L'11-S i el 9-N ho hem de fer de "puta mare"

Divertit i enginyós vídeo de l'humorista Peyu que juga amb els diferents derivats de la paraula "puta" per acabar dient que "...l'11-S i el 9-N ho haurem de fer de puta mare perquè ens hi juguem la nostra reputació..."



Putes por vilawebtv

Esmorzars de Calafell

Dietistes i seguidors d’un vida sana, abstingueu-vos de llegir aquesta noticia perquè potser podria ferir la vostra susceptibilitat…

Fa 26 anys que estiuejo a Calafell amb l’Anna i la seva família (des que vam començar a sortir...) i amb els anys s’han establert alguns costums que ja és impensable que puguin fer-se d’una altra manera i un d’aquests costums són els esmorzars.
A Calafell els esmorzars tenen el seu ritual propi i són un petit plaer en sí mateix.
Per començar, cada dia pa tendre acabat d’anar a comprar juntament amb el diari.
A continuació una pota de pernil de la que cada matí se’n van fent uns quants talls que formen part de l’esmorzar.
I finalment, els dos plats d’esmorzar. M’explico.
En primer lloc l’esmorzar salat. Aquest pa tendre sucat amb tomàquet i acompanyat del pernil acabat de tallar i qualsevol altre tipus d’embotits que hi hagi per la nevera: fuet, bull, formatge, xoriç...
I després, l’esmorzar dolç. Poden ser croissants farcits de nocilla, coca, xuixos de crema, magdalenes... i llavors la llet amb cereals o el cafè.
Després d’aquest esmorzar, ja estem a punt per afrontar un llarg dia de platja i tenim energia suficient per arribar fins a l’hora de dinar que sovint és molt tard.

Que aprofiti!

Les Crocs assassines

Aquesta historia comença el dia 29 de juny.
En una innocent festa d’aniversari d’uns amics dels nostres fills a Calders em vaig trobar de cop i volta jugant un partidet de bàsquet. El problema és que, com que no hi comptava, m’hi vaig posar tal i com anava calçat, amb les Crocs d’estar per casa. Evidentment no era un calçat adequat, però vaig pensar que per fer 4 tirs amb uns quants pares més per passar l’estona, no passaria res... Però sí que va passar. En algun moment el peu va anar per un cantó i les Crocs per un altre. I quan vaig acabar el partidet ja vaig notar que tenia dos dits del peu dret inflats, lleugerament morats i sentia com bategaven intensament... m’havia fet mal.
De seguida m’hi vaig posar gel, però l’endemà tot feia més mala pinta i vaig anar d’urgències a l’hospital preparat perquè em diguessin que m’havia trencat un o dos dits del peu. Per sort les radiografies van descartar cap fractura i tot es va quedar en un esquinç, un embenat i un parell de setmanes de repòs que van interrompre la meva il.lusionant evolució en el món del running (com ja vaig explicar en una altra notícia).

Tothom em va “renyar” pel fet d’haver-me arriscat a jugar a bàsquet amb aquell calçat i jo reconeixia la meva falta, però avui ha passat una cosa que em fa posar en dubte aquell diagnòstic...

Avui, 25 d’agost, anava tranquil.lament pels carrers de Calafell. Havia anat a tirar una bossa al contenidor i em dirigia a la platja a recollir el para-sol i les cadires. Quan he passat per un pas de vianants mullat he notat clarament com les Croc me la tornaven a jugar: la del peu dret ha relliscat mentre l’altra s’ha quedat clavada i he notat clarament com el dit gros del peu esquerre es doblegava d’una manera forçada, més enllà del seu límit natural... De seguida m’ha fet mal i ha començat a sortir sang de la base de l’ungla. He arribat a casa, m’hi he posat gel i quan he notat com s’inflava i els batecs bombejaven intensament en aquella zona, he vist clar que tocava tornar a anar a Urgències.
L’exploració mèdica ha dictaminat que novament havia esquivat la fractura, però m’havia fet una distensió de lligaments que torna a precisar un embenatge, antiinflamatori i un nou repòs que em tornarà a fer aturar el meu programa d’exercici físic... però aquest cop tinc la consciència tranquil.la.

Jo no estava fent cap imprudència, passejava tranquil.lament pel carrer i ara tinc clar que tant avui com aquella vegada de finals de juny, han estat les Crocs, les que amb total alevosia han atemptat contra la meva integritat física. No sé què pretenien amb aquesta sèrie d’atemptats, però tinc clar que no m’arriscaré a un tercer intent: avui mateix he demanat que me’n comprin unes de noves i aquestes seran executades sense judici previ ni possibilitat d’indult.
El càrrec?
Intent d’assassinat
El càstig?
Pena de mort.

Torno a tenir internet (riure per no plorar)

En la darrera notícia us explicava que estava sense internet. Cada any quan anem a Calafell comprem una tarja per a un mòdem i així podem connectar-nos amb l’ordinador portàtil. Però aquest any ens ho han posat molt difícil…
La tarda abans de marxar (nosaltres sempre amb temps…) l’Anna va anar a la botiga Vodafone del Carrefour. Duia el mòdem i va demanar una tarja nova. Allà, després d’esperar-se, li van dir que el que havia de fer era recarregar la tarja que ja hi havia i que això no ho podien fer a la botiga sinó que ho havia de fer per internet des de la pàgina de Vodafone.
Primera mentida i incompetència del personal de botiga...

Jo des de casa vaig entrar a la pàgina web, m’ho vaig anar mirant i, com que no ho veia clar, vaig trucar al telèfon d’assistència on després d’escoltar uns quants menús d’aquells de veus enregistrades que et van demanant opcions vaig aconseguir parlar amb una persona humana que em va demanar disculpes en nom de l’empresa i em va explicar que la meva tarja ja estava caducada (cosa que jo ja suposava perquè són targes de prepagament que només comprem per a un mes i si no es recarreguen queden anul.lades) i que el que havia de fer era comprar una altra tarja de prepagament nova en una botiga.
Això és el que ja havia anat a fer l’Anna, però una incompetent li va dir que no ho feia bé... Grrrr!!

Quan vam arribar a Calafell vam anar a la botiga Vodafone per comprar la tarja en qüestió i vam veure que aquella botiga era un caos. Us ho dic en base a l’observació directa que en vaig poder fer durant les hores que m’hi vaig passar en diferents estones de diferents dies...
Hi havia 3 dependents, tot i que semblava que només l’encarregada sabia de què anava tot, perquè els altres dos a cada venda li havien de demanar coses davant dels clients. A més a més tenen el costum (per a mi molt desencertat) d’atendre més d’un client a la vegada. Et comencen a atendre i mentre busquen una cosa a l’ordinador ja li demanen al següent client què vol. Llavors tu t’has d’esperar, quan ja t’estaven atenent. I a més, mentrestant els sorgeixen dubtes que han de demanar a l’encarregada i et segueixes esperant per partida doble... També estan abonats als problemes logístics... Un dia no tenien connexió i a la meitat dels clients que van atendre mentre jo m’esperava els van haver de dir que tornessin més tard perquè no podien solucionar-los el problema... ni tan sols donar-los preus d’algun telèfon...! Un altre dia van haver de fer tornar a un repartidor perquè no trobaven els paquets que havien de donar-li... Un altre dia no tenien sobres encoixinats per poder enviar paquets... Molts clients sortien d’allà renegant perquè s’havien d’esperar molta estona en va i alguns era la 5a vegada que passaven per a la mateixa cosa i cada cop marxaven amb les mans buides...
A mi també em va tocar...

El dia 14 vaig comprar la tarja de prepagament després de passar-hi molta més estona de la que jo hagués volgut. Primer esperant que em toqués la tanda (perquè la botiga sempre està plena com un ou hi vagis a l’hora que hi vagis) i després omplint el viacrucis de preguntes i preguntetes fins a formalitzar la venda (DNI, nom, data de naixement...).
Vaig arribar a casa, ho vaig instal.lar i... tot anava bé.
Durant el dia 14, 15 i 16 vaig poder-me connectar amb normalitat, vaig mirar el correu, el bloc, el facebook... Però el dia 16, de cop i volta, va desaparèixer la connexió. Vaig tancar i tornar a obrir, desinstal.lar i tornar a instal.lar, mirar els paràmetres de la configuració... tot el que jo sabia fer, però em seguia donant el mateix error i vaig veure que hauria de tornar a anar a la botiga a veure si m’ho podien solucionar. I només de pensar-ho ja em venien tots els mals...
L’endemà era diumenge i la botiga estava plena. Vaig decidir que hi aniria el dilluns a primera hora i vaig buscar una botiga d’informàtica per tenir un “Pla B”, amb la poca confiança que tenia en el “Pla A”. Per sort hi havia una botiga d’informàtica en el mateix carrer, un tros més amunt.

El dilluns dia 18 a primera hora em vaig presentar amb el mòdem, la targeta i el portàtil i per sort em va atendre el noi que semblava tenir algunes nocions informàtiques i que es va oferir a mirar-s’ho (crec que les altres 2 no haguessin pas engegat el portàtil i se m’haurien tret de sobre amb raons). Va mirar la configuració, va canviar l’error del número APN que em donava, va canviar aquest número per veure si solucionava el problema, va desinstal.lar i reinstal.lar el dispositiu... Finalment va obrir el mòdem i va mirar la tarja SIM i li va semblar que podia ser defectuosa. Ho va consultar amb l’encarregada que va corroborar la seva versió. Semblava que ja havien trobat el problema. Només calia fer un duplicat de la tarja SIM (que em costaria 5’00 euros que després podria reclamar telefònicament al telèfon d’atenció al client... quin rotllo!!!) i tot tornaria a funcionar. Però... en aquell moment tenien una fallada del sistema i no podien fer-me el duplicat... Havia de tornar i em van dir que una bona hora (per no trobar massa gent) era just abans de plegar o a primera hora de la tarda.
A dos quarts de dues vaig deixar la meva gandula a la platja i vaig tornar a anar a la botiga on, aquest cop sí, van poder-me fer el duplicat de la tarja.
Havent dinat vaig tornar a provar i... cosa que tenia bastant clara (digueu-me visionari...), vaig comprovar que persistia exactament el mateix error, tot i que jo ja tenia 5’00 euros menys...

Deu minuts abans de l’hora d’obrir ja estava fora de la botiga per ser el primer de la cua, carregat amb el meu maletí, que devia semblar el cobrador del frac... Evidentment van obrir una mica tard però vaig ser el primer i els vaig dir que seguia tot igual. Aquest cop el noi em va adreçar a l’encarregada que va barallar-se una bona estona amb el meu problema (això sí que no li puc retreure), van provar de posar la meva tarja SIM en un altre mòdem, va mirar tots els paràmetres de configuració... però al final li va semblar que devia ser un problema d’actualitzacions entre el meu mòdem ja antic (fa un parell o tres d’anys que el fem servir) i la tarja nova. Solucions? A algunes botigues de Vodafone hi ha tècnics que solucionen aquests problemes i la més propera era la de Vilanova i la Geltrú o bé podia anar a l’informàtic del mateix carrer. Els sabia molt greu no poder-me solucionar el problema, no podien pas retornar-me els 5’00 euros que havia llençat fent un duplicat de la tarja i bones paraules, un somriure i... el següent?

No tenia cap ganes d’anar fins a Vilanova i la Geltrú i estava fart de la botigueta caòtica o sigui que vaig encomanar la meva ànima a l’informàtic del mateix carrer, que està contentíssim de la incompetència de les botigues de les empreses de telefonia (al mateix carrer hi ha la de Movistar, la de Vodafone, la de Phone House i la d’Orange... i després ell fent-se la barba d’or arreglant tot el que els incompetents no saben arreglar).

Li vaig exposar el problema, li vaig deixar tot l’equip i em va dir que segurament només seria un problema de configuració i que el podria arreglar per 20’00 euros, tot i que a vegades feia falta desinstal.lar i reinstal.lar el Windows i llavors, podria costar-me entre 40’00 i 50’00 euros.
Vaig respirar fons i vaig esperar que se solucionés amb l’opció barata perquè  ja portava 15’00 (tarja Vodafone) + 5’00 (duplicat de la tarja) + 20’00 (pressupost barat de l’informàtic) = 40’00 euros!!! Més 1’00 euro que vaig gastar per connectar-me a un ciber i posar la notícia anterior informant els lectors del picalapica de la meva desconnexió...

L’endemà, dimarts dia 19 a la tarda (quan ja portava 3 dies sense internet) vaig anar a recollir el portàtil tal i com havíem quedat. El noi em va dir que no havia pogut solucionar-ho, que potser el mòdem era defectuós perquè l’havia provat en un altre ordinador i tampoc no anava. Abans, però, necessitava el número de línia d’aquell mòdem per fer una darrera consulta a Vodafone. Li vaig donar i davant meu va trucar al telèfon de la companyia. Després de fer totes les ziga-zagues a través del contestador automàtic va penjar sense haver pogut parlar amb cap persona i dient-me que li havien donat un darrer missatge que deia que la meva tarja no tenia saldo... No podia ser!! si només m’hi havia connectat 2 dies!! I cada estiu em durava tot un mes!!
No va rendir-se i va tornar a trucar intentant parlar amb una persona i... ho va aconseguir. Va anar exposant el problema i finalment quan li van començar a demanar les dades personals em va passar el telèfon a mi i vaig acabar parlant amb una operadora superamable que em va demanar disculpes en nom de Vodafone i em va dir que el problema era que a la botiga no m’havien activat la tarja. Per això només havia pogut gaudir durant 2 dies de la connexió (perquè, de regal amb la tarja hi ha 2 dies gratuïts) i per això ens havia donat un missatge que no hi havia saldo (perquè en realitat encara no s’havia activat el saldo).
Amb una simple activació telefònica va activar la targeta i allà mateix vaig poder comprovar com, efectivament, ja tornava a tenir connexió!
O sigui que tot el problema en realitat només era la incompetència dels de la botiga que no m'havien activat la tarja... IN-CRE-Ï-BLE!! I per culpa d'això havia passat un munt d'hores en aquella botiga, m'havia passat 3 dies sense internet i m'havia gastat 21'00 euros inútilment.
Perquè l’informàtic, molt amable, em va cobrar només 15’00 euros (tot i que ell havia fet la seva feina, però ho havia acabat solucionant només fent de telefonista...). I jo em vaig quedar amb les ganes d’anar a la botiga de Vodafone i dir-los que són uns incompetents, però... cada cop que hi passo està plena com un ou i... em fa molta mandra entrar-hi.
Oi que ara ja ho tinc solucionat? Doncs, ja està bé.
Torno a estar online!

Fora de combat

Us escric des d'un cibercafè.
Problemes informàtics em tenen fora de combat de la blogosfera, sense accés a internet. No sé si podré arreglar-los de seguida o tardaré, però mentrestant no trobareu noves notícies a aquesta nostre bloc.

Em sap greu però sé que sabreu sobreviure sense el picalapica... je, je, je...

Fins aviat!

Via Catalana 2014

Hi ha gent que diu que aquesta "V" de l'11 de setembre del 2014 no li motiva tant com la "Via Catalana" de l'any passat que va enllaçar tot el país de nord a sud...
Hi ha gent que diu que comença a estar farta de tant fer quilòmetres i comprar samarretes...
Hi ha gent que diu que no val la pena perquè ja es veu a venir que no ens deixaran votar...

NO HI ESTIC D'ACORD!

Potser no serà tan estètic com l'any passat ni estem tan emprenyats, però ara és més important que mai. A les portes de la consulta del 9-N ens cal fer una demostració de força que deixi fora de tot dubte la nostra "V"oluntat de "V"otar i de "V"èncer.
Ens cal fer un exercici de fe, de voluntat, de tenacitat, de perseverança i d'il.lusió. Per nosaltres i pel futur que volem deixar als nostres fills.
Des d'aquí una bona empenta a tots els indecisos per fer un altre esforç i sumar en aquesta "V" de la Diada d'enguany.
A Calders ja hem omplert 2 autobusos.
Ara no podem fallar!
Mireu aquest nou vídeo de l'ANC (amb l'autoanomenat "locutor de capçalera", Xavier Serrano) i, si encara no ho heu fet, correu a inscriure-us-hi.

Reflexions educatives amb Francisco Mora

Recupero avui una notícia de la col.lecció "Reflexions educatives amb.." (José Maria Toro, Roger Schanck, Montse Pedreira, Richard Gerver...). En aquest cas em faig ressò d'una entrevista de "La contra" de La Vanguardia de l'11 d'octubre de 2013 que una companya ens va fotocopiar i ens va repartir a uns quants. Aquests dies, endreçant papers del curs, he trobat aquesta fotocòpia i en destaco els titulars més interessants.

Francisco Mora és doctor en neurociències i expert en neuroeducació i el seu darrer llibre es titula "Neuroeducación: sólo se puede aprender aquello que se ama" (Ed Alianza).

Idees principals:
1.- Només es pot aprendre allò que s'estima.
2.- La curiositat és l'única clau que obre la porta de l'atenció.
3.- Ensenyar significa emocionar, evocar l'atenció dels alumnes des de dins. Un mestre ha de ser provocador i despertar la curiositat. La curiositat encén l'emoció i l'emoció obre la porta de l'atenció que ens permet aprendre i memoritzar.

4.- Una aula amb grans finestrals, ben ventilada, amb una temperatura adequada i amb llum natural està demostrat científicament que produeix millors rendiments entre els alumnes. Tant com que les classes estretes i amb poca llum potencien l'agressió i la depressió.
5.- Fem massa hores d'escola, deures i extraescolars. Els nens fins als 8 anys haurien d'estar jugant perquè el joc és la disfressa de l'aprenentatge.
6.- L'exercici físic és el responsable de la creació de noves neurones i és fonamental fer-ne de nen per ser un adult sa.
7.- No hi ha res del que jo pensi, raoni o decideixi que no tingui una base emocional. No hi ha raó sense emoció.

"Heaven" de Simply Red

Aquests dies que tots mirem poc o molt el cel perquè ens diuen que podem veure una Lluna extraordinàriament  gran i brillant m'ha tornat a venir el cap una cançó antiga. Ja la vaig fer servir per donar-li una pista a l'Anna del regal de l'aniversari de casats (la visita a l'Observatori Astronòmic de Castelltallat) i ara ha tornat a aparèixer o sigui que ho interpreto com un senyal per compartir-la al picalapica.
Es tracta de la cançó "Heaven" dels britànics "Simply Red", un grup de soul i rhythm and blues que destacava per la veu "negra" d'un cantant blanc com Mick Hucknall.
Segurament molts l'havíeu sentida alguna vegada, però potser no sabíeu (jo tampoc) que aquesta cançó no és original dels Simply Red, sinó que és una versió d'un tema dels Talking Heads.
Espero que us agradi!
P.S. La foto de la notícia l'ha fet l'Anna d'aquesta Lluna que aquests dies ens recomanen tant de mirar...

Corro

Quan acabeu de llegir aquesta notícia podeu clicar sobre aquesta imatge per veure-la més gran.
Doncs sí... resulta que ara corro.
Fins ara ho havia fet molt esporàdicament, per mantenir-me mínimament en forma durant l'estiu quan no anava al gimnàs setmanalment...
Però al meu costat hi tinc l'Anna, que fa més d'un any que ho fa amb regularitat i va anar augmentant el seu nivell fins a participar en unes quantes curses de 10 km i fer entrenaments de gairebé una hora i mitja en que recorre sobre els 15 km. I el millor de tot és veure com està en forma i com arriba contenta del que ha fet i amb ganes de tornar-hi l'endemà mateix.
I un altre al.licient gens menyspreable és el de conèixer el territori. Envejo sanament tots aquests corredors i ciclistes que coneixen tots els camins del terme de Calders i parlen entre ells i s'orienten perfectament quan diuen coses com "...si, quan arribes al Montros agafes aquell trencall a mà esquerra que va paral.lel a la carretera i després d'aquella pujada tan bèstia pots tornar pel camí més ample que va a parar a la piscina o per l'altre més estret que et porta fins a la Domènega...".
I tot això em feia venir ganes d'anar perseverant en sortir a córrer. I anar ampliant mica a mica el meu nivell per poder fer passejades més llargues i conèixer camins. I, és clar, millorar la meva forma física i trobar-me més bé.
A finals de juny vaig començar a fer la ruta que feia habitualment (la de color blau del mapa). Eren 3 km que feia en uns 25 minuts. Gairebé tot el trajecte era pels carrers asfaltats de La Guàrdia menys un tros de bosc que enllaçava el final del C/Montcau amb el principi del camí del Grau. Però arribava al final dels 3 km fet pols i no veia la manera de poder millorar la distància ni la meva forma física.
Però vaig anar perseverant i intentant allargar una miqueta més quan arribava a casa al final d'aquesta volta. I mica a mica vaig anar fent un trosset més fins que... em vaig fer mal al peu.
I vaig haver d'estar gairebé 3 setmanes sense sortir, just quan començava a estar a punt de passar de nivell...
Però quan vaig estar recuperat vaig passar de nivell igualment. Vaig canviar l'itinerari i vaig passar a anar cap a Torre Cabota, tot per camins de bosc, molt més agraït i amb un itinerari d'uns 5 km que vaig aconseguir fer amb una mica més de mitja hora, tot i que en algun moment m'havia d'aturar un parell de minuts per recuperar-me de les pujades...
Però després de provar-ho uns quants dies vaig consolidar el circuit vermell del mapa, que incloïa una volta de 8 minuts al voltant de la masia de Torre Cabota abans de fer el camí de tornada i suposava una mica més de 6 km i una passejada de gairebé 40 minuts.
I després vaig ampliar una mica més fent el circuit groc que va a Torre Cabota per una banda i torna per l'altra. Vora els 45 minuts i suposo que dec estar entre els 6 i els 7 km (però no ho sé exactament).
I ara ja estic pensant com ampliar aquest itinerari. Un dia vaig afegir-hi un trosset més i vaig fer una passejada de 53 minuts (el meu rècord!) i estic content d'estar-me acostant a l'hora, de trobar-me bé i de començar a conèixer uns quants camins.
Fins i tot m'he comprat unes vambes més adequades per córrer... espero no defallir i mantenir una certa constància.
Ah! I ho recomano a tothom, a cadascú en la mesura de les seves possibilitats...

Abraça la vida

Avui a la pàgina numaniaticos.com he trobat un anunci maco i impactant a la vegada per potenciar l'ús del cinturó de seguretat.
A veure si us agrada.

Parking Shakespeare

Aquest dijous 31 de juliol vam anar a Barcelona a veure teatre.
Però no vam anar a cap teatre.
Vam anar a un parc públic, al Parc de l’Estació del Nord on, des de fa 6 anys, cada estiu, la Companyia Parking Shakespeare du a terme aquesta experiència d’oferir teatre de qualitat en un espai públic i de manera gratuïta. Ja feia anys que n’havia sentit a parlar i em picava la curiositat. Aquest any havia sentit més critiques positives que mai i vam anar-hi amb els nens.
Vam arribar mitja hora abans i vam poder seure a primera fila entre els seients que envolten un espai circular central de l’Espiral dels Til.lers on el públic envolta totalment els actors i en té una perspectiva de 360º. I llavors, a l’hora convinguda, van aparèixer els actors i van començar a desenvolupar l’obra “Molt soroll per res” de William Shakespeare (com indica el seu nom, aquesta companyia cada any representa un dels clàssics del dramaturg anglès). Els actors entraven i sortien de l’escenari central entremig del públic i ens van atrapar a tots amb les seves excel.lents interpretacions.
Al cap d’una hora i mitja l’obra va acabar entre els aplaudiments entusiastes del públic dempeus i llavors van posar una galleda al mig de l’escenari per tal que tothom qui volgués hi aportés la voluntat per donar continuïtat al projecte.
I tots hi vam col.laborar perquè a tots ens va agradar molt.
Aquest any ja haureu fet tard perquè s’acaben les representacions el 3 d’agost, però apunteu-vos-ho a l’agenda per a l’any que ve perquè val molt la pena.
Ah! I com a curiositat, uns quants membres de la companyia tenen arrels manresanes (Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert i Mireia Cirera, com a mínim).