I jo interpreto aquest elogi de la normalitat com a valorar el que tenim.
I això em remet a dues altres referències.
1.- Una de més recent, un anunci de cervesa amb Els Amics de les Arts reflexionant en veu alta sobre totes les coses bones que tenim a Catalunya a partir de la frase "#què tenim?".
2.- I una de més antiga, que és una frase d'una cançó de Sau:
"El que tenim és poc o molt, no ho sé.
El que si sé és que ho hem fet junts."
(de la cançó "Fins al final" del disc "Junts de nou per primer cop" (1994) dels SAU. La frase apareix al minut 1'23'' de la cançó).El que si sé és que ho hem fet junts."
En tots dos casos es fa un exercici molt interessant d'observar el que tenim, valorar-ho en la seva justa mesura i adonar-nos de la sort que tenim. Però des del punt de vista de trobar l'excepcionalitat en la nostra normalitat. I hem de valorar la sort de poder viure aquesta normalitat i no haver d'estar sotmesos a una situació excepcional (l'excepcionalitat del que està malalt o no té feina o no té família i valora i enveja la nostra normalitat de tenir salut, feina i família).
I en la frase de la cançó de Sau hi ha un altre component que m'encanta, que és el fet d'adonar-nos que hi ha coses que tenim, i de les quals ens sentim orgullosos, que hem fet nosaltres mateixos, colze a colze, espatlla amb espatlla amb la nostra parella, els nostres amics... I això, aquesta construcció col.lectiva, conscient, amb el nostre esforç, el nostre enginy, la nostra constància i amb l'ajuda inestimable de l'altre... això per força hi ha de donar un valor afegit i fa que encara siguin més importants.
Tenim salut i feina. Ens estimem. Tenim uns nens que ens regalen somriures, rialles, mirades, preguntes, respostes i moments irrepetibles. Tenim una feina que ens fa sentir realitzats i valorats. Vivim en un lloc tranquil i envoltats de natura. No ens falta de res...
I estem envoltats de sorpreses quotidianes, petits plaers que només necessiten d'uns ulls prou oberts per poder ser gaudits:
- una càlida abraçada silenciosa en aquell moment que tanta falta ens feia,
- unes mirades de complicitat davant d'un silenci necessari mentre els ulls riuen,
- una cançó cantada per tots quatre dins del cotxe,
- una rialla sincera i esclatant que s'encomana i s'escampa fins que tots la compartim,
- descobrir la resposta que esperàvem a l'altre cantó de l'ordinador,
- llegir un comentari favorable,
- sentir l'aprovació, l'admiració o el respecte davant d'aquella decisió que ens ha costat prendre,
- celebrar plegats i cridant un altre gol del Messi,
- menjar croissants de xocolata un diumenge al matí,
- sentir la bonança d'una tarda de primavera,
- entendre una broma en el mateix moment que te l'acaben de fer,
- pujar les escales de casa dels avis i sentir l'olor d'aquell dinar que t'agrada tant,
- tenir projectes, somnis i esperances,
- tornar-se a posar aquell jersei vell que, per sort, encara ens va bé,
- adormir-se al sofà un divendres al vespre davant de la llar de foc,
- comprar el diari un dissabte al matí i emocionar-te amb l'article del teu periodista preferit,
- ajudar a descarregar les bosses de la compra i descobrir que t'han comprat allò que t'agrada tant,
- tenir una idea genial per fer un regal a la persona estimada quan encara falta molt pel seu aniversari, després oblidar-te'n, però, poques setmanes abans del dia, recordar-la i poder-la tirar endavant.......
El que tenim és poc o molt, no ho sé. El que sí sé és que ho hem fet junts!
La vida no és fàcil, ( d' això es tracta sino seria avorrida,...)hem tinguts cops molt durs que mai haguèssim imaginat viure, sorpreses agradables i també desagradables, alegries, deseganys...tot això ens ha fet omplir la motxilla poc a poc i el més important a relativitzar els entrebancs i a valorar moltíssim les coses bones que ens passen...Mirant la nostre voltant evidentment que sempre hi ha un millor però també hi ha un pitjor i la veritat ja estic bé com ara.....no cal demanar més...
ResponElimina....bé potser si, Ja ho tinc encarregat...???ja, ja, ja...!!!