29 d’ag. 2019

Lectures d'estiu


Aquest  estiu,com cada estiu, he aprofitat per llegir molt, compensant el dèficit de temps per llegir de tot l'any que fa que se m'acumulin els llibres a la tauleta de nit.

He llegit:

  • "TOT EL BÉ, TOT EL MAL" de Care Santos
  • "LOS ASQUEROSOS" de Santiago Lorenzo
  • "LA NOIA DEL VIOLONCEL" de Jordi Campoy
  • "ENTRE EL CEL I LA TERRA" de Gerard Quintana
  • "SIS DIES D'AGOST" de Jordi Lara
  • "ORIOL JONQUERAS. FINS QUE SIGUEM LLIURES" de Sergi Sol
  • "EL LLARG VIATGE" de Jorge Semprún
  • "GUANYA LA DAMA" de Josep Fàbrega
  • "CONTES DES DE LA PRESÓ" d'Oriol Junqueras
  • "CALDERS SEGLE XX. CRÒNIQUES DE LA VIDA TRADICIONAL" de Lluís Cerarols
  • "EL FIBLÓ" de Sílvia Soler
  • "K.L.REICH" de Joaquim Amat-Piniella
  • "EL MAR DELS ALTRES" de Josep Fàbrega
  • "REDOBLE POR RANCAS" de Manuel Scorza
  • "TOT SEMBLA TAN SENZILL" de Montserrat Abelló
  • "LA VIGÍLIA" de Marc Artigau
  • "ANTOLOGÍA POÉTICA" d'Ángel González


Si us hagués de destacar els que m'han agradat més, en primeríssim lloc us recomanaria "TOT EL BÉ, TOT EL MAL", una novel·la que em va enganxar totalment i vaig trobar molt ben documentada, molt ben travada i molt ben resolta. Un plaer!

En segon lloc, "LA VIGÍLIA", amb una arrencada espectacular i un llenguatge i una narrativa que m'agraden molt d'aquest prolífic autor (a qui admiro per la seva infinita capacitat d'inventar microcontes radiofònics originals, suggerents i sorprenents)

I en tercer lloc, ex aequo, els dos llibres que expliquen les vivències dels camps de concentració nazis per boca dels supervivents Jorge Semprún ("EL LLARG VIATGE") i el manresà Amat-Piniella ("K.L.REICH"). Són llibres escrits fa molts anys, però que mantenen una potència esborronadora i fan que semblin increïbles les barbaritats que van fer els nazis i la capacitat de supervivència de l'ésser humà.

Recomanats quedeu!

25 d’ag. 2019

Montserrat Abelló, una poetessa


Vaig descobrir els versos de la Montserrat Abelló fa uns quants anys, en unes jornades de formació de mestres que es van cloure amb un concert deliciós en que la Celeste Alías cantava alguns dels seus poemes amb la guitarra del Santi Careta i la veu de la Sònia Moya recitant alguns dels versos (no voldria equivocar-me ni deixar-me ningú).
El conjunt era deliciós i em va mantenir atent, admirat i emocionat. Presentaven un llibre-disc titulat "Tot sembla tan senzill" i el vaig comprar i me'l vaig fer dedicar per la Celeste (que llavors vivia a Calders).
Però em va quedar a la tauleta de nit i no me'l vaig llegir.
Aquest any me l'he endut a Calafell i me'l vaig llegir un d'aquests matins que sóc sol davant del mar a primera hora del matí.

Les biografies de Montserrat Abelló en destaquen la seva extensa tasca com a traductora d'escriptores anglosaxones (sobretot Sylvia Plath) i com a poetessa compromesa amb el feminisme literari, reconeguda amb diversos premis entre els quals sobresurten la Creu de Sant Jordi (1998) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2008).

Jo, sense saber res de tot això, he llegit la selecció de poemes del llibre de la Celeste i n'he gaudit tant que he volgut deixar-ne constància transcrivint alguns dels que més m'han agradat:

TENIES EN ELS ULLS
Tenies en els ulls
cansats
tanta mort i alegria.
Tan desconsol
i felicitat.

Units
pel fràgil
fil
de la vida.

(***)

VOLDRIA ENDINSAR-ME
Voldria endinsar-me 
en el teu esguard clar 
i sentir el tacte
de les teves mans
llises, tendres, sense
senyals ni nafres.
Viure amb tu cada un
d'aquells moments en què
se t'aniran fent més fortes
i més dures. I sentir-te
cada cop més a prop meu.

(***)

PLANTAR SOBRE LA TERRA
Plantar sobre la terra 
els peus. Ja no tenir 
por. Sentir com puja 
la saba, amunt, amunt. 
Créixer com un arbre. 
A la seva ombra 
aixoplugar algú que 
també se senti sol, sola 
com tu, com jo. 

(***)

LA NIT
La nit és massa 
fosca,
l'he amagada
sota el coixí.
Dorm
amb mi.

(***)

VISC PER NO MORIR
Visc per no morir 
i lluito per viure. 

Per no perdre cap 
d'aquests moments 

que sé irrepetibles. 

(***)

ÉS EL NO SABER
És el no saber
que esglaia.

El temor de no poder
obrir una finestra,
una porta, o la por
de no saber com arribar
a deixar-la ben closa.

24 d’ag. 2019

"Conte" (un poema)


(poema matinal, Calafell 24-8-19)

CONTE
Diuen que als nens els agraden, dels contes,
quan els expliquen, les repeticions.
Tornar a passar per camins que coneixen
i els fan sentir relaxats i segurs.

Sempre a la vida passem per capítols
que ja hem viscut amb anterioritat.
Veus la paret i que hi vas i no frenes
i saps que l'òstia serà de veritat.

I no t'agrada, ja no és com als contes
que t'explicaven quan eres petit.
I no t'agrada, però hi tornes i hi tornes,
deu ser que mai no aprenem dels errors.

Em vull comprar dos-cents grams de saviesa
per evitar caure als mateixos llocs.
Cop de volant i buscar noves rutes
que m'estalviïn l'estúpid dolor.

Vet aquí un gat i el poema ha acabat.

19 d’ag. 2019

El procés: qui guanyarà? qui perdrà?

Fa temps que tinc algunes idees i pensaments sobre el procés i ara que molta gent al meu costat torna a semblar desanimada o saturada em ve de gust poar-los per escrit.

1.- Ens en sortirem. Això no té marxa enrere. Després de l’1 i el 3 d’octubre, del 155, de l’empresonament dels presos polítics catalans, de l’exili i de tots els resultats electorals que s’han produït és evident que hi ha una part molt gran de la població de Catalunya que ja “ha marxat” d’Espanya de manera permanent i irreversible. Tardarà més o menys, ho farem millor o pitjor, però aquest procés ha d’acabar amb la independència de Catalunya.

2.- Crec que fins i tot España sap que això acabarà així i que no té cap opció de guanyar aquesta “partida”. En el fons només té una única possibilitat que no depèn directament d’ella: que nosaltres solets perdem, que acabem rendint-nos, renunciant, desanimant-nos, barallant-nos i per demèrits propis acabem permetent que les coses continuïn igual.

3.- Per tant és BÀSIC que nosaltres mantinguem intacta la nostra fe i determinació i continuem desitjant i creient que acabarem sent independents. Si nosaltres volem ser independents ho serem. Si nosaltres comencem a pensar que potser no ho acabarem sent, nosaltres mateixos ens tancarem les portes i potser permetrem que no ho acabem sent.

4.- Lògicament l’objectiu d’España és minar-nos la moral perquè acabem pensant que no ho aconseguirem. Podria haver optat per altres estratègies com seduir-nos, tractar-nos bé, negociar amb nosaltres, però el caràcter imperialista centralista castellà no està dissenyat genèticament per aquestes habilitats i per tant la seva única estratègia és “putejar-nos”, desanimar-nos, desmobilitzar-nos, dividir-nos i acabar aconseguint que NOSALTRES MATEIXOS deixem de creure en l’èxit del nostre objectiu per poder sortir-se amb la seva.

5.- Gonzalo Boye en el seu article “No perdem el nord” publicat el 2-8-19 a elnacional.cat ho explica molt bé (llegir article). Els pilars de l’estratègia d’España són 3:

  • mantenir els líders polítics i socials del bàndol independentista ocupats amb un embolic de procediments penals, contenciosos i econòmics que els distregui de l’objectiu i l’estratègia i que debiliti els seus lideratges 
  • generar por a través de la repressió (per molt injustes que siguin les acusacions i per molt que s’hagi de retorçar la legislació per aconseguir-ho). Això va des de la presó preventiva, fins a les multes desproporcionades, passant per les inhabilitacions i un rosari de processos judicials 
  • “ensenyar algunes pastanagues” per generar divisió entre els diversos grups independentistes

Per això compta amb un gran nombre de mitjans de comunicació que escampen la seva versió de la realitat i repeteixen mentides fins que el gruix de la població espanyola acaba creient-se-les. També amb la cúpula judicial totalment entregada a la causa de “la unidad de España” i que no té miraments en saltar-se la legislació vigent o interpretar-la de manera creativa per servir els seus interessos.

6.- Contra això l’estratègia de l’independentisme català ha de ser: mobilització constant i unitat estratègica (“no és el moment d’individualitats, ambicions ni egoismes, sinó hora d’actuar conjuntament”). I també tenir clar l’objectiu final i no deixar-nos influir per processos intermitjos que alteren els nostres estats d’ànim: no hem de llençar les campanes al vol quan hi ha una bona notícia, ni enfonsar-nos quan sorgeix un entrebanc. Hem d’anar pas a pas i pensar a mig-llarg termini sense desviar-nos de l’objectiu. Com ja va apuntar fa molt temps el President Puigdemont: “Paciència, Perseverança i Perspectiva”. Deixar els terminis precipitats que ens enlluernaven a l’inici del procés (18 mesos) i anar fent els passos correctes i sòlids per anar guanyant terreny pam a pam, sense retrocedir.

7.- De tots aquests punts jo em quedo amb alguns idees importants

FE: Ens en sortirem i com més ho diguem i en veu més alta ho diguem més ens en convencerem i convencerem els del nostre voltant. Sovint em titllen d’optimista (Don Óptimo) i a vegades em contraposen al Don Pésimo que pensa que sempre acabarà tot malament. Crec que ser optimista és imprescindible perquè no hem de deixar de creure que ens en sortirem (que és el que ells volen). Però no és un optimisme màgic i irreal, està basat en l’èxit espaterrant de l’1 d’octubre en els milions de vots que referendem a les urnes en cada nova comtessa electoral, en la dignitat i enteresa d’un poble que fa costat al seus presos polítics i es manté permanentment mobilitzat...està basat en fets reals!

UNITAT: No podem barallar-nos públicament entre els que volem la independència de Catalunya. Ni a nivell de partits polítics (PDCat, ERC, CUP i tothom qui s’hi vulgui afegir), ni de moviments socials (ANC, Òmnium, CDRs...). Segurament és millor que els partits es presentin per separat per aconseguir més vots a cada elecció. Cadascú que voti en virtut de les seves preferències i, en tot cas, anem modificant el vot en funció del que facin després aquests partits amb els nostres vots, però respectem la diversitat d’estratègia i, de portes enfora, estalviem-nos l’espectacle de les nostres desavinences públiques. Si España percep un sentiment d’unitat, no somriurà tant i es mostrarà més preocupada.

CONFIANÇA: El binomi entre els presos polítics injustament empresonats i els exiliats que donen visibilitat i guanyen suports per a la nostra causa, acabarà donant fruits. Els advocats que treballen tant en un sentit com en un altre tenen bones estratègies que jo penso que donaran els seus fruits, sobretot a nivell d’institucions europees, en els propers mesos. Tal i com van aconseguir sortir victoriosos de les euroordres i de l’empresonament de Puigdemont a Alemanya, crec que ben aviat ens donaran grans alegries que poden comportar que es precipitin diversos moviments en cadena.

Més o menys és això el que tenia ganes de dir. I si ho hagués de resumir en 2 “manaments” serien:

“Paciència, perseverança i perspectiva”
“Ens en sortirem”

17 d’ag. 2019

Oques Grasses. "Bancals"

No coneixia els "Oques Grasses".
Sabia que tenien molt d'èxit entre el jovent... Coneixia la cançó "Cul" dels concurs de TV3 "Oh, happy day" i la cançó "Passos importants" que em van fer descobrir per utilitzar-ne un fragment al curtmetratge "El Comitè-2a part"...
Però aquest darrer disc...
Aquest darrer disc es titula "Fans del sol" i, encara que no vulguis, has acabat sentint-ne unes quantes cançons. "In the night" potser va ser la primera que em va arribar  a les orelles i no em va desagradar.
Després el Pablo em va recomanar "John Brown", divertida, reggae, surrealista... i ja em va agradar molt i la vaig posar al bloc.
També vaig escoltar per la ràdio "Més likes" i "Serem ocells" i de nou em van sorprendre i em van agradar... Començava a pensar que aquell disc era un disc força rodó perquè cada nova cançó que descobria la troba original i m'agradava...
Gràcies a l'Ona vaig descobrir "Sta guai", quan el meu pare estava ingressat a l'hospital i va ser un xute d'adrenalina i bon rotllo. Em va encantar i ja vaig decidir que em volia comprar aquell disc.
I aquest estiu vaig anar a l'FNAC i me'l vaig comprar. I l'hem escolta moltíssim al cotxe i ens agraden pràcticament totes les cançons i avui us vull oferir una de les que més m'agrada: "Bancals"

Perquè a part que musicalment són molt interessants, les lletres tenen un punt de surrealisme i un punt de filosofia que m'agrada molt.
Compro totalment frases com:

"...Faré la revolució i em faré un hort, 
me la jugaré molt fort..."
"...Arrelaran contentes les llavors 
i a sobre la merda que ens venen s’anirà esvaint la por..."
"...Que no vingui ningú a dir-nos qui hem de ser, 
que sabem que tot va guai si ho fem amb temps..."
"...Tota la bellesa d’aquest món està a dins teu..."
"...Que sobren armes i falten gronxadors..."
"...La nova era comença on s’acaba el formigó, 
la pau dels cargols és la nova religió..."
"...Amb quatre flors i un tros de blau ja faig, 
que fa bon dia i no em cal ser tan guai..."

Escolteu-la i plantegeu-vos escoltar tot el disc.
Jo crec que val la pena.

14 d’ag. 2019

"Plor de germà" (poema)


Des que vaig arribar a Calafell no surto del meu astorament i indignació seguint els casos dels vaixells de salvament marí d'Open Arms i altres organitzacions similars que han salvat un munt de refugiats d'una mort segura i es troben immobilitzats per les traves polítiques i administratives que els impedeixen desembarcar a port segur totes aquestes vides humanes...
És increïble!
Cada matí em planto davant del mar i penso que aquest mar del qual gaudeixo i contemplo relaxadament, uns quilòmetres més endins es un monstre que mata éssers humans que han hagut d'arriscar la seva vida perquè l'amenaça horrible d'una mort a alta mar és millor que la realitat de la qual escapen...
I no aconsegueixo comprendre aquesta absurda i estúpida realitat i ploro pels meus germans que moren al mig del mar. I m'indigna que polítics i organitzacions internacionals no siguin capaços de fer prevaldre els drets de les persones (degudament reconeguts i redactats en tractats internacionals d'obligat compliment, però que es passen pel folre) abans que les lleis arbitràries i injustes que cada país (eh, Salvini?!, no ets l'únic, però estàs el primer de la llista...) intenta fer complir per evitar acollir aquests refugiats.

Bé, d'això ja en vaig parlar ahir...
Avui us volia oferir el poema que ha sortit d'aquest estat d'ànim, especialment dedicat a les valentes organitzacions com Open Arms que, malgrat totes les traves i amenaces, segueixen perseguint el seu lloable objectiu de salvar vides humanes, al preu que calgui.

PLOR DE GERMÀ

Ploro
perquè estic a aquest cantó de l'oceà,
perquè al mig del mar s'ofega el meu germà
per haver nascut al lloc equivocat.

Ploro
perquè fàcilment el podríem salvar,
perquè és sols una qüestió de voluntat
i no en tenen molts dels altres meus germans.

Crido!
Un germà deixa morir un altre germà!
No està trist ni preocupat ni vol plorar,
només mira a un altre lloc, sense actuar.

Penso
com pot ser que haguem caigut tan, tan avall...
com pot ser que mori gent al mig del mar,
d'aquest mar que jo contemplo tot plorant.

Ploro
per la falta de pietat. L'ésser humà
em demostra una vilesa que em fa mal.
Tinc els ulls vermells davant del trist mirall...

(Eladi Martínez, Calafell, 14-8-19)

13 d’ag. 2019

Vergonya pel que passa a alta mar (força, Open Arms!)

Vergonya de les institucions europees.
Vergonya i infinita sensació d’injustícia quan s’incompleixen tots els tractats europeus i internacionals sobre els drets de les persones que estan en perill a alta mar (Dret Marítim, Conveni de busca i rescat marítim, Declaració Universal dels Drets Humans, Convenció de Ginebra i Tractat de Lisboa).
Clama al cel que s’ha d’ajudar aquestes persones que estan en perill de mort en embarcacions precàries a mercè de les onades. Moltíssimes persones han acaba mortes al fons de la Mediterrània i per això moltes consciències es van despertar i diverses organitzacions de salvament marítim van passar a operar a la Mediterrània per salvar aquest allau de vides humanes...
Però la política europea ha demostrat la seva hipocresia i la falta d’humanitat perdent-se en discursos teòrics, passant-se la patata calenta d’una a una altra institució i posant el màxim de traves a entitats com Open Arms per impedir-los la seva tasca humanitària o castigar-la amb multes econòmiques i sancions de tipus penal si gosen fer allò pel que van ser creades: salvar vides humanes.
Dies enrere li va passar a la Carola Rackete, que va haver de desobeir la legislació italiana per aconseguir salvar un grup de refugiats que havia rescatat. Ara li toca el torn a l’Òscar Camps, cap visible d’Open Arms que està aguantant una situació desesperada amb el vaixell carregat d’immigrants recollits de naufragis que ningú vol acollir al seu port. Itàlia i Malta, els ports més propers, li neguen l’entrada (fins i tot davant previsions meteorològiques desfavorables) sota pena de multes milionàries. I els altres països europeus es miren els uns als altres sense que ningú faci cap pas endavant i assumeixi la responsabilitat d’aquest gest humanitari imprescindible...
És una vergonya!
I la immensa majoria de la societat europea rebutja aquestes polítiques, però d’aquesta indignació, d’aquesta impotència, d’aquest sentiment de protesta davant de la injustícia...no en pot sortir un canvi de paradigma que capgiri la situació.
I és un esquema que es repeteix massa sovint... En els cas dels joves d’Altsasua, en els presos polítics catalans, en el judici a La Manada, en el cas dels europarlamentaris catalans... Sembla que la justícia i el clamor popular vagin per un camí i la realitat dels fets de les institucions que prenen les decisions vagin per un altre i no hagi possibilitat d’influir-los i fer-los canviar.
I si és això és que alguna cosa va molt malament... I va tan malament que potser haurem de buscar la manera de canviar-ho... No podem quedar-nos de braços plegats (o com a molt fent manifestacions al carrer) mentre anem veient com les persones moren al mig de l’oceà perquè han comès el “delicte” de voler escapar d’una realitat encara pitjor...
No pot ser...
Tot el reconeixement i admiració als valents voluntaris de les entitats de salvament marítim com Open Arms. I tota la indignació i el rebuig per les polítiques dels països europeus que defugen buscar una solució al problema d’aquestes persones. I, sobretot, totes les ganes que algú tingui una idea brillant i trobi la manera de capgirar aquesta situació... Som molts i crec que tenim la raó...hi haurà d’haver alguna manera de capgirar aquesta injusta situació.

11 d’ag. 2019

Cinema amb el Roc


Aquestes són les 4 pel·lícules que he anat a veure amb el Roc.
Només ell i jo.
Abans havíem anat moltes vegades al cine tots quatre, però ara parlo només de nosaltres dos.
Crec que la primera va ser "Coco". Era un diumenge al matí. A mi em venia de gust veure-la i a casa ningú havia mostrat interès. Quan vaig dir que me n'hi anava, ell va demanar si podia venir. Així: pim-pam.... Improvisat...
Vam anar-hi els dos i va ser maco parlar durant el viatge en cotxe i després de la pel·lícula, comentar-la.
Crec que als dos ens va agradar.
Després va venir "El rascacielos" i crec que n'hi va haver una altra que cap dels dos recordem. Aquest estiu vam anar a veure la reposició de "Matrix" i, fa poc, "La vida sense la Sara Amat".
Cada cop que som asseguts al cine i passen els tràilers, anem prenent nota d'alguna altra pel·lícula que voldríem veure i mica a mica s'està convertint en un bonic espai de comunicació entre nosaltres dos.
Ell que pràcticament només té un centre d'interès (el futbol) en el qual jo no hi poso tot l'interès i entusiasme que ell voldria, ha trobat en les pel·lícules una experiència gratificant per compartir amb el seu pare.
I ara, en plena adolescència, trobo genial que obrim aquest canal que ens permetrà compartir experiències i converses. Perquè a vegades comences parlant de la pel·lícula i la conversa et va portant a altres temes d'interès que, cadascú amb la seva pantalleta i en els rols de "pare" i "fill adolescent", segur que a casa no encetaríem.
Sento que és bo teixir complicitats individuals de persona a persona, més enllà de les col·lectives familiars. Amb el Roc ha sorgit aquesta via i segur que amb l'Ona en trobarem una altra... o la mateixa... però serà interessant i enriquidor tenir una afició compartida, una "excusa" per trobar-nos en territori neutral i gaudir d'un temps compartit...
Ho anirem gaudint mentre duri...

7 d’ag. 2019

Lo Pallars. Agost 2019

Lo Pallars!!
Mai no hi havíem estat al Pallars Jussà i aquest any el Roc i l'Ona anaven de campaments a la Vall Fosca i els havíem d'anar a buscar el diumenge 4 d'agost.
Vam decidir anar-hi uns dies abans i passar uns dies fent turisme per la zona. L'Anna va reservar un apartament a Talarn i vam mirar quines coses podíem visitar.
Va ser fantàstic!
En primer lloc estar uns dies sense els nens, a un altre ritme.
I en segon lloc totes les coses meravelloses que vam descobrir al Pallars...

  • Les botigues-museu de Salàs de Pallars. Unes botigues congelades en el temps, amb mobiliari i productes d'un segle enrere i on la visita guiada explica l'evolució del comerç des de la venda a granel fins la creació de les marques...Moooolt interessant! I també vam descobrir el restaurant de l'Hotel Bertran on es menja molt i molt bé.
  • El pantà de Sant Antoni és un dels llocs on la gent del Pallars va a banyar-se com nosaltres anem a la platja. Hi porten les gandules i les tovalloles, s'estiren al sol i es capbussen a les seves aigües per refrescar-se de la calor.
  • El congost de Mont-rebei. Un paratge natural fantàstic al pantà de Canelles on l'aigua corre entre parets altíssimes de la muntanya. Vam fer el viatge d'anada en kayak (un parell d'hores remant) i després vam caminar una hora i mitja pel camí excavat a la roca, després de passar pel pont penjat que uneix Catalunya i Aragó. Imprescindible!
  • El Parc Astronòmic Montsec (a Àger), un observatori astronòmic situat en un dels cels de millor visibilitat nocturna de Catalunya i del món. Una experiència molt recomanable sobretot per un moment màgic i sorprenent que només podreu gaudir si hi aneu.
  • L'estany de Montcortés, un llac d'origen càrstic on vam gaudir d'una estona de comunió total amb la natura en estat pur.
  • El poble de Peramea, declarat Bé d'Interès Cultural Nacional, una visita que no teníem previst fer, però que ens va fer aturar el cotxe i passejar pels seus carrers que semblaven aturats en el temps.
  • Gerri de la Sal, un poble pintoresc, amb un bonic pont sobre el riu i un interessant museu que explica com durant molts anys la producció de sal va ser una gran font d'ingressos per al poble.
  • "Lo Quiosc", un bar-restaurant sobre el pantà de Sant Antoni amb unes vistes precioses sobre el pantà i una agosarada i transparent passarel·la mirador sobre les aigües.
  • També vam passejar pels carrers de Tremp i Talarn i som conscients que ens van quedar moltes coses per veure.

I en queda aquest recull d'imatges de record!

6 d’ag. 2019

Que nos quiten lo bailao!

He mirat si hi havia expressions equivalents en català, però no expressaven ben bé el mateix... I m'agrada "que nos quiten lo bailao"...

És estiu i això vol dir, sobretot, temps...el més gran dels tresors...
Temps per fer un curs de formació, per anar al cine, per llegir, per escoltar música, per escriure, per pensar, per badar, per gaudir... i per fer coses que durant l'any no tenim temps de fer.

Faig aquesta notícia per deixar constància d'un seguit de coses que he fet en aquestes primeres setmanes d'estiu:

  • vam gaudir d'un genial concert del Ramon Mirabet a les Vesprades a l'Alzina de Fonollosa.
  • vaig assistir a uns quants espectacles del III Festival de Titelles del Moianès.
  • vam passar un cap de setmana al Ripollès amb la família Alarcón-Salvador en una casa rural a Planoles i vam visitar Ventolà, La Molina i el parc d'aventures d'Estiulaventura.
  • vam anar amb l'Anna a passar un dia a Barcelona a celebrar l'aniversari de casats: primer vam fer una sessió de relaxació al Flotàrium (flotar en una càpsula amb una solució d'aigua amb sal semblant a la del Mar Mort) i després vam fer el Sopar dels Sentits a la Real Acadèmia de Medicina (vam visitar l'espai on els candidats a cirurgians s'examinaven davant dels seus mestres i vam fer un sopar on havíem d'anar endevinant el que menjàvem)...
I després, mentre els nens estaven de campaments, amb l'Anna vam passar uns dies fantàstics al Pallars, però això ja serà una altra notícia...

I quan torni l'hivern i no sortim de casa i anem escopetejats amunt i avall, recordarem aquests moments que ja ningú no ens podrà prendre... que nos quiten lo bailao!