De mòbils-2: comentaris i debat

En poques hores la darrera notícia "De mòbils" va generar diversos comentaris tant aquí al bloc picalapica com al facebook (on també l'havia enllaçada).
En primer lloc vull agrair tots aquests comentaris (Mònica, Jaume, Txetxu, Roger, Victòria, Carme, Mo i Rat) perquè enriqueixen el debat i permeten que el bloc estigui viu.
He preferit fer una resposta global a tots aquests comentaris en aquesta nova notícia, en comptes d'anar-los contestant d'un en un i espero que no us sàpiga greu.

D'una banda alguns dels comentaris anaven en la línia de fer un cert "mea culpa", compartir el sentit general de l'escrit i agrair la reflexió del meu article. Davant d'això poca cosa puc afegir, estic content que hàgiu trobat útil la meva reflexió i que també us hagi fet reflexionar a vosaltres.

En segon lloc alguns constatàveu els perills reals d'adicció al mòbil. El Txetxu explicava que al Brasil hi ha clíniques de desintoxicació (segurament aquí també n'hi deu haver) i feia una analogia entre aquesta dependència exagerada del mòbil i la de les drogues. De fet a les escoles comencem a tenir casos molt preocupants entre els adolescents: atacs d'ansietat si se'ls requisa el mòbil, súpliques de les famílies perquè els el tornem davant la situació desesperada en què veuen els seus fills, conductes delictives de bons alumnes que són capaços de qualsevol cosa per recuperar el seu mòbil... Així doncs penso que la preocupació per aquesta situació no és exagerada, sobretot quan es constata que aquesta tendència va a l'alça, que els nens cada cop accedeixen al seu smartphone més petits i amb menys control per part dels adults responsables i que en fan un ús abusiu i exagerat que arriba a convertir-lo en gairebé una extensió d'ells mateixos de la qual no són capaços de separar-se.

Davant d'aquest alarmisme, el Jaume mostrava el seu desacord (Jaume, em sembla perfecte que ho facis i no em sap gens de greu, no em sento pas en possessió de la veritat absoluta i la diversitat d'opinions segur que enriquirà el debat). En concret ell comparava algunes de les coses que jo vaig manifestar que em molestaven dels usuaris dels mòbils (jugar on-line, llegir i contestar whatsapps...) quan estan envoltats d'altra gent amb altres activitats que poden suposar una "manca de respecte" similar com per exemple fullejar diaris, dibuixar, corregir exàmens...
Jo mateix he fet alguna d'aquestes activitats envoltat dels meus companys mentre fèiem el cafè i accepto que també són exemples d'autoexclusió dels que t'envolten, però potser hi ha una diferència. En aquests casos de distraccions "tradicionals" ets tu qui s'aïlla dels del teu voltant per fer les teves coses, mentre que en els casos dels telèfons intel.ligents sovint passes a relacionar-te amb persones "virtuals" mentre deixes de banda les persones "reals" que tens al voltant. Potser no sigui tan greu com jo ho pinto, però a mi em sembla més desconsiderat.
De totes formes tot és qüestió de graus i del control que tingui cadascú sobre la situació. A mi em sembla que entre nosaltres encara no estem al "punt de no retorn", però sí que hi ha gent que està perdent el control i que entra en una espiral en que no és capaç de tancar el telèfon "quan vol" perquè li generaria massa ansietat i em sembla que aquests trastorns s'estan començant a catalogar i a tractar perquè realment arriben a ser problemes de salut.

La Mo també feia una reflexió que em va agradar molt quan deia "...quan estic a la muntanya i no tinc cobertura em sembla que estic a la glòria!! gaudeixes millor dels moments!!...". Estic segur que molta gent està perdent la capacitat de gaudir de la realitat física vivint permanentment la virtualitat de l'univers de la seva pantalla tàctil: riem dels acudits que ens envien, apreciem els vídeos amb paisatges i reflexions interesantíssims, ens comuniquem en temps real amb desconeguts pels quals sentim una gran simpatia i estima quan en realitat no sabem res d'ells, descarreguem adrenalina jugant a jocs interactius... Però sovint jo veig coses al meu voltant que la majoria de gent és incapaç de veure perquè estan pendents de la seva pantalla i per a mi això és profundament trist. I no parlo només de bellesa arquitectònica ni paisatgística, sinó de detalls de la vida quotidiana, gestos de les persones que ens envolten...
M'ha passat.
He estat al voltant de persones i he vist alguna cosa sorprenent o entranyable i quan m'he girat per dir-los "Heu vist...?" m'he adonat que estaven pendents de la seva pantalla i no s'havien adonat de res... Hauria d'haver-los enviat un "whats" per fer-los-ho saber...

Finalment la Rat, en un generós atac de sinceritat, apuntava una causa que podria explicar l'augment d'aquesta tendència quan deia "...no és per excusar-me pero en molts moments em sento sola i sort n'he tingut de les converses del whats o facebok...". I aquí caldria tornar a parlar dels graus i del control de la situació. Em sembla fantàstic que en moments de soledat, de tristesa o d'avorriment les converses virtuals, sobretot si són amb amics "reals" que en aquest moment no tenim al voltant, puguin ser una opció i segurament seran un excel.lent recurs. Però si resulta que arribem a un punt que ens pensem que els nostres companys de partides de Candy Crush són amics de l'ànima als quals confiar els nostres secrets i frustracions... potser hi ha alguna cosa que no funciona bé a les nostres vides.
I si realment el gran al·licient de qualsevol activitat que realitzem és poder penjar-ne les fotos a les xarxes socials per començar a comptabilitzar "M'agrada" i comentaris... potser tenim un problema d'autoestima.

En fi, em sembla que totes les masses piquen i indiscutiblement la tecnologia per si sola no és pas bona ni dolenta. Tot depèn de l'ús que en fem. Jo mateix estic segur que d'aquí a un temps acabaré tenint un mòbil d'aquests (sobretot perquè no n'hi haurà pas de cap altre) i no hi estic pas en contra "per se". Només espero continuar allunyat de les actituds perilloses que he comentat en aquests darrers articles i no caure en el parany de viure de la virtualitat.