Dos poemes des de Calafell

Ja som a Calafell.

I feia dies que em rondaven les ganes d’escriure i de fer algun poema. Una mena de pessigolles insistents que no acabaven trobant el moment de materialitzar-se.

Però aquí a Calafell ha estat possible.

Als matins baixo amb l’Anna a plantar els paraigües i les cadires. Ella se’n va a caminar (i de tant en tant m'envio alguna foto tan xula com la que il.lustra aquesta notícia) i jo em quedo, sol, davant del mar a llegir i escriure... És un moment de tranquil.litat, reflexió, pau i, de tant en tant, inspiració. 

I així han arribat els primers poemes... Ben diferents, però, penso que interessants i, fins i tot, divertits...

Espero que us agradin.

IRREMEIABLE

 Senyor notari, prengui nota…

Torno a estar sol al lloc dels fets,

davant del mar, sol, a la platja...

Els agreujants estan presents:

l’alevosia, cada dia;

i avui la premeditació

(però m’he fet gran i ara és de dia,

no actuo ja amb nocturnitat).

Si ve, de cop, la policia

em trobarà l’arma a les mans:

paper i bolígraf, potser empremtes

de tinta blava als marges blancs.

L’assassinat ha estat comès,

ja no hi ha res a fer, ja és tard:

he perpetrat un nou poema!

ESPAI VITAL

Jo em pensava que no,

sibarita burgès,

però... com m’equivocava!

La parella d’adults

amb més morro que jo

que amb paraigua s’instal·len

sols a un metre de mi.

La francesa que surt

del no-res i somriu

mentre estén, com si res,

la seva tovallola

fins que toca la meva.

Els esquitxos dels nens,

aigua i fang, mig i mig,

que, jugant, m’atabalen.

Els gratuïts crits del set

joves russos beguts

a qui el món se’ls acaba.

Les tentines del nen

que ha après a caminar,

va passant pel costat

amb el pare amatent

que es disculpa amb els ulls

i un somriure nerviós

cada cop que em trepitja.

I aquell frisbie –Déu meu!-

que ja és el tercer cop

que va a parar al meu peu

i pretén, el cabeó,

que l’agafi i li llenci...

Jo em pensava que no,

sibarita burgès,

que el meu espai vital

ningú l’ocuparia,

però... mira com estic!