Abidal (retalls)

L'any passat ja vaig estar a punt de dedicar-li una notícia perquè al seu voltant es van produir moltes emocions:
1.- La notícia impactant del seu tumor al fetge.
2.- L'onada popular de solidaritat i afecte.
3.- El seu meteòric procés de recuperació.
4.- L'ovació impressionant en el moment de la seva reaparició.
5.- El detall memorable dels capitans del Barça de cedir-li l'honor de recollir la copa de la Champions.

Ara l'actualitat ens ha tornat a colpir amb la notícia que necessita un transplantament de fetge, senyal inequívoc que la cosa no ha anat prou bé.
I ens tornem a trobar amb una onada multitudinària de mostres de suport i solidaritat, que va més enllà del món del futbol i dels seguidors del Barça. Persones anònimes d'arreu del món i personalitats famoses, tothom se sent "tocat" per la malaltia del futbolista francès i li desitja el millor.

I a mi això em provoca un parell de reflexions:

1. Si aquesta persona rep aquesta mostra tan generalitzada de suport i simpatia, deu ser que és una BONA PERSONA i que ha fet bé les coses. I no parlo de les coses futbolístiques sinó de les coses importants que fem mentre passem per la vida, en la seva relació amb els altres. I ve allò de "tal faràs, tal trobaràs" o "tothom recull el que sembra". I me n'alegro per ell.
2. Aquesta notícia ens demostra un cop més que a la vida hi ha coses importants i d'altres que potser ens ho semblen i en realitat no ho són tant. I per a l'Eric Abidal ara el més important no és ser jugador internacional de futbol i ni tan sols pensar si podrà tornar a jugar a futbol després del transplantament. L'important és poder viure envoltat de les persones estimades. I aquest és el partit que ara tots esperem que pugui guanyar.

Llegint el diari ARA del dissabte 17 de març vaig trobar unes quantes reflexions i declaracions que ja em feien l'article o sigui que us adjunto aquí uns quants retalls i espero que us agradi llegir-los i reflexionar-hi.

Per part meva, només li envio a l'Abidal, un grapat d'anònims petons de colors i li desitjo de tot cor que tot li vagi el millor possible.

RETALLS:

Un dia estaves jugant a futbol, l'endemà ens van dir que paties un càncer, al cap d'un mes i mig ja tornaves a anar amb la samarreta del Barça i un parell de setmanes més tard aixecaves la Champions a Wembley. (...)
Ens vam emocionar d'una manera diferent de la que sempre ens emocionem en un camp de futbol. Havies guanyat la Champions i havies vençut la malaltia. Tot en una mateixa nit. Les forces del bé havien triomfat seguint l'esquema de les narracions clàssiques: plantejament (se't detecta el càncer), nus (t'operen) i desenllaç (et cures). The end .
(El nostre Abi, ALBERT OM, 17-3-12)
-------------------------
"L'Abidal rep l'afecte que s'ha guanyat, perquè és molt bona persona.L'ovació que li va fer el Camp Nou va ser molt bonica". (Pep Guardiola)
(...)
"Està malalt. L'hem de curar. Això és l'únic important, això és el que hem de fer. Res més. Curar-lo. No importa si això serveix per motivar el grup, no importa si això ens reforça com a equip. Ara el que compta és trobar remei al que té, que l'Abi trobi un fetge aviat i pugui seguir vivint la vida amb normalitat amb la seva gent". (Pep Guardiola)
-------------------------
"...tots plegats en algun moment ens hem preocupat de forma exagerada per alguna petitesa que ens ha semblat el centre del món o ens hem deixat de parlar amb algú a qui estimàvem perquè havia dit no sé què no sé quan. (...)
Passem per la vida buscant el reconeixement, la glòria, l'èxit (ser el mecànic més eficaç del garatge, la mestra més recordada, el millor pare, l'estrella del rock més sexi…) i ens oblidem que tot plegat és només una il·lusió; tot plegat és només una idea de triomf equivocada, esbiaixada i infantil que ens cobra un preu molt, massa, alt. (...)
Llàstima que, sovint, per adonar-nos-en haguem de viure coses que ens fan tocar de peus a terra de cop i que, com una bufetada, et tornen a la realitat. La felicitat, creieu-me, no té a veure amb l'èxit social, ni amb la riquesa ni amb l'excel·lència. Té a veure amb la normalitat. I, si no, que l'hi preguntin al Luis del Olmo, a l'Abidal o l'Arantxa Sánchez Vicario, per posar noms que tots coneixem. És clar que, si ho preferiu, pregunteu-m'ho a mi o al vostre veí o als milions de persones que tenen els cinc dits de la vida marcats a la galta".
(La bufetada, TATIANA SISQUELLA, 17-3-12)