PLASTILINA
Crec que és de tarda.
Crec.
No estic mai segur del que em passa i em torno a trobar assegut a la butaca. Crec que cada dia m’hi posen. O potser m’hi poso jo... No vull pensar-hi perquè no em serveix de res. Només em sento més trist i insegur... Millor no fer-se preguntes...
Hi ha una pantalla a la paret del davant. En surten imatges i sons, però no els acabo d’identificar. I, com sempre, em trobo amb les barres de plastilina de colors. Colors que se’m desdibuixen una mica, se’m barregen... Sensacions que no puc atrapar. Com quan érem petits i jugàvem...
Ens fèiem llengotes i ens desafiàvem acostant-nos cada cop més al que parava. I quan em tocava parar i volia agafar-los, estirava les mans, però sempre s’apartaven més de pressa que jo i mai no ho aconseguia... Ells reien. Jo reia. Tot era divertit.
Ara no riuria perquè mai no entenc el que passa al meu voltant. Però em sembla que si somric, tot és més fàcil. I somric.
D’entre els colors de les plastilines em crida l’atenció el vermell. És un vermell sucós... L’agafo i el començo a manipular maldestrament... L’aplano i li vaig donant forma. A mesura que ho faig la mateixa sensació de sempre torna a venir. Aquella mena de pessigolles al vel del paladar per un record que se m’està acostant molt i molt, però que no acabo d’identificar. És com el vol d’una papallona al meu voltant, movent les ales tan de pressa que no puc acabar d’apreciar de quin color és...
Agafo petits pessics de plastilina negra i els vaig afegint sobre el vermell. M’hi estic acostant... Tinc la sensació que el record arribarà nítidament d’un moment a l’altre, com si estigués sentint les petjades que s’apropen o veiés l’ombra que s’atansa rere la cantonada. Però de moment només em quedo amb aquella estranya sensació, sense saber de què es tracta. Agafo un grapat de plastilina verda, la poso per sota de la vermella i llavors tot encaixa i m’adono del que passa: s í n d r i a ! M’estan oferint un tall de síndria per berenar!
M’encanta la síndria! És dolça i em fa pensar en les tallades que em menjava de jove quan anàvem a dinar a la font. Posàvem la síndria dins d’una bossa i la deixàvem dins l’aigua freda. Quan ens la menjàvem era fresquíssima i dolça...
Em molesta la sensació d’això que em regalima de la boca i va baixant pel coll. Rondino. Somico. M’enfado. I de sobte em quedo aturat perquè no sé què em passa. Llenço aquell tovalló que no sé d’on ha sortit i em sorprenc quan torno a veure les plastilines de colors.
Les veig una mica borroses. Ara els colors de les plastilines s’han barrejat molt... És com una festa de colors. El vermell fa pessigolles al blau, que s’escapa del marró... El negre ho esquitxa tot i aquí i allà el blanc treu el cap... Taronges, liles, roses... Em ve una imatge d’infantesa... Era una joguina amb forma de tub, com un allargavistes... hi posaves l’ull i, si amb les mans anaves girant el tub, sorgien figures de mil i un colors que s’anaven movent i canviant...
Acosto les mans a les plastilines i hi passo els dits per sobre lentament, com si a través del tacte pogués endevinar de què es tracta... Després m’adono que si passo les mans de dreta a esquerra, aconsegueixo que els colors es barregin i es formin noves imatges. Com al calidoscopi...
Ves a saber en quin racó de la memòria tenia guardada aquesta paraula. L’arribada d’aquest mot llunyà em fa absurdament feliç. És com una petita victòria enmig d’una derrota permanent:
c a l i d o s c o p i !
I vaig passant les mans de dreta a esquerra per aconseguir noves imatges i mica a mica sembla que començo a identificar alguna cosa... Sembla com si fossin persones... homes, dones... tots molt ben vestits, elegants, de diferents colors... Sé que conec això que tinc a les mans, però sóc incapaç d’explicar-ho ni, molt menys, dir-ne el nom. Altra vegada aquella estranya sensació d’imminència que no s’acaba de materialitzar.
Una vegada em van operar... No sé de què ni quan, però recordo una sensació a l’hospital... Em van dir que fins que no fes pipi després de l’anestèsia no podria menjar i jo tenia ganes de fer pipi. En tenia ganes i tenia la sensació que estava a punt d’escapar-se’m. Aquelles pessigolles a la punta del penis i jo dret, al lavabo, amb els ulls tancats, concentrat, esperant d’un moment a l’altre que el raig caigués dins la tassa per poder alliberar aquella sensació... Però no sortia...
Això mateix em passa ara amb el que tinc a les mans, això que té tants colors, diferents colors a cada pàgina... Pàgina! Aquesta paraula és important i no sé per què. Penso que fa una estona he descobert una altra paraula important, però ja no sé quina era i ara tinc aquesta altra que... Quina era?
Tot és massa fràgil i inestable. Les idees, les paraules i les formes venen i van, alienes a mi. Només estic allà al mig amb aquella revista als dits. R e v i s t a ! És una revista! Passo les pàgines d’una revista d’aquelles que hi surten persones famoses, fotos plenes de colors... Però no sé qui són i potser d’aquí a un moment no sabré ni què tinc entre els dits... Tanco els ulls perquè em sento trist i no tinc ganes de res. Potser m’adormiré...
Obro els ulls i veig una pantalla a la paret del davant. En surten sons i hi ha unes imatges borroses formades per plastilines de colors. Hi ha molt verd, com si fos un camp. I hi ha unes taques que s’hi van movent. Potser són animals que passegen per un prat. Potser vaques o xais... Em sembla que quan era petit tenia un animal i ara no sé si això m’ha de fer riure o plorar. Estic cansat i buit. Les sensacions d’estar enfadat i trist em passen pel davant com si fossin trens que van plens i no s’aturen i jo estic a l’andana sense saber com reaccionar davant d’un món que mai no entenc. Veig passar trossos de records, començo pensaments que no acabo, que no em porten enlloc. Com les fulles que una forta tramuntana fa ballar a la plaça amunt i avall, sense cap destinació, i que, de cop i volta, fa desaparèixer, per arrossegar-ne unes altres.
De cop sento que no estic sol i és una sensació que no m’agrada. Miro al meu voltant i veig que han arribat altres persones. No conec ningú. Sento paraules. No sé si em parlen a mi o no. Somric de manera preventiva. El somriure és com una clau mestra que obre totes les portes. Diguin el que diguin, el meu somriure el poden interpretar com una resposta. No sé per què ho faig, però sembla que funciona i ho segueixo fent.
Al cap d’una estona sento crits que no m’agraden. M’atabalen. Em fan posar nerviós. Començo a fer una mena de cantarella monòtona que arriba a les meves oïdes com si no fos jo qui la fa i que també em molesta. Com més em molesten els sorolls, més crido jo i els meus propis crits em molesten i crido més... És un cercle viciós.
Algú se m’emporta a un lloc més tranquil. M’agafa la mà. Em parla. És una veu amiga que em tranquil·litza i aconsegueix que torni a posar el meu somriure indefinit. Em col·loquen davant d’una finestra i veig plastilines de colors, borroses, amb molt de verd i marró. I blau.
Blau cel o blau fort?
No sé d’on ha sortit aquesta pregunta... No sé si ho ha dit algú en veu alta o si només ho he pensat, però me n’alegro. Ara sé que això blau és el cel. Hi ha un cel blau i bonic. Sense cap núvol.
Tanco els ulls.
Obro els ulls i veig davant meu una imatge amb molt de verd, marró i blau. Trobo a faltar alguna cosa i no sé què és... Intento pensar què deu ser i és un esforç inútil. Ploro sense adonar-me’n, sense forces... Unes llàgrimes cauen galtes avall i no entenc què és allò calent i salat que em rellisca per la cara. Se’m tornen a emportar i no sé ni on ni per què. Em deixo fer.
Em posen davant d’una taula i torno a veure les plastilines de colors. Em sento estranyament content. Ara domina el color carn. Quan érem petits el color carn era el que tots buscàvem quan fèiem un dibuix. “No tinc color carn...”. “Doncs fes-ho amb rosa”. Però dibuixar les cares de color rosa o de color taronja no era el mateix. No semblaven naturals...
Aquest color carn és ideal. Amb els altres colors començo a formar una cara, posant-hi ulls i nas, orelles i boca. I cabells. Uns cabells arrissats d’un castany clar... un color palla... Aquest cop està quedant perfecte. És una cara que em recorda algú... Intento concentrar l‘atenció, però la meva mirada no es fixa a la imatge. Enfoco i desenfoco. Tanco i obro el ulls i de cop sento un so que em fa posar trist i content alhora. És música... una cançó...
Em tapen les orelles, però no em molesta. Amb les orelles tapades sento millor aquella cançó...
Amb la llum del teu mirar has omplert la meva vida...
...Si em volguessis estimar ma il·lusió fora complida...
Em sembla que torno a notar alguna cosa calenta i salada a la cara, però estic content. I aquella cara del meu davant, de color carn i cabells arrissats de color palla em fa somriure. Hi acosto la mà i la noto calenta. Una altra mà es posa sobre la meva i la dirigeix amunt i avall d’aquella cara. I després l’acosta als seus llavis i m’hi fa petons. Aquella imatge que era borrosa es comença a enfocar a mesura que l’acompanya la música i ara la veig perfectament definida. I em fa molta il·lusió.
M’és molt familiar aquella cara. Jo no sé qui és, però estic segur que ella sí. Em sento protegit i tranquil al seu costat. M’acarona la mà i em parla, però jo estic escoltant la cançó i no sé què em diu.
Algú em destapa una mica les orelles i sento la cançó més fluixa, però encara la sento.
Ara sento la veu d’aquella cara que em parla. És una veu coneguda que em fa il·lusió escoltar. En un primer moment no entenc què em diu però després sí.
- Estàs molt guapo, Pere. T’ho has passat bé, avui?
I jo tinc clar que he de dir que sí. Somriure i dir que sí. I deixar-la que segueixi parlant perquè m’encanta sentir aquella veu.
- La Maria i el Ferran t’envien molts records. Tenen molta feina, però si poden passaran el dissabte a veure’t. Tens ganes de veure’ls?
I somric i dic que sí. I l’escolto. I la seva veu és una manteta prima que em tapa els peus en un dia de final d’estiu que ha refrescat. Sense aquella veu tindria fred i estaria incòmode, però aquella veu m’abriga i em fa estar bé.
- Saps qui sóc, Pere?
I somric. Però m’adono que ara amb el somriure no n’hi ha prou i que hauria de dir alguna cosa. Però el cel és tot blau i no hi ha cap núvol. Miro a dreta i esquerra i no hi ha cap núvol. Tot net. Tot buit. Tot blau.
I llavors una estranya força surt de no sé on i troba una paraula i me la posa a la punta de la llengua.
- Rosó!
I la cara de color carn somriu i s’acosta a la meva cara i sento una olor que em porta una alenada d’història compartida, desconeguda però compartida. I m’abraça. I noto que les seves gotes calentes i salades es barregen amb les meves i llavors, molt fluixet, arran d’orella, em diu:
- T’estimo, Pere.
I jo somric i no dic res perquè no sé què he de dir, però tinc els peus calentons i no vull que calli ni que marxi. I torno a dir-li:
- Rosó!
I llavors hi ha una bata blanca que s’acosta i li parla. I no m’agrada que li parlin ni que ella parli a ningú. Només vull que em parli a mi. I, quan començo a rondinar, sento que la bata blanca li diu:
- Margarida, abans de marxar passi un moment per recepció que el doctor ja li ha deixat l’informe preparat...
M a r g a r i d a !
De cop i volta, enmig d’un castell de focs, una llum ha començat a pujar cel amunt i amunt, fent ziga-zagues sense parar, mentre un xiulet acompanyava l’ascensió. I quan ha arribat més amunt del que havien arribat totes les altres, ha esclatat amb mil i una espurnes de colors:
M a r g a r i d a !
La cara de color carn es diu Margarida i ara mateix jo sé que es diu Margarida i sé que m’estima i sé que jo l’estimo a ella. I tinc pressa perquè els castells de focs són molt bonics però es desfan de seguida i desapareixen i llavors el cel torna a quedar buit i fosc. O blau. Però buit.
I quan encara es poden veure totes les pampallugues d’aquella paraula preciosa i calenta, amb una estranya llum que il·lumina els meus ulls, acosto els meus llavis a la seva orella i li dic:
- Margarida.
