"Sta guai" (Oques Grasses)

Perquè hi ha dies que una cançó explica com estàs...

"Són 50 anys" (cançó Oms i de Prat)

Aquest any, la meva escola, l'Oms i de Prat de Manresa, compleix 50 anys.
Per commemorar-ho se li va encarregar al Xavier Serrano una cançó. Ell, solvent com pocs, va composar, produir i arranjar la cançó que ha estat enregistrada amb les veus solistes de 3 ex-alumnes de veu preciosa (Aina López, Arnau Gorchs i Juanjo Muñoz), la presència de diversos instrumentistes (alguns també ex-alumnes) i un cor d'alumnes actuals de cicle de superior.
L'Aleix López ha fet aquest vídeo que recull el making of.

I, tot plegat, la cançó i el vídeo, són preciosos.

Comproveu-ho vosaltres mateixos!

E pur si muove (reflexió postelectoral)

Ha passat el segon cicle electoral (europees i municipals) i és moment de fer-ne una valoració, una més de les moltes que podreu trobar al mercat i que tant us poden dir que les formacions que heu votat han crescut i guanyat com just el contrari.


Europees a Catalunya

• La participació ha pujat d’un 47’63% fa 5 anys a un 64’23%. Europa ha interessat  molt més els catalans, sabent que ens hi podem jugar els quartos...
• El partit de Puigdemont ha arrassat, ha obtingut el 28’52% dels vots a Catalunya i ha aconseguit col·locar 2 eurodiputats: el mateix Carles Puigdemont i Toni Comín. 
• Per la seva banda la coalició d’ERC ha obtingut 733.401 vots i també col·loca Oriol Junqueras com a eurodiputat
• Si sumem les 2 opcions clarament independentistes que concorrien han obtingut 1.720.550 vots que suposen el 49’71% del total de vots, però que si descomptem els vots blancs i nuls, arriben al 50’01%, superant per primera vegada la barrera del 50%.
• Aquests 1.720.550 vots independentistes superen en molt els 1.142.867 que s’havien comptabilitzat en les darreres europees del 2014. El creixement és evidentíssim...

Municipals a tot Catalunya

• La participació ha augmentat del 58’52% al 64’81%
• El global de vots independentistes (comptant només els de les 3 grans formacions de Junts x Cat, ERC i la CUP) ha crescut de 1.400.775 a 1.534.638. El nombre de regidors obtinguts per aquestes 3 forces en el global de Catalunya ha crescut de 6089 a 6240. En canvi (i sembla estrany) percentualment s’ha baixat d’un 45% a un 43’69%
• Aquí no es tenen en compte els vots obtinguts per altres candidatures “menors” (com Primàries o coalicions independents locals) que potser també són favorables a la independència.
• El suport a Ciutadans i PP decreix significativament d’un 14’97% a un 8’21%.
• En canvi el suport al PSC ha crescut molt d’un 17’06% (530.909 vots) a un 22% (765.236 vots).

Eleccions municipals a Barcelona

• Sembla que hi ha opcions que l’alcaldia passi a mans republicanes amb el candidat d’ERC, Ernest Maragall que ha guanyat les eleccions amb el 21’35% dels sufragis (160.990 vots).
• A l’ajuntament es passarà dels 18 escons independentistes que hi havia (Junts x Cat, ERC i CUP) a només 15. Aquesta dada freda caldria explicar-la millor perquè d’una banda abans hi havia Convergència i UNIÓ (no independentista) i perquè ara els vots que s’han dividit entre Primàries i la CUP no han acabat tenint representació. 
• Si sumem els vots de totes aquestes formacions independentistes, arribem als 297.512 i superem els 287.805 que van sumar-se a les anteriors municipals.
• Malgrat tot es cert que els percentatge de suport a les opcions independentistes han baixat del 41’15% al 39’45% degut al gran suport que han obtingut els comuns i sobretot el PSC (que ha doblat resultats).

Eleccions municipals a Calders

• Es repetirà l’alcaldia de l’Eduard Sánchez (Junts x Cat) que augmenta els suports de 285 a 340 vots, mentre que les altres forces polítiques que havien concorregut agrupades fa 4 anys i havien obtingut 215 vots, han concorregut separades i han obtingut 140 vots (Junts x Calders) i 113 (CUP).

Per acabar de donar la imatge global del moment polític no vull deixar d’esmentar l’espectacular triomf de la candidatura Eines de País (amb Joan Canadell) a la Cambra de Comerç.
Jo em fixo amb això, amb l’augment de vots obtinguts per ERC tant a les generals com a les municipals, amb la confirmació del lideratge indiscutible de Carles Puigdemont i amb els esperançadors anuncis que ha fet l’advocat Gonzalo Boye respecte dels futurs moviments que podran fer els eurodiputats independentistes des del centre d’Europa (i fins ara sempre s’ha complert tot el que ha dit).

I quan sento que alguns diuen que no anem bé, que mai no ho aconseguirem, que Europa no ens mira i que el suport a l‘independentisme decreix... em sento com quan Galileo Galilei va haver d’abjurar públicament de les seves creences i admetre que la terra estava quieta i era el Sol qui donava voltes. Després de dir en veu alta que la Terra restava quieta al centre de l’univers, en veu més baixa i per a si mateix va dir “e pur si muove” (però tanmateix es mou)...

Com el nostre camí inexorable cap a la independència!

Matins de primavera

Algun dia us explicaré perquè fa tants dies que no publico al bloc.
Mentrestant us deixo amb un dels despertars d'aquesta primavera aquí a Calders. Sobretot escolteu l'àudio...

"Construirem" (un poema)

El meu germà Sergi i la seva parella Andrea fa anys que conviuen junts. Es van conèixer al Brasil, es van enamorar i van començar un camí plegats que ja no han deixat.
En el seu dia es van casar simbòlicament entre amics, sense cap constància legal. I amb això ja en tenien prou. Però per regularitzar la situació legal del meu germà i perquè l'Andrea pugui venir de visita a Catalunya amb llibertat de moviments (i no només amb un permís limitat de turista) ara han legalitzat el casament als jutjats de Brasil. I van aprofitar el tràmit legal per fer una petita cerimònia amb els amics més íntims de Brasil i, a través de videoconferència, amb la família.
El meu germà em va dir que li agradaria llegir un poema meu a la cerimònia i jo vaig pensar en la seva feina de paleta, quan construeix cases, i la feina que, com a parella, han construït conjuntament.
I li vaig escriure això:

CONSTRUIREM

Construirem el nostre amor.

Barrejarem a la pastera

les proporcions més adequades

de mots, silencis i petons.

Farem uns sòlids fonaments

de pell, converses i projectes

i tindrem sempre a punt les eines:

somnis, somriures i ideals.

Pujarem rectes les parets

amb el nivell i la plomada

dels nostres sentiments sincers

i la coberta ens aïllarà

de tot perill o mal moment.

Serà una llar el nostre amor,

un dolç refugi, un cau perfecte

que ensenyarem ben orgullosos

amb les durícies i les crostes

que hauran quedat al nostre cos

per demostrar que el nostre esforç

ens ha permès arribar a port.

I per molts vents que bufin fort

es mantindrà sempre dempeus:

sòlid, compacte i resistent.

(12-4-19)

Una frase. Un conte.

Avui us parlaré d'un conte.
El conte es titula "Ja no puc més" i si cliqueu a l'enllaç el podreu llegir (és curtet, no necessitareu gaire estona).
És de l'Albert Sánchez Piñol i és un dels 13 relats del llibre "Tretze tristos tràngols" amb algun altre de ben sorprenent i interessant.
Només us puc dir que el primer cop que el vaig llegir em va sorprendre molt gratament la capacitat d'explicar una història original i sorprenent en tan poques pàgines. I aquest any l'he llegit entre els alumnes i a la majoria també els ha agradat.

Hi va haver una frase que em va cridar l'atenció. I com que el conte l'he llegit a diverses classes i l'he hagut de llegir i rellegir unes quantes vegades, cada cop que passava per aquella frase notava que m'agradava més i més. Té força, és simple i té veritat:

"En un món tan petit

només pots odiar qui estimes"

En el cas del conte es refereix a una família d'esquimals, però em sembla que la frase m'agrada perquè penso que és extrapolable a la societat en general. El nostre món, estiguem on estiguem és bàsicament petit. Podem relacionar-nos amb molta gent, però al cap i a la fi, amb la majoria d'aquestes persones no deixem de tenir una relació superficial (companys de feina, coneguts, veïns...). En canvi, el nombre de persones amb qui teixim vincles més profunds i ens hi impliquem emocionalment és molt més reduït: la família més directe i els amics més íntims.
I potser per aquesta implicació emocional que fa que ens hi aboquem molt i que n'esperem molt és pel que de tant en tant ens sentim decebuts o molestos perquè no hem obtingut d'ells el que n'esperàvem. Tenim unes expectatives tan altes que a vegades aquestes persones no poden estar a l'alçada de tot el que esperem d'elles. I llavors som capaços de passar de l'amor a l'odi.
Segurament amb un company de feina no ens hi enfadarem tant perquè tampoc no n'esperem res, més enllà de tenir-hi una relació cordial de companyerisme i compartir-hi bromes i converses més o menys trivials.
En canvi, els qui estimem, aquells amb qui volem compartir-hi els sentiments, les penes i les alegries, i volem tenir-los sempre al nostre costat... potser alguna vegada no faran el que esperàvem que fessin i nosaltres crèiem que havien de fer. I allò ens decebrà i ens en distanciarà i potser acabarem defugint-los perquè considerem que no es van portar bé amb nosaltres... i això que eren els que estimàvem...

Per això em sembla tan interessant i encertada aquesta frase, perquè constata com de complicades som les persones i les relacions interpersonals.
Penseu-hi i llegiu el conte. Crec que a la majoria us agradarà.

És Puigdemont el nostre President

Dilluns 6 de maig de 2019. Dia important i històric en aquest llarg procés.
El Jutjat del Contenciós-Administratiu número 2 de Madrid, estima els recursos presentats per Puigdemont, Comín i Ponsatí contra la decisió de la JEC (Junta Electoral Central) d'excloure'ls de les Eleccions Europees i els permet presentar-se.
No és una victòria qualsevol.
Demostra que la partida està fent un tomb. Que España ja no és capaç de fer-nos por. Que les seves amenaces es desfan com el sucre en el cafè.

Puigdemont i el seu equip jurídic han jugat fort. Han estudiat molt bé la partida i han jugat fort. Es presenten a les Eleccions Europees i, si surten escollits, esdevindran eurodiputats i gaudiran d'immunitat parlamentària per moure's lliurament per Europa (fins i tot per territori espanyol i, per tant, tornar a entrar a Catalunya) i fer-se sentir en les més altes instàncies europees.

Davant d'aquesta jugada, la maquinària espanyola va començar a amenaçar que no podria recollir l'acta d'europiputat a España sense ser detingut.
Però l'equip jurídic de Puigdemont no va de farol. Quan diu una cosa, prèviament se n'ha assegurat per activa i per passiva i compta les seves accions per èxits irrefutables.
Quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya i tota la premsa espanyola salivava amb la seva imminent entrega, detenció i empresonament, Boyé i els altres advocats van mantenir la calma i la serenor i a cop de "Ahí lo dejo" van acabar sortint triomfants amb la raó de la seva part.
Com que veien que no se'n sortien amb les amenaces, la JEC va fer una jugada bruta, injusta i tacada de prevaricació i va prohibir que es presentessin a les Eleccions Europees amb estranys i falsos raonaments jurídics.
Amb poc marge de maniobra, l'equip jurídic va presentar sengles recursos i va improvisar ràpidament uns candidats provisionals per no perdre el dret a presentar-se. El mateix Gonzalo Boye, la Bea Talegón i el Xavier Trías van fer un pas endavant i van ocupar aquesta posició amb un gest que els honora.
Tant la Fiscalia, com el Tribunal Suprem, com el Contenciós-Administratiu han donat la raó a Puigdemont i han tocat el crostó a la JEC i al jutge instructor Llarena i ara la llista inicial amb Puigdemont, Comín i Ponsatí resorgeix amb els drets intactes i revestits d'una gran autoritat moral, després de superar la burda maniobra de la JEC per intentar escombrar-los d'aquestes eleccions.
Gonzalo Boye ho diu ben clar en un article al nacional.cat "Hemos cumplido...ahora les toca a los ciudadanos":

Tanto el president Puigdemont como Ponsatí y Comín serán eurodiputados, si así lo quieren los electores. El problema no es jurídico sino político: contar o no con los votos necesarios para ser proclamados candidatos. (...)
Si llegan los votos, habrá inmunidad, y si son suficientes para que los tres consigan su escaño, entonces el exilio, como elemento dinamizador de la resistencia al 155 y de la búsqueda de una solución política a un problema político que nunca debió judicializarse, estará más cerca que nunca. (...)
El president Puigdemont y los consellers en el exilio han cumplido no dando un paso atrás, no rindiéndose ni cediendo y persistiendo, contra viento y marea, en el encargo hecho por los ciudadanos de Catalunya. Asegurar la elegibilidad del president Puigdemont y los consellers Ponsatí y Comín, así como su posterior inmunidad, ha sido el trabajo que se nos encomendó a los juristas y hemos cumplido… ahora les toca a los ciudadanos.

Puigdemont és el meu President.
Ho era quan l'Estat Espanyol el va destituir injustament amb una interpretació abusiva de l'article 155 i només deixarà de ser-ho quan en votem lliurament un altre.
Des que es va instal·lar a Waterloo no ha parat de treballar per mantenir l'objectiu nacional i mai no ha fet un pas enrere. Sé que des de la seva posició de llibertat de moviments internacional no ha parat de treballar per la internacionalització del nostre procés, per la suma d'adhesions internacionals i per planificar i executar una estratègia que posi en escac l'Estat Espanyol i les seves arbitrarietats i injustícies jurídiques i polítiques. Estic en total desacord amb els que consideren que va esquivar la presó com un acte de covardia i comoditat.
Des de Brussel·les no ha parat de marcar gols a l'Estat Espanyol i queda clar que és el seu màxim enemic a batre perquè no paren de menystenir-lo i desprestigiar-lo.
Sento que estem en un moment clau d'aquest llarg procés i que és un bon moment per tornar a demostrar el nostre suport majoritari al nostre President Carles Puigdemont i dotar-lo d'encara més força per enfrontar-se a una España que comença a mostrar esquerdes i signes de debilitat jurídica.

Tan de bo hi hagués una candidatura unitària que aglutinés totes les forces independentistes i mostrés encara més clarament la força de les nostres conviccions, però, si no ha pogut ser... jo votaré Puigdemont i, respectant totes les decisions individuals (com no podria ser de cap altra manera) us demano que llegiu tots aquests arguments i us plantegeu donar-li també el vostre vot per dotar-lo de tota la força possible.

Ho hem cantat molts cops, però, a part de cantar-ho, jo m'ho crec: "És Puigdemont el nostre President".

Una cançó: "Moviment" (Itzipa)

Avui hi he ensopegat, per pur atzar i he recordat que els vaig descobrir a la final del concurs Llumplugged (on van actuar com a guanyadors d'un edició anterior). Van cantar aquesta cançó i em van fer aixecar les orelles amb respecte i admiració: uns delicats jocs de veus, una guitarra expressiva i mediterrània i una manera d'estimar, sentir i gaudir la música totalment sincera i encomanadissa.
No sé res d'ells, només que es diuen ITZIPA i són de Manresa, però aquesta cançó és una petita joia amb reminiscències dels discos de la Sílvia Comas i la Lídia Pujol (que no és poca cosa).
A veure què us sembla...