Cafès pendents

Fa pocs dies que m’he assabentat d’aquesta iniciativa: cafès pendents!
Es veu que és originària de Nàpols on la gent pagava més cafès dels que es prenia i els deixava “pendents” per si venia una persona sense recursos que necessitava un cafè i ja se’l trobaria pagat.
I és així de senzill tu demanes “Dos cafès i dos de pendents”, et prens els teus dos, en pagues 4 i marxes sabent que dues persones tindran un cafè pagat si els fa falta.
Com deia l’Asha Miró en el seu article al Diari de Girona és “una iniciativa solidària, senzilla, a l’abast de tothom i molt humana”.
A l’Estat espanyol un noi de Barcelona (Gonzalo SV) ha vertebrat la iniciativa a través de la plana web cafespendientes.es.

Allà els locals que vulguin participar-hi poden adherir-s’hi, se’ls facilita el distintiu acreditatiu i s’hi anuncien. Els més propers a casa nostra on actualment podem deixar un cafè pendent  són “Pizzeria La Lluna” (a Tona), “Cal Blasi” (a Berga) i “8 miles” (a Terrassa).

M’agradaria que ben aviat n’hi hagués algun més a prop per poder deixar-ne algun. O sigui que us demano que m’ajudeu a difondre aquesta bona idea.

La "mani" contra la LOMCE

Dijous 24 d'octubre de 2013: la meva primera vaga.
Motiu: per protestar contra la LOMCE, la nova llei d'educació promoguda pel ministre Wert.
Acció: assistència a la manifestació convocada a Barcelona, a les 12'30 h. a la plaça Universitat.

Sensacions:
1.- Quedem a les 10 h. a casa d'una companya tots els mestres de la nostra escola que hi anem per anar-hi plegats. Per primer cop un petit grup (6 persones) s'ha sumat a la vaga. Per a la majoria és la primera vegada i ho vivim com una novetat. En anteriors ocasions només 1 o 2 companys havien secundat les vagues i ara estem contents de ser un grupet que compartim l'experiència. Comentem la jugada: el que ens trauran del sou, s'hi valdrà la pena o no, els motius que han fet que la resta dels companys no s'hi sumés, les iniciatives que han promogut els que es quedaran a l'escola... Ens sentim orgullosos i convençuts de la nostra decisió.

2.- Arribem a Barcelona i després d'aparcar i fer una aproximació en metro arribem a la Plaça Catalunya i veiem mooolta gent. Ens sorprèn gratament el grau de mobilització assolit. Havíem sentit molt poc ressò a través dels mitjans de comunicació, però ara la sensació és que hi ha moooolta gent.
Estem contents!

3.- Ens apropem a la capçalera i veiem molta presència de polícia i de mitjans de comunicació que reforcen la idea que deu haver-hi molta gent. Hi ha samarretes amb diferents colors i eslògans, mestres, pares, nens, avis... sembla que la participació serà molt transversal.

4.- A l'hora prevista arrenca la manifestació i nosaltres ens quedem esperant que passin els de la USOC (el sindicat que ens representa a la nostra escola).És una riuada interminable de gent i fa molt goig.

5.- De tant en tant passa alguna pancarta altisonant amb la que no combreguem (consignes agressives o insultants) tot i que la majoria són divertides i/o enginyoses. Hi ha grups d'estudiants que criden consignes amb les que no ens sentim còmodes per "quicones" ("El pueblo, unido, jamás será vencido"...) o per ofensives ("Wert, esta noche, vigila bajo el coche", etc).
En general ens inquieta aquesta actitud de seguidisme irracional que denoten alguns d'aquests grups. Fa la sensació que han sortit a cridar i a esbafar-se i que tant els fa el que els proposin cridar ("Díme lo que quieras, y yo lo repito..."). La qüestió és protestar contra tot i tothom, sense massa arguments.

6.- Ens trobem vells coneguts amb qui ens fa molta il.lusió coincidir, una il.lusió augmentada per la immensa sort d'haver-nos anat a trobar enmig de tantíssima gent (allò de l'agulla en un paller). Saludem l'Anna Soldevila (amb qui vam treballar plegats uns quants anys) i la Sabina Redondo i el seu home. Ara ja feia uns quants anys que no ens veiem amb cap d'ells i ens fa molta gràcia haver coincidit.

7.- Portem una hora veient passar gent i encara no han passat els de la USOC. Això dóna una idea de la quantitat de gent que està manifestant-se.

8.- Personalment em desagrada l'excessiva especialització de les consignes i pancartes. Uns reclamen coses per a les escoles bressol, una altres es queixen de les retallades, uns defensen la immersió lingüística, d'altres es queixen del tomb religiós de la nova llei, uns ataquen directament el Sr. Wert, uns critiquen el gir cap a la privatització de l'ensenyament... En algun moment sento alguna consigna en contra de les escoles concertades (jo que treballo en una escola concertada) i em sap greu que ens estiguem llençant pedres entre nosaltres.
Ho comparo amb el "tots a una" de la Via Catalana i enyoro aquell ambient tan unitari i festiu. Aquí no hi ha un unitat clara de criteri sobre el que estem protestant i hi ha massa crispació i mala bava flotant.

9.- Darrere nostre ens segueix un grup força nombrós de gent jove que crida consignes molt agressives contra el capitalisme. De cop i volta un subgrup surt del centre de la calçada i s'apropa a la vorera. Tot passa molt de pressa. Uns quants d'aquests joves es tapen la cara amb passamuntanyes i treuen martells i esprais amb els que ataquen aparadors de botigues o caixers automàtics, mentre la resta del grup els fa de pantalla girats de cara al públic. Ràpidament acaba l'atemptat i tots es reintegren al gran grup enmig de grans crits agressius.
Els que estem a la manifestació de bona fe i per reclamar la supressió de la LOMCE i la millora de l'educació assistim atònits a aquest acte vandàlic.
Els atacs amb martells i esprais es repetiran algunes vegades més i els responem amb mirades i crits desaprovatoris, però sobretot amb incredulitat i tristesa. Què estan fent aquests joves? No pot ser que estiguem compartint la mateixa manifestació si no ens assemblem de res, ni en les idees ni en els actes.

10.- Cap a quarts de tres, quan tot just arribem a la plaça Urquinaona i veiem tota la Via Laietana atapeïda de gent, decidim girar cua per iniciar el retorn cap a casa. Segurament la capçalera de la manifestació ja deu haver arribat al Pla de Palau i es deuen haver llegit els manifestos, però a nosaltres se'ns està fent tard i tenim el gust amarg dels darrers incidents que acabem de presenciar.

11.- Desfem el camí i en el viatge de tornada intentem quedar-nos amb les coses positives de la jornada (que no són poques) i minimitzar l'impacte d'aquelles que no ens han agradat. Estem cansats però orgullosos d'haver-hi participat i amb la incògnita de què en diran els mitjans de comunicació.

12.- Arribem a Calders poc abans de 2/4 de 5, sense temps de dinar. Enganyem una mica la gana i anem a buscar els nens per portar-los a extraescolars. Dinem una mica a 3/4 de 6.
No està malament.

Acabo amb unes quantes fotos de record.

No a la LOMCE

Avui, 24 d'octubre fem una vaga contra la LOMCE i serem a la manifestació de Barcelona.
El Joan Turu hi posa imatges, missatge i sentiment amb una genial il.lustració (gràcies, Joan) que emula el conegut símbol de l'escola en català:

"Demà sortirem al carrer juntes, colze a colze, 

a deixar clar que amb lleis del passat 

no podem construir l'educació que volem per al futur! 

(Joan Turu)"

Vaga contra la LOMCE del sr. Wert

Aquest dijous 24 d’octubre de 2013 hi ha convocada una vaga en contra de la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Cualidad Educativa), la llei d’educació que ha impulsat el ministre José Ignacio Wert.
D’entrada el pitjor que es pot dir d’aquesta llei és que s’està tirant endavant contra tothom i amb l’únic suport del PP, el partit que governa l’estat espanyol amb majoria absoluta, sense fer cap intent per buscar el consens, sense escoltar res ni ningú, ignorant les aportacions de la resta de partits polítics i, sobretot, del cos d’ensenyants que han manifestat el seu rebuig general.

Del que sé d’aquesta llei, m’uneixo a aquest rebuig per vàries raons:
• perquè es posiciona en contra del model lingüístic català d’immersió, un model que ha estat eficaç i integrador i que ha donat uns resultats equivalents als de la mitjana Estatal. De fet el tractament que fa de les llengües cooficials passa a considerar la llengua i la literatura castellanes com una assignatura “troncal” (que per llei ha d’ocupar un mínim del 50 % de l’horari lectiu) mentre que el català perdria un gran pes en el currículum perquè passaria a ser una assignatura “d’especialitat”, sense cap temps mínim assignat. Aquest tractament fins i tot permetria obtenir el títol d’ESO sense haver-se d’examinar de català (ja que es podria escollir aquesta o una altra assignatura “d’especialitat”).
• perquè afavoreix la recentralització i entra en conflictes competencials amb les diferents administracions, imposant el control per part del Ministerio de Educación dels continguts i horaris de les matèries “troncals”. L’Estat espanyol fixarà el 100 % dels continguts, per exemple, d’història o geografia (contra l’actual 55 %  que fixava fins ara). Així doncs a Catalunya potser s’haurà de reduir el pes de l’estudi de les comarques catalanes enfront del de les províncies espanyoles. O bé s’haurà d’ampliar el pes de la història d’Espanya, tot reduint el coneixement de la història de Catalunya.
• perquè manté la pèrdua de qualitat dels serveis educatius i de les condicions laborals dels treballadors de l’ensenyament (disminució de plantilles, reducció d’interins i substituts, nova congelació salarial per als treballadors de la pública i la concertada, manteniment de la retallada a la paga extra...)
• perquè redueix l’atenció a la diversitat i als alumnes amb necessitats educatives especials, perquè no millora ni la massificació a les aules ni la sobrecàrrega d’horari del professorat, perquè no aborda amb profunditat temes essencials com la formació inicial del professorat i els programes de formació permanent...
• ... i per moltes altres coses en les quals no he aprofundit tant: sobredosi d’avaluacions i revàlides, pèrdua de funcions dels Consells Escolars, canvis en la Formació Professional i l’accés a la Universitat,

I sobretot perquè és un nou cop de timó en l’erràtic rumb de l’educació que no anirà mai bé mentre cada nou partit polític que forma govern, derogui tot el que va fer l’anterior i imposi una nova llei que impedeix cap mena de continuïtat i coherència en el que hauria de ser un pilar bàsic del futur de qualsevol país.

I PER AIXÒ EL DIJOUS M'UNIRÉ A LA VAGA.
I crec que és la primera vegada que faré vaga. Les altres vegades o m’havia faltat informació o m’havia faltat conscienciació o pensava que no em podia permetre perdre la part de sou que et treuen per fer vaga... Però aquesta vegada SENTO que he de fer-la. Després d’emocionar-me veient la resposta massiva i unitària dels docents de les Balears davant de l’agressió que els suposa la imposició del decret T.I.L. i de donar-los públicament suport, sento que em trobo en una situació semblant i vull fer aquest petit gest.
A hores d’ara crec que el seguiment de la vaga serà mínim a la meva escola. I això em podria fer tirar enrere perquè no permetrà visualitzar la protesta, possiblement no servirà de res, perdré una part del sou... però... no! Aquest cop no vull formar part d’una “majoria silenciosa” i vull fer el meu petit gest de rebuig al sr. Wert i aquesta llei que ens volen imposar.

I sé que no sóc ningú per demanar-vos-ho i que cadascú té les seves raons i totes són vàlides, però com que sé que hi ha uns quants mestres que llegiu aquestes línies m’atreveixo a plantejar-vos-ho: oi que no esteu d’acord amb la política del sr. Wert i la seva LOMCE? Doncs, què...us afegiu a la vaga?

Per elaborar aquesta notícia m'he ajudat de la informació rebuda pel sindicat FEUSOC 

i de dues referències d'internet que m'han ajudat a argumentar la meva decisió:

http://sergipich.blogspot.com/2013/10/per-espanyolitzar-els-nens-catalans-una.html http://www.educaweb.com/noticia/2013/01/28/todo-quieres-saber-lomce-5964/

Idees per a cases sorprenents

L'altre dia fent zapping pel facebook (allò que una pàgina et porta a una altra... com si no tingués prou feina...) vaig anar a parar a una pàgina que em va sorprendre: 33 idees divertides per fer que la vostra casa sigui sorprenent (o alguna cosa així).
L'enllaç a la pàgina és aquest (clicar aquí) i us deixo amb una selecció de les que més em van agradar / sorprendre.

L'aquari al capçal del llit...

Taula amb gronxadors...

La platja al despatx de casa...

Escales o tobogan: tu tries...

Banyera transparent...

Biblioteca entre els graons de l'escala...

Skate park al menjador de casa...

Balconets amb piscina...

Temps d'adaptació

Aquesta tardor del 2013 estem vivint temps d'adaptació amb l'horari del Roc.
Resulta que ha començat 3r de Primària i aquest curs suposa un "abans i un després". Ara té més deures i més exàmens. I l'hem d'ajudar a estudiar i a organitzar-se per portar els deures al dia... Fins ara no havíem hagut de fer de "mestres" dels nostres fills, però aquest any sí.
I a més a més també ha començat a jugar a futbol amb l'Artés i això suposa entrenar 3 dies a la setmana, a part del partit dels dissabtes.
Per si no n'hi hagués prou, els dimecres entrena a bàsquet i els diumenges, durant 3 mesos, anirem a córrer les curses del cros esportiu escolar.
O sigui que ens passem la setmana anant amunt i avall (amb la inestimable col.laboració de la Montse, mare de l'Iker i l'Alba, que ens porta el Roc a l'entrenament cada dia). I, quan arribem a casa, afanyant-nos a buidar la bossa d'esport, comprovar si tenim deures i si ho hem portat tot, estudiant o fent els deures, preparant la bossa per al dia següent...
La situació ha provocat alguns canvis d'hàbits. Per exemple, entre setmana la tele no s'engega perquè, si no, era impossible enllestir-ho tot (s'hi queden enganxats i després s'enfaden moltíssim quan la tanquem). A més a més, al Roc li hem posat un llum i una cadira a l'escriptori de la seva habitació (que fins ara mai no havia utilitzat) perquè tingui un lloc més adequat i tranquil per fer els deures sense distraccions.
I com que estem en període d'adaptació hi ha dies de tot: dies que ens hem deixat coses a l'escola, dies que no tenim ganes de fer res i la tasca se'ns allarga, dies que ens barallem perquè el volem ajudar però ens diu que la seva senyoreta no ho diu d'aquesta manera...
En fi, encetem una nova etapa i tots plegats ens hi estem adaptant, però sabem que (com deien els Manel) ... ens en sortirem!

Concert de Ramon Mirabet

El diumenge 13 d'octubre vam anar tota la família de concert: el Roc, l'Ona, l'Anna i jo. Era la primera vegada que anàvem tots a viure un concert que no fos de música infantil i la veritat és que va ser una experiència boníssima!!
I la "culpa" d'aquest èxit és del RAMON MIRABET i les seves precioses cançons!!

El concert era a la Sala El Sindicat de Balsareny, dins del cicle "sonaB". Vam arribar-hi puntuals i vam esperar a la plaça de la Mel fins que ens van deixar entrar i ocupar les nostres localitats a primeríssima fila per poder gaudir de tot. Vam començar a comptar els instruments que hi havia a l'escenari: teclats, trombó, acordió, contrabaix, bateria, guitarres acústiques i elèctriques... feia molt bona pinta! I amb una mica de retard van sortir tots els músics i finalment el protagonista: el Ramon Mirabet.
El concert va fluir de manera molt còmoda i agradable amb unes cançons boniques i melòdiques intercalades amb les altres que són d'ànima més negra, rítmiques i animoses.
El repertori va ser bàsicament el del seu disc de debut "HAPPYDAYS", però també ens va regalar un parell de versions precioses: "These boots are made for walking" i "You're the one that I want". Aquesta segona us l'enllaço al final de la notícia en un vídeo d'una altra actuació i us convido a que la gaudiu i endevineu de què us sona...
El cantant anava fent comentaris simpàtics i vam tenir la sensació de trobar-nos tots molt a gust (els músics i el públic), picant de mans, seguint el ritme amb els peus i sobretot: SOMRIENT.
A mi és una cosa que em passa molt als concerts. M'encanta fruir de la música en directe, sentir la complicitat dels músics, les seves mirades, els seus gestos d'aprovació, les improvisacions que sorgeixen en aquell mateix moment, les rialles i ganyotes quan algú s'equivoca de manera imperceptible per la majoria del públic. Si connecto amb el concert puc passar gran part de l'estona somrient. I, quan m'anava girant per veure si l'Anna i els nens també estaven gaudint del concert veia que ells també somreien i s'ho estaven passant bé.
Després del concert vam comprar el disc i vam esperar que sortís el Ramon per demanar-li que ens el signés i fer-nos-hi una foto. Va estar molt amable i proper, demostrant que el seu tarannà acompanya les virtuts de la seva preciosa veu, una veu trencada però càlida que dóna un color molt especial a les seves composicions.

La vida són moments en que la felicitat ens fa pessigolles i avui n'hem viscut un.

MOLTES GRÀCIES, RAMON 

PER LA TEVA MÚSICA I 

LA BONÍSSIMA ESTONA 

QUE ENS HAS FET PASSAR!!

Acabo amb un petit reportatge fotogràfic de la tarda, el vídeo que us havia anunciat i la recomanació entusiasta que si en teniu l'ocasió us deixeu seduir per les cançons del Ramon Mirabet (el Roc i l'Ona ja demanen quan serà el seu pròxim concert...)

Reflexions educatives (amb Roger Schank)

El segon article que em va fer reflexionar sobre l’educació és una entrevista a ROGER SCHANK (expert en intel.ligència artificial i investigador de la teoria de l’aprenentatge, creador del mètode “learning by doing”, és a dir, “aprendre, fent-ho”) publicada al diari ARA el 24 de setembre de 2013.

L’entrevista està farcida de reflexions prou interessants. Moltes difícilment factibles i algunes potser discutibles, com la seva defensa de l'educació online (que limitaria la interacció social dels alumnes) o la defensa de la selecció personalitzada dels estudis des de molt aviat (que limitaria una base educativa general que segurament no ha de perjudicar ningú) o l'excessiu enfocament "laboral" de l'educació (que pot promoure la formació de "treballadors" amb poca cultura general o poc esperit crític).
Tot i així em quedo amb alguns aspectes del seu discurs: potenciar el caràcter participatiu de l'aprenentatge, valorar l'error, tenir en compte els interessos i objectius dels alumnes, donar el caràcter més pràctic possible a les situacions d'aprenentatge, promoure agrupacions flexibles d'alumnes per interessos compartits... Trobo que hi ha part de raó en les seves paraules i us les ofereixo perquè en feu la vostra pròpia anàlisi i valoració:

• Els humans aprenem per imitació, en situacions naturals, fent les coses que veiem fer i començant per les que ens venen de gust. En aquest sentit, la situació d’una aula amb 20 alumnes asseguts i escoltant un adult que parla sense parar està molt allunyada d’aquesta teoria.
• Aprendre és provar coses i pot haver-hi algú (un pare o un mestre) que ens ajuda a fer-ho. Aprendre és fonamentalment un diàleg amb interrupcions, participació dels alumnes... Però si només parlo jo i tu escoltes, que és el que es fa a l'escola, això no és educació.
• Hem d'aprendre a aconseguir alguna cosa amb l'objectiu d'equivocar-nos. El primer que fem quan aprenem a caminar és caure. No hi ha res que no aprenguis provant-ho i equivocant-te. És la filosofia de l'educació.
• El president dels EUA John Adams va dir que l'escola ha d'ensenyar dues coses: com viure i com guanyar-se la vida. I no se n'hi ensenya cap de les dues.
• Hem d'ensenyar a l'alumne en el seu context i segons les seves necessitats i objectius. Quan anem a l'escola, ningú pregunta què volem fer, què ens interessa o quins són els nostres objectius, sinó que ens diuen què és el que ens ha d'interessar.
• Oblida les aules! Hem d'acabar amb aquesta idea d'educació en massa. Les classes són bones per cuidar els nens mentre els pares són a la feina, però no per a l'educació. Només tenen una raó econòmica. No podem tenir un mestre per a cada alumne, així que posem 30 nens per a un sol mestre. Però l'educació online pot canviar-ho. (...) Pots tenir mestres de tot el món
• No cal que els nens estudiïn assignatures que no els interessin (matemàtiques, literatura...). Convertim en una assignatura el que els interessi!
• Hem de posar els alumnes en context, en situacions pràctiques. El resultat seran alumnes aptes i preparats per treballar. Hem d’ensenyar habilitats que serveixen per treballar i per crear empreses, i això farà que l'economia millori.
• Millor que separar els alumnes per rendiment o necessitats, és separar-los per grups d’interès: els que volen construir ponts, els que els agraden els animals... Donar-los totes les opcions del món. Això a les aules actuals no ho podem fer perquè no tenim prou professors, però ara tenim una aula mundial online que ho fa possible.

Reflexions educatives (amb Montse Pedreira)

Darrerament un parell d’articles em van fer reflexionar sobre l’educació que donem a les escoles.
Avui us parlaré del primer: un article de la MONTSE PEDREIRA (veïna de Calders que dirigeix el Grau d’Educació Infantil de la F.U.B.) titulat “CONFESSO QUE M’EMOCIONA APRENDRE” publicat al Regió7 el 10 de setembre de 2013.

La Montse Pedreira defensa que “...aprendre és altament gratificant, i l’escola (...) hauria de ser un lloc viu, ple d’emocions intenses relacionades amb el coneixement...” per, a continuació, denunciar que massa sovint l’escola simplement es centra en transmetre informació el màxim d’asèptica i desproveïda d’emocions.
Ara bé, paradoxalment, com que hi ha un corrent majoritari que reivindica la importància de les emocions en el creixement i desenvolupament personal, a l’escola podem assistir a la gran contradicció d’intentar reprimir les emocions espontàniament generades pels alumnes, mentre d’altra banda intentem crear una motivació artificial cap a tasques sense massa sentit per a ells. “Crear emocions falses i contenir les reals, un desgast tan absurd com innecessari. I si canviem el fer de l’escola i apostem per propostes potents d’aprenentatge que aportin emocions reals positives en elles mateixes, que ens evitin tant la motivació artificial com la contenció?”.

En aquest sentit també critica el treball forçat i artificial que a vegades es pretén imposar als alumnes per tal que verbalitzin el seu estat emocional de manera sistemàtica i programada davant dels seus companys (posant en dubte l’ètica d’aquestes pràctiques que obliguen a compartir la pròpia intimitat). Com diu l’autora “...no seria millor integrar emocions i aprenentatge? (...) No seria millor afrontar els canvis de fons que requereix el funcionament de l’aula per arribar a gaudir de situacions de vida en comú on les emocions sorgeixin, es parlin, es visquin i es facin conscients amb naturalitat?...”

Acabo citant gairebé íntegrament els últims paràgrafs de l’article:
“...És encàrrec de l’escola crear un ambient procliu a l’aprenentatge, on s’estimuli la curiositat natural (...), on la realitat es relacioni amb fluïdesa a l’aula, on s’afavoreixi la pròpia acció intencionada, on hi hagi temps i espai per a converses autèntiques, on les discussions, els arguments, les idees diverses s’entrecreuin, rebotin i s’escampin il·luminant tot l’espai, on la passió investigadora d’infants i mestres formi part de manera natural del fer de l’aula.

És encàrrec de l’escola tractar els nens i nenes com a éssers intel·ligents i potenciar el desig d’aprendre des del respecte a les persones. Un desig d’aprendre que neix de manera natural, que és gratificant i que es retroalimenta a si mateix creixent en espiral i provocant prou emocions positives derivades de compartir experiències satisfactòries d’aprenentatge com per trencar amb la necessitat de promoure’n artificialment.

Dissociar emoció i coneixement no té sentit perquè aprendre és emocionant  i és l’emoció natural que hauríem de potenciar a l’escola per aconseguir que alhora sigui un espai de benestar.

Integrar emoció i coneixement no és un problema per als infants, la dificultat ha de provenir de la formació dels adults. Emocionar-se amb l’aprenentatge hauria de ser un requisit per a ser mestre/a perquè viure experiències positives intenses d’aprenentatge és tan potent que necessàriament porta a treballar per a aconseguir-ne de noves compartint-les amb els altres. Per sort, el goig intel·lectual (...) no té edat ni limitacions: mai és tard per llançar-se a la recerca del plaer d’aprendre.”

Em semblen reflexions molt interessants que posen de manifest com a vegades podem estar duent a terme una acció educativa que censura i inhibeix aspectes naturalment enriquidors mentre imposem pràctiques artificials de dubtosa eficàcia. 
En definitiva a vegades ens allunyem de la realitat i d’aspectes naturals (la curiositat, el debat, el qüestionament, la valoració dels errors, l’aprenentatge entre iguals, l’intercanvi d’idees...) que poden potenciar la qualitat de l’educació.
I el pitjor de tot és que potser ho fem sense ser-ne conscients, només fent de continuadors d’unes pràctiques que per inèrcia anem perpetuant.

Per això és bo tenir sempre les orelles i els ulls oberts a reflexions que ens poden qüestionar les nostres pràctiques per anar-les adaptant i millorant en un procés que no ha d’acabar mai. Aquest és un dels aspectes més enriquidors de la feina de mestre: podem estar treballant sempre amb alumnes de les mateixes edats, aparentment fent el mateix, però tenim la possibilitat d’estar sempre provant coses noves, intentant fer-ho cada dia una mica millor.

Podeu consultar l’article sencer a:
http://blocs.fub.edu/educaciofub/2013/09/10/confesso-que-memociona-aprendre/

Ramon Mirabet

Vaig descobrir Ramon Mirabet una setmana que estava malalt a casa. I us en vaig posar una notícia amb una cançó i un vídeo que donaven molt bon rotllo (HappyDays, si no l'heu vist, us el recomano).
El cap de setmana passat em va tornar a venir al cap i vaig buscar si estava a Spotify. I si que hi és i té cançons que m'han encantat, sobretot algunes que van a cavall del blues, el soul i el so New Orleans que transmeten molta trempera i ganes de moure el peu i sacsejar el cap al ritme de la seva veu càlida i trencada.
Casualitats de la vida, el dissabte 28-9-13 el van entrevistar al "Via lliure" de RAC1 i això va acabar de precipitar la seva reaparició al picalapica
Si teniu accés a l'Spotify feu-hi una escapada i, si no, us deixo un altre vídeo que, com el primer, trobo que dóna molt bon rotllo: "Le sud"

A C T U A L I T Z A C I Ó ! !: Aquest diumenge, 13 d'octubre, a les 19'00 h a la sala El Sindicat de Balsareny podrem gaudir de la seva actuació en directe. Si res no es torça, a casa nostra no ens ho perdrem...

Llibres llegits

Ara que ja s'ha acabat l'estiu...
Ara que ja torno a NO tenir temps per llegir...
Giro la vista enrere i recordo els molts llibres que vaig llegir aquest estiu. Al balcó de casa, a la piscina, a la platja.... Amb els peus sobre una cadira sentint la remor de les onades, amb el banyador moll eixugant-se sobre la pedra calenta del banc de la piscina, amb els peus jugant amb la sorra de la platja...
Llegir va tornar a ser un plaer i com que d'això no puc convèncer ningú que no ho estigui prèviament, em limito a fer recompte dels llibres llegits amb un petit comentari.

LA FORÇA DE L’ÀNIMA (Mª Josep Pazos i Anna Vilajosana)
Una història molt humana i propera (manresans, una cançó del Convidats...) explicada amb molta emotivitat.

PA NEGRE (Emili Teixidor) 
Molt ben escrit. L'havia llegit feia temps, però quan vaig veure la pel.lícula em van venir ganes de rellegir-lo i no em va decebre.

QUÈ ÉS EL CÀNCER I PER QUÈ NO HEM DE TENIR-LI POR (Salvador Macip)
Molt interessant i molt divulgatiu. Molta informació explicada de manera amena i entenedora. Sense donar falses esperances, però explicant tot el que s'ha avançat en la detecció i cura del càncer.

QUINZE ESTIUS I UNA HORA INCERTA (Ton Armengol)
Poemes deliciosos que des de la proximitat de passar a Calders i de conèixer l'autor, s'enlairen amb el tractament de temes universals.

UNA FAMÍLIA EXEMPLAR (Genís Sinca)
Una interessant obra que passa dels fragments més divertits que em van fer arrencar rialles fins a altres emocions ben contraposades, tot fent una crítica àcida de les relacions socials de dues famílies singulars (una de Tortosa i una de Manresa) que acaben emparentades.

DE SOBTE TRUQUEN A LA PORTA (Etgar Keret)
Recull de contes d'un autor israelià una mica en la línia dels Monzó, Pàmies o Moliner, jugant entre l'humor, l'absurd, els girs imprevistos.

EL SENYOR DE CALDERS (Sergi Pich)
Òpera prima d'un autor calderí que em va sorprendre molt gratament per l'excel.lent documentació històrica i per l'intens ritme narratiu que fa avançar la història de manera trepidant.

L'ESTIU QUE COMENÇA (Sílvia Soler)
Novel.la que recull un grapat d'anys d'història de dues famílies que van compartint alegries i desgràcies amb els destins entrellaçats. Amb moments previsibles, però molt ben escrita.

DELENDA EST HISPANIA (Albert Pont)
Ambiciós assaig que recull els antecedents històrics de la relació Catalunya-Espanya i explora els escenaris de futur de la propera independència. (ja hi vaig dedicar tota una notícia dies enrere). De lectura densa, però curull d'informacions interessantíssimes.

WONDER (R. J. Palacio)
Història de l'adaptació d'un alumne molt especial en una nova escola i de com van evolucionant totes les relacions al seu voltant (companys, família...). Escrita des de múltiples punts de vista i amb una emotivitat i sensibilitat delicioses. MOLT RECOMANABLE!

L’ALTRA VEU (Josep Fàbrega)
Poemes del multipremiat calderí Josep Fàbrega que donen una visió de l'etapa final de la vida entre la desesperança i la sensibilitat. Interessants.

ES PERD EL SENYAL (Joan Margarit)
El darrer recull de poemes del gran Margarit. Si t'agrada el seu estil (com és el meu cas) no acostuma a decebre't.

I ara tinc a la tauleta de nit el VICTUS (Albert Sánchez Piñol) i CANÇONS D'AMOR I DE PLUJA (Sergi Pàmies), però em costarà tirar-los endavant i gaudir-los com es mereixen...

I vosaltres, teniu alguna bona recomanació per compartir?

** Us heu adonat que hi ha 3 autors calderins entre els recomanats (Armengol, Pich i Fàbrega)? Quin orgull, tu!

Després de la Via Catalana

La cadena humana que va recórrer de punta a punta Catalunya el passat 11 de setembre va posar de manifest la potència i la bona salut del sentiment independentista actual amb una acció que va tornar a ser multitudinària, pacífica, festiva i democràtica (em van sorprendre gratament les paraules d’un corresponsal francès que explicava que cada vegada que a França hi ha manifestacions multitudinàries hi ha bretolades, destrosses i incidents varis i havia quedat meravellat del caràcter pacífic i festiu d’una concentració humana d’aquestes dimensions).
D’una banda la capacitat d’organització i planificació des del més absolut voluntariat i sense finançament oficial. D’altra banda la conscienciació i la capacitat de previsió de la gent que no va respondre a una flamarada després d’una injustícia o un atac puntual, sinó que, amb mesos d’antelació, es van apuntar a través d’una plana-web, es va guardar el dia a l’agenda i va recórrer centenars de quilòmetres per contribuir a l’èxit d’aquesta acció nacional.

Les sensacions van canviant lenta però irremissiblement i el que abans alguns podien viure des d’una certa clandestinitat, por o vergonya, ara es viu cada cop més des del convenciment, l’orgull i la fe. I parlo dels sentiments independentistes de cada cop més catalans que exhibim sense cap temor ni precaució les estelades i parlem en veu alta de la independència, sabent que molts dels que ens escoltaran pensen com nosaltres.
I mica a mica també es perceben moviments des del bàndol espanyol i a nivell internacional.
D’una manera lenta però imparable s’aprecia un canvi de to des d’Espanya. Es va basculant entre la indiferència, la burla i l’amenaça, però mica a mica en el to general es percep que cada vegada contemplen la independència de Catalunya com una possibilitat més real i menys utòpica.
I a nivell internacional “la qüestió catalana” no deixa d’estar d’actualitat. Un dia és la pregunta d’un parlamentari europeu, un dia és l’opinió d’un economista, un altre dia un jurista expert en dret internacional... A vegades és una opinió que sembla alimentar la immediatesa i facilitat de la indepèncència i l’endemà és un gerro d’aigua freda que ens diu que serà impossible assolir-la o que se’n derivaran greus dificultats legals i econòmiques. Però sigui com sigui el tema segueix bellugant-se i les diplomàcies internacionals tenen un ull posat en aquesta partida d‘escacs que no saben com acabarà.

Enmig d’aquesta cojuntura hi ha els que tenen pressa i volen enllestir-ho definitivament el proper 2014, si cal agafant la porta i marxant al preu que sigui.
D’altres pensen que és millor anar afiançant cada pas endavant i que no és bo voler córrer més del compte i que si cal esperar el 2016 per haver fet més pedagogia internacional i haver-se carregat de més raons que acabin decantant la negociació final del nostre favor, val la pena aquesta espera.
Els primers diuen que no és possible mantenir la flama d’aquestes dues darreres Diades si no es produeix un desenllaç i tenen por de perdre aquest recolzament popular creixent d’ara o que vagi minvant l’atenció internacional que estem concentrant en aquests moments.

Jo penso que aquesta partida apassionant que s’està jugant al tauler d’escacs de la història de Catalunya està en un moment transcendental i que necessitem fermesa i valentia, però també seny i prudència. Tinc la sensació que des de fa un any (o potser una mica més) s’ha engegat un procés que la millor virtut que té és que no fa passes enrere i que sembla tenir un objectiu força clar. I en aquest sentit crec que mentre el vaixell vagi avançant i no hi hagi retrocessos, la flama del recolzament popular i de l’atenció internacional es pot anar mantenint en un nivell força alt.
A més a més, la combinació política formada pel lideratge del president Artur Mas i el seu partit de govern CIU (malgrat els estirabots d’Unió), sempre sota l’atenta vigilància de l’ERC d’Oriol Junqueras i amb la pressió popular capitalitzada per l’ANC de Carme Forcadell manté la corda ben tensada i evita temptacions d’aturades innecessàries o de marxa enrere davant possibles cants de sirena.
I si això fos un còctel, l’ingredient que hi acaba de posar el punt de frescor i de picant el constitueixen les reaccions de la dreta fonamentalista espanyola que, paradoxalment, semblen jugar al nostre favor, excitant la nostra sensibilitat, retratant-se a nivell mundial i fent-nos guanyar adeptes per a la causa independentista.

M’imagino Catalunya com aquell futbolista de prestigi que té contracte amb un club però ja ha decidit que vol marxar a un altre, com els va passar a Dani Alvés quan va voler marxar del Sevilla o a Cesc Fàbregas (de l’Arsenal) o fa pocs dies a Gareth Bale (del Totenham). Rep pressions, legalment està obligat a complir el seu contracte, durant un temps intenten fer-li la vida impossible per fer-lo desistir de les seves intencions... però si realment ha pres la decisió que vol marxar d’aquell club i vol anar a un altre, al final ho aconsegueix.
Ara bé, això només acaba passant si el futbolista, el seu representant, la seva família i tots els actors implicats ho tenen clar.
I penso que ara estem en aquest moment que hem d’acabar de convèncer “el representant” i “la família” que realment marxar a l’altre club és la millor opció per a tots (aquests indecisos a qui hem d’acabar d’explicar els nostres arguments per veure si els convencem que ens facin costat). Per això penso que si esperar una mica més ens pot permetre augmentar el suport dins de la població de Catalunya  i fins i tot fer pedagogia a nivell internacional i guanyar simpaties per quan arribi el moment de posar les cartes sobre la taula (que ara encara no deu ser el moment per molt que Espanya es desgasti cridant a files els ambaixadors de Letònia i Lituània pretenent victòries simbòliques que segurament en el moment decisiu no serviran de res) potser pot valer la pena.

És a dir: fem-ho tan aviat com puguem, però no vulguem córrer més del compte de manera que se’ns passi alguna cosa per alt que ens pugui perjudicar.
I sobretot: ni un pas enrere.
I amb el mateix llibre d’estil que hem seguit fins ara: de manera pacífica, democràtica i multitudinària.

I si res no es torça farem realitat la cita de Gandhi:  

Primer t'ignoren, 

després se'n riuen, 

després t'ataquen 

i finalment, guanyes.