PAUSA

Fa dies que no veieu cap notícia nova, oi? Doncs encara estareu uns dies més. Per 2 motius:

1.- Perquè volia deixar en actiu la darrera notícia força dies per veure si aconsegueixo tenir comentaris o comunicacions de lectors que no sé que tinc... a part dels que ja conec.
2.- Perquè ara me'n vaig uns dies de viatge i no publicaré noves notícies fins a la tornada.

O sigui que passeu tots per la darrera notícia, participeu-hi, si us ve de gust passegeu per notícies antigues del picalapica i... fins a la tornada.

Tinc curiositat... qui sou?

Avui deixem-nos de transcendència...
Ja fa més d'un any que funciona aquest bloc i mica a mica he anat aconseguint un cert públic que em llegeix amb una relativa periodicitat.
Sé que el llegeixen alguns familiars, amics i companys i com que el mateix bloc disposa d'un servei d'estadístiques, sé que tinc una mitjana d'entre 20 i 30 visites diàries, però hi ha algunes coses que em tenen intrigat...
Mireu aquesta estadística que recull les visites rebudes els darrers 10 mesos:

És lògic que la majoria de visites vinguin de l'Estat Espanyol i que hi hagi moltes visites de Brasil perquè allà hi ha el meu germà Sergi que és un lector assidu, però:
* qui hi ha als Estats Units i a Alemanya que va mirant aquest bloc? Són moltes visites per ser casuals, no?
* I d'entre aquestes gairebé 5000 visites "nacionals", segur que tinc alguns lectors a qui conec o de qui no m'ho pensaria mai...

O sigui que tinc curiositat i US DEMANO, si em voleu seguir el joc, que els que de tant en tant passeu pel picalapica, em feu un comentari a aquesta notícia dient: "Hola, sóc la Maria de Ripoll i vaig anar a parar per casualitat al teu bloc però em va agradar i ara me'l miro cada setmana" o alguna cosa per l'estil. Suposo que la majoria dels que ho fareu sereu els que ja em consta que em llegiu, però em faria il.lusió descobrir alguns lectors que a hores d'ara no sé que tinc.

Bé, espero que aquesta crida a la participació tingui una mica de resposta. Vinga, va, animeu-vos que serà divertit tenir una mica d'interacció. I els que siguin molt tímids per deixar aquí públicament el seu comentari o no sàpiguen com es fa un comentari, poden enviar-me un correu privat a emarti12@xtec.cat.

I us deixo amb l'estadística de les notícies que han tingut més visites en aquests darrers 10 mesos, algunes de les quals són ben sorprenents (si cliqueu sobre el gràfic el podreu veure una mica més gran).

Cadaqués t'estimi!

He tornat a anar a CADAQUÉS. I ara feia molt temps que no hi havíem anat, però segueix sent un lloc preciós, màgic i molt important a la meva vida...

Crec que el primer contacte amb Cadaqués el vaig tenir quan fent de monitor del MIJAC Valldaura, vam passar-hi com una etapa dins de la travessa per l'Empordà que vam fer el juliol de 1989. Allà vaig quedar enamorat de tot l'Empordà en general en descobrir tanta bellesa que desconeixia: el Port de la Selva, el monestir de Sant Pere de Rodes, els Aiguamolls de l'Empordà, el Museu Dalí de Figueres i la vila de Cadaqués, més enllà de tot el paisatge general de la Costa Brava.
L'estiu del 1992 vaig tornar-hi a passar repetint la travessa per l'Empordà amb el MIJAC Valldaura i després, durant 2 setmanes del mes d'agost en que se celebraven els Jocs Olímpics de Barcelona, vam passar-hi 15 dies magnífics amb l'Anna instal.lats al seu càmping.

Malgrat alguna experiència breu anterior, podríem dir que van ser les nostres primeres vacances de parella i van ser inoblidables. Vam fer alguna excursió (al Cap de Creus, a Colliure...), vam rebre algunes visites que van ser font de divertides anècdotes (el Joan i el Roger, l'Agnès i el Jordi, el Carles i la Mònica), però sobretot vam VIURE l'ambient de Cadaqués. Els seus carrers estrets i costeruts, les façanes blanques de les cases, el sinuós i estret recorregut de la seva badia de punta a punta, la pau que s'hi respirava a totes hores, la contemplació de l'aigua de la seva badia amb les barquetes, la remor de les onades, l'ambient hippie de les botigues (vam comprar un doble cd que es titulava "Musica para desaparecer dentro") i és clar TOT EL TEMPS DEL MÓN per gaudir de totes aquestes sensacions en un moment d'enamorament i amb la sensibilitat a flor de pell.
I VAM QUEDAR ENAMORATS DE CADAQUÉS!!

I vam anar-hi tornat de tant en tant, encara que només fos per un dia o dos. He repassat les meves agendes (on m'ho apunto gairebé tot) i vam tornar-hi el 93, el 94, el 96 i, si no vaig errat, l'última vegada havia estat al 2003. Fins i tot en una ocasió l'Anna em va regalar un quadre fet per ella en que havia pintat un paisatge cadaquesenc. I ara, per circumstàncies de la vida feia molt temps que no hi havíem tornat.

D'aquella estada llarga del 1992 vam quedar enamorats d'un hotelet que hi havia en un extrem de la badia, el Llané Petit. I en un dels estius següents vaig informar-me dels preus per passar-hi uns dies i regalar-li a l'Anna com una sorpresa, però s'escapava dels límits raonables de la meva economia d'aquell moment...
Doncs aquest cap de setmana, Sant Eladi, l'Anna em va sorprendre i em va dir que dormiríem fora de casa per celebrar-ho. Vam deixar els nens amb els avis i vaig pujar al cotxe sense saber on anava. I el cotxe es va aturar a l'hotel Llané Petit!!
Em va fer molta il.lusió!!

Vam passejar de nit per Cadaqués, de punta a punta, sentint només el so de la mar i de les gavines; vam sopar en un bon restaurant; vam anar a prendre una copa al Cafè de La Habana... I al matí vam esmorzar al menjador del Llané Petit, contemplant com s'aixecava un dia radiant a la badia... senzillament preciós!
I després vam repetir el camí que fèiem per tornar del poble al càmping. I vam arribar-nos fins a Portlligat. I vam visitar la Casa-Museu de Salvador Dalí (que mai no havíem visitat i que ens va agradar molt). I vam dinar en una terrassa davant del mar. I vam fer un cafè a l'emblemàtic Casino del poble....
No van arribar a 24 hores, però va ser un molt bon regal: MOLTES GRÀCIES, ANNA!

I segur que hi tornarem moltes més vegades perquè Cadaqués és... molt especial!
I perquè, tal i com diuen ells mateixos: Cadaqués, t'estimi!
I, si no esteu prou convençuts, aquí teniu algunes fotos.

M'emociono... cada cop més

Recordo les tardes de diumenge de la meva infantesa amb tota la família al voltant de la tele, seguint la sèrie "La casa de la pradera". Era una sèrie humana i emotiva i quan s'acabava el capítol, els germans giràvem la vista cap als nostres pares i els descobríem amb els ulls negats de llàgrimes d'emoció... I la nostra reacció solia ser una rialla d'una certa incomprensió: per què havien de plorar si ja sabien que era una pel.lícula i era ficció?

Durant la meva adolescència no recordo episodis que em fessin plorar. Suposo que en part perquè sempre he estat molt reservat respecte dels meus sentiments... Potser en certa part també seguint l'estúpid referent cultural de "Els homes no han de plorar"... Potser per no demostrar feblesa... Fos com fos vaig trigar força anys a "aprendre a emocionar-me". I vaig fer-ho a base de morts i naixements...

El 1995 va morir el meu avi Emili i, tot i que em va costar, vaig acabar descarregant un bon plor. Recordo estar al pis de solter del C/Cós amb l'Anna i voler quedar-me sol per escriure sobre el que em bullia dins del cor i del cap. I com ella no volia marxar perquè no volia deixar-me sol. Recordo estar mirant fotos en que sortia el meu avi i finalment arrencar el plor i començar a descarregar part d'aquelles emocions... L'endemà als funerals recordo també un nus a la gola veient com els meus amics havien vingut a fer-me costat...

El 2001 va morir el Josep Vacas i allò si que va acabar de destapar les canonades dels meus lacrimals... Vaig assabentar-me de la notícia al matí, treballant a l'escola. Vaig anar com un zombie fins el migdia, esperant que arribés l'Anna. Vam anar a Santpedor a donar el condol a la família. I quan tornàvem a dinar a l'escola, em va trucar la meva mare i em va dir "Ara sí que t'has quedat nàufrag sol..." I vaig començar a plorar desconsoladament, sanglotant, sense poder reprimir aquell devessall de tristor i dolor. Vaig estar minuts plorant, com mai ho havia fet. I després vaig continuar plorant als funerals. I dies més tard, sol al cotxe, quan m'acostava a llocs que havia compartit amb ell i em posava a escriure el que em passava pel cap...

I a partir d'aquell moment, amb l'aprenentatge fet, suposo que la cosa va anar a més fins que l'Anna va quedar embarassada del nostre primer fill. Durant l'embaràs feien la sèrie "Mares" per TV3 i cada divendres ens empassàvem el capítol entre llàgrimes i sanglots d'emoció, barrejant rialles, plors i felicitat. I em vaig emocionar amb alguna ecografia. I quan van dir-nos que seria un nen... El naixement del Roc va suposar un abans i un després i em va fer més sensible, més fràgil, més humà... I des de llavors vaig passar a emocionar-me molt més davant les pel.lícules, als funerals... en moltes circumstàncies de la vida.
I al 2007 va néixer l'Ona en un part que de cop i volta es va complicar i va fer que s'emportessin l'Anna al quirofan per fer una cessària d'urgència. Tot va anar ràpid i va anar bé, però se'm va quedar aquella tensió a dins i tot i que semblava estar tranquil, quan vaig parlar amb la meva mare per telèfon (un altre cop amb la meva mare per telèfon...) vaig posar-me a plorar com una magdalena recordant aquells instants de neguit i incertesa sense saber si tot acabaria bé.

I des de llavors encara m'he tornat més "ploramiques". M'emociono veient el documental "Capicúa", mirant la sèrie "Polseres vermelles", en les celebracions del Barça, en els enterraments, en les cròniques dels emotius concerts de Els Amics de les Arts, en totes les escenes emotives de les pel.lícules, en els actes d'homenatge, quan veig algú que s'emociona...
M'emociono cada cop més, però m'alegro de ser capaç d'expressar aquestes emocions. No penso pas que hagi perdut o empitjorat en res, al contrari, penso que això em permet viure millor, ser més persona, apreciar més certes coses, treure-les en el precís moment i evitar que quedin encallades al meu interior.

I penso que si d'aquí a un temps tornen a emetre "La casa de la pradera", me la miraré i quan acabin el capítol em giraré cap als meus fills amb els ulls negats de llàgrimes i em trobaré amb unes rialles de divertida incomprensió que em seran molt familiars...
Per cert... us recordeu de com començava "La casa de la pradera"??

Capicúa

Només dura 3 minuts i mig...
"Capicúa" és un curtmetratge del realitzador català Roger Villarroya (Barcelona, 1985), que ha guanyat el Gran Premi del Jurat del Jameson Notodofilmfest en l’edició del 2010.

S'ha de veure des del principi fins al final. I si es veu tot... la cinta descobreix un dels grans secrets de la vida humana: la dependència radical que tenim els uns dels altres al principi i al final de les nostres vides.

"Capicúa" es un homenatge fet art a la solidaritat de totes les persones que amb paciència, afecte, sacrifici, disponibilitat i dedicació fan possibles que no es trenqui aquesta cadena de l'amor que vincula una generació amb la següent.

Fotos suggerents

Últimament havia escrit algunes notícies molt llargues i denses, amb molta lletra. I a vegades tinc la sensació que a alguns aquestes notícies els deuen espantar i/o avorrir.
Doncs ara toquen notícies curtes (com la darrera dels "Polseres vermelles"), però considero que no per això menys interessants.

Em van passar un powerpoint (gràcies, Imma) amb fotos molt suggerents del fotògraf suec Erik Johansson. La majoria estan molt bé, però n'hi ha dues que em van agradar molt i les trobo carregades de bellesa i poesia.
Aquí us les deixo i no penso dir res més.... que cadascú hi posi les paraules que vulgui...

(podeu veure més fotos d'aquest artista -molt recomanables-
a la seva plana web http://www.alltelleringet.com/ )

Polseres vermelles

Fa 3 setmanes que a TV3 ha començat una sèrie de l'Albert Espinosa (autor de "El món groc").
Es diu POLSERES VERMELLES i tracta de les vivències i aventures d'uns nens malalts en un hospital.
És sensible, emotiva, maca... Fa plorar, fa somriure, fa pensar i fa venir ganes de viure la vida...
Jo no me la perdo i us la recomano. Els dilluns al vespre després del Crackòvia.
Us deixo amb una foto dels protagonistes, l'adreça del bloc de la sèrie (que porta el seu creador) i el vídeo de la cançó que il.lustra els moments emotius: "Sense tu" dels Teràpia de Shock.
Espero que us agradi.

Els "petons de colors" s'escampen

Si fa temps que seguiu aquest bloc ja sabeu què són els "petons de colors". Si no és el cas us remeto a una notícia anterior que ho explica.

El cas és que el Miles i la Montse, amics des dels temps de Nàufrags, que sempre han valorat, estimat i propagat aquesta expressió, un bon dia van decidir convertir-la en una placa de cava.
Ells estan molt vinculats al món de les plaques de cava i hi participen amb molta activitat des del portal www.xapes.net. Allà cada any organitzen una trobada virtual, per a la qual cadascun dels participants dissenya una placa. Llavors fan un concurs per triar, entre ells mateixos, quina és la més maca i quina la més original.

Aquest any, el Miles i la Montse van dissenyar la placa que il.lustra aquesta notícia, basada en la cançó de Nàufrags. I el Miles em va dir:
- Escolta, si per una d'aquelles casualitats, guanyés la placa dels "petons de colors", estaries disposat a venir-nos a cantar la cançó?
I, és clar, jo vaig dir que per part meva no hi havia cap problema.

Doncs resulta que la placa dels "petons de colors" va guanyar les dues categories: la més maca i la més original.

I ahir, dissabte 5 de febrer, al restaurant Can Rectoret de Santa Perpètua de Mogoda, en el decurs d'una calçotada, es va procedir a l'acte de lliurament dels premis del concurs de "pirules" (que és com s'anomenen aquestes plaques no-oficials). Durant la setmana, a través de les planes de xapes.net, la Montse havia anat explicant l'origen de l'expressió "petons de colors", havia penjat la lletra de la cançó i havia creat una mica d'expectativa. I després de rebre el premi, el Miles va agafar el micro, va demanar silenci, em va presentar... i jo vaig cantar la cançó.

Ho sigui que ara els petons de colors també estaran presents en el món de les plaques de cava i els que hagin tingut prou sensibilitat per copsar-ne el valor, potser els aniran escampant entre els seus cercles... Em sento bé col.laborant a escampar aquesta expressió tan especial que em va ensenyar el Josep...
Per molts anys!

Us deixo amb 3 fotos i un vídeo de la meva interpretació.

La Montse, la guanyadora del concurs de plaques de cava


Li entrega el premi l'ex-futbolista Julio Salinas


I després començo jo amb la cançó.

Untitled from Rocona on Vimeo.

Torno a fer poemes

Qui avisa no és traidor i fa uns dies us vaig amenaçar amb una paraula final: CONTINUARÀ!!
I ara continuo.

Us parlava de com m'agrada escriure i de com ho he fet tota la vida en diferents modalitats. Ara bé, les coses més personals són les que he anat recollint al llarg d'11 llibretes que durant anys han dormit a la meva tauleta de nit.
A finals de 1986 vaig començar a acumular aquests escrits que brollaven de dins meu: poemes, reflexions, assajos de relats, reculls de fragments de cançons, petites anotacions biogràfiques a mode de diari personal... Totes aquestes vivències passaven de pensaments i sentiments a lletra impresa en aquestes llibretes. I sovint el moment de quedar reflexats era de nit, abans d'adormir-me.
A partir de 1987, quan vaig començar a sortir amb l'Anna, les llibretes van esdevenir inconfessables reculls de poemes d'amor i de desamor, recorrent els alts-i-baixos d'una inexperta i primerenca relació amorosa.
S'hi van afegir les vivències de la mili i tortuoses reflexions existencialistes que s'anaven combinant amb la crònica diària de la nostra relació de parella. I mica a mica anava trobant millors maneres de reflectir-ho en poemes i tot i que sempre he estat molt dependent de la inspiració (o les muses o l'atzar), de tant en tant, alguns escrits em feien sentir orgullós de les meves capacitats literàries. Tant que vaig començar a engrescar-me a participar en certàmens de poesia i, com ja ha quedat dit, al 1984 em van premiar un recull de poemes en un premi literari a Berga. I és clar això encara em va animar més a continuar...

Cap allà al 1997 vaig entrar en contacte amb el Josep Vacas i vam formar el grup de música Nàufrags i llavors tot el que havien estat poemes es va convertir en cançons. Adaptava poemes que m'agradaven per convertir-los en cançons i, quan escrivia de nou, ja ho feia amb la guitarra a les mans, apuntant els acords i plantejant-me els meus escrits per a ser cantats. I quan no escrivia cançons, escrivia les cròniques dels concerts que fèiem, actualitzava la nostra plana-web.
Fins que al 2001 el Josep va morir i es va posar un tràgic punt i final als Nàufrags. Tot i així durant un temps les llibretes van estar monopolitzades per aquests records i recullen íntegrament tota la correspondència que vam mantenir amb la Montse Vendrell (Mo), bona amiga del Josep i de Nàufrags, amb la qual vam anar elaborant conjuntament el dol, compartint records, tristesa, angoixes, il.lusions i amistat i preparant-li un sentit homenatge que vam fer-li a la Fira de Sant Miquel de Santpedor aquell mateix 2001.

I a partir d'aquí van venir uns anys de sequera. Vaig seguir escrivint en àmbits més professionals o vinculats a entitats en les quals col.laborava. Però aquest escriure personal, creatiu i biogràfic, va passar de ser anecdòtic a ser inexistent. La darrera llibreta la vaig començar el 22-1-2002 i vaig escriure-hi cada vegada de manera més esporàdica amb pauses dramàtiques de gairebé un any sense escriure-hi res... Després un escrit i un altre any en blanc... Fins que ja la vaig amagar fora de la tauleta de nit.

Però aquest passat mes de setembre de 2010 estava veient un capítol de la sèrie "El convidat" de l'Albert Om a TV3, el programa que dedicaven a l'Andreu Buenafuente i va explicar com ell sempre dormia amb una llibreta a la tauleta de nit on hi anava apuntant tot el que li passava pel cap en els moments d'insomni: idees, dibuixets, petites reflexions... I allò em va fer recordar el que havia fet jo durant tants anys. I vaig anar a buscar la darrera llibreta i aquella nit hi vaig escriure un poema ("Deja vu", 20-9-2010). I la vaig deixar a la tauleta de nit sense saber si allò tindria continuitat. I no vaig voler-ho dir a ningú per por que no hagués estat un fet aïllat. Però ara ja porto 4 mesos i hi he anat escrivint amb certa freqüència i estic content d'alguns dels poemes que hi han quedat plasmats.
O sigui que ara ja m'atreveixo a dir-ho i us n'ofereixo una prova: torno a escriure poemes.

Us deixo amb una sèrie fotogràfica del que us he explicat (recomano mirar-la a "pantalla completa") i un recull dels que considero els millors poemes que he fet en aquests darrers 4 mesos.




SABER MORIR (22-9-2010)
Saber morir
com si morir fos tan normal com afaitar-se...
Parlar-ne així, sense patir, sense amagar-se’n...
I fer-ho fàcil pels que saps que quedaran,
avançar feina i construir junts, colze a colze,
el dolç record que ha de quedar quan passi tot.

Que quan m’arribi a mi el moment encara em quedi
la lucidesa, el seny, templança i el valor
que ara m’admiren dels que passen aquests tràngols.


BARBACOA (2-10-2010)
Van venir alguns amics i parlàvem
relaxats, distendits, conversàvem,
construíem bells ponts amb paraules
i “Amistat” era el nom que els posàvem.

Les portes les teníem sempre obertes,
cada casa per a tots era “casa”
i no necessitàvem cap excusa
per fer-nos companyia i retrobar-nos.

Les hores ens passaven sense pressa
quedava sempre brasa a la conversa,
somriures, bon humor –la sal i el pebre-,
bona complicitat i un gran respecte.

I si era necessària la confiança
per posar-se seriós, compartir penes
o les preocupacions del dia a dia,
també ho sabíem fer si això calia.

Érem afortunats i valoràvem
la sort, els uns als altres, de tenir-nos.
Petits i grans, els homes i les dones,
com segona família ens comportàvem.

Fins ara sembla un conte que no acaba
i ve de gust llegir-lo cada dia.
Aprofitem-lo a fons, fent per manera
que duri per molt temps tal com és ara.


HOMES BONS (6-10-2010)
Marxa un home bo.
No sabem on va, però sabem que marxa.
Li diem adéu
i hem d’aprendre a viure amb el seu record.
Durant un cert temps
sentirem un buit, buscarem recanvis,
fins que finalment
trobarem persones tan bones com ell.

Ja les coneixíem
però no ens adonàvem que era el que buscàvem
i en redescobrir-les
ens sentim injustos. Després tot va bé.
Però arribarà un dia
que la retrobada serà amb el mirall.

I sense maletes,
lleuger d’equipatge, la mà a la butxaca,
obriré la porta
i seré qui marxi sense saber on va.
Seré un home bo.


QUOTIDIANA (13-10-2010)
Sudokus, captures de blocs d’internet,
cursets de programes que actuen on-line,
converses, somriures, caparra, un cafè,
la pluja em perdona i no cau cap avall.

Infants que s’engresquen i volen saber
si el seu primer examen l’han –o no- suspès.
Esquel.les al diari, llunyana tristor,
notícies que no criden prou l’atenció.

Històries de viatges que escolto encantat,
a Xile rescaten miners atrapats,
escric un correu, s’acaba fent tard
i em quedo sense esma i sense sopar.

Els peus se’m refreden, haurem de fer foc,
volia anar d’hora però ja és massa tard.
Demà les lleganyes diran a tothom
que, com cada dia, torno a tenir son.


LA CUIRASSA (15-10-2010)
Em poso la cuirassa? No sé pas,
si lluito despullat, si podré vèncer.
Va bé agafar distància amb l’enemic
i veure amb perspectiva el teu problema.

Si em fico en la batalla fins al coll,
segueixo arrossegant-la quan sóc fora
i dormo amb el problema i els neguits
i mai no arribo al punt que desconnecto.

Si deixo d’implicar-m’hi fins al fons
pot ser que em despreocupi i que no sigui
prou encertat quan calgui decidir
i valorar-ne bé les conseqüències.

M’acosto a la maroma però tinc por,
no em tinc pas per un bon equilibrista.
Si caic és sense xarxa i no farà
menys mal per molt que porti la cuirassa.


FÈNIX (30-12-2010)
Campanades de vidre
per a un any que se’n va.
Trencadissa, destrossa,
una pila de vidres
buits de tot contingut.

Passa el temps i els aixafa,
els compacta, els modela,
mica a mica pren forma
i de sobte apareix:
2011. Bon any!


JUDICI SONOR (9-1-2010)
Música forta als auriculars,
música forta al televisor,
música forta, volum ben fort
per a copsar-ne tots els detalls.

I de passada –o primer de tot-
que no se senti la meva veu,
la que segueix ben endins de mi
i amb el silenci es fa ben present.

I, si no sento el que m’he de dir,
¿podré al•legar desconeixement
quan ja no sàpiga ni com sóc,
ni el que m’agrada, ni on vull anar?

Però un bon fiscal sabrà capgirar
i fer agreujant aquest atenuant:
- Per què posava el volum tan fort?
- Per què evitava escoltar la veu?

No vull haver de trobar-me així:
perdre un judici contra el mirall.
Vull més silenci. Abaixo el volum.
Vull escoltar-me la pròpia veu.


ETAPA AMB ENYOR (10-1-2011)
Campava el TEMPS per immenses pastures,
li semblava que vivia en llibertat
i el meu reialme era tota la casa
i a tothora m’era permès regnar.

Un vell pis a un vell barri de Manresa.
Pocs luxes, molt futur per endavant.
I el goig de cohabitar amb els meus silencis
i omplir fulls escrivint a raig i a glops.

Va anar avançant la història: llei de vida.
Vaig casar-me, una casa en un poblet
i dos fills com dos sols, la sal i el pebre,
però en el camí vaig perdre algun detall.

Ara el TEMPS, engabiat com als zoos
les bèsties en espais insuficients,
mira enllà dels barrots i s’enyora
de tot l’espai que no pot ocupar.

No troba ni el moment ni el lloc idonis
per desplegar el seu art i esdevenir
un bon poema en alguna llibreta
que tingui companyia tot sovint.

Escriure ha esdevingut plaer prohibit,
pensar i somiar són cars d’aconseguir.
- És tot una tragèdia? No exageres?
I tant! Sols és un cicle diferent.


ESPELEOLOGIA (14-1-2011)
Excavo túnels fondos a la història:
“Poemes. Mil nou-cents noranta-cinc”,
esgrogueït cartell que m’anuncia
la fita de la cova on ara sóc.

Són galeries clares i agradables,
no em fa cap por quedar-m’hi i vaig llegint
allò que fa quinze anys se’m resistia
però ara em provoca un càlid vist-i-plau.

Escriure era teràpia i era màgia
i fer història i somiar amb els ulls oberts
i ara enyoro aquell fet però amb l’esperança
que puc recuperar-lo poc a poc.

I torno a dibuixar a aquesta llibreta
els plànols que d’aquí deu o quinze anys
per túnels fondos menin la recerca
del meu bagatge escrit: tresor banal.


ANTÒNIMS (17-1-2011)
S’escapa.
M’atrapa.
El temps se m’escapa.
El temps que m’atrapa.
I jo sóc un tub,
obert, banda i banda.

El temps que m’atrapa
que hi entra a raig fet.
i el que se m’escapa
cau regalimant
per l’altre cantó.
I jo, al mig, què sóc?

Buit, atropellat,
insignificant.
No puc escapar.
No el puc atrapar


RECORDS (21-1-2011)
Passen els anys. Sempre van endavant.
I és el record com una àncora llarga
que s’arrossega pel fons de la història,
n’arrenca trossos i els fa anar pujant,
fins retornar-los a la superfície.

Des de coberta els tornem a mirar
i descobrim que han canviat de com eren
en la memòria on estaven guardats.
Idealitzats, són més grans i més macos...
Magnificats, és més gran el dolor...

I hem de marcar-los per sempre amb el dubte?
Exactament, què devia passar?
Com puc saber si el record que me’n queda
és realment el que va succeir
o el pas del temps me l’ha anat moldejant?

Potser és igual. Va ser bo poder viure-ho
i ara és bo igual recordar-ho amb dolçor.
No sóc notari ni em cal expedir-me
certificats purs d’autenticitat.
Flota el record i, agafat, floto jo.

Carolina dins d'un pou

Si fa temps que em llegiu, ja sabeu que de tant en tant em passa... Una cançó m'agrada, se'm fica al cap i la tinc contínuament passejant-se pel cervell. Doncs ara m'ha tornat a passar amb aquesta cançó del cantautor valencià ÒSCAR BRIZ.
Fa 3 mesos a l'Enderrock van encartar el seu disc "L'estiu" i va quedar per allà sobre sense escoltar-lo. Aquesta setmana -ves a saber per què- el vaig agafar i el vaig posar al cotxe. I a la segona cançó vaig quedar hipnotitzat per aquesta cançó "Carolina dins d'un pou". L'he escoltat força vegades, n'he tret els acords (és fàcil) i la vaig cantussejant a tothora. Parla d'una persona que pateix una depressió i tant la lletra com la música les he trobades molt maques i delicades. No sabria dir-vos què té exactament, però m'ha ben agafat.
Us la passo en un enllaç del Youtube que té 2 inconvenients (no té imatges i en 2 o 3 moments de la cançó fa un petit fregit), però no tinc temps per fer-ho millor. Al final també hi trobareu la lletra i espero que us agradi...

CAROLINA DINS D'UN POU (Òscar Briz)
Carolina és a dins d'un pou
la foscor i les ombres li cauen a sobre
com un vel tou

Ella mira cap a la llum
que només alguns dies arriba
i li permet de veure el fum

Dins d'ella crema una foguera
amb la flama minvant
la seua ànima es queda freda
cada nou instant

Nosaltres la mirem
sentint que no hi podem fer res
ens mosseguem les ungles
desitjant poder fer més

Carolina és a dins d'un pou
és la meua cosina d'estius
sense horaris ni obligacions

Quan tots dos érem arbres nous
amb passions que esclataven
com flors en les rames dels tendres cors

Ara la mire des de lluny
mentre allargue les mans
però les puntes dels meus dits
són barques naufragant

Voldries fer un crit
per despertar-la del malson
però ella només sent veus
que ja no són part d'aquest món

Si veus algú que estimes
intentant el salt mortal
ballant sobre la corda fluixa
Sense casc ni pal

Entén que cap camí es queda per trepitjar
que som poc més que fulles
que el vent fa arrossegar