"Plor de germà" (poema)

Des que vaig arribar a Calafell no surto del meu astorament i indignació seguint els casos dels vaixells de salvament marí d'Open Arms i altres organitzacions similars que han salvat un munt de refugiats d'una mort segura i es troben immobilitzats per les traves polítiques i administratives que els impedeixen desembarcar a port segur totes aquestes vides humanes...
És increïble!
Cada matí em planto davant del mar i penso que aquest mar del qual gaudeixo i contemplo relaxadament, uns quilòmetres més endins es un monstre que mata éssers humans que han hagut d'arriscar la seva vida perquè l'amenaça horrible d'una mort a alta mar és millor que la realitat de la qual escapen...
I no aconsegueixo comprendre aquesta absurda i estúpida realitat i ploro pels meus germans que moren al mig del mar. I m'indigna que polítics i organitzacions internacionals no siguin capaços de fer prevaldre els drets de les persones (degudament reconeguts i redactats en tractats internacionals d'obligat compliment, però que es passen pel folre) abans que les lleis arbitràries i injustes que cada país (eh, Salvini?!, no ets l'únic, però estàs el primer de la llista...) intenta fer complir per evitar acollir aquests refugiats.

Bé, d'això ja en vaig parlar ahir...
Avui us volia oferir el poema que ha sortit d'aquest estat d'ànim, especialment dedicat a les valentes organitzacions com Open Arms que, malgrat totes les traves i amenaces, segueixen perseguint el seu lloable objectiu de salvar vides humanes, al preu que calgui.

PLOR DE GERMÀ

Ploro

perquè estic a aquest cantó de l'oceà,

perquè al mig del mar s'ofega el meu germà

per haver nascut al lloc equivocat.

Ploro

perquè fàcilment el podríem salvar,

perquè és sols una qüestió de voluntat

i no en tenen molts dels altres meus germans.

Crido!

Un germà deixa morir un altre germà!

No està trist ni preocupat ni vol plorar,

només mira a un altre lloc, sense actuar.

Penso

com pot ser que haguem caigut tan, tan avall...

com pot ser que mori gent al mig del mar,

d'aquest mar que jo contemplo tot plorant.

Ploro

per la falta de pietat. L'ésser humà

em demostra una vilesa que em fa mal.

Tinc els ulls vermells davant del trist mirall...

(Eladi Martínez, Calafell, 14-8-19)