Arriben els serveis mínims!

Els lectors veterans ja sabeu de què va...
Arriba una setmana en què tindré molta feina de l'escola: final de trimestre.
Tinc dues opcions:

• passar-me una setmana (o més) sense publicar res
• publicar cada 2-3 dies uns "serveis mínims" (alguna cançó, algun vídeo, alguna foto interessants) mentre arriba el moment de tornar a elaborar continguts.

Avui una imatge trobada pel facebook i una vella cançó de Pink Floyd (que he sentit fortuïtament un parell de vegades en els darrers mesos i em ve de gust compartir amb vosaltres en versió acústica).

"Remenant la cua" (un poema)

Avui un poema per aquelles ocasions en que esperes tant...
...estàs il.lusionat, content, expectant...
...esperes massa, has estat tan absort i reclòs en el que feies que has perdut la perspectiva...
...i quan aterres al món real, del qual esperes tot i més...
...et sorprèn que la resta de l'univers no estigui tan content i il.lusionat com tu...
...i no entens que això pugui ser possible...
...i no pots evitar un cert grau de decepció, de desil.lusió, d'incomprensió...
Com pot ser que no estiguin tan il.lusionats com tu, que no et facin més cas, que no tinguis ganes de parlar-ne...?
Doncs, si, amic, és així.
I et quedes allà... palplantat... remenant la cua...cada cop més lentament... fins que t'atures i, una mica cap-cot, marxes cap a una altra banda, esperant trobar algú que es pugui fer càrrec de la teva situació...

REMENANT LA CUA
Movia la cua frenèticament.
El gos intuïa la teva arribada,
feliç t’esperava, frisava, glatia,
tenia clavada la seva mirada
a la porta grisa on ningú arribava.

La cua picava, metrònom fidel,
contra el terra fred i, de mica en mica,
va anar reduint el ritme frenètic
i les pulsacions van anar calmant-se
a mida que el temps anava escolant-se.

Li costà acceptar la cruel realitat.
Mirava la porta, gratava amb les urpes
i mig grinyolava. No volia veure
que tu no vindries, que era en va l’espera,
el goig, l’alegria, la fe, la il·lusió...

Com que ell és un gos encara t’estima,
encara confia en tu cada cop.
Cent cops tornarà davant de la porta
remenant la cua.                                 
                       Jo no sóc un gos:
amb una vegada ja n’he tingut prou.

"El repte": com es va fer la pel·lícula

Mentre arriba el moment d'estrenar-la vaig repassant com es va produir la gestació d'aquest projecte, una experiència molt estimulant i motivadora que tinc ganes de compartir amb tothom...

A les reunions de coordinació de l'escola vam començar a parlar del problema creixent d'esmorzars llençats a les papereres i de la necessitat de parlar-ne a les tutories per sensibilitzar i corregir aquest problema.
Amb la Montse Escudé vam començar a fotografiar les "proves del delicte" i a intercanviar-nos-les cada cop que ens hi trobàvem quan fèiem vigilància de pati. Això era a mig febrer.

 El dia 22 de febrer en una classe amb els alumnes de 5B vaig plantejar el problema i la possibilitat de fer un vídeo per tractar aquest tema. Vaig demanar-los que em donessin idees de com enfocar aquest vídeo i vaig recollir-les totes.

El dia 1 de març, a la reunió de coordinació vaig proposar la idea de fer un vídeo (un curtmetratge) sobre el tema i a tots els va semblar bé i em van donar carta blanca.
Vaig anar ordenant les idees que m'havien donat aquells alumnes i transformant-les amb un guió que les recollís i tingués una mica d'estructura narrativa.

Vaig acabar tenint una mena d'escaleta del que podia ser la pel·lícula i vaig compartir-la amb l'Anton Campos (mestre de visual i plàstica amb certa experiència en el món cinematogràfic). A partir dels seus consells i recomanacions vaig adaptar la meva primera idea.

El 23 de març vaig fer una classe amb els alumnes de 5A i els vaig demanar que m'ajudessin a detallar els plànols que podien il.lustrar cada escena (després de veure el vídeo "Respira" i fixar-nos com calia definir els enquadraments i els recursos narratius de cada escena: primer pla, càmera lenta, zoom, desenfocar, text sobreimpressionat...)
Vaig incorporar tot el que em va semblar interessant al guió i vaig anar definint els trets característics de cada escena (actors, localització, material, diàlegs, música...).

Paral·lelament vaig començar a buscar per internet el material gràfic que necessitaria i a crear el que no podia trobar fet (logo de prohibit llençar els esmorzars, logo de la productora, missatges amb emoticones de whatsapp...).

El 18 d'abril, de manera consensuada amb el centre (que em va alliberar d'algunes hores) vaig començar a enregistrar les escenes al pati de l'escola. Baixàvem a primera hora del matí, quan no hi havia ningú al pati, però rodàvem amb uns quants nens que feien de figurants perquè no es veiés el pati buit. Els explicava el que faríem, fèiem algun assaig i gravàvem escena per escena. Algunes les gravàvem diverses vegades i llavors a l'ordinador seleccionava quines eren les millor preses.
Mica a mica vaig anar completant totes les gravacions i després va quedar el muntatge informàtic amb el programa MAGIX Video deluxe i repetides consultes a l'Anton per anar aprenent com podia solucionar tècnicament tot allò que no sabia fer.

Després de llargues sessions davant de l'ordinador ajustant les imatges, la música i les veus (i algun maleït ensurt quan desapareixien coses que ja havia deixat muntades i havia de tornar a començar), el dia 21 de maig vaig donar per acabada la pel·lícula i vaig fer-ne el cartell que il·lustra aquesta notícia.

Ara només falta, d'acord amb la direcció del centre, decidir quan i com fem l'estrena.
Serà molt aviat...

"Un dia normal" (un vídeo)

Ara feia dies que no ho feia, però he tornat a trobar un vídeo bonic i interessant, d'aquells que trobo que val la pena compartir.
El vaig trobar a catorze.cat i està tret de "Story of This Life", el bloc de l'Esther Anderson on explica coses curioses i o divertides de la seva maternitat amb vídeos molt ben fets, com aquest: tan real i tan bonic...
Segur que us agrada!

Produccions Kino T. Feina

M'ho estic fent a sobre!
Porto moltes setmanes preparant un curtmetratge a l'escola per sensibilitzar els alumnes sobre un problema que tenim: a les hores del pati es llencen molts esmorzars a les papereres.
Vaig recollir idees entre els alumnes de 5è i a partir d'aquí vaig elaborar un esquelet de guió, vaig dividir-lo en escenes, les vaig anar desenvolupant, vaig pensar com ho filmaria, amb quins alumnes, quins enquadraments, quines músiques, quines veus en off, els diàlegs...
M'ho he passat molt bé i estic a punt de presentar-lo en societat...
...i en tinc moltes ganes!
Tinc moltes ganes que la gent el vegi i em faci arribar les seves opinions!

I mentre no arriba aquest moment avui us avanço el nom i el logo de la "Productora" que he creat per fer aquest curtmetratge: Kino T. Feina

;-)

Si no fos mestre...

Poc abans d’acabar COU (el Curs d’Orientació Universitària que a la meva època fèiem després dels 3 anys de BUP, amb 17-18 anys) no sabia a què em volia dedicar. Havia anat a informar-me dels estudis de Biblioteconomia i Documentació perquè m’agradaven molt els llibres i llegir i de cop i volta, ara no sabria explicar-vos com va ser la revelació, em vaig adonar que m’agradava fer de monitor d’esplai, que m’agradava fer classes particulars, que se’m donaven bé els nens, que m’agradava educar els infants i que... havia de ser mestre.
Un cop presa la decisió, l’experiència em va demostrar que havia estat encertadíssima, que era una veritable vocació (malgrat que no es va manifestar fins molt poc abans d'haver de prendre la decisió) i porto molts anys sent feliç desenvolupant aquesta feina.
De fet, sovint he pensat que no podria haver-me dedicat a cap altra cosa, però ara penso que hi ha almenys 3 altres professions amb les que podria ser feliç i sentir-me realitzat.

1.- ESCRIPTOR
M’encanta escriure, sempre ha estat una fantàstica vàlvula d’escapament, on lloc on abocar neguits, idees, sentiments, reflexions, ja sigui en forma de notícies, poemes, contes, cartes... Fa molt temps que ho faig de manera “amateur”, tot i que alguns em diuen que se'm dóna bé i m’hi podria dedicar. Tinc seriosos dubtes que m’hi pogués guanyar la vida, però una vida d’escriptor, si mai fos possible, em faria molt feliç.

2.- PERIODISTA
Aquesta feina està directament relacionada amb l’anterior ja que bàsicament acaba materialitzant-se en forma d’escriptura, ja sigui una crònica, un reportatge o una entrevista. Des que fa uns 5 anys em vaig posar al capdavant de LA CALDERINA (la revista del poble de Calders) he descobert aquest vessant periodístic i m’hi he passat molt bones estones, planificant els continguts, elaborant-los, revisant-los, coordinant-me amb tot l’equip redactor i donant forma a cada número. Cada vegada que tanquem una nova edició i tinc la revista a les mans, penso que m’encanta aquesta feina i penso que no m'importaria haver-la escollit.

3.- CINEASTA
I ara fa poques setmanes que he descobert una altra feina amb la que m’ho estic passant molt bé. A l’escola estic preparant una petita pel·lícula (com un curtmetratge) per sensibilitzar els alumnes davant del fet que es llencen molts esmorzars a les papereres a l’hora del pati. Pensar com explicar la història, ordir un guió, ordenar-lo, dividir-lo en diferents seqüències, pensar els plans que s’havien de rodar, planificar els rodatges pensant els emplaçaments, els actors, el material... I després muntar el trencaclosques, editant les gravacions, afegint-hi les músiques, pensar diferents recursos narratius (títols, veus en off, pictogrames...). Està sent una feina apassionant que tinc moltes ganes de mostrar quan estigui ben acabada. I m’ha fet adonar que m’encantaria treballar en aquest àmbit.

Miro les diferents opcions que he explicat i veig que comparteixen un alt component creatiu, una vocació de fomentar el pensament crític i d’educar o intentar millorar el món que tenim...
Rellegeixo aquesta notícia i m’adono que m’agraden les qualitats que es potencien amb aquestes activitats i agraeixo la sort de poder-les tastar i desenvolupar-les en certa mesura.

La deriva de TV3

TV3 és, de llarg, el canal de televisió que més miro. En primer lloc suposo que per la llengua, però també perquè en general m'agrada l'estil de la seva oferta de programes (culturals, d'entreteniment, informatius...). O almenys fins ara m'hi sentia còmode.
M'agrada "Nit i dia", els Telenotícies, "El Foraster", "Crackòvia", "Polònia", "Trenta minuts", "Zona Zàping", "Ja t'ho faràs"...
No ho segueixo pas tot, ni m'agrada tot, però en general puc dir que, en el meu cas, TV3 és "la meva"... O ho era fins ara...
Aquesta setmana he vist una cosa que no m'ha agradat o, més que això, que no m'ha semblat pròpia de TV3... amb la qual no m'he sentit còmode...

Es tracta del concurs "Joc de cartes", un concurs que enfronta 4 restauradors entre ells buscant una mica de reality show, gènere que potser fins ara no s'havia tocat en aquesta cadena. He vist tots els programes des que va començar (crec que 4) i tot i que ja hi havia un punt que em grinyolava, quan intentaven treure punta i fomentar les polèmiques entre els concursants, els malentesos, etc, fins ara encara ho trobava tolerable.
Però aquesta setmana, quan va acabar el programa que havia enfrontat els restaurants de La Mare de La Font, La Masia del Solà, el Xaloc i La Premsa, on ja hi havia hagut mal rotllos entre alguns dels concursants, convenientment alimentats i exaltats per la direcció del programa... Llavors vaig veure que començava un nou programa titulat "Fora de carta"...
...i de cop vaig veure els 4 restauradors enfocats per una càmera i uns subtítols que deien que no estaven escoltant el que es deia d'ells...
...llavors van ensenyar un plató tipus "Tele5" (Gran Hermano, Sálvame, Supervivientes..) i van sortir uns "tertulians" que em van fer caure de cul: Santi Villas, Daniela Blume, Laura Fa i una ex-concursant del primer programa que ja havia generat una certa polèmica...
I ja en vaig tenir prou!
Vaig veure que intentaven fer-me empassar una versió catalana d'un d'aquests programes de teleescombreria (dels que he esmentat abans) on l'únic objectiu és fer un espectacle semblant als dels amfiteatres romans, intentant que la gent es baralli entre ells, plorin, s'insultin i mostrin les seves misèries... Un model que sempre he detestat i que no he entès mai que tingués tanta audiència.
I me'n vaig anar al llit a llegir, pensant que no m'agradava la deriva que prenia TV3 si agafava aquest rumb per intentar millorar audiències seguint models d'altres canals que a mi no m'agraden.
I, com que no el vaig veure, no us puc dir exactament com va anar, però avui he llegit l'article de la Mònica Planas a l'Ara, a la seva secció "CríticaTV". Es titulava "Fora de carta i fora de lloc" i deia algunes coses que confirmaven les meves sospites:

• ...l’estrena del Fora de carta que vam veure a continuació, com una seqüela televisiva, és un esperpent. 
• És un debat al voltant de l’episodi del concurs que acabàvem de veure, creat amb l’estratègia d’agafar col·laboradors eficaços d’altres tertúlies i espais de Telecinco (...) que han de sembrar suspicàcies entre amos dels restaurants sobre la seva actuació...
• Es tracta de construir conflicte mediàtic gratuït entre els concursants. 
• La vulgaritat del programa, impròpia d’una televisió pública i insòlita a TV3 sabia greu, fins i tot, per les cares dels amos dels restaurants, que semblaven veure’s engolits per una maquinària televisiva que no s’esperaven. 
• S’increpaven amb arguments que els ferien i se sentien qüestionats a nivell personal i professional. 
• Els futurs concursants de Joc de cartes que ja han gravat la seva participació, ¿voldran ara formar part d’aquest espectacle posterior tan rònec per convertir-se en diana de retrets, acusacions i impertinències? 
• Deixar l’audiència de la tele pública en mans de la legió de fans que té Daniela Blume a les xarxes socials per crear enrenou tampoc sembla una estratègia sòlida. 
• El programa és el primer projecte que s’aprova i s’executa sota la direcció de Vicent Sanchis. Si copiar el model xaró de Telecinco és la solució per als problemes de TV3, és decebedor, perquè vol dir que ja s’ha entrat en la dinàmica desesperada del “tot per l’audiència”.

Evidentment, això és només una opinió personal que pot ser o no compartida i potser hi ha una majoria que aprovarà aquest canvia de rumb en el to de la programació de TV3. Però personalment a mi no m'agrada i tinc la sensació que la cadena de televisió amb què em sentia identificat fins ara comença un canvi de rumb cap a un model que no m'agrada.
Tan de bo només hagi estat un "experiment" per veure com responia l'audiència i no sigui una tendència que s'escampi a la resta de la graella televisiva de TV3.

El millor càstig: la indiferència

El Roc i l’Ona estan en una etapa en què es fan la guitza a totes hores i van intercanviant els papers salomònicament. Una hora és el Roc qui va burxant l’Ona, l’escarneix, li va repetint el que ella no vol sentir... I una estona després és l’Ona qui imita el que diu el Roc, li va passant provocadorament per davant, li pren el que ell vol agafar... I la resposta de tots dos davant d’aquestes situacions sempre és agressiva, airada, colèrica, violenta... Criden, s’enfaden, s’insulten, criden més i més, se’n van d’una revolada, es posen a plorar d’impotència...
Són incapaços de fer veure que allò que els estan fent no els afecta, són incapaços d’anar a un altre lloc i canviar d’activitat i deixar amb la paraula a la boca els que els està intentant fer enfadar...
I l’altre dia els vaig poder oferir un exemple pràctic:

Estàvem esmorzant croissants farcits de xocolata. Els obríem amb un ganivet i els sucàvem amb crema de cacau per dins. El Roc em va dir que li donés el ganivet que tenia pressa (havia d’anar a jugar a futbol). Jo n’hi vaig oferir dos que ja m’havia sucat, però ell els va rebutjar: se’ls volia sucar ell a la seva manera. Li vaig dir que s’esperés un moment, però es va irritar i només volia que es fes el que ell volia, de la manera que ell volia i en aquell mateix moment.
Jo molt tranquil·lament li vaig dir que agafés els que jo li oferia o s’esperés un moment. Però ell, irritat i bel·ligerant, em va prendre els meus i em va amenaçar amb quedar-s’ho tot: els meus i els seus. Tensava la corda i esperava una reacció... Però jo no vaig entrar-hi... em vaig aixecar i vaig dir que me n’anava a la dutxa. I li vaig dir que ja podia agafar el que volgués, que quan sortís de la dutxa si encara tenia gana ja agafaria alguna altra cosa.
Llavors, veient que la seva amenaça no tenia cap efecte, es va contrariar i em va tornar el que m’havia pres, a punt de posar-se a plorar d’impotència.

Al cap d’una estona li vaig fer la reflexió:
-    Tu volies fer-me enfadar a mi. Jo he passat de tu: no m’he enfadat gens ni mica. I ara el que estàs enfadat i trist ets tu. Veus?
I, adreçant-me als dos els vaig voler fer adonar del que havia passat i de com es podien resoldre discussions d’una manera diferent, fins i tot elegant i sense sortir-ne damnificat.

Però no sé si haurà servit de res...
El que sí sé és que la indiferència és un dels càstigs més grans amb que pots obsequiar qui intenta treure’t de les teves caselles.

Glops del passat per culpa d'una cançó

Segur que a tots us ha passat alguna vegada.
En el moment menys esperat sents una cançó que feia molt que no senties i de cop se’t dibuixa un somriure melancòlic perquè et transporta al passat.
Potser t’evoca un record concret... un moment, un lloc, una persona, una olor... Però a vegades és només una sensació indefinida, el record d’un antic “jo” de fa anys que havia escoltat aquella cançó en unes altres circumstàncies ben diferents a les que vius ara...
Això m’ha passat avui quan he escoltat “Linger” dels Cranberries. I després he fet una mica de “d’oca en oca” mental i me n’he anat a Enya, a Housemartins, a Huey Lewis & The News... i m’he aturat perquè he tingut por d’entrar en una espiral infinita...
Però he buscat algunes d’aquestes cançons i les poso aquí per si a algú també li fan saltar algun ressort d’anys enrere...

 
 
 

Parc temàtic

Aquests dies he anat molt de bòlit i no tenia clar què podia explicar de nou aquí al picalapica.
I endreçant fotos me’n van aparèixer unes del mes de març i vaig pensar que seria divertit ensenyar-les i explicar-les.
Resulta que per l’aniversari del Roc, ell no estava gaire content amb els regals que havia rebut (cal dir, en desgreuge nostre, que és molt difícil fer-li regals perquè no li agraden els jocs, ni els llibres, ni la música... només vol coses relacionades amb el futbol i el repertori s’acaba aviat) i, mentre esperàvem que l’Ona sortís de l’escola de música, em va demanar d’anar al Decathlon.
Evidentment hi vaig accedir i vam començar pel passadís de les botes de futbol i les pilotes. Però com que teníem temps per endavant vam anar a badar (quin verb més maco i que poc que ho fem...) pels passadissos que normalment no visitem on hi ha articles de pesca, equitació, arts marcials... En un moment donat li vaig fer una foto i... després ja no vam poder parar.
Vam anar fent fotos i més fotos i cal dir que ell s’ho va passar de conya, descobrint que teníem tot un parc temàtic ben a prop i no ens n’havíem adonat...
Em sembla que va ser dels regals que més li van agradar del dia...

Artesania, creativitat, improvisació... o no?

Quan estudiava magisteri, a l'assignatura de plàstica vam fer unes sessions de modelatge de fang. La tècnica del xurro, les plaques i el modelatge... Recordo que en l'última pràctica no sabia què fer i vaig començar a porquejar el fang sense cap objectiu concret. Mica a mica va anar prenent forma un objecte indefinit, però que m'agradava. Hi vaig anar afegint detalls i quan va passar la mestra i em va demanar què estava fent li vaig dir que no ho sabia, que m'havia deixat portar.
Li va agradar la resposta i em va posar bona nota.
(la figura de la foto no és la que esmento aquí sinó una que vaig fer en una sortida amb alumnes, la que cito era més "abstracta", però no sé on va anar a parar...).

La feina de mestre sovint és així: artesanal, creativa i amb un punt d'improvisació.
Per exemple, aquest any em tocava impartir un taller de llengua catalana que forma part d'una assignatura que es diu "Tallers M.E.C." (Mates English Català). S'acostava el dia de començar i no tenia clar com plantejar les 10 sessions que havia de fer en 3 torns rotatius amb els alumnes de 5è.
Tenia clar que volia treballar l'expressió escrita i que volia fer-ho d'alguna manera que fos significativa i pràctica i, a poder ser, motivadora i divertida.
I va arribar el primer dia dels tallers i em vaig trobar davant de 18 alumnes que escoltaven el que jo els havia d'explicar, però jo no tenia res per explicar-los... Be, res, no.
Vaig dir-los que en aquell taller havíem de fer expressió escrita i que m'enumeressin diferents tipologies d'expressió escrita. De seguida van sortir "contes", "poemes"... Jo els vaig demanar que s'esforcessin per buscar moltes altres maneres de trobar l'expressió escrita en la vida quotidiana. I mica a mica, amb una certa ajuda per part meva, van sortir moltes més coses: "instruccions d'un joc", "receptes de cuina", "cançons", "notícies", "entrevistes", "obres de teatre", "guions dels programes de ràdio o TV"...
I llavors se'm va encendre la bombeta!
Vaig proposar-los de fer un programa de TV o ràdio en què tot el que hi sortís hauria d'haver estat prèviament escrit per ells: el que diguessin els presentadors, les preguntes i respostes d'una entrevista, els diàlegs d'un gag, la lletra d'una cançó...
I ens vam posar a treballar molt engrescats!
En el primer grup la cosa no va acabar de quallar perquè no treballaven gaire bé i s'esveraven molt. Però amb el segon grup vam aconseguir acabar tot el guió del programa i fins i tot vam poder enregistrar-lo i penjar-lo a les xarxes!
És aquest!


Va ser una boníssima experiència en què tothom s'hi va implicar molt, ens ho vam passar molt bé i, al final, vam tenir la satisfacció de veure el producte acabat!
I això que el dia de començar aquell taller, jo, com a  mestre, no tenia clar què volia fer amb els alumnes...

Està clar que per poder deixar aquest marge a la improvisació cal tenir experiència i recursos i tenir mínimament clars els objectius que es volen assolir.
Jo ara em trobo en aquest moment i deixo marge per a la improvisació perquè molt sovint això em permet engegar activitats, projectes i propostes que acabo trobant molt enriquidores.

Però el marc en el qual desenvolupo la meva feina no va per aquí...
L'altre dia parlava amb la directora d'una altra escola sobre les plataformes interactives on les escoles pengem els nostres materials i ens comuniquem amb alumnes i famílies. I de les inspeccions. I em comentava que ella creia que està molt proper el moment en què el dia de començar el curs haurem de tenir programades totes les sessions del curs i penjades a la plataforma per tal que les famílies i inspecció les puguin consultar en el moment que vulguin i puguin fiscalitzar la nostra feina i demanar-nos explicacions si aquell dia no estem fent el que havíem programat.

I aquesta perspectiva m'atabala i m'incomoda.
No vull tenir-ho tot programat. Vull viure aquests moments de rauxa en què el fet de no tenir-ho tot planificat, em permet rumiar què podria fer i, tenint en compte "el moment" (com estan els alumnes, què ha passat en el nostre entorn...) inventar alguna cosa esbojarrada que hagués estat impossible planificar al principi de curs.

Tot i que també hi ha una part de mi que no ho veu clar i pensa que dec ser un gandul que no vull tenir la feina planificar-ho tot a principi de curs, o que no tinc prou clar què vull fer i per això vaig improvisant sobre la marxa i que aquesta manera de fer denota els meus defectes com a mestre.
Segurament també hi ha una part de tot això...

Què en penseu?
Planificació o improvisació?