Aquest cap de setmana m'ha vingut per vàries bandes la idea del trencaclosques aplicada a les persones i a la felicitat.
Em sembla que tot va començar cantussejant "Completo/incompleto" de Jarabe de Palo, que no parla ben bé d'això però el títol si que em va fer reflexionar sobre la nostra condició de persones completes, però que probablement sempre tenim alguna parcel.la incompleta...
Estem formats de tantes peces que deu ser pràcticament impossible que totes funcionin bé alhora: la nostra part sentimental, la nostra part amorosa, la nostra part sexual, la nostra part intel.lectual, la nostra part familiar (i encara aquí la de parella, la de pares, la de fills...), la nostra part social, la nostra part professional... Segurament moltes coses ens van bé, però al mateix n'hi ha alguna que no ens acaba d'anar a l'hora i llavors és fàcil que ens enteli la totalitat si no tenim el cap molt clar...
Llavors vaig recordar un dels primers poemes que vaig fer del qual em vaig sentir orgullós. Era l'any 1990, concretament el 19 d'octubre.
Abans ja n'havia fet molts, però eren més matussers o explicatius de la meva relació amb l'Anna... Aquest el recordo com un moment en que vaig sentir que la meva "poesia" havia transcendit una mica més, havia tractat un tema més universal, més global, més existencial, on més gent s'hi podria sentir emmirallada...
Perdoneu la vanitat quan parlo de la "meva poesia" com si pogués considerar-me "poeta", relativitzeu els termes i entengueu que parlo d'un ciutadà anònim que intenta plasmar els seus pensaments en forma poètica, amb totes les seves limitacions, és clar.
El poema té un títol llarguíssim:
QUE ALGÚ ACABI AQUEST BRUT TRENCACLOSQUES QUE ÉS EL MEU COR
i juga amb dues imatges per a mi molt potents i recurrents: la del rellotge de sorra com a imatge del pas del temps i la del trencaclosques com a imatge de cosa inacabada, incompleta, en construcció...
Aquí us el deixo. Té 25 anys però encara m'agrada. Potser a algú de vosaltres també...
QUE ALGÚ ACABI AQUEST BRUT TRENCACLOSQUES QUE ÉS EL MEU COR
19-10-1990
Falte peces encara.
Inacabat.
Vell trencaclosques empolsinat.
La sorra del rellotge
escampada per terra.
Peces desordenades,
ningú mai les va ordenar.
Les que ja estan col.locades
tan cansades d’esperar...
I la sorra del rellotge
balla, melosa, amb el vent.
Cap tic-tac regna a la casa,
falla alguna dimensió,
vola un full de diccionari
i el mot “temps” està encerclat.
Passo el dit sobre les peces
i un camí queda marcat
entre el tènue gruix de pols,
la disfressa de l’oblit.
I ara la sorra, al rellotge,
s’escapa per no tornar,
però les peces no es belluguen
alienes al pas del temps,
condemnades a conèixer
el pes de l’eternitat,
a romandre inacabades,
sols peces per col.locar.
Molt bo Eladi, profund i reflexiu tot i estar escrit molt planerament. Realment ets un Gran Poeta, no ho posis mai en dubte tot i que sigui dit amb la modèstia que et caracteritza. És una gran sort tenir-te d'amic!
ResponElimina"Xagerao"!!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Roger!
I ja no sé què més dir... estic una mica aclaparat...
Petons de colors i fins aviat!
Eladi
Ahir vaig tornar a escoltar "Petons de colors"
ResponEliminaTu ja sabies alguna cosa, veritat?
I el Roger té tota la raó..."Ets un gran poeta, AMB TOTES LES LLETRES!!"
Petons de colors
Miles
Si senyor, Miles!
ResponEliminaGràcies, Miles, però no sou prou objectius... os ciega la amistad... jejeje
ResponEliminaEladi