Què està passant?

Avui una notícia que no té cap importància ni cap transcendència, però que em té encuriosit i no sé si algú dels que llegeixen aquest bloc li sabrà trobar una explicació (potser tu, pons007, què fa més temps que gestiones un bloc?).

Us explico:

Habitualment jo tenia una mitjana d'unes 100 visites diàries a la plana, anant bé, i això em donava unes mitjanes mensuals que anaven de les 2000 a les 3000, en números rodons.

Per què us en feu una idea, us adjunto una captura de pantalla on consten els números de visites normals a les notícies: 60, 40, 50, alguna de 100...

Ara fa unes quantes setmanes que assisteixo, perplex, a un augment desorbitat d'aquests números. Mireu les visites de les últimes notícies: 260, 270, 300, 280...

Així doncs, la gràfica que recull l'evolució en el temps de les visites del meu bloc, que amb gran satisfacció veia que s'estava consolidant per sobre de les 3000 visites, en aquest mes de novembre veig que passarà dels 7000!!!!

Això no és normal!
Dubto que de cop i volta hagi corregut la veu i hagi augmentat realment el nombre de persones que llegeixen els meus humils posts... més aviat m'inclino a pensar en que sigui algun procés aleatori i informàtic, amb robots que van entrant al bloc i comptabilitzen més i més visites, però... tampoc no entenc quin podria ser el motiu que passés això...

En fi, si algú pot satisfer la meva curiositat i explicar-me per què creieu que està passant això, us ho agrairé.

Michael Jackson

L'any passat els Reis li van portar aquest disc al Roc: "The essential" de Michale Jackson. Aquell curs al bibliobús havia arribat un llibre d'imatges del cantant i havia tingut molt èxit entre tota la seva classe (tot i que alguns estaven ben espantats pel vídeo de "Thriller") i algunes cançons havien tingut un cert ressò a casa.
Els Reis, que tot ho saben, li van portar aquest disc i, com tantes coses, el va escoltar una o dues vegades i va quedar allà sobre el moble.
Però ja han estat unes quantes vegades les que, quan ve gent a casa i busco algun disc per posar de fil musical, he escollit aquest disc.
I sempre hi ha algun moment en que trobo aquelles pessigolles al vel del paladar, aquelles pessigolles vertiginoses de quan una olor o una música et retornen a un record de la infància, encara que no sigui un record definit, només aquella sensació càlida de "deja vu".
I l'he escoltat unes quantes vegades i, més enllà de les conegudes "Thriller" o "Billie Jean" o "Bad" o "Smooth criminal"... algunes cançons seves més antigues (algunes fins i tot dels The Jacksons) són les que em fan retornar més aquesta sensació.
I més enllà d'això, jo que mai no havia estat especialment seguidor d'aquest cantant, penso que... va fer un bon grapat de bones cançons.
Us en deixo tres per veure si a algú també li provoquen alguna mena de pessigolles:

• Don't Stop 'Til You Get Enough
• Rock With You
• Human nature

 
 

Si som el que llegim...

Ara mateix tinc 3 llibres començats:

• "Educar sense cridar" (Alba Castellví)
• "Raons per seguir vivint" (Matt Haig)
• "Els secrets que mai no t'han explicat" (Albert Espinosa)

Tots tres van ser un "amor a primera vista" i els vaig comprar amb moltes ganes de llegir-los amb finalitats gairebé diria que terapèutiques...

Educar sense cridar
Després d'una temporada crítica a casa, amb els nens molt rebels (o molt pesats o reclamant molta atenció o molt gelosos entre ells o molt desafiants o tot alhora) i els pares molt estressats (i molt nerviosos i molt saturats i molt superats o tot alhora)  i moltes situacions a casa que acabaven amb crits, tothom trist i enfadat, jo particularment desanimat i impotent per no saber gestionar millor les situacions...
Vaig veure aquest llibre a la revista del Cercle de Lectors i vaig sentir com em "cridava" i vaig comprar-lo amb l'esperança de trobar-hi una manera serena d'afrontar millor el panorama que tenia a casa. I vaig començar a llegir-lo i vaig descobrir que ja sabia el que hi deia però no ho estava aplicant. I em va tranquil.litzar i em va donar una mica de perspectiva i, ni tan sols l'he acabat de llegir, però, sigui pel llibre (que no ho crec) o sigui perquè he canviat la manera d'encarar les situacions, sigui perquè tocava... crec que, en termes generals, les coses s'han relaxat i han millorat.

Raons per seguir vivint
No sé si he estat mai deprimit, però en alguns moments dels darrers anys he passat per situacions concretes i puntuals en que m'he sentit molt vulnerable, sobrepassat i veient com el timó de la nau girava vertiginosament sense que, per uns instants, tingués totes les forces necessàries per agafar-lo fort.
De seguida m'he refet a base de "autoteràpia" (reflexió individual, exorcitzar els fantasmes a base de posar per escrit els pensament i sensacions que estava vivint, compartir-ho amb l'Anna...) i sempre he superat el sotrac, però em preocupa el ritme de vida tan exigent que portem i el perill de caure en aquests pous als que tanta gent cau.
Per això quan vaig veure a la revista del Cercle aquest llibre en que un noi aparentment normal explicava com havia caigut de la nit al dia en una profundíssima depressió, com hi havia transitat i com l'havia superat, em vaig sentir atret per aquesta història i vaig tenir molta curiositat per saber sobre aquests temes.
Tampoc no l'he acabat, però he trobat prou interessant el que he anat llegint.

Els secrets que mai no t'han explicat
Fa pocs dies tafanejàvem en una llibreria de Vic amb el Roc (quin moment més plaent, relaxant i estimulant) i vaig veure que l'Albert Espinosa havia publicat un nou llibre i em va venir molt de gust tornar a entrar en el seu univers naïf i màgic, però al mateix temps ple de veritat i de reflexions agosarades i utòpiques.
És de lletra grossa i amb dibuixos (molt visual) i n'he llegit un bon tros gairebé sense adonar-me'n, tot i que no l'he acabat.
L'Albert Espinosa (que un dia es mereixerà una notícia més extensa) diu que no cal buscar la felicitat sinó ser feliç cada dia pel simple fet de ser viu; que cadascú de nosaltres som dues persones (el jo actual i el nen que vam ser) i que hem de dialogar entre nosaltres; que els problemes no existeixen perquè només són la diferència entre el que desitgem i el que obtenim de les persones i la vida; que els errors són encerts fora de context; que tota pèrdua és al mateix temps un guany... Tot un discurs que basteix a partir de la seva positivitat, optimisme i fe que estic segur que a molta gent li sembla estúpidament innocent i increïble, però que a mi em segueix atraient i em fa rumiar molt perquè penso que en moltes coses té tota la raó.

I avui, veient aquests tres llibres a la meva tauleta de nit, tots tres començats i per acabar i tots tres tractant sobre temes apassionants i transcendents, he pensat que potser el fet que hagués escollit aquests tres llibres en tan poc temps estava determinant quin tipus de persona era... sí és que som el que llegim...

Bricolatge casolà

Ja he comentat en alguna altra notícia que estem embrancats en la nova habitació de l'Ona.
Una de les coses que vam decidir és que volíem folrar una paret de fusta, per estètica i per aïllament tèrmic.
Com que era una cosa que no havíem fet mai vam començar documentant-nos. A internet vaig trobar uns quants vídeos que em van permetre fer-me una primera idea del que havia de fer (exemple de vídeo). A la botiga AKI de Manresa em van acabar d'assessorar i em van facilitar tot el material.
I un cap de setmana vaig començar l'obra tot ufanós. Amb l'ajuda de l'Ona, vinga serrar llistons i collar-los a la paret sobre la capa de plàstic aïllant, però... ja es veia que alguna cosa grinyolava i... Efectivament! Quan vaig començar a posar les plaques de fusta, se'm van començar a arrencar els llistons de la paret.
Vaig demanar assessorament al meu veí Pep Carné i vam decidir que calia fer forats nous i més profunds. Vaig comprar tacs i visos més adequats i amb gran desesperança vaig haver de mentalitzar-me per arrencar tot el treball d'un dia i recomençar de nou.
Buuff!
L'endemà vaig desclavar tots els llistons, vaig fer forats més profunds i vaig tornar-ho a clavar tot. Per sort aquesta vegada ja es notava que estava quedant sòlid i fiable. Quan vam començar a col.locar les plaques de fusta tot s'aguantava perfectament i aquesta part va ser més àgil i va fer-la quasi tota l'Anna.
Per a mi van quedar els acabats finals, les plaques dels extrems que s'havien de serrar a la mida i els perfils per deixar els laterals ben acabats.
Cal agrair la col.laboració imprescindible del Pep Carné que em va deixar diverses eines (serra caladora, clavadora...) a part de les seves opinions i explicacions que sempre m'orienten quan tinc dubtes en la matèria. I també les del meu company Jaume Serra, que em va deixar un xerrac per solucionar un petit problema que no sabia com resoldre.
En aquestes fotos es pot anar veient l'evolució de l'obra que ara ja està acabada...
Acaben d'entrar les pintores...
...l'Anna i l'Ona...
...l'obra avança a bon ritme...

"21 de diciembre" (anunci de la loteria)

Sí.
Ja sé que ho fan expressament per tocar-nos la fibra, amb la musiqueta i les lagrimetes... que segur que hi ha molts errors i coses a millorar... però... què voleu que us digui? M'ha agradat.
O sigui que us deixo amb la història de l'anunci de la loteria d'enguany i... sigui aquesta o sigui la Grossa... que la sort us acompanyi sempre!

"La sort que et mirin amb bons ulls" (Carles Capdevila)

El dissabte 12 de novembre de 2016 en Carles Capdevila ens ha regalat un article fantàstic a la seva secció d'opinió del diari ARA. Com tantes vegades aconsegueix el Carles, llegint el seu article t'emociones per la seva bellesa, sensibilitat, sinceritat i tendresa.
Però més enllà de la seva conjuntura personal en que emmarca l'article jo hi he trobat una gran veritat pel que fa a la bellesa:

Un no és bell pel que és, sinó per com el percep la mirada de l'altre. I la mirada de l'altre està influïda per la relació que tenim amb ell, per l'estimació que ens tenim.

Per això per a tots els pares els seus fills són els més macos del món i per això la nostra parella és la més guapa del món.

Per tant, més que restaurar-nos, maquillar-nos i mudar-nos, per a que ens trobin macos els altres hem de ser bones persones i aconseguir que ens estimin pel que som.. I si ens estimen, ens trobaran guapíssims.
Com tots trobem guapíssim el Carles Capdevila!!

Us deixo amb el seu deliciós article:

La sort que et mirin amb bons ulls 
(Carles Capdevila)

DESPRÉS DE MESOS de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi d’imatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, l’he viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en l’acceptació de la nova realitat.

Vaig tornar de la perruqueria preocupat per les meves orelles, que aprofiten l’ocasió per exhibir sense manies la seva grandària i separació. I vaig tenir la sort impagable que el primer de rebre’m a casa va ser el meu fill petit, de 8 anys. “Però que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!”, va exclamar amb uns ulls brillants i una sinceritat entranyable. Em va caure la llagrimeta, i era d’alegria. Els adults em fan compliments amables, ell expressava la seva veritat íntima. Després va dir a la seva mare: “Quin morro que té el pare: des d’això del càncer es compra roba xulíssima que li queda superbé”. Vol dir les samarretes apelfades per no passar fred amb les químios d’hivern, les camises blanques de màniga llarga quan a l’estiu no em podia tocar el sol, pantalons amb goma per la colostomia: roba que compro per prescripció mèdica, no estètica, i que a ell l’enamora perquè la porta son pare.

Ja ho he entès, i espero que per sempre, i desitjo amb l’ànima que sempre sigui molt de temps. La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta.

Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls.

No sé per què no reciclem...

Aquests dies fan una nova campanya a TV3 amb un anunci que diu: "REACCIONA! Redueix, Reutilitza, Recicla"


I aquest per a mi segueix sent un dels grans misteris de la societat. Una persona convençuda com jo, sensibilitzada des de fa molts anys, que veu els beneficis de reduir el volum de residus, de reutilitzar, d'estalviar energia i productes naturals, de reduir la contaminació... no entén com hi ha tanta gent que continua llençant tota la brossa al mateix contenidor (ampolles, cartrons, piles, medicaments, llaunes i peles de plàtan), com llença papers que tenen tota una cara blanca sense reaprofitar-los, com llença l'oli de cuinar per l'aigüera... Em sembla inconcebible que siguem tan estúpids d'estar malbaratant recursos i espatllant una mica més el nostre malmès planeta.
Em sembla increïblement trist que amb la pedagogia que fem a les escoles i esplais sobre aquest tema, la conscienciació pel reciclatge sigui tan minsa, que des de una gran majoria de famílies no es doni continuïtat a aquest tema tan important pel civisme i l'educació de la societat futura.

I no puc entendre com hi ha gent que s'escuda en criteris econòmics o de comoditat: que si cada cop paguem més de taxes d'escombraries i per això no cal reciclar; que si els contenidors són molt lluny i si volen que recicli que em posin els contenidors més a prop (però si després li posen a la porta de casa es queixarà perquè li pren vistes i li arriba la pudor)...
Qui només es mira el melic amb aquests arguments tan egoistes, segurament no vol escoltar gaires raonaments.

En fi! Segurament no convenceré els que no volen ser convençuts o sigui que només vull dir que estic orgullós que a casa nostra tots reciclem, que el Roc i l'Ona ho tinguin tan clar i... tan de bo el percentatge de gent que recicla sigui cada vegada major... Tan de bo!

Ara que comença a fer fred...

Ara que comença a fer fred...
...cada matí quan sona el despertador m'adono que si alguna part del meu cos ha quedat fora dels llençols... està glaçada...
...i em giro instintivament i et trobo a tu al costat dormint plàcidament...
...i la meva pell busca el contacte càlid de la teva pell i ens abracem i estic segur que, tot i adormits, els nostres rostres mostren un somriure tranquil i serè...
...i la ràdio parla de notícies (sovint dolentes) i van dient-nos l'hora... i és una hora en que ens hauríem d'aixecar per no haver de córrer i anar tard...però deixem que encara passin uns quants minuts més perquè... s'està tan bé en aquell microclima...
...el cervell que ens diu "Aixeca't que anirem tard!" i l'esperit i la pell que ens diuen "Va...una miqueta més... no vindrà de 5 minuts...". I ens quedem arraulits, potser de tant en tant un dels dos fem allò que en castellà es diu "ronronear" i que és dir, sense paraules, "que bé que estem, per què carai ara hem de sortir del llit?, quedem-nos una mica més...".
Però el cervell sempre guanya i tard o d'hora cal armar-se de valor i sortir d'aquesta situació tan agradable. Ens fem un petó, ens diem "bon dia!" i rondinant també sense paraules, esbufegant de desgana, sortim del microcosmos que formem tu i jo, les nostres pells, l'escalforeta que desprenem i els sentiments que compartim i ens enfrontem a la cruel rutina diària.
Però em queda el record d'aquells instants... aquella dolçor d'aquells moments de principis d'hivern en que el fred és enemic i aliat alhora.
Ara que comença a fer fred...

Carles Capdevila, Premi Nacional de Comunicació

A vegades hi ha persones a les que no coneixes personalment però les admires i les sents properes pel que te n'arriba de la seva feina i el seu tarannà.
Em va passar amb la Tatiana Sisquellas i em passa també amb el Carles Capdevila, periodista enginyós, íntegre i sensible a qui admiro i de qui gaudeixo cadascun dels articles que fa.
Per això cada cop que rep algun tipus de reconeixement, em fa feliç i el comparteixo perquè penso que són merescudíssims.

Aquest cop li han concedit el Premi Nacional de Comunicació 2016 en la categoria de Premsa.

El jurat li ha valorat el seu “gran sentit de l’ètica i de la dignitat” al capdavant de l’arrencada i els primers anys del diari ARA. En valora que aquest diari hagi mantingut una proposta editorial que “ha tingut en compte l’educació i el foment dels valors, incorporant-los a la quotidianitat del periodisme” i reconeix la gran contribució que en Carles Capdevila hi ha tingut.

El periodista premiat ha manifestat:

• “M’agrada molt que sigui un reconeixement per haver fundat l’ARA i, per tant, el sento un premi molt col·lectiu, a una redacció que m’estimo molt i que s’ho ha guanyat a pols (...) i també a uns subscriptors i lectors fidels, intel·ligents, sensibles i exigents que ens obliguen a millorar cada dia amb el seu compromís”.
• “Si alguna cosa vull creure que té l’ARA de diferent, o almenys ho he intentat, és la idea de fer un mitjà educat i educador, tan apassionat per la vida com per les notícies, i que posi en valor la feina de les persones que tenen cura de les persones i que s’arremanguen per arreglar el món. I això engloba educadors, professionals de la salut, voluntaris de totes les entitats, el tercer sector, el món de la cultura, i tot el gran teixit social amateur sense el qual el país no existiria”.

En fi, un premi merescudíssim!
L'enhorabona i per molts anys, Carles!

"Hallelujah" per Tots Sants

Avui, dia de Tots Sants, m'ha arribat aquesta cançó.
Original de Leonard Cohen, l'hem sentit versionada de mil i una maneres diferents i en una ocasió fins i tot va ser la cançó insígnia de la Marató de TV3.
Aquesta versió és "a capella", a càrrec dels nord-americans Pentatonix, que l'executen amb precisió, sensibilitat i l'acompanyen amb un vídeo suggerent.
És un cant espiritual que escau per un dia com avui en que qui més qui menys recorda els que van marxar.
Doncs va per ells!