31 de jul. 2015

Ara fa un any...

Ara fa un any, un fantasma sense nom que s'anava passejant per davant nostre per fi es va donar a conèixer.
Ara fa un any ens van ensenyar una paraula nova, però les paraules que ensenyen els oncòlegs no són mai maques.
Ara fa un any ens va dibuixar un full de ruta. Era una llarga carretera on calia anar agafant sempre els desviaments correctes, però hi havia el perill d'equivocar-se en alguna cruïlla i agafar un carreró sense sortida.
Ara fa un any teníem moltes esperances, però també teníem por.
Ara fa un any van començar a canviar alguns hàbits de vida que semblaven inamovibles i perpetus. I vam anar a Calafell, però de manera diferent a com sempre hi havíem anat...

I ha passat un any...

I ahir, 30 de juliol, el mateix dia que fa un any, una família va tornar a anar al metge, però tot va ser molt diferent.
Les pors i les preocupacions s'han anat fent petites, petites i ara hi ha alegria i esperança.
Les previsions són bones, sembla que tot va bé, sembla que el camí que duia a la recuperació l'hem seguit fil per randa, sense equivocar-nos en cap trencall.
Enrere han quedat setmanes de tractaments, proves feixugues, estades a Barcelona, petits trasbalsos organitzatius, llàgrimes d'amagatotis, incerteses i també molta emoció i satisfacció davant de la solidaritat, de la unió, de l'esforç, de l'interès, de la sort, de la valentia...
I ara ja fa força temps que la normalitat ha entrat a casa i tot torna a ser com sempre havia estat.

Ara fa un any i aviat tornarem a anar a Calafell com sempre havíem anat. I tots pensarem en com estàvem ara fa un any i ens donarem les gràcies els uns als altres i gaudirem del moment que vivim, de l'ara i aquí, del que és realment important: de la companyia de les persones i dels moments compartits, de les rialles, de les converses, de les mirades, del tresor fantàstic que és la vida amb salut que tant ens costa valorar mentre la tenim.

Avui he mirat el calendari i he recordat el que va passar ara fa un any i com estem ara. I m'he posat molt content... una mica emocionat, però, sobretot, molt content.

Per molts anys!!

30 de jul. 2015

"Un any i mig" de Sílvia Soler

Avui us vull fer una recomanació literària.

El llibre "UN ANY I MIG" de SÍLVIA SOLER (Ed. Columna)

I ho faig amb una mica de por perquè quan et recomanen una cosa (un llibre, una pel.lícula, un disc...) et generen unes expectatives que després sovint fas que et sentis decebut i no comparteixis l'entusiasme de qui te l'ha recomanat... "No n'hi havia per tant...", "Està bé, però no mata..."
Però és que m'ho he passat MOLT BÉ llegint aquest llibre, hi he entrat totalment i l'escriptora m'ha fet sentir les emocions que vivien els seus personatge a flor de pell... i no em puc estar de recomanar-vos-el, tot i que intentaré no fer-ho massa exagerat...

És la història d'una família formada per una parella (el Jaume i la Tina), ara ja a la seixantena i que estrenen la jubilació, i els seus 4 fills (Martí, Berta, Cèlia i Roger) que ara ja voregen la trentena (uns per dalt i uns per baix). La família ha viscut tota la vida a Badalona, però té molta importància les temporades que han passat a la casa familiar de vacances de la Garrotxa, La Boscana.
La novel.la va intercalant períodes a Badalona i períodes a la Vall d'en Bas, intercala records de quan els 4 germans eren nens amb els moments de l'actualitat: el Martí viu a Mont-Real (Canadà) on ha trobat una feina d'arquitecte que aquí no trobava, la Berta és a punt de marxar a viure i treballar de cuinera a París després d'un desengany amorós, la Cèlia viu a Mallorca exercint de biòloga marina i convivint amb una parella que l'està fent canviar mica a mica i el petit, el Roger, encara viu a casa dels pares, sense ganes d'estudiar ni treballar i només pendent de sortir cada dia a surfejar per les platges de Badalona a l'espera de la gran onada.

I llegint-la, m'he sentit pare i marit, tant dels moments en que l'enamorament va formar la parella, com dels moments en que gairebé només tenien temps de fer de pares, com dels moments d'ara quan la casa és molt més buida i els queden moltes hores per omplir. Tant dels moments en que l'amor ho omple tot, com dels moments en que els núvols no deixen veure el sol en la relació de parella.
I m'he sentit germà (jo que he crescut en una família de 5 germans ) quan explicaven les vivències dels germans petits: les aventures, les baralles, les pors compartides, les complicitats, les preferències, els gelos... I també m'he sentit germà quan parlen de les relacions que tenen els germans, ara ja grans i cadascú amb la seva vida. L'interès i la preocupació per com els van les coses als altres, les diferències de criteri, les diferents relacions de cadascun dels germans amb els seus pares, les discussions, els enyoraments, els records...

I m'he pogut ficar tant bé dins de cadascuna d'aquestes vides perquè penso que la Sílvia Soler ha fet un excel.lent treball de descripció dels sentiments i vivències de cadascun dels personatges. El guió de la novel.la és molt interessant i perfectament desenvolupat, però la descripció dels sentiments i sensacions que viu cadascun dels personatges és magistral.

I ja no vull allargar-me més. Des d'aquí dono l'enhorabona a la Sílvia Soler i us recomano la lectura d'aquest llibre.
I qui vulgui compartir-ne opinions... estaré encantat de llegir-les.

26 de jul. 2015

26 de juliol

Aquesta és la meva foto de referència de l'inici d'una gran aventura.
Juliol de 1987. Coincideixo amb l'Anna fent d'intendents en unes colònies del MIJAC Valldaura a Can Macià (L'Espunyola). Durant 10 dies compartint fogons i menús m'adono que aquella noia era molt diferent de totes les altres noies que havia conegut a l'institut, tenia molt més interès, més valors, m'atreia i no només pel físic...
L'últim dia d'aquelles colònies en el ball de gala, després d'haver ballat amb nens i nenes de les colònies, vam ballar una primera cançó els dos. La cançó es va acabar i vam seguir ballant-ne una altra i una altra i una altra... i jo vaig notar que allà estava passant alguna cosa que no m'havia passat mai i que... potser... podia ser corresposta.
No sé com, vaig reunir el valor per proposar-li de sortir a fora, lluny dels altres... era una nit plàcida i vam tenir l'estona suficient d'intimitat. Finalment, sense saber com enfocar la qüestió, li vaig dir:
- No sé si estic fent el pallasso...
I ella em va dir que no.
Crec que no van sonar violins, ni hi havia lluna plena ni va passar un estel fugaç. Sé que ens vam fer el primer petó i que eren les primeres hores del dia 26 de juliol. Ja era el seu sant. I vam començar a "sortir".

Vam anar passant anys i vivències i un altre 26 de juliol, de 1995, vam decidir casar-nos, després de 8 anys de relació.
Avui fa 20 anys d'aquella data del nostre casament. Són uns números rodons que jo no em faig meus perquè per a mi compten tots els 28 anys que portem junts.

M'ha costat una mica (perquè en moltes només hi sortíem un dels dos o sortíem amb molta d'altre gent) però he aconseguit trobar una foto de nosaltres dos en cadascun d'aquests 28 anys!!
Canvien els pentinats, canvia la forma física, canvia la moda, canvien els llocs i les disfresses, però no canvia el més important. Saps/sabeu què?

NO EM PENEDEIXO DE RES!
T'ESTIMO MOLT, ANNA!

Que vagin caient els anys i puguem veure'ls passar junts i seguir compartint les nostres vides!
Després de les fotos acabo amb dues cançons. No tinc clar que tinguem "la nostra cançó" però crec que aquestes dues que van sonar al nostre casament, són importants i simbòliques per a tots dos: "Glòria" de Sau i "Si et quedes amb mi" de Sopa de Cabra.




P.S. Felicitats a totes les Annes que llegeixin aquesta notícia

24 de jul. 2015

Saps què? Faré la meva...


Aquesta il.lustració és una classe magistral que ens va fer l'Anton en el claustre de final de curs. Sí, l'Anton, el company, mestre de Visual i Plàstica de l'Oms i de Prat, artista que ja ha sortit altres vegades en aquest bloc.
En aquest claustre final havíem de proposar punts forts i punts febles del nostre centre i exposar-los davant dels companys.
Ell va exposar un punt feble, la falta d'acord que es dóna moltes vegades en un claustre de mestres (però suposo que en qualsevol col.lectiu) davant d'un problema que no sabem com resoldre. Parlem, parlem, però cadascú proposa coses diferents que no convencen els altres i no som capaços de prendre una solució acordada. Llavors acabem dient...

SAPS QUÈ? FARÉ LA MEVA…

I l'Anton ho va explicar a partir d'un dibuix que havia fet, a l'estil d'aquelles presentacions que trobem a vegades a internet on el dibuixant va fent el dibuix a mesura que fa l'explicació.
Jo he intentat "explicar" el seu dibuix amb aquest text, però sempre quedarà una mica per sota de la idea original.

INTENT DE DESCRIPCIÓ DEL DIBUIX
Tenim un problema. En parlem, en parlem, en parlem... però arriba l’hora de plegar i no hem acordat cap solució. Posem un pedaç i decidim que la setmana següent n’acabarem de parlar.
A la setmana següent ja hi ha nous problemes que ens fan oblidar l’anterior o en seguim parlant, parlant i parlant fins que torna a arribar l’hora de plegar sense que haguem acordat cap solució i decidim que la setmana següent n’acabarem de parlar.

Si finalment hem arribat a acordar una solució, sovint no va quedar prou clara o era massa oberta i/o ambigua i, per tant... SAPS QUÈ? FARÉ LA MEVA.

Si no vam arribar a cap acord, es genera una frustració de tenir un problema sense solucionar. això pot provocar petites tensions cada cop que en parlem i no ens posem d’acord, que poden derivar en tensions cada cop més grans, en mal rotllos, en distanciaments entre companys, en situacions en que un et diu “blanc” i l’altre “negre”... Davant d’aquest panorama i per evitar enfrontaments i discussions, el que acabem pensant és... SAPS QUÈ? FARÉ LA MEVA.

Els errors que ens porten a aquesta situació són: que no parlem prou de les coses o que no en parlem prou bé o que parlem sense escoltar el que ens diuen els altres o que ens enroquem en posicions inamovibles i no volem baixar del burro...

Com podríem solucionar aquest problema?
Recordant constantment que tots estem en el mateix vaixell i hem de remar en la mateixa direcció.
Comprometent-nos a acceptar democràticament els acords que es decideixin per majoria, encara que l’opció escollida no sigui la que jo volia. Seria fantàstic que tot ho poguéssim decidir per unanimitat, però inevitablement es produiran situacions en que no ens posarem d’acord. Llavors hem de votar i acceptar els acords acceptats per la majoria.
Tenint un comportament exemplar, fent pinya amb els nostres companys i donant exemple amb la nostra actitud del que diem de paraula.
En definitiva, la paraula clau és RESPECTE. Per la nostra feina, pels nostres companys, pels alumnes i per l’escola en general.


22 de jul. 2015

Maria-Mercè Marçal

Avui una nova entrega de la sèrie "Grans poetes"  amb MARIA-MERCÈ MARÇAL.

Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 – Barcelona, 1998) va ser una poeta, catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana. També va ser activista política, cultural, feminista i lesbiana.

El 1980 té la seva filla Heura, després de decidir afrontar la maternitat en solitari. Declarada lesbiana, és la primer en tractar el tema de l'amor entre dones, inèdit en la literatura catalana fins llavors.
El 1996 se li diagnostica un càncer que li provoca la mort el 1998 a Barcelona, als 45 anys. Abans de morir rep la Medalla d'Honor de Barcelona.
A més de prendre part activament en la vida literària catalana, Marçal participa en política i en diversos moviments cívics i culturals (sobretot vinculats al feminisme i la cultura).

Els seus textos combinen la tradició, la innovació i la investigació sobre les formes poètiques. Des dels seus primers escrits demostra un gran rigor i cura lingüístics, que palesen la seva gran coneixença de la llengua. La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, serà una constant en la seva obra.
Hi ha 3 eixos que vertebren la seva obra i queden resumits en el poema "Divisa" del llibre "Cau de llunes":
« A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel

Marçal és de les primeres en tractar en la literatura catalana temes com l'amor lèsbic, l'embaràs o la maternitat. En aquest sentit, trenca tabús sobre maternitat i sexualitat. Reivindica una maternitat plena, que no necessita la presència del mascle i que estableix un vincle íntim i fort amb la filla. També tracta temes com la relació de parella, la identitat femenina, la soledat, el dol o la passió amorosa.
Diagnosticada de càncer el 1996, Marçal afronta la pròpia mort amb plena consciència i serenor. En parla en diversos poemes, amb imatges poètiques dures i crues, però amb un punt de positivitat.
Pel que fa a la simbologia, la poesia de Marçal pren elements tradicionalment associats a la dona, i sovint conceptualitzats de manera negativa, i els dóna un nou significat. És el cas de la lluna i de la bruixa, figures freqüents en les seves primeres composicions poètiques. Altres símbols i imatges recurrents són el mar, la sal o el mirall.

Obres en poesia:
Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), Terra de Mai (1982), La germana, l'estrangera (1985), Desglaç (1997), Raó del cos (2000)

Premis literaris:
  • El 1976, "Cau de llunes" és guardonat amb el Premi Carles Riba de poesia.
  • El 1981 Marçal guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona.
  • "La germana, l'estrangera" li val el Premi de Poesia Josep Maria López Picó.
  • La seva única novel·la, "La passió segons Renée Vivien", va ser guardonada amb els premis Carlemany de novel·la (1994), Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig – novel·la (1995), Joan Crexells de narrativa (1995), Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1995),  Premi de la Crítica de narrativa catalana (1995) i de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
(Informació extreta de la Viquipèdia)

A continuació us deixo un grapat de poemes o fragments de poemes que m'agraden especialment, extrets dels seus llibres "Bruixa de dol" i "Sal oberta":

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

***

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L'escala fosca
del desig
no té baranes.

***

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

***

Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.

***

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

***

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

***

Llum al balcó
i l'estrall a la porta.

Giro la moneda
i és la lluna.

***

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

***

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-,
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

***

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.

***

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
(fragment de "Zodíac")

***

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

***

(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai!... les arnes no dormen.)

***

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui.
(fragment de "Divisa" a "Sal oberta")

***

Quan, vestida de lluna, vaig llegir-me la mà,
la mà se’m disfressava d’amor sense duanes.
I l’amor, transvestit d’atzar, a les drassanes
de la lluna, llençava daus al freu de l’enllà.

Els daus no eren daus: eren l’ull de la mar.
La mar era disfressa de l’averany abscon
de la lluna i l’amor trenats a l’eix del món.
El món es disfressava de tu, de mi i d’atzar.

L’enllà era l’ençà. I l’ençà, la disfressa.
En teatre fugaç, els llençols, sense fressa,
paraven el teló de l’atàvic convit:

Si, disfressat de mi, tu em prenies els guants
per abastar la lluna de l’arbre prohibit,
qui, disfressat de tu, t’escapçava les mans?

***

Tristesa, que et dius marduix!
On has perdut les sabates?
¿No saps que la solitud
ja no sap anar descalça
i empaita la lluna al bosc
sobre les petges de l'aigua?
(fragment de "Romanç de la solitud sense sabates")

***

Si pogués ser gitana i endur-te’m al país
on les móres maduren al caliu de la lluna
-dins del sac ca-ta-crac, per l’ai dolç de l’abís-
d’amagat dels mussols que enllumenen la duna!

Si pogués ser flautista d’un Hamelin novell
i arrancar-te del clos, i, enllà de la carena,
amb nus de set olors confegir-te un castell
d’iràs-no-tornaràs, dins de la nit morena.

Si fos drac, o sirena, o bruixa, o serp de plata
per temptar-te, tot just obris l’ull a l’incert
i oferir-te les ales que m’ha encès el desert!
Si l’esglai no em mengés la rel i la sabata

desaria la ruda, sortiria al camí
i obriria en ventall l’arc viu de Sant Martí.

***

(Homenatge a Pere Quart)

Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he après
i de l’escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest
sense trampes,
tallo en rodó
el cap de tot esquema.

20 de jul. 2015

Chaplin a la llista unitària

Acabo de fer un fitxatge per a la llista unitària del 27S: Charles Chaplin!!

Aquestes últimes setmanes m'he estat llegint la seva autobigrafia "Chaplin. Autobiografia" (Ed. Lumen) i llegint un dels capítols em va fer un salt el cor llegint un discurs que va fer, que em va semblar que si canviàvem els referents (en lloc d'Alemanya i Hitler, Espanya i Rajoy; en lloc dels Aliats, Catalunya; en lloc de primavera, tardor...) era perfectaemnt vàlid per animar-nos i acabar-nos de decidir en aquest pas que ens trobem de cara al 27S.
Resulta que en plena Segona Guerra Mundial, Alemanya anava ampliant les seves conquestes militars i pretenia annexionar-se Rússia, però els russos resistien gràcies a les dures condicions climàtiques i a costa de moltes vides humanes. A tot això, Els Estats Units es resistien a entrar en combat, però cada cop hi havia més veus que opinaven que si entraven i obrien un segon front contra Alemanya, aconseguirien vèncer-los i contribuirien decisivament al triomf de la democràcia arreu del món, derrotant el nazisme de Hitler.
En aquest context se li va demanar a Charles Chaplin que dirigís unes paraules al poble americà, reunit al Madison Square Park de Nova York, en un acte de suport al president Roosevelt per l'obertura d'un segon front. Era el 22 de juliol de 1942.
I Chaplin va dir coses com aquestes (aquí ja he canviat els referents per adaptar-ho a l'actualitat catalana, però al final us he deixat fragments del seu discurs original traduïts al castellà):

Fixem-nos com a objectiu aconseguir la victòria a la tardor!
Vostès a les fàbriques, als camps, vestits amb els seus uniformes, vostès, ciutadans catalans, lluitem tots i treballem per aconseguir aquest objectiu. Vostès, els polítics d'arreu de Catalunya, proposin-se aquest objectiu:  victòria per a la tardor.
Si mantenim aquesta idea, si treballem amb aquesta idea, si vivim amb aquesta idea, es crearà un esperit que augmentarà la nostra energia i accelerarà el nostre propòsit.
Esforcem-nos per l'impossible. Recordin que les grans proeses al llarg de la història han estat la conquesta del que semblava impossible!

I ara us deixo fragments del discurs original per contextualitzar-lo correctament:

 “En los campos de batalla de la Unión soviética es donde sobrevivirá o perecerá la democracia (...) Los soviéticos necesitan ayuda desesperadamente (...)
Entre las naciones aliadas hay distintas opiniones respecto a la posibilidad de abrir ahora un segundo frente. Hemos oído que los Aliados no tienen reservas suficientes para defender un segundo frente. Luego hemos oído también que las tiene. Y asimismo hemos oído que no quieren correr el riesgo de un segundo frente en estos momentos por la posibilidad de una derrota. Que no quieren arriesgarse hasta que estén seguros y preparados.
Pero ¿podemos permitirnos el lujo de esperar hasta estar seguros y preparados? ¿Podemos permitirnos el lujo de jugar sobre seguro? (...) ¿A qué esperamos cuando la situación es tan desesperada en la Unión Soviética? (...)
Cuando nuestro mundo, nuestra vida y nuestra civilización se están derrumbando a nuestros pies, tenemos que probar suerte.(...)
Si estamos en guardia y si conservamos nuestra moral, no tenemos nada que temer. Recuerden que la moral salvó a Inglaterra. Y si nosotros conservamos la moral, la victoria está asegurada.
Hitler ha corrido muchos riesgos. El mayor de ellos es la campaña soviética (...) Su posibilidad es precaria, pero se ha arriesgado. Si Hitler puede arriesgarse, ¿por qué no podemos hacerlo nosotros? Actuemos (...)
Fijémonos como objetivo conseguir la victoria en la primavera. Ustedes en las fábricas, ustedes en los campos, ustedes vestidos con sus uniformes, ustedes, ciudadanos del mundo, luchemos todos y trabajemos para conseguir este fin. Ustedes, los elementos oficiales de Washington y de Londres, propónganse este fin: victoria para la primavera.
Si mantenemos esta idea, si trabajamos con esta idea, si vivimos con esta idea, se creará un espíritu que aumentará nuestra energía y acelerará nuestro propósito.
Esforcémonos por lo imposible. Recuerden que las grandes hazañas a lo largo de la historia han sido la conquista de lo que parecía imposible.”

13 de jul. 2015

Srebrenica

Aquest cap de setmana els mitjans de comunicació ens han recordat el 20 aniversari d'uns fets horrorosos que es coneixen amb el nom de "Matança de Srebrenica" (o massacre o genocidi de Srebrenica).
Reconec que en el seu moment no vaig estar prou atent ni en vaig quedar prou informat, a part que em sonés com un desagradable episodi més d'aquella guerra dels Balcans que ens va commoure a tots. Ens semblava increïble que a pocs quilòmetres de casa nostra, a la culta i pròspera Europa, la gent pogués estar-se assassinant d'aquell amanera per conflictes racials, religiosos i territorials i ningú no pogués impedir-ho.
Però ara he sabut que l'11 de juliol de 1995 va passar una cosa esgarrifosa...
...les tropes sèrbies de Ratko Mladic (sota les ordres del president de la República Sèrbia de Bòsnia Hercegovina, Radovan Karadzic) van entrar a Srebrenica, van separar els homes i nois i els van executar a sang freda fins a comptar 8372 morts en pocs dies, deixant els cossos en 93 fosses comunes i 314 llocs on els cadàvers s'amuntegaven a la superfície de la terra...

Però el pitjor de tot és que després es va saber que els governs dels EUA, el Regne Unit i França van donar al serbis els enclavaments de Srebrenica i Zepa (declarades zones segures per l'ONU el 1993), com una concessió que els permetria tancar l'acord de pau que anhelaven. Així doncs, el batalló de l'ONU de 400 cascos blaus holandesos que havien de protegir Srebrenica els van abandonar i va deixar entrar els serbis. I tot això malgrat les declaracions públiques del mateix Mladic que el 1993 ja havia dit que volia "eliminar completament" els bosnians musulmans d'aquestes zones...

Aquests fets constitueixen el primer genocidi comès a Europa després de la Segona Guerra Mundial i de fet té característiques similars al que van fer els nazis de Hitler amb els jueus.

Totes les víctimes identificades han estat enterrades al cementiri-Memorial de Potocari on un monument commemoratiu recorda els noms de tots els desapareguts.

Per arrodonir la notícia he recordat que una vegada havia sentit una cançó del Titot i el David Rosell que es titulava "L'home de Srebrenica". L'he buscat i l'he trobada amb un vídeo enregistrat al mateix Srebrenica on es veuen imatges d'aquest memorial i on hi participen alguns supervivents.

Tant de bo que mai no torni a passar una cosa així!

11 de jul. 2015

Recordeu-m'ho

Els 3 dies a Andorra van ser plenament satisfactoris i miro algunes fotos i m'envaeix una sensació de felicitat i de sentir-me afortunat que m'han impulsat a escriure aquesta notícia.
Aquesta notícia serà com les bombones que porten els submarinistes... Quan em sembli que m'ofego me la tornaré a mirar i tindré una càrrega extra d'oxigen per mirar-me les coses d'una altra manera...
Quan vegi fantasmes on no n'hi ha, quan m'enfandi perquè els nens no es porten bé, quan m'atabali perquè tinc molta feina, perquè vaig molt de cul... quan ho vegi tot mig negre o negre del tot..

...llavors, si us plau, recordeu-me:
  •  ...que visc en un lloc meravellós i privilegiat, Catalunya, que forma part d'un primer món on no ens falta de res i que, a més, ens ofereix uns paisatges i racons meravellosos...
  • ...que tinc una bona feina que m'agrada i amb la que em realitzo professionalment i humanament. I que gràcies a aquesta feina tinc un nivell de vida confortable que em permet tenir tot el que necessito i, de tant en tant, fer algun extra...
  • ...que tinc bona salut... i també els que m'envolten...
  • ...que tinc dos fills sans, espavilats i amb molt bon cor, que es van fent grans i amb els quals cada cop podré tenir converses més interessants i gaudir del seu creixement com a persones...
  • ...que tinc una dona a la que puc dir amb orgull que m'estimo molt i sé que és un sentiment correspost, amb la qual hem compartit més de mitja vida, les hem vist de tots colors i encara tenim la sort de riure plegats molt sovint...
Mireu l'última foto: de fons el paisatge fantàstic de les muntanyes d'Andorra un matí assolellat que ens il.lumina de manera una mica màgica. Tots quatre guapíssims i somrients, contents i feliços d'estar compartint les nostres vides...
M'encanta aquesta foto!

Així que quan sentiu que em queixi o que rondini o que estigui atabalat, quan us adoneu que per moments me n'he oblidat, si us plau: RECORDEU-M'HO!








9 de jul. 2015

Andorra, l'escapada

Ara feia anys que no marxàvem uns dies els 4 de casa al juliol. La crisi i les retallades ens havien fet quedar a casa per prudència. Però enguany semblava que ens havíem recuperat una mica i vam pensar que ens podíem permetre marxar 3 dies. I vam triar un destí que ha resultat fantàstic: Andorra!!

El que hem fet aquests 3 dies em sembla difícilment superable partint d'una doble premissa inicial: a Andorra hi ha un clima molt més benèvol que a la Catalunya Central i els paisatges són im-pres-sio-nants!!
A més a més, amb la companyia de viatges "La Rateta Que Escombrava l'Escaleta" hem trobat la millor qualitat-preu del mercat.

Vam trobar un aparthotel a Ordino i vam fer el següent pla d'activitats:

DILLUNS 6
Dinar de picnic al parc natural de Sorteny i petita excursió per un entorn privilegiat (recomanació de la Pilar Camins que no ens va pas decebre). A més a més el tracte del guarda que regenta la caseta d'informació del Serrat, a l'entrada del parc va ser excel.lent.
A la tarda instal.lació als Apartaments 3000 d'Arans (Ordino).
Al vespre sopar a Andorra la Vella amb la Mercè Arderiu, una amiga de l'Anna que viu allà i ens va fer de cicerone (gràcies, Mercè!)

DIMARTS 7
Des de les 10 del matí fins a les 7 de la tarda vam passar el dia a Naturlandia, un parc de Sant Julià de Loira on vam poder veure animals (estar a mig metre d'un ós i veure llops, línxs, daines, cérvols...), baixar amb pneumàtics per tobogans, conduir jeeps de pedals i Buggys reals, desplaçar-nos per un segur i espectacular Airtrekk (circuit aeri d'aventura), llançar-nos per una llarga tirolina i, sobretot, baixar pel Tobotronc, una mena de muntanya russa per entremig del bosc on puges durant 10 minuts de la cota 1600 a la cota 2000 i llavors fas un vertiginós descens durant uns 5 minuts. És espectacular, totalment segur i pots escollir la velocitat a la qual baixes... Per exemple, el Roc tenia por de baixar i, quan vam aconseguir que ho provés, va voler repetir 5 vegades!!
Un consell, és millor començar per la Cota 2000 on hi ha els animals i després baixar a la cota 1600 on hi ha el Tobotronc i la majoria d'activitats. La majoria de gent ho fa a l'inrevés i llavors fas moltes més cues.
Sortint del parc vam anar a fer un berenar-sopar al Viena d'Andorra la Vella perquè a les 9 havíem d'estar a punt per veure el nou espectacle del Cirque du Soleil a Andorra: "Scalada Storia". El Roc i l'Ona no havien vist mai cap espectacle d'aquest circ i tots vam quedar al.lucinats. Números d'una gran perfecció tècnica i màgicament guarnits amb tots els detalls (música, vestuari, il.luminació...). Un espectacle màgic i total!

DIMECRES 8
De 11 a 2 del matí el vam passar a Caldea, el parc d'aigües amb piscines interiors i exteriors, jacuzzis, banys indoromans (aigua freda i calenta), saunes, banys turcs, aquamassatges... Vam quedar ben estovats i ens ho vam passar d'allò més bé descobrint una altra cosa nova per als nens.
Després vam anar a dinar al llac d'Engolasters i havent dinat vam fer una excursioneta pel voltant del llac abans d'emprendre el viatge de tornada.

Una escapada de 3 dies molt ben aprofitada i on ens ho vam passar molt bé.
Us deixem un grapat de fotos perquè vegeu que és veritat tot el que us he explicat.

4 de jul. 2015

Concert de les Macedònia (per l'Ona)

Avui amb l'Ona hem anat de concert.
El seu primer concert.
Les MACEDÒNIA!!!
Ha estat tota una experiència i li he demanat si us la volia explicar ella mateixa... i m'ha dit que sí!!
O sigui que us deixo amb la seva crònica del concert i un grapat de fotos:

CRÒNICA DE L'ONA:
Avui, dia 4 de juliol, em pensava que no m'ho passaria molt bé, però no ha sigut així. M'he despertat molt cansada i de sobte m'ha cridat la meva tieta i m'ha dit que era el dia d'AMPANS i hi hauria les MACEDÒNIA i m'he posat molt contenta.
Quan he arribat m'he comprat la samarreta de les MACEDÒNIA. Després m'he fet una foto perquè potser sortiria a un videoclip.
quan ha començat el concert he vist les meves cosines (Jana i Martina). De tant en tant tiraven aigua perquè feia molta calor.
Quan s'ha acabat el concert m'he fet una foto amb cada fruita de les MACEDÒNIA i m'han firmat el seu últim disc que es diu "El món és pels valents".
I quan he sortit d'AMPANS molt contenta i amb molta calor he anat a dinar a casa dels avis Josep i Mª Dolors.


 














3 de jul. 2015

Final de curs, final d'etapa


A la nostra escola, el col.legi Oms i de Prat de Manresa, cada final de curs acostuma a ser emotiu per una cosa o una altra. Aquest any, l'Anton Campos, l'artista i professor de Visual i Plàstica, va tenir una gran idea per fer un vídeo molt bonic i emotiu per acomiadar els alumnes de 4t d'ESO.
Va preparar un guió i va convocar tots els que volien participar-hi a enregistrar una petita frase... Ningú no sabia que en sortiria de tot això.
Doncs ell havia preparat un muntatge deliciós amb imatges d'un vaixell navegant enmig d'una mar embravida. En aquest muntatge ens hi va anar sobreposant als mestres dient la nostra frase i de fons hi va posar una versió poc coneguda i molt intensa de la cançó "Que tinguem sort" (original de Lluís Llach). En la primera part on anem parlant els mestres la cançó és únicament instrumental amb una guitarra acústica. Després quan ja només queden les imatges de la barca lluitant contra les onades fins que arriba al port, la versió és de Loquillo.
La barca acaba trobant un far... tot plegat és molt bonic!

En primer lloc FELICITO l'Anton per la idea i per la realització tan ben aconseguida.
En segon lloc, com que el vídeo no està penjat a internet, us en poso unes quantes captures de pantalla i la versió de Loquillo perquè us en feu una idea.
La història que anem explicant els mestres diu així:

Amics, amigues… pares, mares…
professors d’aquesta barca,
fa 13 anys vam emprendre un viatge,
vam sortir d’aquest port, del mateix on estem ara…
4745 dies navegant i avui… I avui el temporal us porta a casa.
Mariners, això… 

Mariners, això s’acaba.
Que bonic que es veu el mar
des de dalt d’aquesta barca,
la que avui deixeu aquí per agafar-ne una altra.
Gràcies… 

gràcies, moltes gràcies… 
gràcies de tot cor…
Sentiu?… Escolteu.. ja arriba el moment…
el moment de tornar a sortir a la mar.
Però, tranquils, no us diem adéu,
només bon vent i nova barca…

Us recomano engegar la cançó i llavors anar passant les imatges amb la música de fons per intentar fer-vos una idea del que us he explicat. i si mai en teniu ocasió, no us deixeu perdre el vídeo original.


1 de jul. 2015

1 de juliol: picalapica

Cada dia 1 de juliol no puc resistir-me a fer una notícia d'autobombo, de celebrar l'aniversari d'aquest bloc que avui fa 6 anys que esquitxa la xarxa.

Un exercici periòdic de reflexió en veu alta, de compartir sentiments i sensacions, de fer recomanacions... Un exercici que per a mi és molt interessant, plaent, divertit, terapèutic, motivador... però que no seria possible si a l'altre costat no hi fóssiu vosaltres llegint-me i fent-me algun comentari de tant en tant.


6 anys.
695 notícies abans de publicar aquesta, o sigui, ara ja 696.

Per això cada 1 de juliol m'aturo un moment per dir:

PER MOLTS ANYS, PICALAPICA!!

I tot seguit:

MOLTES GRÀCIES, 
LECTORS I LECTORES DEL PICALAPICA!!

Us deixo amb els 12 articles (un per cada mes) del darrer any dels quals em sento més orgullós (algunes de llagrimeta i algunes de somriure):