El conte d'abril

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes d'abril. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març...)
Espero que us agradi...

EL CONTE D'ABRIL

Com cada dia, els crits de les gavines van despertar la Laia. Fregant-se els ulls es va anar incorporant i, seguint el ritual que s’havia imposat des que va arribar a l’illa, va acostar-se al tronc de la palmera i amb la pedra va ratllar-hi una altra línia. Després les va comptar i va constatar que ja n’havia fet 47: feia 47 dies que havia naufragat.

La idea de les ratlles va ser de la Bea. Des del primer moment els va explicar totes les coses que faria Robinson Crusoe si estigués allà. Aquest Robinson era el protagonista d’una antiga novel·la que també havia naufragat i havia sobreviscut molt de temps en una illa deserta. Es veu que aquesta lectura juvenil l’havia impressionat molt, però no va ser suficient per salvar-la. En l’accident del veler havia patit greus ferides a les cames que es van infectar. De seguida va agafar febres altes, va començar a perdre la consciència i ni la Sandra ni la Laia no van poder fer res per mantenir-la viva. Va morir el cinquè dia i les va deixar destrossades, pensant que potser totes acabarien igual.

La Sandra no havia llegit Robinson Crusoe, però si que havia vist la pel·lícula “Náufrago” de Tom Hanks. Insistia que calia pujar al punt més alt de l’illa per descobrir si estava habitada, si hi havia illes veïnes o vaixells a l’horitzó. Un dia al migdia va marxar a explorar i ja no va tornar. Quan es va fer fosc, la Laia va intuir la tragèdia. L’endemà, amb la llum del sol, va sortir a buscar-la i va trobar el seu cos estimbat daltabaix d’un penya-segat. Devia haver relliscat i la caiguda va ser mortal.

Així és com la Laia va quedar sola en aquella illa deserta. 

“Què t’enduries a una illa deserta...?” 

La por, la soledat i la desesperació és el que s’hi va trobar la Laia quan, després de 13 dies, va quedar-s’hi sola, només amb els cadàvers de les seves amigues i maleint l’aventura que havien planejat per celebrar els 40 anys. 

Havia de ser una experiència inoblidable... Van anar en avió fins a l’arxipèlag de Cap Verd, en ple Oceà Atlàntic, per llogar un veler de 7 metres d’eslora i fer una travessa a mar obert. Havia de ser una aventura única... i ho va ser. Quan feia 3 hores que havien salpat del port de Tarrafal, el motor es va espatllar i el vent i el corrent les van anar allunyant de Cap Verd, apropant-les a una tempesta que feia molt mala pinta. Enmig d’onades cada cop més altes i més violentes, el petit veler va començar a ballar com una closca de nou i es va anar desplaçant per l’oceà sense rumb. 

Les tres amigues van quedar-se dins del camarot amb les armilles salvavides posades i un pànic horrorós que no les deixava pensar ni prendre cap decisió assenyada. Enmig d’aquella tempesta ni els mòbils ni l’emissora de ràdio els servien de res i el vaixell va estar vàries vegades a punt d’enfonsar-se perquè les onades el feien bascular al límit de la flotabilitat. En un rampell de lucidesa, la Sandra va proposar estar preparades per saltar al mar amb el bot salvavides autoinflable per no morir ofegades si les onades acabaven engolint el vaixell. Cadascuna d’elles va lligar-se una mà a una nansa del bot per no allunyar-se’n enmig del temporal i van quedar-se quietes, esperant, en silenci.

Finalment la situació que temien es va produir però, com que la tenien prevista, van poder llençar-se al mar amb el bot, inflar-lo i enfilar-s’hi les tres. La Bea va ser la que es va emportar la pitjor part perquè en l’última sacsejada del vaixell abans d’enfonsar-se, la botavara es va desenganxar i va colpejar-li la cama fent-li unes profundes ferides. Van ser unes hores terribles les que van viure les tres amigues, totalment a mercè de les onades, xopes, enfredorides, aterroritzades i sense poder fer res per millorar la seva situació. Per fer-ho encara pitjor, es va fer de nit i la foscor va afegir gravetat a tots els problemes que ja tenien. La Bea va perdre el coneixement i la Sandra i la Laia ploraven i cridaven fins que les forces els van començar a fallar i només van poder gemegar i resar perquè es produís un miracle.

Amb el pas de les hores, les onades es van anar calmant i van començar a pensar que potser podrien sobreviure. Van continuar arraulides al costat de la Bea per conservar la temperatura corporal i van intentar descansar una mica esperant que es fes de dia per prendre decisions.

Exhaustes es van acabar adormint i les va despertar la llum del sol i els gemecs de la Bea, que van ser motiu d’alegria i d’esperança. Les ferides feien molt mala pinta, però semblava que volgués recuperar la consciència, tot i que tenia el front molt calent. Van mirar al seu voltant i es van trobar envoltades d’oceà pels quatre costats, però la Sandra va somriure assenyalant cap a l’horitzó.

- Hi ha gavines! Hi ha d’haver terra a prop!

Aquella hipòtesi va fer apujar l’ànim del grup i van començar a allargar la vista, esperant descobrir la silueta d’alguna illa en qualsevol moment. Però no va ser fins al cap de ben bé una hora que van intuir una ombra a la llunyania que podia ser terra enmig del mar. Per sort el corrent, el vent o allò que fos que les feia moure, les duia cap a aquella direcció. Mica a mica es van confirmar les sospites i van veure que s’estaven acostant a una illa.

A primera hora de la tarda van arribar-hi i van començar a cridar per captar l’atenció dels habitants: la Bea necessitava atenció mèdica urgent. Van arrossegar el bot un tros endins de la platja, van deixar l’amiga ferida estirada en un lloc arrecerat i van posar-se a buscar ajuda.

Per desgràcia no tot podien ser bones notícies i aviat van adonar-se que havien arribat a un lloc deshabitat. Van decidir preparar una mínima logística abans que arribés la nit. Van anar remullant el front de la Bea per lluitar contra la febre i van recollir una gran quantitat de fulles de palmera que el temporal havia arrencat dels arbres i jeien sobre la platja. Així van procurar-se un mínim aïllament de la humitat de la sorra i una mica d’abric de la brisa. La nit els va caure a sobre i ja no van tenir temps de fer res més. 

En els moments que la Bea recuperava la consciència, els explicava tot el que Robinson Crusoe havia fet per sobreviure a la seva illa deserta: estaques de defensa, estructures domèstiques amb cordes i pals recollits, emmagatzematge d’aigua dolça, creació d’armes per pescar i caçar, fogueres per escalfar-se i fer senyals de fum... Però el tal Robinson havia recuperat part de la càrrega del vaixell i elles només tenien el bot salvavides i la roba que duien posada.

Les ferides de la Bea van anar empitjorant a marxes forçades, cada cop feien més pudor i cada vegada aguantava menys estona conscient fins que va acabar morint el cinquè dia. Va ser un cop duríssim assimilar aquella mort. La van enterrar un tros enllà i van passar moltes hores en silenci, rumiant cadascuna pensaments tan negres que no gosaven compartir-los. Quan es va tornar a fer de nit es van abrigar i van abraçar-se, plorant en silenci, compartint el seu dolor.

L’endemà, quan va sortir el sol, van decidir lluitar per la seva supervivència i van avaluar les seves possibilitats. A l’illa no semblava haver-hi persones i potser ni vida animal. Hi havia arbres fruiters i un petit doll d’aigua dolça...massa petit. Van decidir buscar cocos, menjar-los i aprofitar les closques com a recipients per emmagatzemar aigua de la pluja. Van establir algunes rutines diàries: anar a buscar fruita, intentar pescar, recollir branques i pedres... I la seva gran ocupació era intentar fer foc. 

Van provar-ho fregant pals com havien vist en alguna pel·lícula, però no van aconseguir-ho. Al cap d’uns dies la Laia va pensar que potser podrien fer servir els vidres de les seves ulleres per concentrar els rajos de sol, com feien de nens amb una lupa. D’aquesta manera, després d’uns quants intents va aconseguir fer un petit foc amb unes fulles. Després ja va ser més fàcil perfeccionar la tècnica i aconseguir fogueres més dignes amb branques. Un cop resolt el problema del foc van decidir centrar els esforços en aconseguir proteïna animal. 

Van fer una mena de llances esmolant els extrems d’una branca amb pedres i van intentar utilitzar-les amb gavines i peixos. Amb les gavines van desistir de seguida perquè sempre aixecaven el vol molt abans que els arribés el projectil. Així doncs, van començar a passar moltes estones amb els peus dins de l’aigua esperant si hi havia peixos que s’acostessin. Van haver de fer molts intents abans no van aconseguir travessar el primer peixet amb la llança. Quan el van passar per la foguera i se’l van menjar van tenir una de les primeres alegries des que havien anat a parar a aquell illot.

I llavors, l’endemà, la Sandra va sortir a explorar i ja no va tornar. I la Laia es va quedar sola amb la seva por i tot el temps del món per desesperar-se. Després de tretze dies de naufragi compartit, afrontava la resta de la seva vida en solitari i aquell pensament li provocava un gran vertigen. Si fins llavors no havien vist ni avions ni vaixells que les busquessin, no tenia pas cap esperança que la situació canviés i es veia incapaç d’escapar pels seus propis mitjans.

Va començar una vida bàsicament contemplativa. Deprimida i espantada, viure en aquelles circumstàncies no tenia cap al·licient i es limitava a seure davant del mar, mirant les onades i l’horitzó, adormint-se i despertant-se. Només quan es notava massa dèbil, davant la por d’una mort dolorosa, s’aixecava i anava a buscar fruites, aigua o intentava pescar algun peixet. La resta del temps només mirava el mar.

Un dia que havia tingut èxit amb la pesca i tenia 3 peixets per coure, va veure com les gavines s’acostaven per intentar emportar-se’ls i va tenir una idea: caçar gavines per alimentar-se millor. Li va costar un temps ordir el seu pla, però va valer la pena. Va deixar el bot salvavides girat, aguantat sobre una branca, hi va posar un peix a sota i, quan la gavina va ficar-s’hi per agafar-lo, va treure la branca i la gavina va quedar atrapada.

Llavors havia de matar-la i no sabia com. Segur que si apujava una mica el bot se li escaparia i també li feia pànic matar-la amb les seves pròpies mans, així doncs al final va decidir fer-ho de manera indirecta. Va anar a buscar unes quantes pedres grans i va anar delimitant l’espai que ocupava la gavina sota el plàstic de la barca. Al final va llençar una última pedra amb força i la va matar. Va pensar que havia de perfeccionar una mica la tècnica, però que allò li asseguraria una millor alimentació el temps que li quedés a l’illa.

Al mes d’abril, el clima tropical sec de l’illa era molt benigne amb temperatures altes i cels assolellats, sense pràcticament pluges. La Laia seguia passant moltes hores asseguda davant del mar i de tant en tant tenia una mena d’al·lucinacions en que les onades semblaven desdibuixar-se i la imaginació es barrejava amb la realitat. La manca de companyia va fer que comencés a parlar en veu alta per trencar el silenci i, a falta de persones amb qui conversar, ho feia amb les gavines, les palmeres i, sobretot, les onades.

Les seguia amb la mirada, els deia que vinguessin una estona a fer-li companyia o que anessin mar enllà i li diguessin a quants quilòmetres estava el primer lloc habitat... O els demanava que parlessin amb els dofins perquè la vinguessin a buscar i la tornessin a Cap Verd o amb les ones de Badalona per saber si la seva família estava bé...

No és que hagués perdut el seny. En el fons sabia que totes aquelles converses eren pura fantasia, però preferia parlar en veu alta que no anar-se tornant boja enmig del silenci. I allò la feia estar una mica de bon humor, menys quan les ones no li feien cas i havia de renyar-les...

Amb el temps va anar creixent la sensació que cada cop li feien més cas. Devia ser que de tant observar-les es va anar acostumant a predir els seus moviments i la direcció dels seus desplaçaments. Cada cop s’ho passava millor davant del mar, com si fos una domadora d’onades. Veia una onada créixer a la línia de l’horitzó i l’animava a anar avançant fins als seus peus. Quan trencava abans d’arribar a la costa, intuïa en quin punt tornaria a formar-se, l’esperava i l’animava. I quan finalment venien a morir als seus peus, els llançava un grapat de sorra, somrient, com quan el domador dóna una sardina al dofí que ha fet bé l’exercici. I fins i tot sacsejava la mà dins de l’aigua, com si les estigués acaronant.

Amb l’alimentació a base de cocos, peixos i gavines, se sentia forta físicament i estava tan animada que va començar a pensar en ensenyar més exercicis a les onades. Primer llançava una closca de coco mar endins i demanava a les onades que li tornessin. Amb l’experiència que havia agafat de tant observar-les, tenia un gran percentatge d’èxit i acabaven fent arribar el coco als seus peus gairebé cada vegada. 

El següent exercici ja va presentar més dificultat perquè volia aconseguir el contrari: fer que el coco anés mar enllà fins a perdre’l de vista. A base d’intents i més intents, va adonar-se que depenent de les hores del dia, les onades li portaven les coses a la riba o se les enduien cap a l’horitzó i així va poder anar millorant la tècnica. També hi havia llocs més adequats que d’altres per llençar el coco i agafar un bon corrent que se l’anés enduent cap endins més ràpidament.

Llavors va tenir un moment de lucidesa i va pensar d’escriure un missatge en aquells cocos, amb l’esperança que, si arribaven a un lloc habitat, anunciessin que estava viva i necessitava ajuda. No sabia on estava, però va pensar un missatge genèric que pogués animar qui el trobés a impulsar la seva recerca: “I’m Laia Serra. I’m alive in a lonely island in the Atlantic Ocean, near Cape Verde. Help me!”.

Va escriure’l amb la pedra esmolada que utilitzava per tallar el coll de les gavines i va assegurar-se de ratllar ben fort la closca del coco perquè temia que l’aigua del mar aniria erosionant el seu treball i podia acabar esborrant-lo. 

El migdia que va llençar el coco missatger, va anar-lo seguint amb la mirada fins que li van fer mal els ulls i ja era incapaç de distingir-lo entre les onades. L’excitació li va durar uns quants dies, tot i que mica a mica va anar decreixent a mesura que passava el temps sense novetats. Per molt que cada dia els preguntava a les onades pel seu coco, elles no sabien contestar-li i llavors descarregava la seva ràbia i impotència contra alguna pobra gavina que acabava rostida al seu estómac.

Amb el pas dels dies, una nova idea es va anar formant al seu cervell... Havia arribat a un punt de control gairebé total sobre les onades. En dominava els moviments i les trajectòries en funció de les hores del dia i va pensar que tal i com havien impulsat el coco mar enllà, si tingués una mena de planxa potser també podrien impulsar-la a ella. Quan va comentar la idea en veu alta, un capvespre a la platja, li va semblar que les onades reaccionaven amb entusiasme i pujaven a llepar-li les cames de manera més intensa del que ho feien normalment. Va començar a desenvolupar aquell pla...

Estava segura que les onades farien la seva part, però havia d’aconseguir construir una mena de planxa prou resistent per aguantar la travessia. Va començar a explorar l’illa a la recerca de troncs, branques o alguna cosa que li servís de base per construir la seva embarcació. Va trobar algun tronc, però eren molt pesats i no li van semblar escaients. També va trobar branques però llavors necessitaria alguna mena de corda i sabia del cert que no en tenia cap, ni trobaria cap botiga on comprar-ne.

Un dia va recordar com la Bea havia explicat que Robinson Crusoe havia après a fabricar cordes trenant fibres vegetals. Es tractava d’arrencar dels troncs o tiges, llargues i primes tires i anar-les trenant perquè agafessin més resistència i consistència. Va entregar-se en cos i ànima a aquella tasca amb uns resultats inicials mediocres. Les tires que arrencava eren massa petites o massa gruixudes i no li servien per res. Però animada per les onades, que semblaven demanar-li si ja tenia la planxa preparada, va seguir treballant-hi a totes hores i mica a mica va anar millorant els resultats.

De sobte va passar de tenir jornades plàcides i avorrides a dies atapeïts d’activitat. Dedicava estones a entrenar les onades, a pescar, a caçar gavines, a recollir cocos i aigua, a construir cordes i a recollir branques.

Mica a mica va anar seleccionant les branques que tenien una mida més homogènia per fer-se una mena de rai. I a mesura que anava trenant cordes més sòlides, va anar enllaçant les branques, fins que al cap d’una setmana va aconseguir tenir una mena de planxa, més curta del que seria una planxa de surf, però suficient per estirar-s’hi boca terrosa i deixar-se portar per les onades.

Llavors van començar els entrenaments prop de la sorra. Entrava a l’aigua amb el rai fins que l’aigua li arribava al coll, s’hi enfilava i demanava a les onades que la portessin fins a la costa. Eren exercicis senzills i mica a mica n’augmentava la dificultat, variant les trajectòries o giravoltant per canviar de direcció. Pas a pas, la Laia s’anava sentint preparada per al gran viatge. El que abans era un pànic indescriptible a tornar a naufragar i morir ofegada a alta mar, s’havia anat transformant en la gran il·lusió que les onades l’acabessin conduint a terra ferma.

Va arribar el moment que va sentir-se totalment preparada per al viatge i només es plantejava un final exitós, però no sabia quant duraria l’aventura. Pensava que necessitaria dur aliments i aigua per poder sobreviure tot el temps que durés, però no tenia res per transportar l’aigua. Va decidir portar un parell de cocos i una pedra per obrir-los i beure’n l’aigua. També duria trossos de gavina cuits, embolicats amb fulles de palmera. Per dur aquests queviures va construir com un calaix adossat a la planxa fet amb branquetes lligades.

I quan ja ho tenia tot a punt, una nit que mirava la lluna plena va notar que les onades estaven més esverades del compte i va pensar:

- Demà me’n vaig!

I dit i fet. L’endemà, els crits de les gavines van tornar-la a despertar. Nerviosa i il·lusionada es va acostar al tronc de la palmera i amb la pedra va ratllar-hi la línia número 47: feia 47 dies que havia naufragat i era un bon dia per fer el viatge de tornada.

Va fer un bon esmorzar, va beure molta aigua i va omplir el calaixet del rai amb els queviures. Al migdia, amb passes segures va agafar la planxa i va endinsar-se a l’aigua. Les onades, esverades, van començar a entortolligar-se-li entre les cames i ella somreia de les pessigolles que li feien i les anava acaronant. Llavors va començar a entrar mar endins fins que l’aigua li va arribar al coll i va enfilar-se dalt del rai. Va anar bracejant buscant el punt on el corrent s’enduia sempre els cocos cap a alta mar i quan hi va arribar va començar a parlar amb les onades com si fos una entrenadora motivant els seus jugadors abans del partit decisiu:

- Esteu preparades! Us ho he vist fer mil vegades! Sé que sou capaces de fer-ho. Porteu-me a casa! Confio en vosaltres, maques! Vinga, va, som-hi!

I com si el mar i les ones volguessin fer-li cas, el vent es va anar aixecant i les onades van començar-la a empènyer mar endins. Ben aviat es va veure navegant a més velocitat de la que pensava, ben agafada a les branques, però sense por de naufragar, només amb el pensament que anava acostant-se més i més de pressa a la seva salvació.

Enmig del brogit del mar, ella no parava d’escridassar les onades:

- Molt bé, boniques, ho esteu fent molt bé. Si seguiu així, arribarem molt abans del que em pensava! Sou les millors!! Endavant, que tothom se n’adoni de com sou!! Som-hi! Som-hi!

Van anar passant les hores. En els moments que el vent encalmava, la Laia aprofitava per alimentar-se i després es preparava per tornar a agafar velocitat tot conjurant les seves aliades. Va començar a fer-se de nit, però lluny d’espantar-se, la Laia va intentar buscar una posició còmoda, però segura, per descansar una mica. Semblava una dona tan diferent de la que havia caigut del veler i havia patit de manera tan traumàtica aquell naufragi que ni tan sols s’hi reconeixia. Ara semblava sota els efectes d’alguna droga que la convertia en valenta i temerària. No tenia ni rastre de por, tot era decisió i confiança i així va anar passant la nit mentre el rai no deixava d’avançar cap a un objectiu desconegut. 

L’endemà al matí el mar es va encalmar i la Laia no va parar d’adreçar-se a les inexistents onades. Primer va intentar convocar-les amb paraules seductores, lloant les seves infinites qualitats. Després va mostrar-se enfadada i decebuda, renyant-les per haver-se amagat ara que tant les necessitava. Va provar el xantatge emocional, les promeses, les amenaces, va posar-se a plorar... però res semblava fer efecte i el rai es gronxava dòcilment sobre les aigües sense avançar en cap direcció.

Llavors va recordar que el millor càstig era la indiferència i va deixar de mostrar cap mena d’emoció, concentrant-se només en menjar una mica de coco i un tros de gavina. Després es va quedar panxa enlaire prenent el sol mentre cantussejava distretament... 

L’estratègia va fer efecte. Al cap de poca estona unes tímides onades van començar a passar per sobre dels seus peus però la Laia es va fer la dura i va arronsar les cames dins del rai. L’onatge va anar augmentant d’alçada i intensitat fins que la Laia va adreçar-s’hi amb un to el màxim de neutre possible:

- Si no m’heu de portar a casa, no cal que em molesteu. Potser esteu cansades de tot l’esforç d’ahir i heu de descansar... Pensava que ho aconseguiríeu, però potser és una tasca massa exigent per vosaltres... Potser us he demanat massa...

Aquelles paraules van esperonar-les i mica a mica es van posar a empènyer novament la fràgil embarcació amb forces renovades. Llavors la Laia va canviar el to de les seves paraules i va tornar a animar-les perquè no s’aturessin:

- Aquestes són les onades que jo conec! Estava segura que éreu capaces de fer-ho! Mai no he dubtat de vosaltres! Vinga, va: pit i collons que aviat seré a casa gràcies a vosaltres i ho explicaré a tot el món! Sou les onades més meravelloses de la Terra.

I així, de manera totalment increïble i fora de tota lògica, aquelles branques entrellaçades amb cordes artesanals van travessar un bon tros d’Oceà Atlàntic i van acostar-la a les costes de Ilha Brava, la més petita de les illes habitades de l’arxipèlag de Cap Verd. Quan feia poc més de vint-i-quatre hores que navegava en solitari, va albirar la presència d’aus marines que li indicaven que tornava a acostar-se a terra. Al cap de poc més d’una hora va començar-se a dibuixar la badia de Faja de Agua i en poca estona les onades van culminar amb èxit la seva missió i van deixar-la a la vora de la platja.

La Laia va deixar el rai sobre la sorra i va tornar-se a llençar a l’aigua, boja d’alegria, a celebrar amb les seves estimades amigues la culminació d’aquella fita extraordinària. Els va fer petons i pessigolles fins que ja no va poder més i finalment va tornar a trepitjar la sorra i va encaminar-se a les casetes que hi havia al final de la platja.

Els cambrers del bar més proper la van adreçar a les autoritats locals i allà va poder comunicar el seu naufragi i l’aventura que havia viscut durant gairebé 50 dies. La van posar en contacte amb la seva família i després la van dur al consultori per fer-li un reconeixement mèdic.

Van constatar que tenia un estat general prou bo per les penúries que havia passat i van buscar-li un vaixell que l’endemà la duria a l’illa de Santiago, on podria agafar un avió a l’aeroport Nelson Mandela que la retornaria a Catalunya. Després de fer tota la paperassa i atendre alguns periodistes que s’havien assabentat de la seva odissea, va trobar una estona per abstreure’s de tota l’atenció i tornar a posar els peus a la platja amb les seves inseparables amigues marines.

Des que tornava a estar en contacte amb la civilització, s’adonava que allò que havia viscut tenia un punt d’inexplicable i que no era lògic ni racional mantenir una relació d’amistat amb ondulacions d’aigua salada. Però, d’altra banda, sabia que aquella relació l’havia mantingut amb vida i li havia donat la força i l’energia per sobreviure a una estada en una illa deserta que, d’altra manera, no hagués acabat mai bé.

Volia acomiadar-se’n, els volia retornar una petita part de tot el que li havien donat. Sabia que l’únic que podia fer era banyar-s’hi i parlar amb elles i això és el que va fer. De cop i volta el mar es va esverar d’una manera inexplicable. Encara que algú li hagués intentat explicar que era normal que cap al capvespre augmentessin les onades, ella sabia perfectament que només era l’excitació de tornar-se a reunir amb ella. Igual que quan un gos comença a córrer amunt i avall, brandant la cua, quan sent que el seu amo s’acosta després d’hores de no veure’l.

Els va dir paraules més maques de les que mai no havia dit a cap persona. Va plorar i va riure amb elles. Els va jurar agraïment i estimació eternes i els va explicar que l’endemà marxaria però que podien veure’s a les platges catalanes sempre que volguessin. 

I llavors, quan ja sortia de l’aigua, va passar una d’aquelles coses impossibles que a vegades passen. Una llarguíssima onada va endinsar-se sorra amunt fins arribar als seus peus i, quan va retirar-se, va deixar un objecte embolicat en unes algues. La Laia es va ajupir per agafar-lo i va veure que era una closca de coco... la seva closca! Aquella que havia llençat amb un missatge, com els papers escrits que els nàufrags de les historietes llençaven dins d’una ampolla.

Amb les llàgrimes lliscant-li galtes avall, va voler tornar a llegir el missatge que hi havia escrit, però va veure que totes les lletres havien quedat difuminades per l’erosió marina menys una paraula que es mantenia estranyament clara i perfectament llegible: el seu nom. I ho va interpretar com el darrer regal que li feien les onades de l’Oceà Atlàntic.

Va endur-se aquella closca de coco com un tresor i l’endemà al matí va fer el darrer viatge amb vaixell escortada per unes onades que jugaven i saltaven com els dofins.  Unes onades que ja no havien d’abandonar-la mai i que sempre tindrien un paper preponderant en la seva vida. 

Quan va arribar a Badalona se sentia molt diferent de l’antiga Laia i va voler fer un tomb a la seva vida. Va sentir un gran desig de ser mare i, com que no tenia parella ni la necessitava, va fer els passos per ser mare soltera. De seguida va quedar embarassada i va gaudir intensament de la nova vida que anava creixent dintre seu. Li explicava l’aventura del seu naufragi i com les onades l’havien acabat salvant, es banyava llargues estones a la platja, deixant-se acaronar la panxa per la dolça escuma i li anava preparant l’habitació pintant-la en tons blaus i detalls mariners.

No va voler saber el sexe de la criatura fins el moment del part i quan van posar-li sobre la panxa una nena preciosa d’ulls blaus, eufòrica i emocionada li va dir:

- Hola, Ona, benvinguda a la vida!