa.
Sóc el gran de 5 germans i tota la meva infantesa va estar envoltada de gent i mancada d'intimitat, amb un equilibrat còctel de rialles i baralles.
Per això afrontava aquesta experiència amb curiositat i una certa simpatia. També cal tenir present que hi havia uns condicionants previs que ens donaven certes garanties d'èxit:

• els nens (ni els nostres ni els seus) ja no són petits del tot 
• entre ells i amb nosaltres ja es coneixien de trobades anteriors
• els fills de la Pietat (Natàlia -9 anys-, Gabriel -7 anys- i Aran -3 anys-) tenien moltes ganes de venir a passar el cap de setmana a casa nostra, que se'ls presentava com una experiència fantàstica
• els nostres fills (Roc -7 anys- i Ona -5 anys-) tenien moltes ganes de fer d'amfitrions, tenir la casa plena de gent i dormir tots plegats a la mateixa habitació.

Quan el divendres es van trobar, tots van estar súpercontents i en arribar a casa van posar-se a jugar com si el món s'acabés. Tres jugaven al "Quatre en ratlla" al menjador i els altres dos feien puzzles al terra del passadís... Després dos jugaven a playmobils a l'habitació, dos tocaven el piano al passadís i un dibuixava... S'anaven agrupant i desagrupant, tan aviat estaven tots 5 junts com ben escampats, però tots jugaven bé, sense que hi hagués cap problema.
A l'hora de sopar va haver-hi el punt culminant d'esverament i a l'hora d'anar a dormir una mica de crisi perquè es va ajuntar el cansament, la calor que feia a l'habitació i la incomoditat de dormir tots junts en un llit de matrimoni (un es quedava sense manta, un altre es volia desabrigar...), però al cap de no gaire estona tots es van adormir i va regnar la calma.
I jo me'n vaig anar a dormir somrient perquè el Gabriel m'havia dit que jo era el seu "tercer pare" (després del propi i d'un altre amic de la família)... tot un honor!

El dissabte els nens es van anar llevant entre 8 i 9 i cap a quarts de deu vam començar a esmorzar. El Roc tenia partit de futbol i aquest era l'esdeveniment matinal, tot i que un cel molt ennuvolat feien perillar-lo.
A les 11 vaig endur-me el Roc i el Gabriel cap al camp i, malgrat que va acabar plovent, el partit es va disputar sota un xim-xim persistent. El Calders va guanyar 7-5, el Roc va fer un gol i tots vam arribar a casa xops. Vam encendre la llar de foc, alguns es van dutxar, el Gabriel va estudiar saxo i sense adonar-nos-en es va fer l'hora de dinar.
Havent dinat l'Arles i la Pietat es van connectar via Skype i vam poder parlar-hi tots. Després uns es van posar a jugar al futbolí i d'altres van muntar un taller de collarets i fins i tot la Natàlia va estudiar una mica de violí. Tothom es distreia i les discusions eren mínimes.
Llavors, ja que no podíem anar al bosc per la humitat i el risc de pluja, vam baixar al garatge i vam fer una aventura amb un joc de construccions gegants amb el qual es van fer una casa de la por i finalment un vaixell. Entremig va passar una estona l'Annette amb el Lex i el Pere i, per un moment vam tenir 7 nens al garatge. La tarda es va acabar amb un joc de pistes de pirates (disfresses incloses) per trobar un tresor que va acabar amb un malaurat incident quan el Roc va trencar un pany, frisós per descobrir el tresor.
Durant el sopar vam descobrir la segona sorpresa desagradable: l'Ona havia perdut una arracada!
Després, tele, dutxes, sopar i una estona de dibuixos a la tele, tot i que mica a mica tots van anar demanant per anar a dormir ja que estaven molt cansats... I nosaltres també!

El diumenge ens vam llevar poc abans de les 9, vam anar esmorzant i ens vam preparar per anar a Sallent, on el Roc i l'Ona havien de córrer el cros escolar. Un cop allà vam veure les dues curses. El Roc va quedar 18è de 60 i l'Ona va tenir un desgraciat incident: al principi de la cursa li va caure una vamba i mentre l'ajudaven a posar-la, la van avançar TOTS els 82 corredors. Després es va posar a córrer com una bala i encara va acabar atrapant a un parell de noies. Tots la vam aplaudir orgullosos de la seva excel.lent actitud i pundonor.
Després vam tornar a Calders i, aprofitant una estoneta en que no plovia, tots van sortir a fora a saltar al boti-boti i jugar a pilota. Després vam entrar a dinar i va ser l'àpat més divertit de tots. La Natàlia ens va deleitar un cop més amb la seva cançó original ("...Los pies me duelen, la cabeza me marea, las manos me arden y la espalada me traquea..."), ens vam posar a fer rodolins amb els noms de tots els presents i de la Pietat i l'Arles... Tots rèiem de gust i va ser un àpat molt plàcid i agradable.
Havent dinat van començat partides i partides de futbolí mentre esperàvem l'arribada de la Pietat que es va produir a quarts de 5.
Venia molt cansada del viatge maratonià i després dels petons i abraçades de rigor, va dinar per recuperar-se una mica. Després vam compartir fotos (ella ens va ensenyar les d'Àustria i nosaltres del nostre cap de setmana), més partides de futbolí, berenar hipercalòric (xocolates austríaques, pastisseria catalana, crispetes...) i finalment els Pacheco-Guerrero van fer les maletes i amb l'excel.lent record de les hores compartides ens vam acomiadar esperant que algun dia es torni a repetir. Els nens amb moltíssimes ganes perquè s'ho van passar fantàsticament bé (com la portada d'un llibre de la nostra joventut que reprodueixo aquí al costat).

I nosaltres no hi tenim cap inconvenient perquè per a nosaltres també va ser una experiència molt agradable i gens feixuga. I per tal que tots us en feu una idea l'acompanyem d'unes quantes fotos.

Regals que valen però no costen

L'altre dia em va arribar aquesta imatgeque vaig trobar molt emotiva i interessant. Encara que la nostra societat de consum no va en aquesta direcció segur que tots recordem algun regal que ens han fet que ens ha arribat al fons del cor i que no havia costat gaire diners.
Jo mateix en una notícia de fa 8 mesos (Val la pena) parlava de sensacions gratificants i arrel d'aquest acudit vaig pensar que us explicaria un "regal" que em fan cada setmana i que em carrega les piles durant una bona estona.
És només una cara.
Alguns dimecres i divendres sóc jo qui va a recollir l'Ona a l'escola de gimnàstica on fa extraescolars. A les 7 surten i algun minut abans ja sóc allà al vestíbul esperant que surtin. Quan acaben la classe fan una fila molt marcial i fan el trajecte fins al vestíbul una darrere l'altre.
Quan veig la primera de la fila que entra al meu camp visual, ja començo a estirar el coll per no perdre'm cap detall... Van passant nenes i més nenes fins que arriba el moment que apareix l'Ona que amb la mirada va buscant qui l'ha anat a recollir...
I és llavors, quan els seus ulls es troben amb els meus i s'adona de la meva presència, que veig com en aquella dècima de segon la inunda una alegria immensa que la fa somriure... Està tan contenta de veure'm que no ho pot dissimular i la rialla il.lumina les seves passes fins que arriba on sóc jo i se'm llença als braços.

És un instant.
Si estés enviant un missatge pel mòbil me'l perdria i seria imperdonable.
Perquè sé que no sempre serà així. Passaran els anys i passarem a tenir una altra relació i llavors ja no tindrà per a mi aquestes mirades, barreja d'admiració, estimació i alegria desbordant i sincera de voler estar amb mi.
I potser per això encara les valoro més i les disfruto cada dimecres i divendres com un dels millors moments de la setmana.

L'enginy de l'humor polític

Els últims mesos hi ha hagut molt moviment social i polític a Catalunya. Se n'ha parlat molt als mitjans de comunicació, hi ha hagut declaracions i contradeclaracions, fets i paraules, però per a mi un dels aspectes més interessants de tot aquest moment històric és la capacitat de reflexar la realitat (o almenys una interpretació de la realitat) a través dels acudits gràfics, barrejant informació, opinió, enginy i humor.

Al llarg d'aquest temps n'hi han hagut alguns que m'han fet molta gràcia o he trobat molt encertats i avui us els exposo aquí en forma de petit recull tot i que segurament ja els devíeu haver vist.
Perdoneu que no hagi tingut el temps d'anar recollint-ne l'autoria. És per això que no les cito, tot iq ue en alguns casos ja consta dins del mateix acudit.

La realitat supera la ficció.

Cada cop que obren la boca neixen més independentistes.

La Constitució: arma i cadena.

La metàfora del Titanic dóna per a molt.

Es pot dir més alt, però no més clar.

Impossible de connectar dues realitats tan diferents.

Humor cooperatiu

Va: avui una xorrada.
A la meva escola cada any els alumnes de 4t d'ESO venen polvorons i bombons per recollir diners per al viatge de final de curs. Als mestres ens passen classe per classe i ens fan la comanda.
L'altre dia, l'Antonello (creatiu i divertit, que sempre en té una per dir o per fer) va penjar la llista de les comandes perquè cadascú pagués i recollís la seva.
Va encapçalar-la amb aquest títol:

Tothom sap que "polvo" té un significat de caràcter sexual. i que pot tenir com a conseqüència el "bombo". La conya estava servida.

Jo havia demanat una caixa de polvorons i una de bombons i per tant  a la llista hi posava:

ELADI = 1 polvo, 1 bombo

I jo vaig pensar: 100 % d'efectivitat!!

I després vaig pensar en les diferents possibilitats: polvos sense bombo i bombos sense polvo.

I vaig voler contribuir a allargar la broma a partir de la idea inicial de l'Antonello:

Es veu que a alguns els ha fet gràcia però que als més joves els faltaven referents bíblics ( "què és Sodoma i Gomorra?") o cinèfils ("qui és Buffalo Bill?"). 

Sigui com sigui hem fet una sessió d'humor cooperatiu: un comença, un altre ho continua i ves a saber si algú altre encara hi tindrà alguna cosa més a dir.

I això és tot. 

Ja us he dit que avui era una xorrada...

Tardor

A mi m'encanta l'estiu. Quan comença a fer fred i s'escurça el dia normalment reacciono amb una barreja de tristesa, nostàlgia i enuig i començo a esperar que torni a venir el bon temps de la primavera.
Però aquest any ho estic vivint de manera diferent... no sé... com un espectador que frueix d'un espectacle... Vaig contemplant els canvis, m'hi vaig adaptant i aconsegueixo gaudir de la nova realitat.

Primer vaig veure com algunes plantes notaven la tardor abans que les altres i era un canvi estimulant i preciós...

Després vam omplir el garatge de llenya. I vam gaudir d'aquella olor i la visió d'aquells troncs aliniats i esperant el seu torn per cremar...

Vam anar al bosc a buscar bolets, sense massa il.lusions de trobar-ne, només per passejar i gaudir de la pau del bosc, de la contemplació de la natura... i ens ho vam passar molt bé.

I un altre dia vam anar a un altre bosc i vam collir castanyes i passejar enmig d'un paisatge preciós...

I vam encendre la llar de foc. I vam gaudir de la seva escalfor, però sobretot, de la seva companyia, del seu caliu, de la visió hipnòtica de les flames i les brases... de la calma, placidesa i harmonia que pot desprendre's al seu costat....

Tot això és la tardor... 

...tampoc no està tan malament!!!!