He fet la pedra!

Aquest serà un article de divulgació científica.
Des de fa temps tinc problemes de còlics nefrítics (renals), el que es coneix vulgarment com a pedres al ronyó. És un problema que m'havia aparegut repetidament però de manera molt puntual i dispersa en el temps. Una nit veia les estrelles, havia d'anar a urgències, m'injectaven Buscapina a la vena, em passava el dolor i me n'oblidava durant anys.
Els còlics venen a ser pedretes que es formen dins del ronyó quan la nostra orina porta massa substàncies que puguin cristal.litzar. Aquests càlculs poden anar creixent i arribar a obstruir alguna part del ronyó, això fa inflamar les vies urinàries i provoca uns dolors molt aguts i espàsmics (poden inclús arribar a provocar nàusees) que alguns comparen als dolors de part que pateixen les dones quan estan en la seva fase més aguda.
En un percentatge important dels casos de còlics nefrítics, el calcul acaba sent expulsat a través de l'orina i si es recull pot ser analitzat i donar pautes de prevenció alimentària per evitar-ne de futurs.

Doncs jo de tant en tant tenia un episodi puntual de dolor intens per culpa d'un còlic, m'injectaven un calmant i se'm passava. I no em tornava a venir fins al cap d'uns quants anys.
I mai no havia arribat a "fer la pedra".

Però des de fa cosa d'un any aquests episodis s'havien produït de manera més sovintejada i havia entrat a la roda d'analítiques, ecografies i visites als uròlegs. Aquest mes d'agost-setembre va ser especialment crític i vaig tenir 2 episodis més perllongats i dolorosos del compte i en l'última visita l'uròleg em va veure a través de l'ecografia una pedra que ja havia arribat a la bufeta i estava a punt de sortir. I em va tornar a dir que si la podia recollir l'analitzarien i em podrien dir quins aliments m'ho provocaven i podríem intentar posar-hi solució.
Jo era molt incrèdul ja que mai no havia expulsat cap pedra i, d'altra banda, em feia por no ser capaç d'adonar-me'n ja que em van dir que seria indolor (no com quan es mou pel ronyó) i no sabia com havia d'imaginar-me la "pedreta" en qüestió (forma, color, textura...).

Doncs, senyores i senyors, fa pocs dies vaig "fer la pedra" i ara estic pendent de l'anàlisi i amb l'esperança que serveixi per intentar canvis alimentaris que m'evitin de tornar-hi a passar.
I entretant us ensenyo 2 fotos de la pedra per si mai us hi trobeu, sapigueu a què heu d'enfrontar-vos.
Les pedres són així:

Comencem el camí!

L'endemà de constituir el nou Parlament de Catalunya presidit per Carme Forcadell, les forces independentistes guanyadores de les darreres eleccions (Junts pel Sí i la CUP) han demostrat que la cosa anava de veres i han entrat al registre una proposta de declaració que ha de servir per a marcar l’inici de la legislatura de transició cap a la proclamació de la república catalana.
L'il.lustro amb una imatge que he trobat editada pels de "Junts pel Sí" (tot i que m'agradaria més que també hi hagués el logo de la CUP ja que en això hem d'anar tots junts) i adjunto el text íntegre (els destacats són meus de collita pròpia) de la declaració.

És un bon començament! Inequívoc, valent i esperançador!

«Jordi Turull i Negre i Marta Rovira i Vergés, com a president i portaveu del GP DE JUNTS PEL SÍ, i Antonio Baños Boncompain i Anna Gabriel i Sabaté, com a president i portaveu del GP DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR, d’acord amb el que estableixen els articles 164 i 165 del Reglament del Parlament, presenten la proposta de resolució següent per tal que sigui substanciada davant del Ple del Parlament pel procediment d’urgència. Als efectes, sol·licitem alhora que sigui convocada amb caràcter d’urgència la Junta de Portaveus.

D’acord amb el mandat democràtic obtingut el 27 de setembre, els grups parlamentaris sotasignats presenten aquesta proposta de resolució.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

El Parlament de Catalunya:

PRIMER. Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.

SEGON. Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.

TERCER. Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.

QUART. Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.

CINQUÈ. Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

SISÈ. Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.

SETÈ. Adoptarà les mesures necessàries per obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’empoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.

VUITÈ. Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.

NOVÈ. Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.»

Palau del Parlament, 27 d'octubre de 2015

El meu ajudant Roald

Aquest curs estic tenint un ajudant impagable en les meves classes: en Roald Dahl, un genial escriptor gal.lès de fama mundial que he descobert més a fons aquest estiu.
Roald Dahl va escriure "Charlie i la fàbrica de xocolata", "Matilda", "Les bruixes"... llibres dels quals s'han fet pel.lícules que ha vist molta gent.
Però jo aquest estiu he llegit els seus llibres de contes "Històries imprevistes" i "La meravellosa història de Henry Sugar" i vaig descobrir uns contes impressionants, atractius per a adults i per a infants, "gamberros", amb fragments divertits i políticament incorrectes, sense final feliç, amb emoció, amb girs imprevistos, amb finals aparentment oberts però amb pistes per poder-los tancar... I em va semblar que amb aquests contes aconseguiria "enganxar" els meus alumnes.
I com que al juny havia assistit a unes jornades de formació del professorat on s'havia glossat la figura de Roald Dahl i ens havien dit que en el curs 15-16 se celebraria el Centenari del seu naixement... vaig decidir que el faria el meu ajudant.

Els primers dies de classe vaig presentar la seva figura i vaig parlar dels seus contes i de com m'havien sorprès i agradat a l'estiu. I vaig començar a llegir-los un conte que RECOMANO a tothom: "El cigne". M'escoltaven embadalits i al cap d'una estona i en un moment àlgid vaig aturar-me...

- Ho deixem aquí i ara traieu el llibre per la pàgina 8...

Les protestes i la contrarietat que van expressar-me em va fer feliç perquè demostrava que els havia enganxat.

- Si us ha agradat i voleu, el següent dia el continuo llegint...

I així ho vam fer. Durant tres dies vaig anar llegint el conte, deixant-lo sempre en un punt ben interessant, fins que el vaig acabar i vaig notar com els havia agradat.
Vaig obrir una notícia al bloc de cicle superior perquè hi pengessin els seus comentaris i em va agradar molt llegir tot el que va sortir d'aquesta experiència (voleu llegir-ne algun?).

A les classes d'informàtica vam buscar informació sobre la seva biografia, vam preparar una cacera del tresor i estem aprenent a utilitzar el programa Photopeach per crear vídeos il.lustratius dels seus contes...
I com un dels llibres de lectura obligatòria vam fer-los comprar "Historias de lo imprevisto" i aquesta setmana vaig viure una de les millors experiències en tots els anys que fa que sóc mestre...

Havíem llegit una part del primer conte d'aquest llibre, "Gastrónomos", i l'havíem deixada en un moment àlgid per mantenir l'interès. Llavors un dia vaig començar la classe de castellà agafant el llibre i reprenent jo la lectura en veu alta sense dir res més.
Mica a mica tots els alumnes van anar a buscar els seus llibres per anar seguint la lectura. Al cap d'un parell de pàgines, quan ja havia creat el clima adequat i la història estava ben interessant, els vaig demanar a uns quants d'ells que anessin llegint un tros cadascun.
La història va anar avançant i, a dues planes del final de la història, quan estava al punt més emocionant, vaig dir-los que el final el llegís cadascú pel seu compte en silenci i que quan tots haguessin acabat el comentarien.

Aquest moment va ser màgic! Un dels millors moments que he viscut com a mestre. 
Un silenci absolut i una concentració de cadascú amb el seu llibre per saber el final de la història.
I mica a mica anar veient les cares dels que hi arribaven.
La majoria sorpresos; alguns buscant si la història continuava perquè no ho havien entès; alguns reculant per entendre-ho millor; alguns entenent-ho, somrient i començant-ho a explicar als que no ho havien entès...
Després ho vam compartit entre tots i vam marxar a casa amb molt bon gust de boca i ganes de llegir més històries del Roald Dahl.

I no han passat ni dos mesos...
Que bé que ens ho passarem aquest curs!!

Gràcies, Roald!!

Anar al cau

A mi els meus pares un bon dia em van apuntar al Moviment Junior de Crist Rei.
Devia fer 4t o 5è de primària potser... o potser abans... no ho tinc controlat... Crec que les primeres colònies d'estiu van ser les del 1981 a Joanetes (12 anys), però abans ja feia uns anys que anava al "Júnior" (com li dèiem).
Quan vam ser adolescents i els monitors que teníem van plegar veles, nosaltres vam decidir continuar trobant-nos cada dissabte i organitzar-nos activitats. I fins i tot unes colònies.
Quan finalment vam deixar-ho córrer, vaig anar a espetegar al MIJAC Valldaura i després d'un estiu fent d'intendent, vaig entrar a fer-hi de monitor i, al cap d'uns anys vaig esdevenir el Director del Centre.
Van ser molts anys de participació al món de l'educació en el lleure de l'esplai (per a mi no és molt important si parlem de MIJAC, Escoltes, Esplais...).

I és clar, quan vaig ser pare (i parlo en singular, però era un historial i una inquietud compartides amb l'Anna) sempre pensàvem que si els nostres fills tenien la sort de provar-ho, seria una cosa molt bona per a ells.
Perquè jo només puc dir coses bones del fet d' "anar al cau".
Per a mi són unes vivències que comporten Educació (amb majúscules), amistat, fer colla, compartir, xerrar, riure, Valors (també amb majúscules)... I aprendre un munt de coses: responsabilitat, empatia, solidaritat, respecte, creativitat, iniciativa, planificació, organització... I el contacte amb la natura... Anar creixent i evolucionant dintre d'un cau (o un esplai o un MIJAC), anar passant les diferents etapes, anar creixent al costat d'unes mateixes persones a qui estimes i respectes, amb qui comparteixes idees, sentiments, projectes... és un procés fantàstic!!!
I si acabes tancant el cercle passant a fer de monitor, llavors ja és meravellós.
En guardo uns records tan magnífics que ni el final agredolç que hi vaig viure pot embrutar-me'ls.

Però el Roc i l'Ona no volien anar al cau Caldarius de Calders.
Sense voler forçar les coses més del compte, vàries vegades li havíem plantejat la possibilitat al Roc, però sempre l'havia refusat radicalment. I no hi insistíem.
Aquest any van tornar a passar una carta informant de l'inici de les activitats del Cau i convidant tothom a provar-ho. Vam tornar a posar el tema sobre la taula i l'Ona va dir que volia provar-ho, però el Roc seguia oposant-s'hi.
Fins que un dia va venir un amic seu a jugar a casa. Aquest nen va al Cau i n'hi va parlar i el Roc es va engrescar i va dir que ho provaria. Però quan va dir que "ho provaria" dins seu ja havia decidit que s'ho passaria bé i que s'hi apuntaria.

I van anar-hi un dissabte i van tornar tots dos entusiasmats. I el cap de setmana següent hi havia la sortida d'inici de curs i ja frisaven per anar-hi.
I hi van anar.
I s'ho van passar de conya.
I quan tornaven cap a casa, cansats, amb son i bruts, però contentíssims, feliços i radiants amb el seu nou foulard i tot el que havien viscut, llavors li vaig dir al Roc:

- Què? Te'n penedeixes d'haver anat al cau?

I ell em va contestar:

- Me'n penedeixo de no haver-hi anat abans!!

Tardor. Magranes.

La tardor, malgrat que suposa el final de la meva estació preferida (el magnífic estiu) té els seus al.licients. I un d'ells són les magranes.
Hi ha menges que només mengem en una època determinada de l'any, com la síndria a l'estiu o els torrons de Nadal. I les magranes per a mi, són la fruita de la tardor.
Tenen una textura i un sabor diferents de totes les altres fruites. I la seva pròpia litúrgia. No pots menjar-te una magrana si no disposes del temps suficient. Menjar-te una magrana predisposa a la pausa, al silenci, a la paciència. L'has d'anar preparant mica a mica, pas a pas i això fa que en valoris més el resultat final i l'assaboreixis més.

Agafes la magrana.
La parteixes pel mig.
Després la vas desgranant mica a mica, recollint els grans en un got i anar deixant els residus en un plat. Això porta el seu temps i no es pot precipitar: no acabes fins que has acabat.
Després agafes una taronja i n'esprems el suc.
Aboques el suc dins del got on hi ha la magrana.
I, si et ve de gust, hi afegeixes un rajolinet de "Triple sec", el licor de pells de taronja (el genèric o el de la marca "Cointreau").
Després agafes la cullera i te la vas menjant a poc a poc...
Mmmmh!
Boníssima!!

Germandat d'alçada

Aquesta és una foto molt famosa. Es titula "Lunch atop a Skyscraper" (Esmorzar al capdemunt d'un gratacels) i es va fer a Nova York el 29 de setembre de 1932, concretament a la planta 69 de l'edifici GE del Rockefeller Center.
L'autoria de la fotografia no és tan clara. Per a alguns és anònima i altres l'atribueixen a Charles C. Ebbets.
També sembla que tot i que aquests onze obrers estaven a uns 250 metres del terra, a pocs metres d'ells hi havia el terra d'un pis inferior que ja estava fet i per tant el perill real d'una caiguda no era tan esgarrifós com podria semblar.

De totes maneres això no és important. El que és important és una coincidència. Agafem un fragment d'aquesta fotografia on surtin 4 persones:

I ara... esteu preparats?
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-

Tatxan!!!!

Avui hem tornat a fer una trobada de germans, en aquest cas ha estat un Dinar de la Germandat. Ens ho hem tornat a passar molt bé i a l'hora de fer la foto, buscant un lloc on toqués el solet, hem pensat d'enfilar-nos al mur de darrera de casa i hem somrigut davant la possible semblança d'aquesta foto amb la dels obrers de Nova York.

Res, una tonteria... una excusa per deixar memòria gràfica d'aquest nova trobada de la Germandat.
Que per molts anys la puguem anar celebrant i repetint somriures!!

"9N Som Tots" i "Ho tornaria a fer" *AMPLIAT*

Veig avui les concentracions de suport a les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau en les seves declaracions davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
M'enorgulleix i m'emociona aquest clamor popular de suport, les concentracions davant dels ajuntaments per llegir els Manifestos de rebuig a les querelles pel 9N, la reacció compacta d'una gran majoria del poble català que fa pinya al voltant dels seus representants.

Jo també vaig participar activament al 9N, vaig ser President de la Mesa de Calders i vaig desobeir les instruccions que des d'Espanya pretenien que ho deixéssim córrer.
I n'estic orgullosíssim!
I ho tornaria a fer!

I ara el TSJC es queixa que aquestes concentracions atempten contra la independència judicial. (?!!)
És increïble!! Com poden parlar d'independència judicial? És d'un cinisme descomunal! Aquestes instàncies judicials que es mouen teledirigides pel poder polític del PP ara tenen por de veure com el poble tanca files al voltant dels seus representants.
Els inquieta aquesta solidaritat, aquesta unitat, aquesta perseverança, aquesta constància, aquesta tossuderia, aquesta tranquil.litat, aquest tornar-se a aixecar després de cada batzegada, aquest continu creixement del suport intern i del suport internacional.

Però són cecs i segueixen fent veure que no se n'adonen.
El dia que obrin els ulls veuran que hem acabat sortint-nos-en i que som la República Catalana i que ja no tenen res a fer sobre nosaltres per molt que cridin, amenacin o rondinin.

Ens sobra la paciència i ens sobren les raons. No ens fan por i somriem davant l'evolució dels fets.

Acabo recordant aquell fantàstic 9N...

AMPLIAT!!
Un cop ja havia publicat he vist un vídeo de "Ara és l'hora" que la complementa molt bé i l'afegeixo al final.

 

Economia en colors

És un programa de TV3. El fan els diumenges a dos quarts d'onze de la nit.
Acabo de veure el segon capítol i... m'ha encantat! Tant o més que el primer de la setmana passada.

El programa discorre a partir de la conversa entre l'economista "mediàtic" Xavier Sala i Martín i el periodista Tian Riba. Comença amb el professor economista iniciant una classe en una aula de la universitat i a partir dels temes que deixa oberts en aquesta primera exposició, consulten diversos experts i expliquen múltiples coses que van donant respostes als interrogants.
El llenguatge és didàctic, pedagògic, clar i entenedor, amb exemples propers i significatius. El "què" és molt interessant i el "com" és dinàmic i atractiu.
I, de moment, el tema no sembla tant "l'economia" com "la vida i l'educació".

En el primer capítol (titulat "El fals 9") va parlar d'innovació i va explicar l'origen de l'èxit de grans companyies com IKEA, MacDonalds, Zara, Starbucks... va parlar amb Pep Guardiola i va acabar explicant que les empreses i les persones que innoven no pretenen específicament innovar sinó "resoldre problemes" des d'un punt de vista creatiu.

En el segon capítol ha parlat d'educació i de vocació. Ha recomanat que cal dedicar-se a alguna cosa que ens apassioni perquè només d'aquesta manera podrem arribar a ser "bons" en aquella cosa. Per què? Perque per arribar a ser bons hi hem de dedicar moltes hores i només dedicarem moltes hores a una cosa que ens apassioni.
També ha constatat que la majoria de persones que triomfen en la vida són nascudes entre gener i juny i n'ha explicat els motius. També ha plantejat que cal canviar la metodologia de l'educació i de les escoles, donant arguments i posant exemples.

El trobo un programa molt interessant, educatiu, didàctic, estimulant i molt agradable de veure i us recomano que, si encara no l'heu vist, li doneu una oportunitat.
Especialment per als mestres us recomano que mireu el capítol 2 titulat "On són els nens del desembre?"

ENLLAÇ A LA PÀGINA DEL PROGRAMA

"Pertanyo a la llibertat" (amb Laia Oliveras)

Aquesta és la primera cançó d'un nou disc (em sembla que es titularà "Sense pistola" i es presentarà aviat) sobre poemes del llibre 'Bes Nagana' d'Enric Casasses (без Нагана, en rus col.loquial vol dir 'sense pistola', amb tranquil.litat, sense pressa...)
El disc s'ha gestat al Delta de l'Ebre, amb Artur Gaya, Kike Pellicer, Paco Prieto i...  LAIA OLIVERAS, actriu guapíssima de qui, quan era petita, jo havia estat monitor al MIJAC Valldaura i ara tinc l'orgull de poder dir que encara mantenim la relació i m'alegro pels seus sovintejats èxits teatrals.

Quan la Laia era una nena i jo el seu monitor ja li agradava el teatre i la música i recordo que tots li dèiem "la Gonyalons" (que en aquella època era la gran exponent del teatre musical català). Em fa molt feliç comprovar com una persona ha tirat endavant la il.lusió que tenia de petita.
La Laia ha voltat molt i ha treballat molt i bé (i malauradament jo he pogut veure pocs dels seus exitosos projectes però em consta que no deixa de créixer professionalment).

La vaig anar a escoltar als Carlins quan era la cantant d'un grup de blues.
I em va encantar.

La vaig anar a veure quan al Conservatori van representar una obra de teatre on ella exhibia tècniques circenses en un espectacle oníric i poètic.
I em va encantar.

I fa uns dies la Laia em va avançar aquesta deliciosa cançó "PERTANYO A LA LLIBERTAT" com una primícia. L'he escoltat moltes vegades i...
...m'encanta!
Però he esperat fins que se n'ha fet ressò públic a les xarxes socials per fer-ne jo també difusió i recomanar-la a tothom!!

Laia, ets una ARTISTA i ho demostres en tot el que fas!!

Molts petons de colors i molts èxits!!

Bons veïns

Divendres 2 d'octubre.
A les 13:00 h acabo les classes i, abans de baixar al menjador a dinar, em quedo una estona a la classe a treballar. Poc abans de les 14:00, quan ja estic recollint perquè la gana m'apreta, rebo una trucada al mòbil.
És la Marina, la meva veïna, que treballa a l'ajuntament. Em diu que el Mario, un treballador de l'ajuntament, ha passat per davant de casa meva i ha vist que estava rajant aigua del balcó. Que hi vaig el més aviat possible.

Sense dinar, agafo el cotxe i pujo a Calders d'una revolada mentre pel camí penso què deu haver passat perquè estigui rajant aigua pel balcó i com em trobaré la casa. M'imagino obrint la porta i entomant una tromba d'aigua que em deixa els pantalons xops i amb aquests pensaments arribo a casa.

Davant de casa m'espera el Pep, l'home de la Marina, que ha tancat la clau de pas general de l'aigua però que assisteix incrèdul a l'espectacle de l'aigua que segueix caient pel balcó, tot i que ara en menor quantitat.
Acompanyat per ell obro la porta del garatge i veig com dins hi està plovent i trossos de guix del sostre han anat caient al terra.

Sortim del garatge i pugem a la porta principal. Obrim i el primer que faig és anar cap a la part de darrera de les habitacions i, comprovo, amb alleujament, que totes les habitacions estan intactes i eixutes. Així doncs l'aigua no ha sortit de cap dels lavabos i devia sortir de la cuina.
Anem cap al menjador i allà ens trobem un gran bassal que l'ocupa pràcticament del tot. En aquests moments al carrer ja ha arribat el David, un altre veí. El Pep li demana que obri el pas de l'aigua un moment per descobrir d'un ve l'avaria.
Ho fa i de seguida comença a sortir una mena de "gèiser" de sota la pica de la cuina. S'ha rebentat un flexo ("latiguillo") de sota l'aixeta. De seguida tornem a tancar l'aigua i respiro fons intentant pensar què he de fer.
Truco al llauner de Calders però no em contesta. El Pep em diu que provi d'anar-lo a buscar a casa perquè quan està dinant no acostuma a agafar el telèfon i mentre baixem les escales, tots dos s'ofereixen a donar-me un cop de mà amb les fregones per eixugar la casa.
Me'n vaig pitant a casa del llauner, però no hi és i la seva dona em diu que està fent una feina a Tortosa i no tornarà fins dilluns. Torno a casa una mica desorientat i em trobo el Pep i el David, cadascú amb una galleda i un pal de fregar traient aigua de la casa amb una velocitat i una eficiència que em meravella i gairebé m'emociona.
Em diuen que truqui a l'assegurança que ells m'enviaran algú. Pujo a l'estudi a buscar els papers de l'assegurança. Truco. M'espero. Els explico la situació (i el primer que em diuen és que si és una aixeta, la reparació de l'aixeta segurament no la cobrirà la meva pòlissa... grrr!!! que considerats que sigui això el primer que diguin a una persona atordida i aclaparada perquè té la casa plena d'aigua...).
Mentre jo feia gestions telefòniques he sentit que havia arribat la Marina i la seva filla Sònia i tots s'han enganxat a treballar.

Quan baixo ja tinc el menjador eixut i totes les finestres obertes per anar ventilant la casa. I entremig havien trucat els altres veïns de davant (el Paco i l'altra Marina) per avisar-me que tenia una fuita d'aigua.
Passen de les 3 h. i ningú no ha dinat. El David, el Pep, la Marina i la Sònia s'acomiaden per anar-ho a fer i s'ofereixen pel que faci falta.

I mentre baixo al garatge per començar a fregar-lo i netejar-lo mentre espero que arribin els tècnics de l'asseguradora penso que tinc molta sort de tenir tants bons veïns.

MOLTES GRÀCIES, NOIS!

P.S. Cap a les 7 h. de la tarda va arribar el tècnic, em va anul.lar l'aixeta de la cuina (que efectivament no quedava coberta per la meva pòlissa), va donar-me una solució alternativa per algun problema elèctric i va fer tot l'inventari de danys (guixaire, pintor, fuster...). Avui dimarts han tornat a venir i han solucionat definitivament els problemes elèctrics. al matí havia vingut el llauner de Calders a arreglar-me l'aixeta. Ja ha tornat tot a la normalitat.

Restes del naufragi (poema)

Aquest exercici el practico de tant en tant.
Reviso llibretes antigues en que havia anat escrivint poemes, vivències i reflexions.
I les recordo. A vegades amb un somriure, a vegades amb una ganyota de disgust, a vegades amb emoció mal continguda. El fet de deixar-ho per escrit fa que les experiències viscudes quedin més ben fixades a la memòria.
I de tant en tant rellegeixo algun poema i... m'agrada.
Trobo que té força o que reflecteix molt bé el que vaig viure. Segurament per a la resta de la humanitat no tindran el mateix valor, però avui n'hi ha hagut un que m'ha fet venir el desig de compartir-lo aquí al bloc.

És del 17 d'octubre del 2014 (un mal any) i diu així:

RESTES DEL NAUFRAGI

No tinc gaire res més
que restes de verí
del got que vaig guardar
de prova del delicte.

Teranyines de somnis
que se m’esfilagarsen
algunes matinades
que el fred fa de cangur.

Silencis envasats
al buit per consumir
quan el xivarri ensorri
els murs del meu bastió.

Paraules escarràs,
badalls de macramé,
batecs descontrolats...
les restes del naufragi.

Sol, a una illa deserta,
espero les onades
que em porten, cada tarda,
residus i tresors.

Depèn de mi que els vegi
com residu o tresor,
sent la mateixa cosa.
Només de mi depèn.

Llunàtic nàufrag, deixa
que el temps vagi passant.
Les onades, la sorra...
tot s’acaba posant...