Estiu 2012

A casa nostra sempre ens passa el mateix. Mentre estem ficats dins de les coses, hi estem, però després passen i ens sembla que hagin passat fa moooolt temps. I ara, tirant la vista enrere per veure què hem fet aquest estiu, sembla que faci tant que vam acabar el curs a finals de juny!! I ens adonem que hem fet tantes coses!!
A part de les vivències de Calafell que ja publicaré més endavant en una notícia exclussiva us faig una mica de recompte de les coses que hem fet (barrejant activitats familiars i personals meves) i al final us ofereixo un grapat de fotos:

• Es va constituir l'ANC, secció Calders, a la qual vaig afiliar-me.
• Vam declarar oficialment superada l'etapa dels pipis nocturns de l'Ona.
• Vam acabar les obres de l'estudi i vam començar el trasllat de tota la biblioteca que ja està definitivament  instal.lada a dalt.
• Vam passar unes quantes tardes a la piscina de La Guàrdia.
• Vam passar molts matins, algunes tardes i algunes nits al nostre pati de darrere de casa, amb el boti-boti, la piscineta i fent els àpats a l'aire lliure (hi hem esmorzat, dinat, berenat i sopat, encara que no tot el mateix dia).
• Alguns amics dels nens s'han quedat a dinar algun dia a casa o han vingut a jugar-hi una estona. I també a l'inrevés a vegades ells han anat a casa d'algun amic.
• Alguns fins i tot s'hi han quedat a dormir: Guiu, Jana i Martina, Paul i Nil.
• Un dia vam anar a escalar a Queralt amb el Pablo i el Nil.
• Vam assistir a dues de les activitats programades al cicle "Vespres a la fresca" a Calders. Un dia vam anar a veure els malabars dels "Desperta Espurnes" i un dia vam anar a un concert de gospel dels "The River Troupe Gospel" de Sallent.
• Diversos dies alguns amics han vingut a passar el dia a casa nostra o hem anat nosaltres a passar el dia a casa seva. A vegades havíem previst dinar junts i hem acabat dinant i sopant i fent el ressopó... és el que tenen les vacances.
• Vam fer el ja tradicional "Sopar de la Germandat" en que tots els meus germans (menys el Txetxu que viu al Brasil i només hi és d'esperit) ens trobem amb les parelles i els fills a passar una tarda-vespre a casa nostra, des de fa 3 anys.
• Vam patir un incendi a Calders, tal i com ja vaig reflexar en aquest bloc.
• Vam assistir a la festa d'aniversari del Nil a la roureda de les Tàpies.
• Vaig fer un curset telemàtic particular i pressumptament divertit a les meves companyes de cicle per aprendre a publicar notícies en un bloc al qual vaig anomenar "Curset Novatilles" i que espero que hagi servit d'alguna cosa.
• Es va presentar en societat la nova revista de Calders a la qual havia dedicat tants esforços i temps.
• El dia 26 de juliol vam celebrar els 25 anys de relació amb l'Anna, amb una escapadeta a Calafell de funestes conseqüències: se'ns va espatllar el cotxe, vam arribar a casa amb grua i el Roc va acabar a urgències després d'una caiguda al Parc de l'Agulla.
• El Roc i l'Ona van anar a passar la nit (i tot un dia) a Perafita a una casa que hi tenen les seves cosines Jana i Martina, després que elles també ho haguessin fet a casa nostra.
• Vam fer una fantàstica excursió al cim del Puigsacalm amb el Pablo, la Violeta, el Nil i l'Estel.

Què? No està malament, eh?

T'enigmes?

Us agraden els enigmes lingüístics?
Podríem dir que són definicions de mots encreuats però plantejades com un joc de mots. Us agraden?
Aquesta pregunta em va fer un dia d'aquest estiu la Mireia i, com que la meva resposta va ser afirmativa, em va recomanar una pàgina del facebook dedicada a aquests entreteniments: T'ENIGMES?
D'entrada el nom ja em va fer gràcia jugant amb la invitació "T'animes?" però canviant-ne una part per fer-hi aparèixer els enigmes.
Després vaig recordar els "Enigmàrius", que en Màrius Serra va començar a plantejar als matins de Catalunya Ràdio ja fa uns anys (2009?) i resulta que aquest grup de facebook va néixer a partir d'aquest concurs radiofònic i va aplegar un grup de gent d'arreu dels Països Catalans que han trobat aquest espai per a parlar, jugar, pensar i passar-s'ho bomba.

Per si encara esteu pensant si us agraden o no, us poso 2 exemples d'enigmàrius amb la resolució (el número entre parèntesi és el número de lletres que ha de tenir la resposta):

1.- Només treballen quan volen. (6)
2.- Problemes en la transferència. (10)

RESPOSTES:
1.- Si pensem qui treballa quan vol, ens costarà molt trobar la solució. La clau de volta és pensar que "volen" és la tercera persona del plural del verb "voler", però també del verb "volar". Llavors hem de pensar qui treballa quan vola? Els PILOTS.

2.- Una transferència és una transacció monetària entre dos entitats bancàries, és a dir, entre dos bancs, és a dir: ENTREBANCS, que és un sinònim de "problemes".

Si ara ja heu decidit que comenceu a trobar la gràcia a això dels enigmes lingüístics, només puc fer una cosa: recomanar-vos la pàgina del T'ENIGMES on podreu llegir molts d'aquests enigmes i provar d'endevinar-los merament com a espectadors sense dret a vot. Però, si us hi doneu d'alta (primer us han d'acceptar i convidar), podeu participar-hi activament resolent-los i plantejant-ne de collita pròpia.
Jo ho he fet i us deixo jugar a endevinar els que em vaig inventar aquest estiu. Feu un comentari a aquesta notícia proposant les respostes i jo us contestaré i us diré si les heu encertat o no:

3.- Senyores de dubtosa reputació que viuen amb certa incomoditat sota teulada. (6)
4.- De tant adorar el Déu Bacus li ha quedat afectada la pigmentació. (4)
5.- L'afirmació entra amb totes les precaucions, a poc a poc i sense fer soroll. (6)
6.- El xinès incompleix el 5è manament còmodament ajagut. (7)
7.- Com que treballa de nit, no troba companys per jugar a cartes. (6)
8.- Si Elvis Presley era el rei del rock'n'roll, aquest és el rei dels paràsits capil.lars i, encara que no ens agradi, sovint ens l'hem de menjar amb patates. (9)

Què faré l'Onze de Setembre?

Ja sabeu què faré jo.
Ara, sí voleu, llegiu què farà l'Empar Moliner i les seves raons.
Un article molt interessant, lúcid, irònic i corrossiu (com tot el que escric la singular escriptora) publicat el 19 d'agost al diari ARA dins de la seva secció "Tovallons negres".
No us el perdeu.


Sovint els patriotes (que són els nacionalistes bons) parlen de "la mare pàtria". Troben normal estimar la pàtria com una mare. Per raons alienes a mi, per tant, jo no sóc patriota. A causa de les guerres o pactes que hi ha hagut o no hi ha hagut, Rosa Díez és patriota i jo sóc nacionalista (que és el mateix que si ella fos single i jo solterona ). Però tot i això, admiro Rosa Díez, perquè ha fet per a mi una cosa que no li podré pagar mai prou: apartar Toni Cantó de la interpretació. Va haver-hi un dia en què els habitants dels actuals Estats Units d'Amèrica eren nacionalistes. Van fer la Guerra de la Independència i ara ja són patriotes.

Tot això ve a tomb per les paraules de Santiago Abascal, la família del qual ha estat amenaçada per ETA durant força temps. " Prefiero una España unida con escoltas que libre pero rota ". Que és una variant, més salvatge i bèstia, d'aquell " antes roja que rota ".

Imaginem, doncs, donat que Santiago Abascal és un patriota, que les seves paraules no es refereixen a la mare pàtria sinó a la mare que l'ha dut al món. Imaginem que la mare de Santiago Abascal està amenaçada pel seu marit, que considera que és de la seva propietat, i no accepta que ella vulgui divorciar-se lliurement. I imaginem que Santiago Abascal diu: " Prefiero ver a mi madre con moratones que libre pero divorciada ". Ho acceptaríem?

Si tots els conflictes, discussions, baralles, teoritzacions que tenim sobre Catalunya i Espanya les equiparem a un matrimoni, s'acaba la discussió. Per quina raó no admetem que l'home de la parella sigui el que administri els diners de la dona (com si fos una menor) i sí que ho admetem entre Espanya i Catalunya? Per quina raó trobem lògic que la dona pugui expressar lliurement si vol o no vol divorciar-se i no admetem que ho pugui expressar lliurement Catalunya? Per què preferim que hi hagi violència i mort abans que veure una separació? És per totes aquestes raons que, per primer cop a la vida, aquest Onze de Setembre abandonaré el sofà i aniré a Barcelona a fer bulto.

Amor d'estiu

Qui no ha tingut un amor d’estiu?
Jo fa anys que en mantinc un i si ara en parlo així d’obertament podeu suposar que és perquè l’Anna n’està assabentada i l’accepta.... o potser seria més exacte dir que el suporta o el consent... Ara no sabria dir quina és la paraula més adequada però és un fet que porta repetint-se uns quants estius i no crec pas que me n’hagi d’avergonyir.
El cas és que cada juny, així que començo a tenir enllestida la feina de final de curs, ja començo a enyorar la presència de la meva altra estimada. I inevitablement el cap ja comença a pensar-hi i a enyorar el moment del nou retrobament estacional.
Sovint costa trobar l’ocasió més propícia per al primer contacte. No és tan senzill com fer una trucada i tampoc no és qüestió de quedar un moment i veure’ns de qualsevol manera, en una esgarrapada furtiva. Quan s’han esperat tants mesos, ja no ve d’un dia o d’una setmana.
I tot i així, tot i intentar esperar les circumstàncies ideals per a la retrobada, a vegades el primer dia estem com una mica desentrenats, maldestres, insegurs i només podem recordar els bons moments de l’estiu anterior, però encara sembla llunyana aquella màgia. De mica en mica, però, les ocasions de coincidir es van sovintejant i cada cop ens sentim més còmodes i podem deixar anar els nostres sentiments. I així, sense forçar les coses, arriba el moment en que ja recuperem les bones vibracions del passat.
Sovint són trobades de matinada i a vegades arriba un moment en que sembla que estiguem en un estat de flux: tot surt fluid i espontani i som conscients d’estar creant un moment de bellesa efímera. Per això, a vegades, un cop acomiadats, abans de ficar-me al llit m’agrada agafar paper i boli i apuntar aquelles sensacions per evitar que s’esvaeixin amb la llum del dia i poder recordar-les en el futur.
Què?
Encara no sabeu de qui estic parlant?
:
:
:
:
:
:
(deixo un espai per si voleu provar d’endevinar-la)
:
:
:
:

De la guitarra.
Tant com m’agrada tocar aquest instrument i composar-hi petites melodies (que em relaxen i exerciten la meva illetrada passió per la música i fins i tot a vegades acaben esdevenint cançons) i em passo la major part de l’any sense temps material per dedicar-m’hi. Però quan arriba l’estiu, m’agrada, de matinada, començar a provar diferents acords i anar-los enllaçant, anar descobrint alguns encadenaments que sonen bé i, amb sort, acabar fent alguna cançó.
I encara que semblava que aquest estiu la màgia no arribaria, la història s’ha acabat repetint i em trobo, just abans d’anar a dormir, apuntant en algun paperot la posició dels dits que he anat repetint (perquè a vegades no són ni acords que jo conegui) i que han produït aquella melodia que tant m’ha agradat i que l’endemà intentaré anar allargant per veure si pot desencadenar en alguna nova cançó.
I he de dir-vos que són moments de plaer intel.lectual i sensitiu, del gaudi de la creació artística. I no em prengueu per un pedant que sóc ben conscient que el que faig no té cap transcendència. Però quan sento que enllaçant diferents sons, per atzar i constància, surt una melodia que m’agrada no puc parar de repetir-la i repetir-la, analitzant les sensacions que em produeix i buscant com allargar-la sense que perdi la màgia d’aquell fragment que ha sortit bé. I sovint no aconsegueixo anar més enllà, però aquest procés de deriva creativa és molt i molt agradable.
La guitarra... el meu amor d’estiu.

Poemes des de la platja

Ja sóc a Calafell.
Des del primer dia he baixat a la platja amb algun llibre per llegir, però també amb paper i boli... per si les mosques...
El primer dia vaig començar amb un llibre de poesia del calderí Josep Fàbrega titulat "D'aquí estant (no) es veu el mar" amb preciosos poemes descriptius del mar, la platja i totes les sensacions que pot despertar la seva contemplació...
Molt adequat.

I després de la lectura em van començar a venir aquelles pessigolles... potser els que us agrada escriure sabeu de què estic parlant, són aquelles ganes d'escriure incipients, com els segons previs a que arrenqui la bromera d'un got on has tirat sals de fruites, una mena de pessigolleig que et diu "Ara! Ara és el moment! Busca paper i llapis i deixa't portar que les circumstàncies són favorables i alguna cosa en sortirà".
D'altres en diuen "inspiració", però no és ben bé que les paraules vagin arribant en fila índia, sinó que és més com una sensació que t'hi has de posar i deixar-te anar.
I per sort tenia paper i boli i un entorn fantàstic per inspirar-me i el ressò fresc dels magnífics versos del Josep o sigui que, si us agrada el que en va sortir, repartiu els mèrits entre tots aquests condicionants.
I tan de bo en vagin arribant més...

SOMNIS MARINS
El mar s'ha fet bressol i les onades
es van acompassant i s'endolceixen.
Els va venint la son de mica en mica
i finalment s'adormen, en silenci.

En queda una mar plana, meravella
que contemplo com un mirall salvatge.

De tant en tant -no podem dir-ne ona-
una làmina d'aigua puja i baixa.

Què deu estar somiant aquesta onada?

NOTARI
Assegut, ran de mar, primera línia,
obro bé els ulls i estenc una mirada
que sigui talment una teranyina
on els detalls s'hi enganxin i s'hi quedin.
 

M'amaro de paisatge, de mirades,
de converses, de crits i de rialles,
d'olors i de carícies, de portades
de llibres que descansen a les panxes.
 

Com un notari ben innecessari
aixeco acta de tot i, a sota, signo.

11-S: jo hi seré!

Quan parlo amb els escèptics em diuen que mai no ho aconseguirem, que Espanya mai no ens ho permetrà, que no hi haurà pas mai prou gent que es decideixi a fer el pas, que no és viable econòmicament, que és una utopia, que és fer volar coloms...
Però per la ràdio sento moltes opinions que em fan sentir optimista i em diuen que políticament és possible, que econòmicament és viable, que les enquestes d'opinió marquen una tendència creixent i imparable a favor de la indepèndencia...
I tinc una gran esperança posada en l'ANC que em va convèncer quan van venir a Calders a explicar-nos-ho i que no paren de treballar (fets i paraules) en els passos del seu full de ruta que ha de desembocar en la independència. I gràcies a ells m'he fet membre col.laborador de l'ANC i he penjat l'estelada al balcó i... aniré a la manifestació de l'11 de setembre.
Perquè tot això té un punt d'inflexió el proper 11 de setembre de 2012, en una marxa-manifestació a Barcelona que esperem que sigui multitudinària, que ens doni un gran ressò internacional i que ens doni la dimensió real de quina força i representativitat tenim com a moviment independentista.
En anteriors grans manifestacions mai no he pogut ser-hi. A vegades per mandra, a vegades per manca de consciència, a vegades per coincidències amb altres coses... Però aquest cop hi vull ser. Tinc la sensació que pot ser un moment històric i vull viure'l i poder explicar que hi vaig ser.
El lema està clar "CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA" i l'ANC l'organitza i en garanteix la intenció i la "puresa" perquè alguns polítics ja volen intentar aprofitar-se'n i redirigir la manifestació en favor del pacte fiscal o de qualsevol altre bagatel.la.
Però ara, com va dir el poeta, "...ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer..." i el que demanem ara és tan clar i contundent com LA INDEPENDÈNCIA.
Sense violència, sense estridències, carregats de raons i d'intencions. Si som molts que la volem, qui ens la podrà negar?
Us animo a sumar-vos a aquesta històrica manifestació. A Calders han organitzat un autocar i segur que a molts altres pobles i ciutats també.
I no tan sols a assistir-hi vosaltres, sinó també a fer xarxa. Tan de bo cadascun dels que estem mínimament sensibilitzats poguem engrescar-ne un altre o un parell. I tan de bo s'acompleixi la millor de les profecies que proclama aquest vídeo que corre per internet.

"Little wing"

Crec que vaig conèixer aquesta cançó quan la vaig sentir versionada pel grup irlandès "The Corrs". I em va agradar molt. Llavors vaig descobrir que no era una composició seva sinó que la cançó original era de Jimi Hendrix, una de les icones de la història de la música rock: per a molts un dels millors guitarristes de la història i un innovador en la manera de toca aquest instrument.
Amb Hendrix em passa com amb molts dels músics que tenen un nom destacat en la història de la música (Frank Zappa, David Bowie...): que no en conec gairebé res, ni he escoltat gairebé cap de les seves cançons.
Però d'aquesta cançó en concret no puc dir pas el mateix. Un dia vaig buscar-la a l'Spotify i vaig trobar-ne moltes versions diferents de diversos artistes. Em vaig posar a escoltar-les i no exagero si dic que la vaig escoltar més de 10 vegades seguides sense que em cansés gens ni mica, ans al contrari, cada cop m'agradava més.

I si algú rasca la guitarra (sense pretendre emular l'estil d'Hendrix) podeu jugar amb la roda d'acords que és hipnòtica i molt agradable de tocar: mim, SOL, lam, mim, sim, lam, DO, SOL, FA, DO, RE.
Us deixo amb la lletra de la cançó (versió original i traducció al català) i un parell de vídeos per escoltar-la: la versió original de Jimi Hendrix i una versió fantàstica de Stevie Ray Vaughan.

LITTLE WING

Well she's walking through the clouds

With a circus mind that's running round

Butterflies and zebras

And moonbeams and fairy tales

That's all she ever thinks about

Riding with the wind.

When I'm sad, she comes to me

With a thousand smiles, she gives to me free

It's alright she says it's alright

Take anything you want from me,

Anything.

Fly on little wing,

Yeah yeah, yeah, little wing

Ella està passejant entre els núvols

amb el circ de la seva ment que no para de donar voltes.

Papallones i zebres

i reflexes de lluna i contes de fades...

en tot això ella va pensant

mentre cavalca sobre el vent.

Quan estic trist ella ve cap a mi

amb milers de somriures que em dóna de franc.

“Tot va bé”, em diu, “tot va bé,

agafa el que vulguis de mi,

qualsevol cosa”.

Vola, petita ala, vola”

Yeah yeah, yeah, petita ala

Excursió al Puigsacalm

Dies enrere parlàvem amb el Pablo, amic (per davant de tot amic), escalador, excursionista, esportista, amant de la natura i practicant de totes aquestes aficions que algun dia havíem de fer una excursió familiar amb tots els nens.
Dit i fet. Vam engegar l'ordinador, vam començar a fer tombs pel ciberespai buscant refugis i opcions de caminades per fer amb nens i vam acabar decidint-nos pel Puigsacalm, (sobretot després de veure algunes planes com aquesta que ho explicaven tot la mar de bé).
Així doncs el dimecres 8 d'agost ens vam llevar a les 7 del matí, vam intentar anar el més de pressa possible i vam enfilar la carretera per arribar al Coll de Bracons a les 9'30 h, hora que havíem quedat amb el Pablo, la Violeta, el Nil i l'Estel (es pot agafar la carretera dels túnels de Bracons fins a la sortida de Sant Andreu de la Vola i des d'allà s'ha de seguir la vella carretera de revolts fins al Coll).
Un cop arribats, saludats, equipats i untats de crema solar vam començar la caminada enfilant-nos per un roquissar a peu de carretera que ens va conduir fins a les fagedes obagues que mica a mica ens anaven fent enfilar sense adonar-nos-en massa. El paisatge era preciós i fresc i, malgrat dur un infant de 4 anys com l'Ona, tota l'expedició seguia sense cap mena de problema el camí buscant les marques blaugranes que ens indicaven el camí correcte. Després d'una petita indecisió al coll de Sant Bartomeu, vam arribar a la Font Tornadissa després de poc més d'una hora de camí i allà vam fer una aturada per esmorzar.
A partir d'aquí vam iniciar la segona part de l'excursió, una mica més exigent, però assequible per al públic familiar. El paisatge va canviar i ens vam enfrontar a uns grans prats plagats de tifes de vaca amb algun fort pendent. Seguint les marques, ara verd-i-blanques, i vorejant un filat vam anar pujant des dels Rasos de Manter fins arribar a una porta que ens endinsava en un nou bosc que ens oferia una altra part del trajecte fresca i obaga. En arribar al final del bosc una curiosa farmaciola ens marcava una bifurcació de camins. Enfilant el fort pendent de la dreta, amb perillosos cingles de vertiginós desnivell, de seguida la visió d'una senyera voleiant al capdamunt ens va indicar que la recompensa estava a punt d'arribar. Va ser una pujada forta, però no massa llarga i al cap d'un moment ens vam trobar al cim del Puigsacalm (1.515 metres).
Des de la Font Tornadissa hi havíem arribat en una mitja hora.
Allà fotografies de record, signatures al llibre de visites i fantàstica contemplació de 360 º de  muntanyes al nostre voltant. Quina meravellosa talaia des d'on els experts ens indicaven els noms de totes les muntanyes que podíem admirar (Puigmal, Pedraforca, Montserrat...). La vista era impressionant i un dia ben serè convidava a xuclar aquell paisatge amb la vista per poder-nos-el endur cap a casa (llàstima que haguéssim d'estar massa pendents d'on posaven els peus els nens per por que no caiguessin daltabaix). Després d'una estona massa curta vam desfer el camí fins a la Font Tornadissa on vam dinar i reposar de l'esforç realitzat.
Havent dinat vam anar baixant tranquil.lament, tot conversant en diferents grups i gaudint del paisatge de les fagedes que travessàvem. De tant en tant alguna relliscada o alguna aturada per satisfer necessitats fisiològiques posaven una mica de pebre a la calma de la jornada. I així xino-xano vam acabar arribant als cotxes que ens esperaven al Coll de Bracons (1.132 metres).
Fins aquí ja hagués estat una excursió fantàstica, però encara li vam posar una cirereta al pastís. Després d'una aturada a Joanetes per fer cafès i gelats, la Violeta ens va portar fins als gorgs de Can Turó a Sant Privat d'en Bas on qui més qui menys va acabar banyant-se al riu, alguns despullats i d'altres en roba interior. El Roc i l'Ona s'ho van passar bomba i la feina va ser nostra per fer-los marxar.
Després, carretera i cap a casa amb el record inesborrable d'una jornada preciosa envoltats d'amics i de natura que a tots ens han quedat ganes de repetir.
Pablo, quan hi tornem?
Us deixo amb unes fotos que testimonien tot el que us he explicat:

Pepe Rubianes

La idea d'aquesta notícia fa molts mesos que m'acompanya discretament esperant el seu moment de sortir al Picalapica:

• El 22 de desembre de 2011, en una notícia que es deia "Titulars" escrivia: "El 23 de desembre s'estrena als cinemes un documental sobre el genial actor i humorista Pepe Rubianes. El documental està realitzat per Manuel Huerga i es titula "PEPE & RUBIANES". Es veu que des de la seva mort al març de 2009 els seus amics (Bozzo, Flavià, Serrat, pare Manel... autoproclamats "Las viudas de Rubianes") s'han anat trobant i una d'aquestes trobades serveix de fil argumental per recordar la vida i obra de l'enyorat artista. Fa molt de temps que no vaig al cine (excepte pel.lícules infantils), però intentaré fer una escapada aquestes vacances de Nadal..."
• El 31 de maig de 2012, en una notícia titulada "Per als lectors" posava: "...I això que tinc idees per escriure i temes recollits en una llibreta: sobre els números, sobre Rubianes, sobre Charlot, sobre educació, els darrers llibres i còmics que m'he comprat (tot i que no tinc temps de llegir-los)..."

No vaig trobar el moment d'anar al cinema, però vaig tenir la sort que uns mesos després "El Periódico" va oferir el DVD del documental juntament amb el de l'espectacle "Rubianes solamente". I vaig comprar-lo. I vaig veure'l. I vaig disfrutar de l'humor irrepetible del gran Pepe Rubianes.
Ara mateix acabo de veure un vídeo (el primer gag de l'espectacle "Rubianes solamente") per inserir-lo al final de la notícia i he tornat a riure i a treure'm el barret davant d'un artista amb unes grans qualitats:

• D'entrada s'enfrontava al públic amb les úniques armes de la seva veu i la seva expressió corporal (sense vestuari ni decorats ni cap gran muntatge), però segur de defensar un text que havia ideat amb el seu gran enginy, ironia, sarcasme i capacitat crítica que sintonitzava ràpidament amb el seu públic.
• Una altra "marca de la casa" era el seu ús de les paraulotes (en grans quantitats i sense cap mena d'autocensura) i el domini de les onomatopeies combinades amb la mímica per reforçar el seu discurs o a vegades fins i tot per definir paraules i situacions.
• Un gran domini de la improvisació, tot i que en realitat els seus monòlegs estaven molt guionats, combinada amb una verborrea inaturable. En una ocasió a TV3 el Toni Soler li va fer una entrevista de 9 hores ininterrompudes que van titular "L'entrevista del Mil.lenni" i era típic en les entrevistes que li feien els seus amics (el mateix Toni Soler, Buenafuente...) que comencessin trencant el guió i es passessin l'estona divagant i trenant uns diàlegs divertidíssims que feien disfrutar tothom, començant per ells mateixos.
• Una altra característica és precisament aquesta pertinença a un grup d'artistes divertits però compromesos amb iniciatives solidàries (Manel Fuentes, Joan Manel Serrat, Joan Lluís Bozzo, Carles Flavià, El Tricicle...) que desprenien un bon rotllo increïble i s'ajuntaven per recaptar fons a les gales benèfiques "Guanya't el cel amb el Pare Manel".
• Els seus espectacles eren clarament ideològics, a favor de les tendències polítiques d'esquerres i de les classes populars i atacant frontalment els polítics de dretes (amb menció especial a l'Aznar que va rebre més insults que ningú) i les jerarquies eclesiàstiques.

Segur que hi havia una part de públic que no li perdonava el seu llenguatge malparlat o els insults exagerats, però penso que rere aquest castell de focs hi havia un artista intel.ligent, crític, divertit i original que va saber crear una manera molt personal de fer teatre i que va comptar sempre amb el favor d'una gran majoria del públic que omplia les platees dels seus espectacles i eren capaços de repetir funció diverses vegades.
Un artista irrepetible que es mereixia aquest petit homenatge al Picalapica i que perdurarà durant molt temps en la nostra memòria. I abans de deixar-vos amb dos vídeos (el primer gag del "Rubianes solamente" i una versió amb un Rubianes molt més jovenet declamant el famós gag de "Las tapas") no em puc resistir a "embrutar" aquest espai amb alguns dels seus exabruptes que -què hi farem- a mi encara em provoquen un somriure:

• "A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario; que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones" (resposta en una entrevista a "El Club" de TV3 que el va dur als tribunals). 
• "Después está el facha. Nunca falta el facha de rigor. Notarán la presencia del facha por el olor a mierda que despide desde la butaca. Si se va, déjelo que se vaya. Que vayan a cagar que es donde ellos están bien, entre la mierda que es lo suyo. Esa mierda que sacan por su puta boca cuando hablan y por el puto culo cuando cagan. Es el mismo material que les recicla a esos hijos de la gran puta. A la mierda con ellos."   
• "Chupapollas con bigote que le hace la pelota al gran hijodeputa de las americas" o "...con esa sonrisa de hiena follándose a un conejo...". (referint-se a Jose María Aznar).

 Fins a sempre, Rubianes!

Lectures recomanades

A l'estiu llegeixo. Tant que m'agrada llegir i tant com he disfrutat amb la lectura al llarg de la meva vida, però ara aquest plaer queda massa circumscrit als estius. En el que portem d'estiu he llegit ja alguns dels llibres que s'havien anat acumulant durant l'any a la meva tauleta de nit, però n'hi ha dos que vull destacar per sobre dels altres i recomanar-vos, ara que encara ens queda el mes d'agost. Penso que són apostes segures i no decebran ningú.

1.- "SIMIOCRÀCIA" d'Aleix Saló (Ed. Debolsillo).
Es tracta d'un còmic una mica atípic ja que crec que hi ha més text que dibuix. L'autor utilitza dues armes que domina a la perfecció: la ironia (i el sarcasme) i la informació. Ens dóna moltíssimes dades objectives sobre les quals basteix el seu discurs terriblement crític amb el poder econòmic, els mitjans de comunicació i la classe política per justificar com uns i altres van permetre que ens anéssim endinsant en una espiral que ens portava a la terrible crisi en que ens trobem.
Un llibre ideal per aprendre i somriure. Molt recomanable.

2.- "MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS" de Lluís Llach (Ed. Empúries).
La primera novel.la de Lluís Llach li ha sortit rodona. L'he llegit amb molt d'interès i no he aconseguit trobar-hi cap punt feble. Explica la història vital d'un personatge (Germinal) en el període històric de la Barcelona que va dels anys 20 fins a la meitat de la dictadura de postguerra. A través de les seves vivències dins una colla de 4 amics descobrim els diferents episodis de la nostra trista història recent explicades de manera fantàstica amb el just equilibri entre l'excés i la manca de detalls. Però també descobrim la xarxa de  sentiments entre els diferents personatges.
La història va avançant de manera molt fluïda, el to es va tornant més i més seriós, les diferents trames es van entrellaçant entre elles i tot acaba confluint en un final que mica a mica es va precipitant amb veritable mestria.
Per aprendre i comprendre la història dels nostres avis. Per aprendre i comprendre diferents sentiments. Per gaudir-ne. També molt recomanable.

Si algú els ha llegit i vol reblar el clau o contradir-me... endavant!
Si algú vol fer alguna altra recomanacio literària entusiasta... som tot orelles!!