Llenguatges comuns

Avui he anat a veure la meva iaia Maria (aviat farà 93 anys) que estarà unes setmanes ingressada a la residència. Fa molts anys que la meva comunicació amb ella es redueix pràcticament als dos petons de l'arribada i als dos del comiat. I dic això amb la boca petita i sense sentir-me'n gens orgullós. Ella fa molts anys que està molt sorda i encara que li parlis amb un volum de veu alt sovint et contesta amb uns "Sí" neutres acompanyats d'un somriure que denoten que no t'ha entès. A més quan coincidim sovint és envoltats de molta altra gent i llavors ella queda com una convidada de pedra.
Doncs avui, a la residència, ella i jo sols a la seva habitació, hem passat una estona molt agradable. He tret la baralla de cartes que ja va sortir a la darrera notícia i ens hem posat a jugar a la brisca.
Hem jugat 4 partides i me les ha guanyat les 4, però el millor és que, sense parlar gaire, al llarg de tota aquesta estona de joc ens hem comunicat a través mirades, expressions, somriures, esbufecs, en funció de com ens anaven pujant les cartes i quines tirades fèiem. Al final de cada partida comptàvem els punts per saber qui havia guanyat. Ella deia "Has guanyat tu", però comptàvem i sempre ha acabat guanyant ella. Jo feia veure que em disgustava per tornar a perdre i que volia "revancha", ella es justificava dient que era qüestió de sort i de com venien les cartes...
A través del joc ens hem pogut comunicar, tal i com ràpidament es comuniquen nens que parlin idiomes diferents que coincideixin en un espai de joc.

Això m'ha fet pensar en aquests llenguatges comuns o universals que poden fer que persones que no parlen el mateix idioma o que tenen alguna dificultat per comunicar-se puguin fer-ho: el joc, la música, l'esport, la mímica... bàsicament aspectes de sensibilitat i emocions que podem compartir amb altres persones a flor de pell: emocionar-nos junts escoltant una música, riure veient un espectacle de mímica del Tricicle, gaudir d'un bon partit de futbol...
No crec que sigui l'escola qui hagi d'assumir aquesta educació de la sensibilitat (tot i que també estaria bé que no s'hi posés d'esquena), sinó que hauria de ser responsabilitat principalment de les famílies. Ara bé, sigui des de les famílies o des de l'escola, si aconseguim que els nostres infants tinguin estimulades aquestes habilitats o potencialitats, els estarem donant moltes més eines per comunicar-se amb moltes més persones.

I, sabeu qui em va ensenyar a jugar a la brisca i al tuti? Doncs crec que la meva iaia Maria.
Sense saber-ho em va donar una eina més i va fer una inversió a llarg termini.