Moltes gràcies!

Divendres 5 de febrer al matí em van operar de la ruptura del lligament col·lateral cubital (LCC per als amics) del dit polze de la mà esquerra.

Em van fer un anclatge transossi amb arpó (un implant per reconstruir el meu lligament trencat) i diuen que l'operació va anar molt bé.

Ara estaré uns dies de baixa i vull començar-los donant les gràcies a totes les persones que han mantingut i fet créixer el meu somriure aquests darrers dies:

• a una infermera que es deia Laura, que em va treure el guix i em va consolar i animar quan va veure la meva reacció en dir-me que m'havien d'operar. Mai no sabrà com em va ajudar la seva sensibilitat i empatia en aquell primer instant de desànim.
• a la Núria Sellarès que em va acollir, assessorar i acompanyar quan em programaven el preoperatori. Tenir algú conegut que m'animés, em fes costat i em fes una abraçada en aquells primers moments inesperats em va permetre apedaçar la moral.
• a tots els companys de feina que m'han animat i m'han transmès la seva simpatia, solidaritat i bons desitjos.
• a tots els alumnes que m'han transmès preocupació per la meva operació i consegüent baixa laboral. Perquè m'han comunicat amb paraules, mirades, gestos, petons i abraçades que m'estimen i que em trobaran a faltar.
• a les famílies dels alumnes que també m'han regalat paraules i gestos d'ànim.
• a la meva família (pares, germans, sogres, cunyats...) que s'han ofert per tot, s'han preocupat, m'han animat i sé que els tinc a un cop de whats i que puc comptar-hi en qualsevol moment.
• als amics que s'han interessat i m'han recordat que segueixen sent allà i que compti amb ells pel que faci falta
• a la Teresa i l'Àngels que em van atendre amb simpatia, sensibilitat i professionalitat a la UCSI (Unitat de Cirurgia Sense Ingrés) i m'hi van fer sentir totalment còmode i segur.
• a tot el personal de l'àrea quirúrgica, especialment a la Montse i la Carme, que van ser les primeres a acollir-me al quiròfan, m'hi van donar la benvinguda, es van interessar per mi i em van donar conversa tranquil.la i agradable en els moments d'espera. També a l'anestesiòloga, Montse. Entre les tres em vaig sentir tractat com una persona i no com un número més de pacient que passava per allà.
• i, evidentment... (no me n'he pas oblidat, sinó que he guardat el més important pel final) a l'Anna, a la "meva" Anna, si és que hi ha Annes d'algú. Per tot. Per sempre. Per rentar més plats que mai, per fer-me de xofer durant dies i dies, per anar com un ventilador amunt i avall cobrint tot el que segueix fent ella i el que ara no puc fer jo, per arribar a tot arreu amb un somriure, una moixaina i sense cap retret, per demanar-me sempre com estic i esperar-se a escoltar la resposta, per tantes coses intangibles que fan que tot segueixi funcionant i que jo segueixi somrient. Segueixo considerant-me un afortunat i ho saps. En la salut i en l'enfermetat... ;-)

Moltes gràcies a tots!!