Al cap d'un any i veient que les perspectives de continuïtat són bones i que sembla que tindré una certa estabilitat econòmica, em plantejo independitzar-me de casa dels pares i llogar un pis per viure-hi sol.
El 21 d'octubre de l'any 1992 després de signar el contracte i tenir les claus, entro PER PRIMERA VEGADA al pis del carrer del Cós de Manresa, al número 27 (avui fa 22 anys!).
El 7 de novembre vaig passar-hi la primera nit, encara sense viure-hi, mentre me l'anava arreglant. I, finalment, el 22 de novembre de 1992 m'hi vaig traslladar definitivament.
Vaig viure-hi "de solter" (tot i que l'Anna venia molts vespres i caps de setmana) fins el 26 de juliol de 1995 que, després de casar-me amb ella, vam viure-hi en parella fins l'1 d'abril de 1999, quan ens vam traslladar a la nostra actual casa de Calders.
6 anys i mig de la meva vida van passar dins d'aquestes parets, entre els 23 i els 30 anys.
Anys intensos de descobertes i experiències importants de la meva vida: la consolidació del festeig amb l'Anna i alguna que altra petita crisi, els preparatius del casament, el comiat de solter, el propi casament i els primers anys de matrimoni; els primers cursos per aprendre a tocar la guitarra (primer al CAE i més tard a l'Esclat); el primer ordinador; la malaltia, agonia i mort de l'avi Emili; la concessió del premi de poesia "Bufar i fer ampolles"; els èxits del TDK Manresa (campió de Copa i Lliga ACB); la coneixença i amistat amb el Josep Vacas i la formació de Nàufrags, els primers assajos, els primers concerts; la connexió a internet...
Tot això m'ha recordat l'agenda quan he vist que avui feia 22 anys que havia entrat per primer cop al C/Cós, 27, 1r.
Em sembla que mai no n'havia parlat al picalapica i us ofereixo un petit recull gràfic d'aquell pis que a més d'un dels que hi vau passar us provocarà un somriure d'enyorança.
"...que lluny que queden aquells temps..." ;-)
UIx...si.....quins records....
ResponEliminaara mateix....veient les parets del que va ser la nostra llar...no puc deixar de pensar en la Montse i el Josep...aquí vam acollir tantes hores en aquelles parets...i que malauradament els tenim molt presents en els nostres records...
....mare meva i com passa el temps....ufff...cal gaudir-lo a cada moment...
Petons de colors....
Ohhh que boniccc i quina memory! Felicitatsss per tots aquests records i x molts seguiu junts fent camiiiiiii!!!!!
ResponEliminaeladi felicitats! sempre es bonic veure coses bones del passat del que penso que vas tenir molts canvis i possitius.
ResponEliminaJa fa tant temps!!!????? Mare meva que grans que ens fem!! Grans com els records que guardem tots d'aquest pis, que si les seves parets parlessin...
ResponEliminaD'entre els molts que em venen al cap, recordo especialment la preparació de les últimes colònies que vem fer "de mercenaris", incloent un espectacular "Tele Fura" memorable, que ja ric només de pensar-hi!!!
...ja,ja,ja,ja,....òndia sí Roger...ja, ja, ja,...a les tantes de la nit, amb cert desfase, son i l'endemà preparats per viure una de les colònies més friquis que he viscut mai....ja,ja,ja....que dir del Gorreta, la llardosa que se´ns ofega, la megaxupi que va fer figa a les olímpiades, l Alfonso, el Picotillo amb l´estació metereològica (impermeable..JA,JA,JA,A,JA), LA Pericona, el Mn Costa...en fi...i com oblidar la farmaciola del Sr. Arcos...ja,ja,ja
ResponEliminaMemorable....ja, ja,ja,..
Anna, van ser uns anys boníssims, de descobrir, de fer-nos grans, de prendre decisions i assumir riscos i créixer i sentir-nos amos de les nostres vides. Evidentment també van passar per allà persones que ens van deixar massa aviat, però això no entela el record d'aquells anys sinó que els revaloritza!
ResponEliminaEladi
Mònica, gràcies pel comentari, per les felicitacions i pels bons desitjos.
ResponEliminaEladi
"Anònim", gràcies pel comentari i les felicitacions
ResponEliminaRoger i Anna, comparteixo amb vosaltres la rialla perpètua quan recordem aquell enregistrament del primer diari del Tele Mura amb la sintonia de Henry Mancini, nosaltres 4 vestits de friquis suposadament mudats i un guió impossible de llegir d'una tirada i interromput per unes riallades incontrolables. Quina sort haver compartit aquells moments i poder-los recordar amb aquesta rialla. Gràcies per ser-hi, amics!
ResponEliminaI a tu, Roger, et suggereixo un altre record igualment hilarant. Recordes tu i jo davant de l'ordinador redactant el currículum del David Díaz com a aspirant a "Walt Diazsney on Ice"??? I quants Jim Beam havien caigut allà al carrer del Cós... Uffff!! (nostàlgia) Ara si que és urgent que vinguis a sopar, Roger...
Petons de colors!
Eladi
Es veritat, "Walt Diazsney on Ice", brutal també!!!! I què dir dels "Panchos" també amb altes dosis de Mr. Monget, la gènesi de "La Festa Pillada"..
ResponEliminaSi que és urgent, espero que la salut em respecti. Com ho teniu aquest divendres??
Jo personalment recordo un sopar...
ResponEliminaUn sopar clandestí, envoltat de "mala gent", molt "mala gent"! i que va acabar de matinada.
Bonic record.
Petons de colors.
Miles
Roger!!!
ResponEliminaD'aquí a poca estona ens veiem i parlem de tot i de res, com fèiem al carrer del Cós.
Petons de colors!
Eladi
Miles, ja et vaig comentar que tenia un record difús d'aquell sopar clandestí, però ja saps que d'altres records compartits estan plenament vigents.. com la nostra amistat!
ResponEliminaPer cert, fa una estona A MI MATEIX m'ha sortit aquella porqueria de verificació de comentaris que et va sortir. He tornat a entrar al menú de configuració i estava tot correcte. He tornat a sortir i ara poso el comentari sense que em demani allò de la verificació...
Misteris de la informàtica!
Petons de colors i bon cap de setmana!
Eladi