L'Arles va perdre la feina després de mesos d'anar veient com setmana rere setmana algun seu company anava al carrer i els que quedaven havien d'anar assumint més i més feina. Després d'un volum de feina exagerat i molt d'estrés, un dia li va tocar a ell. Li van dir que estaven molt contents de la seva feina però que l'havien d'acomiadar.
Tenia dret a dos anys d'atur i va pensar que amb la seva experiència laboral i domini de diversos idiomes, tard o d'hora li sortiria una altra feina. Però els dos anys es van anar escolant i les entrevistes de feina van esdevenir una experiència cada cop més frustrant perquè o passaven d'ell o li deien que estava massa preparat pel que necessitaven o li oferien feines per cobrar menys del que estava cobrant de l'atur.
Quan quedaven poques setmanes per exhaurir la prestació de l'atur va sortir una feina digna, però...
a Àustria!
Van parlar-s'ho amb la Pietat i van decidir agafar-la perquè s'havien de pagar les factures i la hipoteca i perquè l'Arles necessitava tornar-se a sentir útil i productiu. Però això suposava que l'Arles hauria d'estar sol a Àustria i la Pietat quedaria a Catalunya amb els 3 fills, la feina de la casa i la feina de l'escola.
La Pietat és mestra i treballa amb nosaltres. Per la confiança que ens tenim hem sabut com ha passat aquests mesos, separada del seu home i amb els nens separats del seu pare, a qui només veien un cap de setmana cada 3 o 4 setmanes. Amb tota la feina de la casa, amb les dificultats per anar tirant endavant els mesos, amb la falta de temps per anar complint amb la feina de l'escola si no era llevant-se de matinada per enllestir-la abans d'anar a treballar.
I en tots aquests mesos sempre ha arribat a la feina amb el somriure als llavis, irradiant alegria i bon humor, sobreposant-se a les dificultats, descomptant els dies que faltaven per retrobar-se amb l'Arles. Aquesta normalitat que irradiava de cara als altres, nosaltres sabíem que era un sobreesforç admirable.
I passats els mesos, han decidit que se n'aniran tots cap a Àustria. Tots 5 saben parlar alemany, allà hi ha un nivell d'atur molt més baix i esperen trobar feina tots dos. I, sobretot, així podran estar tots junts altre cop.
Us trobarem molt a faltar però estem molt contents per vosaltres perquè sabem que estareu bé i estareu junts. Us desitgem tota la sort del món i sabeu que aquí deixeu uns amics que us estimem i us admirem per tot el que heu estat capaços de passar i per com heu tirat endavant sense perdre el somriure.
Petons de colors!!
Estimat amic, el teu escrit m'ha fet recórrer els darrers mesos de les nostres vides, bé, darrer any, perquè ja fa un any que l'Arles se'n va anar a treballar a Austria. És bo fer resum de tant en tant per poder agafar aire i continuar el camí que hem escollit, perquè estic conveçuda que som nosaltres els que triem en certa manera la guía del nostre viatge per la vida. Hem de perseguir i lluitar pels nostres somnis, però sobretot, hem se continuar somniant. De tot cor: gràcies per somniar amb nosaltres... També us estimem molt, amics.
ResponEliminaM'afegeixo als elogis que fa l'Eladi. Pietat, et trobarem molt a faltar, i a la quitxalla, també.
ResponEliminaPietat i Arles and Cia, us trobarem mooooolt a faltar, sobretot en les nostres hores de pati que m explicaves les teves aventures...jijiji...
ResponEliminaDes de que vam saber que l Arles estava a Àustria teníem claríssim que arribaria aquest moment..ens alegrem mooooltíssim per vosaltres i esperem conserva i mantenir la nostra amistat ja sigui per Skype, mail i alguna que altra visiteta..
Petons de colors i molta sort!!
Jo també et tobaré a faltar. Et desitjo molta sort i molta felicitat amb els teus . Gràcies per la teva amistat!!!
ResponElimina