Anàlisi dels resultats electorals

Ja tenim resultats i amb el poc temps de què disposo (he de fer informes de l'escola) vull fer la meva valoració.

GUANYEN:
Convergència (C.I.U.) que treuen 62 diputats (14 més dels que tenien!!) i faran president l'Artur Mas.
P.P. que amb 18 diputats milloren en 4 els seus darrers resultats i apareixen com a 3a força política.
Solidaritat Catalana (S.I.) que entren per primer cop al Parlament amb 4 diputats liderats per Joan Laporta.

AGUANTEN, QUE NO ÉS POC
Iniciativa (I.C.V.) que malgrat haver format part del tripartit i tenir una horrorosa foto del cartell de campanya ;-) només perden 2 diputats i es queden amb 10 com a quarta força política.
Ciutadans (C's) que mantenen els 3 diputats que ja tenien.

PERDEN ESTREPITOSAMENT
P.S.C. que obtenen els seus pitjors resultats amb només 28 diputats (9 menys dels que tenien) i perden la presidència del sr. Montilla.
E.R.C. que perden 11 diputats, queden amb només 10 i passen de ser la tercera força política a ser la cinquena... quasi res!!

A nivell personal formo part dels perdedors ja que volia evitar que el P.P. quedés com la tercera força i als que jo he donat el vot (menys convençut que mai...) són uns d'aquests que s'han fotut la gran castanya.
Però per sort hi ha dues coses que m'han alegrat la jornada:

1.- El creixement de la participació que ha pujat del 56 % a pràcticament un 60 % i això en temps de desencís i desafecció és una molt bona notícia.

2.- Durant la primera part de l'escrutini la Plataforma per Catalunya (PxC) del sr. Anglada apareixia en l'arc parlamentari amb 3 diputats i ha estat una gran alegria que al final desaparegués i es quedés a casa seva. Crec que la nostra societat no necessita el discurs xenòfob del sr. Anglada, als mítings dels quals es poden trobar persones amb la creu gammada tatuada al coll...

Fins aquí la valoració d'última hora.
Eladi Martínez. Calders.

P.S. Per cert a Calders hem votat el 72 % del cens (534 persones) i les forces més votades han estat:
C.I.U. = 287 vots (54 %)
E.R.C. = 76 vots (14 %)
S.I. = 46 vots (8 %)
P.S.C. = 34 vots (6 %)
P.P. = 22 vots (4 %)
I.C.V. = 20 vots (3 %)
i la resta amb votacions molt anecdòtiques

Per la cara

Ja s'acaba, però fa dies que dura.
De la nit al dia ens vam trobar amb les ciutats plenes de cartells amb les cares dels polítics que es presenten com a candidats a la presidència de la Generalitat.
I en tots aquests dies no he pogut reprimir un somriure i una molt relativa preocupació cada cop que ensopegava amb el cartell de Joan Herrera.

Deixant a banda qualsevol consideració política, personalment em sembla una feina feta per un enemic. No em sembla que hagi quedat gens bé a la foto, ni natural. Però estic segur que devien fer-li una llarga sessió de fotos i que un equip d'assessors devia rumiar quina escollia, en quin to, en quin format, etc., etc., etc.
Després vaig anar mirant les dels altres candidats i vaig anar pensant quina necessitat tenim d'estar veient contínuament aquests primeríssims plànols dels rostres dels polítics. Entenc que ens puguin interessar (més o menys) les propostes polítiques que puguin fer-nos, els discursos, les picabaralles entre ells, les entrevistes, però... per què tanta importància a la cara que fan?

Segurament perquè els assessors deuen tenir estudiat que un cert percentatge de votants acaba decidint-se per això: per la cara que fan, per si ens cauen bé o simpàtics o creïbles. I potser per això es deuen destinar tants o més esforços a aconseguir un bon cartell que a elaborar un discurs coherent i convincent.
Al capdevall potser tothom és conscient que, en els temps que vivim, malauradament tots els polítics acaben dedicant-se a dir-nos el que volem escoltar, sense que tingui massa importància si després podran complir-ho o no. Mica a mica s'ha anat instal.lant la creença i el convenciment que tots menteixen o, en el millor dels casos, tenen les mans lligades i no poden fer res més del que fan perquè hi ha molts interessos creats.

Llavors no cal que escoltem massa el que ens diuen perquè segurament tindrà poc a veure amb el que realment faran. I, en canvi, dediquem-nos a mirar quina bona cara fan, si es veuen bones persones, si ens transmeten confiança i seguretat...

I si realment això va així... Herrera, em sembla que no ho tens gaire ben parat... almenys amb aquesta foto no tindràs pas el meu vot... ;-)

Concert de Maria Coma

És tard i vull anar a dormir, però abans vull deixar constància de l'última descoberta -o confirmació- musical.
Ahir vaig anar a escoltar un concert de la Maria Coma. Em va agradar molt i al final del concert em vaig comprar el disc "Linòleum". Ahir i avui l'he estat escoltant al cotxe i m'agrada i algun tros de cançó ja se m'està quedant enganxat...

...Nosaltres som bones persones...

La Maria té una veu clara, dolça i delicada que posa al servei d'unes lletres originals, suggerents i oníriques. Unes lletres d'aquelles que potser no acabes d'entendre què et volen dir, però que et quedes amb la sensació que t'agraden i que t'acosten a la poesia.
Defensa aquestes lletres amb un domini important del piano. Hi ha fragments de les seves cançons en que sembla que estiguis assistint a un concert de música clàssica i de cap manera ho dic com a sinònim d'avorriment sinó de qualitat i bellesa.
Però llavors arriba el contrast i el contrapunt. A vegades és ella mateixa qui dóna un gir a les melodies amb la seva veu o el piano. Però tot sovint és l'espectacular bateria del Pau Vallvé qui imposa uns ritmes a vegades frenètics i contundents, a vegades suaus i delicats. Vaig quedar ben impressiont pel domini i l'energia que va demostrar a la bateria. I sovint dins de la mateixa cançó el ritme de la bateria va canviant i li dóna riquesa.
I per arrodonir l'espectacle, el baix del Jordi Lanuza anava dibuixant línies que tots plegats resseguien.

En fi, un molt bon concert perquè hi ha unes molt bones cançons per defensar.
Us deixo amb el vídeo de la cançó "Gat" perquè us feu una idea del que us acabo d'explicar i jutgeu vosaltres mateixos.
I mentrestant jo seguiré cantussejant:

...Nosaltres som bones persones...

El meu "Dia de la Mare"

Tradicionalment a les famílies, les dones eren les que carregaven amb tota la feina domèstica, d'intendència i d'educació dels fills, mentre els homes es dedicaven a treballar fora de casa i aconseguir el sustent econòmic.
De fa molts anys que aquest patró teòricament ha quedat superat i en el meu cas puc dir que en les feines de casa tinc un paper més rellevant del de molts altres homes que conec: vesteixo els nens, els ajudo a esmorzar, faig els llits, rento plats, de tant en tant planxo, plego roba, paro i desparo taula, banyo els nens cada vespre...

... però sóc molt conscient que aquesta part és insignificant al costat de tot el que fa l'Anna. Pensa què cal comprar, va a comprar-ho, pensa i prepara tots els àpats, compra la roba dels nens, la prepara cada dia, està al cas de quan els queda petita per anar-la renovant, fa inacabables maquinades de roba, la planxa i l'endreça...
Ella fa molt més volum de feina que jo, però a més la seva part és de molta més responsabilitat. Mentre jo faig feines més mecàniques, la seva part requereix molta més atenció, concentració, imaginació, planificació i seguiment... un treball molt més complex.

I ara resulta que d'aquí a uns dies, l'Anna marxarà de cap de setmana amb unes amigues per celebrar que totes han fet 40 anys i segueixen sent amigues des que anaven juntes a l'escola. I jo hauré de fer de pare i de mare. Per a mi serà un autèntic "Dia de la Mare". I podré constatar la meva petitesa i inutilitat en tantes i tantes coses que he anat delegant en l'Anna i que a hores d'ara no sé ni on són ni com es fan.

Valoro, i molt tot, el que fa ella com a mare i mestressa de la seva/nostra casa.
I m'agrada que estigui il.lusionada en aquest cap de setmana en que desconnectarà i s'ho passarà molt bé al costat de les seves amigues.
I sé que aniré de bòlit a mesura que vagi descobrint les meves limitacions i que hauré d'anar improvisant per superar-les i fer que als nens els afectin el menys possible.
I sé que m'hauria de servir per implicar-me més en el funcionament diari de la feina de la llar, però... molt em temo que no serà així... em té massa ben acostumat...

Tant de bo m'equivoqui i en algunes coses això em serveixi per fer un pas endavant i millorar com a pare i "mestresso de casa".

Els Amics de les Arts: per fi!

Acabo d'arribar del concert!
Per fi he anat a un concert de ELS AMICS DE LES ARTS!!
I m'ho he passat molt bé i per una vegada puc fer-li "pam i pipa" a Murphie.

I mira que he començat el dia amb molt mal de cap i fins i tot he vomitat abans de sortir de casa. He passat mig matí una mica destrempat, però a mida que ha anat avançant el dia m'he anat trobant millor. I finalment hem deixat els nens a casa dels sogres i hem anat a sopar amb l'Anna al Kursaal (que per cert hem sopat molt bé) i a dos quarts de dotze ja érem al Sielu, rodejats de jovenalla i esperant que comencés el concert.

I no s'han fet esperar gaire i han fet un concert a l'alçada de les expectatives. Tenen un repertori molt potent, són bons músics i molt bon comunicadors. Celebraven el concert número 100 i es nota que tenen un directe molt rodat. Fan unes introduccions divertides i que semblen improvisades tot i que deuen estar més que assajades. Sonen frescos, sembla que es diverteixin i fan divertir el seu públic. Un públic que tenen entregat des de la primera cançó, que se sap totes les seves cançons i les canta amb entusiasme des del principi fins al final.
Jo mateix he cantat la gran majoria de les cançons, he somrigut durant tota l'estona feliç d'estar vivint aquest moment que he esperat tant de temps i que se m'havia escapat tres vegades. I al final del concert m'he anat a comprar una samarreta per immortalitzar el moment.

Ara ja puc dir que he estat a un concert de "Els Amics de les Arts". I espero que no sigui l'últim.



I, si heu arribat, fins aquí una pinzellada del que us heu perdut...

De còmics

Quan els divendres fan sessions de contacontes a la biblioteca d'Artés hi portem el Roc i l'Ona. Després d'escoltar els contes, es queden una estona a pintar dibuixos que els donen i finalment remenen entre els contes i se n'acaben emportant alguns en préstec.
Les últimes setmanes jo també m'he endut els meus "contes", m'he endut còmics. I en fer-ho em vaig posar a pensar en la meva relació amb el món del còmic...

Crec que vaig començar amb els "Mortadelo y Filemón" de l'Ibáñez que trobava als àlbums de Bruguera i l' "Ot, el bruixot" del Picanyol que llegia al Cavall Fort. I durant molts anys això devia ser tot, juntament amb les novel.les gràfiques "de l'Oeste" que trobava quan anava al barber i potser algun contacte esporàdic amb les tires de l'Snoopy o la Mafalda (tot i que devia quedar-me en una lectura superficial) i les aventures de Tintín i Asterix... Que ben mirat, no està pas gens malament, no?

Penso que el punt d'inflexió va ser quan vaig anar a la mili. Vaig passar un any a Zaragoza i, a les tardes, mentre els meus companys anaven a emborratxar-se, jo me n'anava a un bar tranquil a escriure (cartes, poemes, un assaig de novel.la...) i passava llargues estones a una botiga de còmics que hi havia al mateix carrer. La botiga es deia TAJ MAHAL i estava al carrer Juan Pablo Bonet, 20...
Allà vaig conèixer revistes com "El Jueves", "Cairo" o "Cimoc" i amb elles alguns dels meus dibuixants de referència. Tampoc no és que em consideri un expert ni molt menys , però tinc la sensació que hi ha molta gent que no és gaire aficionada al còmic i avui vull fer una mica de divulgació dels meus 4 autors preferits: Moebius, Miguelanxo Prado, Quino i Manel Fontdevila.

MOEBIUS, dibuixant francès a cavall entre la ciència-ficció i els dilemes existencials i filosòfics. Els seus dibuixos són plens de color i de detalls. De tant en tant ens sorprèn amb grans vinyetes on dibuixa paisatges pletòrics on evadir-se. A la participació del nostre casament hi havia un gran dibuix de "Los mundos de Edena" i al menjador de casa durant molts anys hi va haver un quadre de "Venecia celeste".

MIGUELANXO PRADO, dibuixant gallec que combina unes històries plenes de melanconia i sensibilitat, amb d'altres farcides d'ironia i sentit de l'humor. Els seus dibuixos traspuen delicadesa, sensibilitat i preciosisme i no em cansaria mai de mirar-los. Vaig descobrir-lo amb les històries de "Quotidiania delirante" i el detectiu "Manuel Montano" on vaig trobar la famosa frase que va fer fortuna a una cançó dels Nàufrags: "... que lluny que queden aquells temps i que lluny que se'm va anar a espatllar la moto..."

QUINO, dibuixant argentí famós per ser el creador de la tira de la Mafalda. Amb un dibuix de línia clara, per a mi la seva excel.lència està en els guions i la crítica sociopolítica que es pot trobar als seus dibuixos, una crítica que, vestida d'elegància i fins i tot poesia visual, pot arribar a ser demolidora. Molt enginyós i molt irònic.

MANEL FONTDEVILA, dibuixant manresà que no té res a envejar als altres. Fa temps que forma part de la trepa de "El Jueves" on ha anat creant diferents personatges (menció especial mereix "La parejita"), però a mi el Manel em va seduir amb la seva capacitat de síntesi, enginy, ironia, coneixement de l'actualitat i capacitat de crítica que ens va regalar durant un munt d'anys fent l'acudit diari del Regió7. Tot i que també em sembla un dibuixant excel.lent i és capaç de fer dibuixos plens de detalls com els cartells del "Campi qui jugui", trobo que és una ment privilegiada a l'hora de realitzar el guió de les seves historietes on és capaç de ser audaç, clarivident, original i brillant en moltes de les seves planes.

Tot és tan difícil...! (o ens ho fem...)

Jo sóc molt transparent. Si em demanen una cosa i la sé, tendeixo a dir-la. I fins i tot sense que me la demanin, sóc capaç de posar-me a explicar coses amb naturalitat. No sé dir mentides i m'incomoda molt haver de fer-ho.
M'agrada més escoltar que parlar, en una conversa acostumo a escoltar molt i anar rumiant sobre el que els altres estan dient i les meves intervencions acostumen a ser menors que les dels meus interlocutors. A l'hora d'escriure ja sabeu que és diferent i sóc capaç de redactar llargs monòlegs força coherents a partir de tot el que he anat escoltant i reflexionant.
Però tant si és per escrit com si és parlant, trobo que quan interactues i et comuniques amb la gent és tan fàcil acabar-hi tenint problemes... és tan difícil fer-ho bé per a tothom...

Hi ha gent que es molesta perquè els hi has dit una cosa que consideren que no els havies d'haver dit...
Hi ha gent que es molesta perquè no els vas dir una cosa que tu sabies i no vas voler compartir amb ells...
Hi ha gent que es molesta perquè interpreta una cosa diferent a la que tu volies dir-los i s'ho agafa malament...
Hi ha gent que es molesta perquè tu interpretes una cosa diferent de la que et volien dir...
Hi ha gent que es molesta perquè tu has dit a una altra persona una cosa que et van dir a tu i que consideren que no havies d'haver divulgat (encara que mai et van dir que era un secret i no podia dir-se)...
... Ufffff...!!!

I així, sigui per acció o per omissió, periòdicament acabes tenint algun mal rotllo amb alguna persona i llavors passes uns dies disgustat i incòmode perquè no volies generar cap tensió ni acabes d'entendre que la teva actitud sigui mereixedora d'haver-la generat...

Tan fàcil que seria que tothom pogués parlar de tot sense ànim de fer mal a ningú, que tinguéssim les orelles i la ment oberta i que puguéssim valorar les diferents possibles interpretacions d'unes paraules abans d'agafar-nos-ho pel cantó que més crema, que estéssim oberts a sentir el que ens agrada però també el que no ens agrada tant, pensant en com podem millorar-ho i no en prendre'ns-ho com un atac personal...

En fi, que a vegades tot sembla tan difícil...!! O almenys hi ha gent que s'entesta que així sigui, quan tot podria fer-se molt més fàcil.

Més a prop que mai!

Al mes de març passat publicava una notícia en que recomanava un grup de música: ELS AMICS DE LES ARTS!!
Els havia descobert mesos abans en un disc encartat a la revista Enderrock, però amb el darrer disc, el BED & BREAKFAST, em van seduir totalment pel seu enginy, sentit de l'humor i qualitat musical.
Des de llavors que tinc ganes de veure'ls en directe i l'oportunitat se m'ha escapat 3 vegades, tal i com explicava en una altra notícia.

Divendres que ve, 19 de novembre, toquen a El Sielu i ahir vaig anar a comprar entrades anticipades per no tornar-me a trobar fracassat. Les venien a les dues grans botigues de música de Manresa. Vaig anar al Solans i... ja les havien venudes totes!!!
No m'ho podia creure!!! un altre cop la mala sort s'apoderaria de mi i em perdria el 4t concert consecutiu??
Vaig anar corrent al Sibelius i... allà encara en quedaven!! En vaig comprar dues amb l'esperança de poder-hi anar acompanyat, però si no trobo ningú hi aniré igualment, me la vendré i espero poder assistir finalment a l'esperat concert... peti qui peti!
Si no hi ha res que a última hora ho esguerri, aquest cop estic més a prop que mai de poder gaudir d'un concert d'ELS AMICS DE LES ARTS, el bloc dels quals he afegit entre els blocs que segueixo i podeu accedir-hi des de la part dreta d'aquest meu bloc.
Aquí teniu, l'entrada... Oi que és maca??? ;-)

Dragon Khan

Fa dies que no escric al bloc i algú podria pensar que és perquè no m'ha passat res digne d'explicar, però... res més lluny de la realitat.
Ja n'han passat de coses, ja... i algunes no es poden explicar gaire, però si que vull explicar la sensació de Dragon Khan, de pujades i baixades sobtades que a vegades et pot donar la vida.

Per exemple, l'altre dia em van demanar si volia ser el proper alcalde de Calders... Bé, no siguem pretensiosos... si volia encapçalar la candidatura que els darrers anys ha anat obtenint l'alcaldia. Em van convocar a una reunió i allà l'actual alcalde i dues persones més del grup em van explicar que, per unanimitat de totes les persones vinculades a la candidatura, havien pensat en mi per anar de número 1. Evidentment hi ha una part de mi que se sent afalagada que es valorin les meves qualitats i que pensin que puc estar capacitat per un lloc de tanta responsabilitat. Però ara no és el meu moment per entomar tanta responsabilitat i renunciar a una gran part del meu temps personal per abocar-lo a l'ajuntament...

Una altra coseta: els nens, el Roc i l'Ona... Quanta energia que ens xuclen!! Alternem períodes en que ens fan perdre els nervis i els papers amb les seves marranades i reaccions inadequades que hem d'anar corregint a base de càstigs i emprenyades, amb altres moments en que ens fan sentir orgullosos d'ells i se'ns cau la bava. Enmig de tot això l'altre dia una novetat: El Roc per primera vegada es va negar a posar-se un jersei perquè no li agradava. Fins ara sempre s'havia anat posant la roba que li deixàvem preparada, però l'altre dia l'Anna n'hi va ensenyar un que li havia comprat i ell va dir que no li agradava i que no se'l volia posar. Vam insistir-hi unes quantes vegades, però s'hi va negar en rodó. O sigui que mica a mica es va formant el seu caràcter i el seu gust propis, que no sempre aniran en la mateixa direcció que els nostres. És normal, és llei de vida i és bo que mica a mica vaig passant, només ho constato...

I la cosa més curiosa i desconcertant que m'ha passat. Després de mesos i mesos de notar certa complicitat amb una persona amb la qual de fet no tenia gaire relació, em vaig decidir a fer un acostament i vam descobrir que érem "grocs". Vam intercanviar dos correus profunds i sincers, però de cop i volta, alguna cosa la va molestar i va dir-me que "gràcies per tot, però adéu". En poc mes de 24 hores vaig passar de guanyar un amic a perdre'l, sense saber massa el perquè i vaig quedar ben desconcertat...
No sé com acabarà tot plegat, si serà un punt i final o un punt i a part o si un dia hi haurà una represa. I com que és una cosa que no puc controlar he girat pàgina, tot i que em va saber greu el canvi radical tan inesperat. Com deia la cançó "...la vida te da sorpresas, sorpresas te la vida, ay, Dios..."

I tot això i alguna cosa més, dos dies de colònies a l'escola amb molt bon ambient, un cap de setmana agobiant i claustrofòbic, algunes tensions inesperades que surten per aquí i per allà... Potser és aquesta entrada a la tardor i a la foscor després del canvi d'hora... a veure si ens hi acostumem i podem anar baixant d'aquest Dragon Khan...

Els "meus" morts

Avui som 1 de novembre, dia de Tots Sants, dia dels difunts, dia d'anar al cementiri...
Jo no vaig mai al cementiri. No és que em faci por anar-hi o em doni mal rotllo, però anar-hi no m'aporta res. Suposo que la gent hi va per recordar els seus éssers estimats i deixar-hi unes flors per demostrar que segueix recordant-los. I a mi això no em cal.
A "El món groc", l'Albert Espinosa diu:

"... teníem un pacte, un pacte de vida: ens repartíem les vides dels qui morien. Un pacte inoblidable, bonic, en certa manera volíem viure en els altres, ajudar-los a lluitar contra el càncer. Sempre crèiem que els que morien havien aconseguit afeblir una mica més el càncer i feien que als que sobrevivíem ens fos més fàcil guanyar. Durant els deu anys de càncer em van tocar 3'7 vides. Així que aquest llibre l'escrivim 4'7 persones (les 3'7 vides dels altres i la meva pròpia). Mai no he oblidat aquestes 3'7 vides i sempre miro de fer-los justícia..."

Jo avui he fet recompte d'alguns dels "meus" morts, aquelles morts que em van marcar d'una o altra manera, de les que vaig aprendre lliçons de vida que he procurat incorporar a la meva pròpia vida:

23-6-1984: Tenia 15 anys quan moren 3 estudiants de 3r de BUP de l'institut Lluís de Peguera en un viatge de fi de curs en autocar. Commoció a Manresa. Preguntes i presa de consciència del dolor col.lectiu.

26-6-1985: Mor l'abuelo Bonifacio i l'endemà jo estic tan tranquil a la meva habitació escoltant música a tota castanya. La mare em fa veure que és inadequat embrutar el dolor del meu pare amb aquella música... Tenia raó.

12-1-1987: La Marta de Sant Vicenç, una amiga dels meus pares mor d'un càncer als 40 anys. Primera aparició del monstre del càncer a la meva vida. Els meus pares van fer l'acompanyament dels darrers mesos i van quedar molt tocats.

15-6-1989: Mentre feia la mili a Zaragoza, mor el primer membre de la meva generació, l'Enric Lázaro als 20 anys, i em demostra que tots tenim números en aquesta loteria. Vaig intercanviar alguna carta amb els seus pares.

31-10-1985: mor la Josefina Costa, la mare del meu amic Joan Albert després d'una meteòrica leucèmia. Mentre avançava la malaltia i encara hi havia esperances (o això crèiem) tots els amics vam anar a donar sang per la mare del Joan i després vam acompanyar-lo en el dol posterior.

24-10-1993: mor la Verònica, una alumna d'uns 13 anys de l'escola on treballo, després d'una meningitis fulminant de 24 hores. Tothom queda destrossat i flota la incomprensió i el dolor, mentre tots ens fem costat.

16-3-1995: mor l'avi Emili, l'avi, el padrí i una persona molt especial i influent en la meva formació com a persona. La primera gran mort. La seva agonia d'unes setmanes a l'hospital em marca i durant un temps tinc molt males vibracions cada cop que passo pel Centre Hospitalari on el vaig vetllar algunes nits, fent relleus amb els meus germans. Va ser el primer cop que se'm va plantejar el dilema entre desitjar la seva mort per posar punt i final a aquella agonia i no voler que morís.

11-3-1999: mor la Mª Àngels Tañà, la germana de la Pilar (companya i amiga). Un cop produït el traspàs descobrim com la Pilar va haver de conviure durant mesos amb el secret del fatal desenllaç cap on anava la seva germana, sense poder-ho compartir amb ningú per desig exprés de la malalta. Tots quedem impressionats de la situació i provem de fer costat a la Pilar.

17-3-2000: mor l'Aicha, una nena de 8 anys, alumna de la meva tutoria, ofegada per la mala combustió d'un braser que els escalfava a la nit. El seu cos passa tota una setmana al tanatori mentre la família recapta diners per repatriar-lo al Marroc, d'on feia pocs mesos que havia vingut. Entro en contacte amb la immigració marroquina i m'implico en les gestions. Hem de parlar-ne a classe amb els altres nens companys de classe... Un cop dur.

26-3-2001: mor el Josep Vacas en accident de cotxe. El Josep era el meu amic i, després, era el company de Nàufrags, el grup on cantàvem i tocàvem la guitarra, fent i interpretant les nostres pròpies cançons i passant-nos-ho molt bé. És el cop més dur que he hagut d'entomar. Vaig plorar com mai, però també vaig aprendre molt i el porto sempre amb mi. Vam fer tot un procés d'acompanyament en el dol a la seva família, amb visites periòdiques que també van ser tot un ensenyament.

7-5-2002: després d'un procés surrealista i kafkià, la Montse Careta se suïcida a la presó on estava detinguda acusada injustament d'assassinat. La Montse havia estat companya al MIJAC Valldaura on fèiem tots de monitors. Era una persona molt especial i introvertida, però una molt bona persona i no va poder resisitir la pressió de ser a la presó. El seu procés, encara irresolt, va ser un cúmul de despropòsits. Vam anar-la a visitar a la presó, vam acompanyar la seva família en els preparatius dels funerals i en l'inici del camí judicial que havia de portar-nos a demostrar la seva innocència que segurament no acabarà mai... Tot un cúmul d'experiències... poc agradables, però que et curteixen.

3-4-2005: mor la iaia Paquita, la iaia de l'Anna, després d'anar-se apagant víctima d'un càncer. La seva vida s'anava apagant, mentre anava creixent la vida del nostre primer fill Roc i no sabíem si podria arribar a conèixe'l. El Roc va néixer el 7 de març i va poder veure'l, tenir-lo als braços i fer-s'hi alguna foto en el mes escàs que van compartir. Va ser el primer funeral del Roc.

I, a part d'aquestes morts més properes, també me'n van impressionar d'altres viscudes de més lluny:
Les d'alguns esportistes més o menys coneguts: Pep Pujolràs (jugador de bàsquet del TDK Manresa, 1992), Antonio Puerta (futbolista del Sevilla, 2007), Dani Jarque (futbolista de l'Espanyol, 2009)...
La inesperada mort del Carles Sabater, cantant dels Sau, el 1999...
I algunes víctimes d'atemptats terroristes: Miguel Ángel Blanco (Ermua, 1997), Ernest Lluch (2000) o les de les víctimes dels abominables atemptats terroristes de les Torres Bessones de Nova York (2001) o de l'Estació d'Atocha de Madrid (2004)...

En fi, aquests són alguns dels "meus" morts, als que no vaig a veure al cementiri perquè encara avui en dia recordo les sensacions que em van acompanyar en el seu traspàs i les lliçons que vaig aprendre en aquells moments... Descansin en pau!