L'urgent no deixa temps a l'important

Avui buscava una imatge per il.lustrar aquesta notícia i m'he trobat la vinyeta de la Mafalda, sense saber que el genial Quino era l'autor de la frase del títol.

Jo l'havia utilitzat en l'àmbit escolar.
Quan algun dia tenim una sessió de treball col.laboratiu entre els mestres i ens plantegem les motivacions, els objectius, les raons de per què fem el que fem i de la manera que ho fem, sovint ens adonem que podríem fer-ho d'una altra manera. I que segurament seria millor per a tots.
I com que amb una sessió no n'hi ha prou, esperem la segona per aprofundir en les idees i posar fil a l'agulla. Però llavors arriba el dia a dia amb el seu ritme vertiginós i no tenim temps de filosofar i reflexionar per anar madurant aquelles idees.
S'ha de fer la circular de l'excursió, hem d'omplir els llistats de les activitats complementàries, cal preparar la propera prova de mates i fer les mitjanes de les de català, hem de buscar informació sobre el nou tema de medi per posar al bloc, cal decidir què farem per la castanyada, i què farem els propers dies de plàstica... I arriben els informes de final de trimestre i la festa de final de curs i la sortida final...
I fem llistats inacabables de coses a fer. Llistats d'aquells en que cada cop que aconsegueixes esborrar una cosa és perquè n'acabes d'escriure tres de noves... I sempre són coses urgents, decisions que s'han de prendre la mateixa setmana. I així les coses urgents van deixant literalment enterrades i oblidades aquells coses importants que ens plantejàvem de canviar.
I, com deien els Sopa de Cabra: "Tot queda igual"

I a la vida personal passa el mateix. Ens passem el dia amunt i avall, corrent, corrent, sacsejant els plats xinesos per evitar que caiguin i superant situacions urgents una darrera de l'altre. S'ha d'anar al caixer a treure tiquets per al menjador dels nens..., avui al migdia hem d'anar a comprar que ja no queden iogurts..., avui tinc hora al dentista, baixem amb dos cotxes i tu comença a banyar els nens que quan arribi ja els faré el sopar..., avui no porto la maleta de l'escola perquè hi ha una muntanya enorme de coses per planxar..., avui no planxaré perquè porto una maleta enorme de coses per corregir de l'escola...
I, com deien Els Convidats, "passen les setmanes com un tren express" i no tenim temps per seure, parlar tranquil.lament de què volem fer i de quina manera volem fer-ho, només és anar-se traient els temes urgents del davant just abans que arribin els següents, com un tennista que s'enfronta a una d'aquelles màquines que li van llançant pilotes per retornar, sense temps de descansar perquè si no rebrà una pilotada a la cara.

I això no pot ser bo. Hem d'esforçar-nos per fer un pas enrere i sortir d'aquesta espiral, trobar un espai i un temps per poder veure quines són les coses importants i deixar-les el seu temps.
Potser llavors ens adonarem que algunes coses que semblaven urgents en realitat no són tan urgents i les que de veritat ho siguin vindran més espaiades i no seran una pluja contínua i inevitable.
Anem massa de pressa, vivim massa de pressa. Tot és urgent. Tot és per demà i, a vegades, per a aquesta tarda. I això no pot aguantar-se contínuament.
Ara comencen unes vacances. A veure si trobem una estona per pensar-hi i reduir una marxa perquè segurament fent menys podríem fer més... o, com a mínim, fer-ho millor.

Ni muts ni a la gàbia

Crec que és el primer cop que ho faig d'una manera tan directa...
Acabo de rebre un correu d'una persona de la qual em refio, l'il.lustrador del qual us vaig parlar a la notícia dels "Artistes anònims". Em demana que faci difusió de la situació en que es troben ell i altres persones vinculades a Esplugues de Llobregat arrel d'una sèrie de protestes que han realitzat en contra del Pla Caufec (actualment aturat), que és un projecte urbanístic que vol cimentar els peus de Collserola amb Centres comercials, oficines...
Aquest Pla ha generat un moviment de protesta civil que ha acabat amb 5 persones amb peticions fiscals de fins a 5 anys de presó. Sembla una demanda fiscal desproporcionada a tenor del caire festiu i pacífic de les protestes, tal i com es mostra en el vídeo que us adjunto.

De moment encara tenim llibertat d'expressió i esperit crític (segurament molt menys del que hauríem de tenir) i davant de l'onada creixent d'anorreament de la nostra consciència ciutadana i política en molts camps, m'ha semblat que valia la pena fer-me ressó d'aquesta situació.
Com més gent ho conegui i més se'n parli, menys fàcil serà que es dicti una sentència excessiva i injusta.

O sigui que em sumo a les seves paraules i us convido a veure el vídeo per tenir alguns elements de judici: NI MUTS NI A LA GÀBIA!

Divertit i original

De tant en tant també convé una notícia que simplement sigui divertida i original, per desengreixar i somriure sense cap altra transcendència.
Mireu que original la presentació que fa servir aquest mestre per captar l'atenció dels seus alumnes.
Que ens serveixi per començar la setmana amb bon peu!

El que tenim

Fa uns dies, en la notícia "Abidal (retalls)", la Tatiana Sisquella deia que la felicitat no té a veure ni amb l'èxit ni amb la riquesa ni amb l'excel.lència, sinó amb la normalitat.
I jo interpreto aquest elogi de la normalitat com a valorar el que tenim.
I això em remet a dues altres referències.

1.- Una de més recent, un anunci de cervesa amb Els Amics de les Arts reflexionant en veu alta sobre totes les coses bones que tenim a Catalunya a partir de la frase "#què tenim?".

2.- I una de més antiga, que és una frase d'una cançó de Sau:

"El que tenim és poc o molt, no ho sé.
El que si sé és que ho hem fet junts."

(de la cançó "Fins al final" del disc "Junts de nou per primer cop" (1994) dels SAU. La frase apareix al minut 1'23'' de la cançó).

En tots dos casos es fa un exercici molt interessant d'observar el que tenim, valorar-ho en la seva justa mesura i adonar-nos de la sort que tenim. Però des del punt de vista de trobar l'excepcionalitat en la nostra normalitat. I hem de valorar la sort de poder viure aquesta normalitat i no haver d'estar sotmesos a una situació excepcional (l'excepcionalitat del que està malalt o no té feina o no té família i valora i enveja la nostra normalitat de tenir salut, feina i família).

I en la frase de la cançó de Sau hi ha un altre component que m'encanta, que és el fet d'adonar-nos que hi ha coses que tenim, i de les quals ens sentim orgullosos, que hem fet nosaltres mateixos, colze a colze, espatlla amb espatlla amb la nostra parella, els nostres amics... I això, aquesta construcció col.lectiva, conscient, amb el nostre esforç, el nostre enginy, la nostra constància i amb l'ajuda inestimable de l'altre... això per força hi ha de donar un valor afegit i fa que encara siguin més importants.

Tenim salut i feina. Ens estimem. Tenim uns nens que ens regalen somriures, rialles, mirades, preguntes, respostes i moments irrepetibles. Tenim una feina que ens fa sentir realitzats i valorats. Vivim en un lloc tranquil i envoltats de natura. No ens falta de res...
I estem envoltats de sorpreses quotidianes, petits plaers que només necessiten d'uns ulls prou oberts per poder ser gaudits:

• una càlida abraçada silenciosa en aquell moment que tanta falta ens feia,
• unes mirades de complicitat davant d'un silenci necessari mentre els ulls riuen,
• una cançó cantada per tots quatre dins del cotxe,
• una rialla sincera i esclatant que s'encomana i s'escampa fins que tots la compartim,
• descobrir la resposta que esperàvem a l'altre cantó de l'ordinador,
• llegir un comentari favorable,
• sentir l'aprovació, l'admiració o el respecte davant d'aquella decisió que ens ha costat prendre,
• celebrar plegats i cridant un altre gol del Messi,
• menjar croissants de xocolata un diumenge al matí,
• sentir la bonança d'una tarda de primavera,
• entendre una broma en el mateix moment que te l'acaben de fer,
• pujar les escales de casa dels avis i sentir l'olor d'aquell dinar que t'agrada tant,
• tenir projectes, somnis i esperances,
• tornar-se a posar aquell jersei vell que, per sort, encara ens va bé,
• adormir-se al sofà un divendres al vespre davant de la llar de foc,
• comprar el diari un dissabte al matí i emocionar-te amb l'article del teu periodista preferit,
• ajudar a descarregar les bosses de la compra i descobrir que t'han comprat allò que t'agrada tant,
  
• tenir una idea genial per fer un regal a la persona estimada quan encara falta molt pel seu aniversari, després oblidar-te'n, però, poques setmanes abans del dia, recordar-la i poder-la tirar endavant.......

Tan normal, però tan extraordinari!! (com l'aigua de la foto que il.lustra la notícia)
El que tenim és poc o molt, no ho sé. El que sí sé és que ho hem fet junts!

Abidal (retalls)

L'any passat ja vaig estar a punt de dedicar-li una notícia perquè al seu voltant es van produir moltes emocions:
1.- La notícia impactant del seu tumor al fetge.
2.- L'onada popular de solidaritat i afecte.
3.- El seu meteòric procés de recuperació.
4.- L'ovació impressionant en el moment de la seva reaparició.
5.- El detall memorable dels capitans del Barça de cedir-li l'honor de recollir la copa de la Champions.

Ara l'actualitat ens ha tornat a colpir amb la notícia que necessita un transplantament de fetge, senyal inequívoc que la cosa no ha anat prou bé.
I ens tornem a trobar amb una onada multitudinària de mostres de suport i solidaritat, que va més enllà del món del futbol i dels seguidors del Barça. Persones anònimes d'arreu del món i personalitats famoses, tothom se sent "tocat" per la malaltia del futbolista francès i li desitja el millor.

I a mi això em provoca un parell de reflexions:

1. Si aquesta persona rep aquesta mostra tan generalitzada de suport i simpatia, deu ser que és una BONA PERSONA i que ha fet bé les coses. I no parlo de les coses futbolístiques sinó de les coses importants que fem mentre passem per la vida, en la seva relació amb els altres. I ve allò de "tal faràs, tal trobaràs" o "tothom recull el que sembra". I me n'alegro per ell.
2. Aquesta notícia ens demostra un cop més que a la vida hi ha coses importants i d'altres que potser ens ho semblen i en realitat no ho són tant. I per a l'Eric Abidal ara el més important no és ser jugador internacional de futbol i ni tan sols pensar si podrà tornar a jugar a futbol després del transplantament. L'important és poder viure envoltat de les persones estimades. I aquest és el partit que ara tots esperem que pugui guanyar.

Llegint el diari ARA del dissabte 17 de març vaig trobar unes quantes reflexions i declaracions que ja em feien l'article o sigui que us adjunto aquí uns quants retalls i espero que us agradi llegir-los i reflexionar-hi.

Per part meva, només li envio a l'Abidal, un grapat d'anònims petons de colors i li desitjo de tot cor que tot li vagi el millor possible.

RETALLS:

Un dia estaves jugant a futbol, l'endemà ens van dir que paties un càncer, al cap d'un mes i mig ja tornaves a anar amb la samarreta del Barça i un parell de setmanes més tard aixecaves la Champions a Wembley. (...)
Ens vam emocionar d'una manera diferent de la que sempre ens emocionem en un camp de futbol. Havies guanyat la Champions i havies vençut la malaltia. Tot en una mateixa nit. Les forces del bé havien triomfat seguint l'esquema de les narracions clàssiques: plantejament (se't detecta el càncer), nus (t'operen) i desenllaç (et cures). The end .
(El nostre Abi, ALBERT OM, 17-3-12)
-------------------------
"L'Abidal rep l'afecte que s'ha guanyat, perquè és molt bona persona.L'ovació que li va fer el Camp Nou va ser molt bonica". (Pep Guardiola)
(...)
"Està malalt. L'hem de curar. Això és l'únic important, això és el que hem de fer. Res més. Curar-lo. No importa si això serveix per motivar el grup, no importa si això ens reforça com a equip. Ara el que compta és trobar remei al que té, que l'Abi trobi un fetge aviat i pugui seguir vivint la vida amb normalitat amb la seva gent". (Pep Guardiola)
-------------------------
"...tots plegats en algun moment ens hem preocupat de forma exagerada per alguna petitesa que ens ha semblat el centre del món o ens hem deixat de parlar amb algú a qui estimàvem perquè havia dit no sé què no sé quan. (...)
Passem per la vida buscant el reconeixement, la glòria, l'èxit (ser el mecànic més eficaç del garatge, la mestra més recordada, el millor pare, l'estrella del rock més sexi…) i ens oblidem que tot plegat és només una il·lusió; tot plegat és només una idea de triomf equivocada, esbiaixada i infantil que ens cobra un preu molt, massa, alt. (...)
Llàstima que, sovint, per adonar-nos-en haguem de viure coses que ens fan tocar de peus a terra de cop i que, com una bufetada, et tornen a la realitat. La felicitat, creieu-me, no té a veure amb l'èxit social, ni amb la riquesa ni amb l'excel·lència. Té a veure amb la normalitat. I, si no, que l'hi preguntin al Luis del Olmo, a l'Abidal o l'Arantxa Sánchez Vicario, per posar noms que tots coneixem. És clar que, si ho preferiu, pregunteu-m'ho a mi o al vostre veí o als milions de persones que tenen els cinc dits de la vida marcats a la galta".
(La bufetada, TATIANA SISQUELLA, 17-3-12)

Val la pena

Surts de la feina cansat i saps que encara et queda una segona jornada, que és la dels fills.
Caldrà sortir pitant de Manresa i anar a recollir-los a Calders. Si és dia d'extraescolars, sortir corrent per dur-los a futbol o a gimnàstica. Si no, deixar-los jugar una estona amb els amics i després anar cap a casa.
Un cop a casa, els deixarem que juguin una mica. Si tenen deures els haurem d'ajudar a fer-los. I quan arribi l'hora haurem de regatejar amb ells (i a vegades enfadar-nos-hi una mica) per aconseguir que vagin a banyar-se i que sopin. I després que llegeixin una mica abans d'anar a dormir i que es rentin les dents.
I quan els haguem deixat al llit, amb el petó de bona nit, començarem la nostra tercera jornada i la quarta: la de la feina de mestre que cal fer a casa (corregir, programar, planificar...) i la de les ingrates feines domèstiques.

Però val la pena.
En sóc conscient la majoria dels dies, però vull explicar-vos la situació d'avui.

El Roc i l'Ona s'havien quedat a dormir a casa dels avis perquè avui era festa a l'escola de Calders. Al migdia hi hem anat a dinar i estaven al balcó esperant la nostra arribada. L'Anna ha baixat primer i jo he anat a aparcar el cotxe.
Quan tornava d'aparcar el cotxe caminant, he vist l'Ona al balcó que esperava la meva arribada però no em veia. Quan ja he estat molt a prop, de sobte m'ha vist...
Li ha canviat la cara. De cop i volta tota ella ha començat a somriure i a fer saltets d'excitació. Somreia la seva boca, però, tant o més, somreien els seus ulls i he vist com els seus llavis començaven a dibuixar les paraules "papa!!, papa!!" mentre desapareixia a tota velocitat del meu camp visual. Quan he començat a pujar les escales ja l'he sentida com m'esperava amb la porta del primer pis oberta preguntant "papa?". M'he posat a xiular i ella ha començat a riure i he sentit les seves passes que començaven a baixar graons.
Ens hem trobat a mig camí i se m'ha llençat als braços amb el millor dels seus somriures. Ens hem fet un petó i una abraçada i l'he acabat de pujar a casa a coll, feliç de veure com la meva presència la feia tan feliç i sentint-me estimadíssim per aquella criatura.

Ja no sé si el matí a l'escola m'havia anat bé o malament.
Segurament estava molt cansat, però se m'ha passat de cop.
Per molts sacrificis o feina que comporti tirar endavant uns fills, sovint et trobes amb moments de felicitat com aquests i llavors és quan t'adones que, realment, val la pena!

No tinc temps

Aquesta és ara mateix la meva realitat. Tot el dia amunt i avall, corrent per fer tard a tot arreu i posant-me nerviós perquè veig que arribaré tard i perquè no tindré temps de fer tot el que he de fer.

I m'ha retornat al cap aquesta cançó que es diu "NO TINC TEMPS" i va ser la que em va fer descobrir en Mazoni.

I com que no tinc temps, només us deixo amb la lletra de la cançó i el seu vídeo.
Vosaltres mateixos.
Jo... no tinc temps...

NO TINC TEMPS (MAZONI)

A cavall de dos llocs, despullat vers el món,
esquivant decisions, somiant que perdo avions
No tinc esma per a res, tants anys i només he après

que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

Em convides a dinar i a mig àpat me n'he d'anar
em sap greu de debò però faig tard a no sé on
Tot a mitges cap per avall, tot fet i deixat estar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

Concert de Els Amics de les Arts

M'agraden "Els Amics de les Arts". M'agraden molt. I potser per això no seré prou objectiu.
Els trobo divertits, enginyosos i propers. Trobo que fan bones cançons. M'agraden molt la manera que tenen d'explicar històries a través de les seves cançons. Trobo que les seves lletres tenen molt mèrit i fan un ús molt equilibrat del llenguatge ja que podem trobar-hi paraules precises i poc usuals, al costat de frases fetes, juntament amb neologismes i referències culturals actuals. Però tot aquest aiguabarreig acaba sent perfectament comprensible i no cal un descodificador per entendre les seves cançons.
I les músiques també estan bé. I presenten registres diferents en les diferents cançons, però tot plegat acaba tenint un segell propi: sonen a Amics de les Arts.

Quan vaig començar a escoltar el darrer disc (Espècies per catalogar) em va semblar que no arribava a l'altíssim nivell del "Bed & Breakfast" que a casa havíem escoltat fins la sacietat i del qual admirava la brillantor divertidíssima de moltes cançons. Les cançons sonaven més serioses, més adultes, menys immediates.
Però aquests dies previs al concert vaig estar escoltant molt el nou disc i cada vegada m'ha anat agradant més i més. Les lletres són molt interessants i elaborades i tornen a demostrar la seva manera cinematogràfica d'explicar històries. Hi ha bones rimes, excel.lents imatges i originalitat en els temes de les cançons (l'actor de doblatge que vol conèixer personalment l'actor al qual dobla, la història del fill que va marxar "a la francesa" i ara explica a la seva família com li ha anat la vida, les sensacions de l'home que està a punt de ser pare i sent vertígen, l'home que vol salvar la seva relació de parella contractant uns guionistes que li escriguin els propers capítols de la relació...).
Les músiques són més riques i elaborades, plenes de detallets...
I els jocs de veus semblen més potenciats en algunes cançons amb boniques polifonies, cors d'acompanyament i fins i tot algun fragment "a capella".

I tot això va quedar perfectament plasmat al directe del concert del Kursaal de Manresa. Les cançons van sonar molt bé i van reproduir molts dels matisos del disc amb el reforçament d'una banda amb baixista, bateria i secció de vent (trombó, trompeta i saxo).
Es nota que han invertit en la nova gira. Vaig llegir un post al bloc del seu tècnic de so on explicava totes les característiques dels nous concerts. Vam gaudir d'uns bonics jocs de llums i, tot i que no surt l'home que treballa fent de gos, van aparèixer un parell d'inflables força efectius.
I ells quatre segueixen passant-s'ho bé fent el que fan. Gaudeixen dalt de l'escenari i fan gaudir el seu públic. Durant tot el concert et dibuixen un somriure a la cara i te l'emportes pintat cap a casa. Han cuidat la relació amb el seu públic (des de les eines d'internet, però també en les distàncies curtes) i des del minut zero s'estableix una complicitat que fa que tot flueixi de manera molt fàcil. I si algun dia es produeix alguna errada, s'integrarà amb naturalitat i no suposarà cap entrebanc per gaudir d'un bon concert.

El repertori està format per totes les cançons del nou disc, però s'hi van intercalant de manera molt ben aconseguida alguns gran èxits dels anteriors discos (algunes reversionades i d'altres tal i com les feien en la darrera gira). Van cantar "Jean-Luc", "La merda se'ns menja", "L'home que treballa fent de gos", "Armengol" i "Bed & Breakfast" (del disc anterior) i "Dejà-Vu" i "Tren transsiberià" (dels primers discos).
Tot molt ben lligadet. Amb alguns monòlegs que penso que aniran millorant a mesura que vagi avançant la gira, però desprenent el seu característic bon rotllo, simpatia, proximitat i ganes de comunicar amb el públic.

Fan molt bé el que saben fer: comunicar i oferir bones cançons de manera molt digne. I jo penso que no pretenen res més. Per això em costa entendre algunes crítiques càustiques en que sembla que se'ls vulgui segar l'herba sota els peus i acusar-los de no sé ben bé què ("...continuo sense entendre com aquesta formació ha arribat on ha arribat..., ...cal reconèixer que el quartet no mostra res substancial ni original amb la seva música..., ...I què dir-ne de les seves aptituds vocals? Dubto que cap orquestra de festa major els volgués llogar per cantar..., ...el pop-folk del quartet barceloní només pot satisfer els paladars menys exigents i les seves cançons, amb una lírica infantiloide, no parlen pràcticament de res..., ...Alguns, però, lluny de les modes, seguirem almenys sense creure'ns determinades propostes pseudoculturals...").

Em quedarien encara moltes coses per dir: recomanar les cançons que més m'agraden i explicar-les una mica sota el meu punt de vista, exemplificar el valor literari i lingüístic de les seves lletres... però crec que aquesta ja és una notícia massa llarga o sigui que, en tot cas, quedarà per a més endavant.
Per part meva només em queda recomanar-vos que, si teniu l'ocasió, assistiu a algun dels seus concerts. Us ho passareu bé i... sempre us quedarà el somriure... que no és poc.

I si voleu escoltar les tres millors cançons del nou disc (per a mi), cliqueu aquí. O aquí. O aquí.

Plats xinesos

Diumenge. Dia de descans. Avui no ens mourem de casa...
Que bé, podrem descansar. I aprofitar per anar fent aquelles coses que s'han anat acumulant i durant la setmana no hem tingut temps d'enllestir.
Per exemple, a veure si avui m'afaito... Però espera... al matí hem de triar fotos amb l'Ona, que la setmana que ve és "la protagonista de la classe" i ha d'omplir 10 fulls de colors amb les fotos que ella trïi de la seva vida per explicar als seus companys... I fet i fotut ens passem tot el matí fent una preselecció d'unes 50 fotos (familiars, de viatges, de les seves aficions...). A la tarda les haurem de triar (n'han de quedar unes 20), retallar, enganxar i fer-hi un petit text explicatiu de cadascuna...
I jo que volia fer tantes coses... però, espera... encara tenim tota la tarda. Dinem i anem per feina...

I després de dinar engego el rentaplats i em vull posar a rentar les coses que rento a mà. Però primer he d'eixugar i col.locar els plats i olles que ja estaven nets i eixuts perquè no es tornin a mullar. I mentre els estic eixugant veig que l'assecadora ja ha acabat i em poso a buidar-la. I mentre la buido veig que la pila de roba per plegar ja és molt alta i crec que ara en un moment la podria plegar i ja no hi hauria de pensar. I carrego una bona pila de calces, calçotets i mitjons fins la taula del menjador i em poso a plegar-los (després acabaré d'eixugar els plats i rentaré els que em falten).

Però a mig fer he d'anar al lavabo i quan passo davant del mirall em veig la cara barbudíssima i recordo que em volia afaitar. Trec la màquina d'afaitar i penso que d'aquí un moment m'afaitaré o sigui que ja deixo el llum obert perquè hi tornaré d'aquí a un moment. Però primer acabaré de plegar la roba.

Però abans d'arribar a la taula del menjador m'adono que el rentaplats ja s'ha acabat i penso que si el buido ja podré posar-hi unes quantes coses més que m'estalviaré de rentar. I mentre l'estic buidant recordo que he de preparar les proves de català i castellà d'aquesta programació i que fa dies que no escric res al picalapica... Però millor que no em distregui i vagi fent les coses d'una en una.

Mentre buido el rentaplats l'Ona em diu que ja ha fet la selecció de fotos amb l'Anna i em demana quan les podrà enganxar... "D'aquí a una mica, Ona, aprofita per jugar una estoneta..." Buido el rentaplats, el començo a omplir amb més coses brutes i llavors penso que, ja que hi sóc, podria rentar les coses que no poso al rentaplats i així quedaria la cuina endreçada. I m'hi poso.

I quan acabo se'm passa pel cap anar-me a afaitar, però em trobo la pila de roba per plegar i penso que he d'imprimir les fotos de l'Ona perquè les pugui retallar. Però com que em sembla que a la tinta de la impressora no li falta gaire per acabar-se, millor que les vagi imprimint de full en full. I així vaig anant del menjador al despatx: ara plego 4 mitjons, ara imprimeixo un full... Llavors crido l'Ona i comença a retallar-les mentre jo vaig plegant i endreçant roba. I en un d'aquests viatges que faig a les habitacions dels nens a endreçar roba, m'adono que s'ha de fer el llit de l'Ona perquè aquesta nit també (!) s'ha pixat. I entre viatge al despatx per imprimir fotos i al menjador per donar-les a l'Ona i felicitar-la per com de bé està retallant, vaig fent escapades a la seva habitació i en unes quantes etapes li faig el llit.

I llavors veig el llum obert del lavabo i penso que encara no m'he afaitat i que d'avui no pot passar. I començo a afaitar-me per etapes. M'afaito un tros, vaig a la impressora, passo pel menjador i torno al lavabo i continuo afaitant-me.

I al final acabo amb la cara afaitada, les fotos retallades, els plats nets, la roba plegada i endreçada, el llit de l'Ona fet, però amb un gran cansament i la sensació que encara em falten moltes coses per fer...

I quan ja hem banyat els nens i ja han sopat i els hem posat a dormir, començo a corregir feina de l'escola, però se'm tanquen els ulls. I per espavilar-me me'n vaig a rentar el plats del sopar i torno a pensar que fa dies que no escric al picalapica i de cop em ve com un flash: he de preparar les proves de català i castellà sens falta per demà!!

I me'n torno a l'ordinador i les preparo i acabo a quarts de dues, fet pols i pensant que he d'escriure alguna cosa pel picalapica però amb una diferència: ara ja sé quina serà la propera notícia.
Es dirà "plats xinesos".

P.S. La idea era de diumenge, però no he pogut escriure-la fins avui. I està clar que, per escriure-la, he deixat de fer unes quantes coses que havia pensat que faria avui quan s'acabés el Barça, però... el que és important és que encara no se m'ha trencat cap plat... tot i que jo començo a estar força esquerdat...
P.S.2. I no penseu que l'Anna estava prenent el sol, eh? Ella fa tant o més que jo: fer el menjar, cosir, netejar habitacions, arreglar les plantes i tooota la seva feina d'escola (que no és poca)... Estem tots dos ben esquerdats per evitar que se'ns trenqui cap plat...

El Club de la Cançó

El Grup Enderrock ha reconegut la feina de la indústria musical catalana amb els Premis Enderrock 2012 a 7 festivals i promotores: el segell BankRobber (10 anys), el festival Black Music Festival (10 anys), la promotora Promoarts i el festival Acústica (10 anys), la promotora Produccines Animadas (20 anys), el festival Tradicionàrius (25 anys), la promotora Doctor Music (30 anys) i, de qui us vull parlar, el Club de la Cançó (10 anys).
Aquest és el text que explica els motius del premi:

CLUB DE LA CANÇÓ (en el seu 10è aniversari): Perquè des de fa 10 anys, Josep Maria Oliva i tot el seu equip de col·laboradors incentiven i promouen d’una manera desinteressada un cicle de cançó d’autor de gran nivell a Manresa. Perquè estimen i encomanen la passió per la música i els autors del país i donen un gran valor a la fusió de música i poesia a la manera dels cantautors.

Tinc una llibreta on vaig fent una llista de temes que podrien esdevenir notícies del picalapica i fa molt temps que hi tenia escrit "El Club de la Cançó", esperant una ocasió propícia per redactar-lo. I penso que l'ocasió ha arribat.

Es tracta d'un cicle mensual de concerts, el darrer dijous de cada mes, a la sala El Sielu de Manresa. El denominador comú dels concerts es la cançó d'autor: artistes que composen la lletra i la música de les seves cançons i normalment ens les interpreten en un format força acústic. Josep Mª Oliva, alma mater d'aquest projecte, se les empesca totes per oferir cada mes un bon concert i té molts contactes que han fet possible que grans artistes hagin passat per aquest cicle, que està molt ben valorat pels mateixos músics. Fent un ràpid repàs us puc dir que en aquest cicle he pogut gaudir de concerts, entre altres, de Menaix a Truà, Adrià Puntí, Tontxu, Els Convidats, Gossos, Javier Álvarez, Nena Daconte, Miqui Puig, Miquel Abras, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Dani Flaco, Damià Olivella...

Els concerts són molt agradables. Comencen a les 10'00 de la nit (posa-hi 2/4 d'onze...) i per tant, permeten que no anem a dormir gaire tard.
Hi ha unes quantes fileres de cadires per poder gaudir-ne còmodament asseguts i normalment es desenvolupen en un ambient força proper, tranquil i familiar (encara que això sigui una pesada càrrega per a la sostenibilitat econòmica del projecte).
Al final del concert és fàcil apropar-se als músics i conversar-hi o aconseguir que et signin els discos i hi ha un petit refrigeri de comiat, gentilesa de la pastisseria Jorba.

En fi, no voldria allargar-me innecessàriament i, per tant, acabo aquest escrit amb 2 apunts:

1. Us recomano que, si en teniu ocasió, assistiu a algun d'aquests concerts del Club de la Cançó perquè valen molt la pena i segur que trobeu algun artista que us pot fer el pes.
2. Felicito tots els responsables del cicle i, especialment, el Josep Mª Oliva i espero que mantingui la trempera, l'enginy, la constància, la paciència i l'amor per la música per tal que nosaltres poguem continuar gaudint del Club de la Cançó per molts anys!!