"El cuc de la poesia" (poema)

Fa mesos que estic centrat en els contes arrel del projecte "12 mesos, 12 contes", però fa molts anys que escric poesia... De tant en tant, a temporades més sovint, a vegades de forma més esporàdica, però és un llenguatge en què em sento còmode i m'agrada molt per expressar sentiments, idees i sensacions.
I, a vegades, quan fa temps que no n'he escrit, es presenta com una mena de pessigolleig, com una veueta que diu "fa dies que no escrius cap poema, eh?" i llavors sé que tard o d'hora m'acabaré posant davant de la llibreta amb ganes de parir un poema.
És com si es despertés "el cuc" de la poesia...

I fa uns dies es va presentar... I en el poema que en va sortir hi surt ell mateix ("el cuc"), el repte del paper en blanc, la filosofia de la pesca (i el record homenatge al Xep), el Petit Príncep...
A veure què us sembla...

EL CUC DE LA POESIA (15-5-20)

Quedava un cuc a la nevera. Sempre en queden.

I l'he agafat. M'he preparat per (a)nar a pescar.

Ja feia dies que el desig de nou rondava

i no és qüestió de malgastar oportunitats.

Davant d'un mar de mil colors que em seduïa,

les sensacions s'han fet més grans i he somrigut

veient que l'aigua era tan blanca i no tenia

ni un gram de por quan he llançat la canya lluny.

Recullo fil i ben pacient només espero

que la picada arribi, però sense obsessions.

Gaudir el procés és important, més que la pesca

i és la manera de tornar sempre feliç.

Escolto el mar. Escolto el cor. Només escolto.

Els ulls tancats no m'impedeixen veure clar

si piquen molt o piquen poc perquè hi ha coses

que als nostres ulls són invisibles, però no al cor.

Quan obro els ulls el mar no és blanc i hi ha marcades

com les empremtes dels camins dels peregrins.

Puc resseguir-les poc a poc amb la mirada

i em deixen clar que el que he pescat em farà bo.

Plego la canya i guardo el cuc pel pròxim dia,

és una sort que no se'm mori aquest cuquet

perquè és el cuc que em mena a escriure poesia

que és el que avui he tret d'aquest mar de paper.