1 de maig 2014

De mòbils

Aquest és el meu mòbil. Puc trucar i rebre trucades. Puc enviar i rebre missatges. Puc escoltar la ràdio,  puc jugar al sudoku i fins i tot em pot il•luminar de nit. Aquestes són les meves gran aplicacions.
Molts dies ni tan sols l’engego (de fet no he aconseguit aprendre-me’n el número de memòria) i quan ho faig el tinc guardat a la bossa per si tinc una emergència que necessiti d’una trucada o un missatge per resoldre’s.
A tothom qui el veu se li escapa el riure per sota el nas perquè està clarament desfasat i lluny dels smartphones amb connexió a internet, pantalla tàctil i mil i una aplicacions.
I la veritat és que a vegades quedo molt limitat quan veig el que poden fer els altres...

Amb els grups de WhatsApp on pots enviar un sol missatge a tot un grup de persones i estar permanentment en contacte amb tots ells. Amb les opcions de càmera que et permeten fer una foto d’una cosa i enviar-la immediatament a una persona que necessita rebre aquesta informació. Amb la possibilitat de disposar de la funció GPS per ajudar-te a trobar un destí o l’opció de connectar-te a internet per resoldre un dubte que no pot esperar...
Però jo, en el meu desfasament anacrònic, també m’he estalviat, de moment, unes actituds que trobo tristes i fins i tot estúpides i veig massa sovint al meu voltant.

D’entrada la majoria de la gent té el mòbil permanentment a la mà. Mireu al vostre entorn quan passegeu pel carrer i quedareu fascinats de la gran quantitat de gent que està pendent del seu mòbil. Quan arriben a casa, també van arrossegant el mòbil d’habitació en habitació. El tenen al menjador quan estan al sofà mirant la tele, se l’emporten a la cuina si estan preparant el dinar, al lavabo si han d’anar a fer les seves necessitats...
Aquesta dependència del mòbil es fa manifesta quan se sent la senyal d’arribada d’un WhatsApp. En no poques ocasions les persones interrompen qualsevol cosa que estiguin fent (una conversa, un àpat en família... el que sigui) per atendre aquell missatge demostrant una manca de respecte cap als companys, amics i familiars que només es podria entendre si s’estés pendent d’una trucada molt important. Per contra la majoria de missatges són insubstancials, repetitius, prescindibles i mancants de contingut. I això si ens referim als que no formen part de cadenes, acudits, fotos i vídeos suposadament enginyosos que ens anem passant els uns als altres i sovint ens arriben per diverses bandes alhora.
Després hi ha l’addicció als jocs (Candy Crash, Angry Words, Mezcladitos o el que toqui a cada moment). És trist veure com hi ha persones enganxades a un joc on mantenen un nombre tan alt de partides simultànies que quan comencen no poden parar de jugar-hi durant una bona estona. I de fet els sembla que estableixen una complicitat i amistat tan “reals” amb els altres jugadors (als que realment no coneixen) que els sap greu no donar-los una resposta immediata, acompanyada del corresponent missatge, mentre la gent real que viuen al seu costat han d’anar esperant “el seu torn”.
I per acabar aquest afany per comunicar i publicar tot el que es fa a cada moment. Anar als llocs i, en comptes de gaudir-ne amb els que ens acompanyen, de seguida fer alguna foto i compartir-la a través de les xarxes socials perquè tots els nostres “amics” sàpiguen on som i què estem fent. Cal? Jo crec que no.

Per això quan algú somriu perquè no tinc WhatsApp i vaig amb aquest mòbil antiquat sense connexió a internet ni jocs interactius jo també somric.
Somric perquè sé que de moment m’estic estalviant aquest aborregament, aquesta dependència de la màquina i aquesta absurda espiral d’explicar-ho tot a tothom i en el mateix moment que està passant. I sóc conscient que una mica això mateix em passa quan vaig publicant notícies aquí al picalapica, però em sembla que hi ha algunes diferències: aquí publico el que vull quan vull i no vaig amb l’ordinador a la butxaca mirant-ne la pantalla contínuament.
En fi, no seré jo qui tiri la primera pedra, però penso que tinc part de raó en el que he observat i explicat aquí. I m’agradaria que la gent del meu voltant fes un ús més racional del mòbil i fos capaç de guardar-lo dins la bossa i treure’l només quan fos necessari i no pas per mirar “si algú m’ha enviat un missatge”, “si algú m’ha fet una tirada”, “si tinc cobertura”...
No cal estar tan pendents del mòbil... Us asseguro que es pot viure sense i us convido a que ho proveu.

I si realment l’angoixa se us menja si no podeu tenir-lo en tot moment a les mans... potser és el moment de reconèixer que tenim un problema i començar a posar-hi solució.

6 comentaris:

  1. Eladi, m'ha agradat molt aquesta reflexió, tot i que tinc un smartphone i tinc algunes de les actituds que comentes, comparteixo la teva opinió. jo ho enviaria a publicar-ho a un diari aquest escrit.

    ResponElimina
  2. Aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent, no acabo d'estar d'acord amb tu. És veritat que, segurament, algunes persones estan massa pendents del seu "smart" però em sembla que en fas un gra massa. Per fer ús d'un telèfon intel.ligent no s'ensorrarrà la civilització -crec-, només canvia una mica la forma de relacionar-nos. Fullejar diaris, revistes, llibres ... o prendre notes, dibuixar o, fins i tot corregir exàmens estant amb d'altres persones -en hores de lleure-, essencialment no difereix gaire i, en canvi, ho he vist fer moltes vegades sense que ningú es sentís ofès per aquest motiu.

    ResponElimina
  3. El meu celular és gairebé igual al teu però d'una altra marca i sense sudoku(...m'encantaria que el meu tingués sudoku...),i signo al final del teu escrit ja que comparteixo el que exposes.
    Imagino que per viure en un món global,això passa a tot arreu.Aqui el tema ha arribat a tal punt,que ja hi han cliniques de desintoxicació al telefon(en tots els seus formats)i a internet iguals a les cliniques de desintoxicació de drogues...
    Bé,de fet...viure amb tanta dependència a la tecnologia i no saber viure el real...deu ser com estar tot el dia drogat!!

    Abração!

    Txetxu

    ResponElimina
  4. Txetxu, molt d'acord amb tu i amb tot el què diu l'Eladi, tot i que a mi també em passa aquest possible abús del maleït aparell. Procuro, per això, que cada vegada vagi a menys i crec que me'n vaig sortint sense haver de passar per la clínica...

    ResponElimina
  5. totalment d'acord amb tu, eladi. jo tinc un "alfonsin" i n'estic força contenta, tot i que m'indigna que la bateria s'esgoti amb tanta rapidesa! aquests aparells juguen amb el caramalet de la immediatesa i en el moment en que estem, si ho saps demà estàs desfassat, és així. jo en algun moment m'he vist massa dependent i com que no m'agrada dependre de res, sempre que és possible, doncs hi vaig posar remei. és senzill i funciona: portar-lo en silenci. sí, pot passar que algu et truqui i no et trobi però tard o d'hora veuràs la trucada/sms/whats...i podràs contestar, no és tant greu. amb això evites que un simple so et tregui del que estàs fent i et tempti a mirar i contestar. quan estic sola poso volum i no molesto a ningu amb els sorollets ni amb el temps que hi pugui dedicar.

    ResponElimina
  6. Raquel, suposo que has seguit el debat en la següent notícia. El principal és el pas que vas fer tu quan et vas adonar que t'estava generant dependència i vas posar-hi remei.
    Fins aviat
    Eladi

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES PER PARTICIPAR