"Remenant la cua" (un poema)

Avui un poema per aquelles ocasions en que esperes tant...
...estàs il.lusionat, content, expectant...
...esperes massa, has estat tan absort i reclòs en el que feies que has perdut la perspectiva...
...i quan aterres al món real, del qual esperes tot i més...
...et sorprèn que la resta de l'univers no estigui tan content i il.lusionat com tu...
...i no entens que això pugui ser possible...
...i no pots evitar un cert grau de decepció, de desil.lusió, d'incomprensió...
Com pot ser que no estiguin tan il.lusionats com tu, que no et facin més cas, que no tinguis ganes de parlar-ne...?
Doncs, si, amic, és així.
I et quedes allà... palplantat... remenant la cua...cada cop més lentament... fins que t'atures i, una mica cap-cot, marxes cap a una altra banda, esperant trobar algú que es pugui fer càrrec de la teva situació...

REMENANT LA CUA
Movia la cua frenèticament.
El gos intuïa la teva arribada,
feliç t’esperava, frisava, glatia,
tenia clavada la seva mirada
a la porta grisa on ningú arribava.

La cua picava, metrònom fidel,
contra el terra fred i, de mica en mica,
va anar reduint el ritme frenètic
i les pulsacions van anar calmant-se
a mida que el temps anava escolant-se.

Li costà acceptar la cruel realitat.
Mirava la porta, gratava amb les urpes
i mig grinyolava. No volia veure
que tu no vindries, que era en va l’espera,
el goig, l’alegria, la fe, la il·lusió...

Com que ell és un gos encara t’estima,
encara confia en tu cada cop.
Cent cops tornarà davant de la porta
remenant la cua.                                 
                       Jo no sóc un gos:
amb una vegada ja n’he tingut prou.