26 de febr. 2013

Art urbà per embellir barris vells

Sempre que passo pel carrer Barreres de Manresa (per davant de l'Abacus) somric admirant els murals que hi van pintar uns artistes manresans per embellir un espai que estava molt degradat.
On abans hi havia portes i finestres tapiades i arrebossats escrostonats i plens d'esquerdes, ara hi ha reproduccions d'antics comerços amb els seus rètols a la porta, plantes i flors que omplen el carrer de vida i color.
A la revista "El Pou de la gallina" de gener de 2013 (número 283) vaig llegir un article del Jordi Estrada titulat "L'art embellirà el barri vell" que explicava com arrel d'aquella experiència del novembre de 2011 hi ha la proposta de fer intervencions artístiques d'aquest tipus en diferents espais de Manresa.


Trobo que aquests artistes van tenir una idea fantàstica, perfectament integrada a l'entorn, positiva i dignificadora. I a més és una proposta que afavoreix una visió de l'art com a element transformador de la realitat i generador de bones sensacions.
Un vot favorable per a la pintura artística de façanes!!

He buscat una mica per internet i us deixo fotos i fins i tot un vídeo per il.lustrar aquella acció del 2011 a l'espai del carrer Barreres.

"El carrer Barreres de Manresa fa més bona cara des d'aquest passat cap de setmana gràcies a la iniciativa d'un grup de pintors que han disfressat els immobles abandonats, i tapiats, del carrer simulants comerços a cop de brotxa i pinzell. Benvingut Parrilla, Rafael Tejero i Eduard de Poves han reproduït la imatge d'antics comerços, el més fidedigne possible quan hi ha hagut alguna referència gràfica, en blocs que són de propietat municipal i que degut a la situació econòmica estan pendents d'urbanització. L'acció ha tingut el suport del Cercle Artístic de Manresa, la UBIC, l'Associació de comerciants del carrer Urgell, la CUP, Batzac i Fòrum."
(naciodigital.cat , 28-11-2011)

foto: Eva Bonet

foto: Eva Bonet

foto de Lourdes Trullàs a blocdefotos.cat

24 de febr. 2013

Dues fotos

Avui només dues fotos.
Perquè m'agraden.

A la primera surt l'Anna guapa i relaxada durant la festa de celebració dels 70 anys del meu pare. I crec que la foto li va fer l'Ona (que li van deixar una càmara i va començar a fer fotos a tort i a dret).

A la segona sortim tota la família a l'escola de Calders on vaig anar a tocar la guitarra. Per acabar la sessió ens van fer posar a tots quatre a l'escenari i m'agrada veure'ns tots quatre compartint una cosa que a mi m'agrada i normalment he de practicar en solitari. Semblem estar tots gaudint de la cançó.

Dos moments que han quedat immortalitzats.
I res més.



21 de febr. 2013

Anar de concert

Aquesta setmana he tornat a anar de concert després de molt temps d'abstinència.
El dissabte vam anar amb l'Anna al concert de ELS AMICS DE LES ARTS a la Sala Stroika.
El dimecres amb el Pablo al concert de LA PORTA DELS SOMNIS a la Sala Voilà.

Anar de concert vol dir moltes coses:
  • Gaudir de la música en directe
  • Compartir una estona amb persones que t'estimes (si tens la sort d'anar-hi ben acompanyat com hi he anat jo aquests dos dies) 
  • Fer una copa, anar a dormir tard, estar una estona sense els nens... sortir de la rutina
ELS AMICS DE LES ARTS m'agraden molt i m'ho vaig passar molt bé en el seu concert amb la seva energia, les seves bones cançons i el seu sentit de l'humor. Havia anat al segon concert de l'inici de la gira "Espècies per catalogar" (març 2012) i tot i que també m'ho vaig passar bé, em vaig quedar amb les ganes de repetir en un concert quan ja haguessin rodat més l'espectacle i tot estigués més greixat.
El de dissabte va ser un bolo molt energètic, amb la gent dreta (no com al teatre Kursaal) i no tantes interrupcions de diàlegs entre cançó i cançó. El repertori l'han anat polint per evitar que decaigui en alguns trams de l'espectacle i musicalment funciona tot a la perfecció.
Un gran concert i... molt ben acompanyat!

LA PORTA DELS SOMNIS no els conec massa però el Pablo em va dir que li agradava molt la veu de la noia i vam anar-hi. Va ser un concert correcte d'un grup amb una cantant excel.lent i dos guitarristes més que solvents. Però en conjunt, i amb el perill de ser injust amb ells perquè no els conec ni els he escoltat prou, em va semblar que no acabaven de tenir prou química amb el públic a l'hora de defensar el seu directe ni potser tenen unes cançons que siguin prou meravelloses per al meu nivell d'exigència.
Però també m'ho vaig passar bé, eh?
En fi, us deixo amb un vídeo de cadascun d'ells.
L'últim que han fet els AMICS de la seva energètica "El matrimoni Arnolfini" i el de la cançó que més em va agradar de LA PORTA DELS SOMNIS: "Plou"




18 de febr. 2013

Pare i mestre

Avui, 18 de febrer de 2013, el meu pare fa 70 anys.
Ahir vam celebrar un dinar familiar en el qual els fills i "conseqüencies" li vam regalar un marc amb fotos dels néts i un àlbum recopilatori de la seva vida.
Per tancar aquest àlbum vaig fer un escrit (que van subscriure tots els meus germans i cunyats) en que faig una lloança del mestratge del meu pare i avui, com a homenatge públic, us el transcric aquí al bloc.

GRÀCIES PER TOT, PARE
 I PER MOLTS ANYS!
.....
Malgrat que professionalment al llarg de la teva vida has estat ubicat dins del sector sanitari (digues-li ATS, fisio, infermer, practicant o fins i tot “banderiller”) em sembla haver sentit alguna vegada que també t’hagués agradat ser mestre.
La meva teoria és que de mestre també n’has sigut i ara intentaré desenvolupar-la.

En primer lloc segur que en el fet d’educar 5 fills ja hi has hagut d’incorporar qualitats docents. D’altra banda dins de les teves aficions has exercit un cert magisteri tant com a entrenador dels successius equips que has dirigit, com en les activitats al capdavant de la parròquia de Crist Rei.

Hi ha un altre fet que sempre he admirat del teu fer i que, amb orgull, puc dir que intento seguir.
No sé si se li pot dir “do de gent”, no sé si és un tarannà atent, serè, amable i pacient amb la molta gent amb qui has tractat... Sigui el que sigui hi ha una constant quan et trobes alguna persona que hagi tractat amb tu. Quan recorden el tracte rebut immediatament apareixen el somriure i un record afectuós i agraït. És una reacció unànime que ens demostra que vas fer una feina ben feta i que el tracte personal va ser l’adequat. I em sembla que aquesta característica és requerida en els mestres quan han de tractar amb alumnes, amb les seves famílies i fins i tot amb els companys de feina. No sempre és fàcil tractar amb la gent, però tu has tingut la virtut de saber-ho fer pràcticament sempre i amb tothom.

Una altra característica molt important per ser un bon mestre és predicar amb l’exemple. La coherència entre les paraules i els fets és bàsica perquè moltes de les coses que aprenem les aprenem per imitació. Si una persona ens està dient una cosa però en realitat veiem que en fa una altra, segurament aquesta incoherència ens el desacreditarà com a mestre i difícilment voldrem seguir el seu discurs.
Tinc la sensació que en la nostra educació com a fills no s’ha donat mai el cas que ens demanessis que mantinguéssim una actitud o uns valors en els quals tu no creguessis. Hem pujat seguint l’exemple que tu i la mare ens heu ofert que, ras i curt, és el de ser BONES PERSONES. I crec que gràcies a aquest exemple viscut des de la sinceritat i la convicció heu aconseguit que també nosaltres fóssim bones persones. I això, més enllà d’estudis, realitzacions professionals o èxits econòmics, és una base molt ferma que ens permet enfrontar-nos a totes les vicissituds de la vida amb eines sòlides per gestionar-les.

Finalment crec que hi ha hagut dos valors que hem rebut de vosaltres que potser no cotitzen prou a l’actualitat, però que penso que tots estem orgullosos de poder defensar: l’amor i el respecte. I encara que això no surti en cap manual de la carrera de magisteri, la meva experiència em demostra que els millors mestres SOM (que aquí no vull pecar de falsa modèstia) els que estimem el que fem i les persones amb les quals tractem. I dintre d’aquest estimar-los estar respectar els seus sentiments, les seves opinions, les seves diferències... Quan un alumne (o un fill) se sent estimat i respectat, també ell estima i respecta el seu mestre (o pare) i això fa que tot sigui molt més fàcil i més productiu. I estic segur que tant els teus pacients, com els jugadors a qui entrenaves, com nosaltres com a fills i els nostres fills com a néts, sempre s’han sentit sincerament respectats i estimats per tu.

És per tot això que avui, en aquesta trobada per celebrar els teus 70 anys, voldria dir-te que, encara que no tinguis cap diploma que ho acrediti, penso que pots presumir que per a moltes persones que t’han tractat, per als meus germans i per a mi mateix, has sigut un MESTRE.
I un BON MESTRE.

T’estimem!


18 de febrer de 2013
 (70 anys Eladi Martínez)

14 de febr. 2013

L'egoisme de l'altruisme

M'agrada fer coses que ajuden els altres.
En els darrers mesos em vénen alguns exemples al cap. Per exemple, aquest estiu, sense que ningú m'ho manés, per iniciativa pròpia, vaig muntar un curset telemàtic per a les meves companyes de cicle per aprendre a publicar continguts en un bloc.
I em va portar la seva feina. Muntar les lliçons, redactar-les, revisar-les, buscar les imatges per il.lustrar-les, enviar els correus a totes per convidar-les al curset, anar-los corregint els exercicis...
Algunes van anar seguint el curset i han acabat aprenent-ho. Al final del curset el seu agraïment era manifest i el reconeixement a tota la feina que m'havia portat també.
I jo estava contentíssim d'haver-ho fet i d'haver aconseguit que n'aprenguessin. I orgullós de la feina feta i del reconeixement rebut.
I aquí ve la meva reflexió:
VOLS DIR QUE EN EL FONS NO VAIG FER-HO PER LA VANITAT DE, AL FINAL, REBRE AQUESTES FELICITACIONS I AGRAÏMENTS?

Vols dir que en el fons, quan ajudem els altres, el que estem esperant no és només que els altres ens regalin les orelles dient-nos coses que ens agrada sentir (moltes gràcies, quina passada, quina feina que has tingut, que bé que ho has fet...)? I, en certa manera, situar-nos en una posició de "superioritat" respecte de les altres persones que es poden sentir "en deute" envers nosaltres?

I si realment fos així no resultaria que en realitat l'altruisme és una forma d'egoisme molt refinada i elaborada?

A mi m'agrada, quan puc, ajudar els altres. Compartir els meus coneixements, donar consells...
I em sento molt bé quan veig que gràcies a mi han pogut resoldre un problema o sentir-se millor.
Però... no sé... també m'encanta aquesta sensació d'agraïment rebut, de felicitació sincera...
I llavors dubto de si faig les coses pels altres o en realitat les faig per mi, per sentir-me millor després quan em diguin coses maques...

Potser no té cap importància, potser és un mecanisme biològic de la natura que permet gaudir d'aquesta sensació de benestar i d'aquesta manera afavoreix que els que poden ajudin els que ho necessiten i tothom acabi content...
Però... no sé... en el fons no deixem de ser animals i el que sempre busquem és satisfer les nostres necessitats bàsiques...

Bé, aquí deixo el debat obert per si algú s'hi vol enganxar...

9 de febr. 2013

Enyoro llegir

"Un libro, como un viaje, se comienza con inquietud y se termina con melancolía"
(José Vasconcelos)
Avui a través del facebook m'ha arribat aquesta imatge que m'ha agradat molt i m'ha recordat com m'agrada llegir i que poc que puc fer-ho.
En el meu cas es pot dir que "l'escriure em fa perdre el llegir"...
Ara mateix tinc 3 llibres començats a la tauleta de nit (4 si compto "Pa negre" que vaig baixar de la biblioteca per rellegir-lo durant les vacances de Nadal... i encara no he començat), però fa molts dies que no m'hi puc dedicar:
  • "Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por" (Salvador Macip)
  • "Es perd el senyal" (Joan Margarit)
  • "L'altra veu" (Josep Fàbrega)
Tinc vàries coses en marxa que he de redactar, les tasques diàries de la feina de mestre i l'intercanvi de correus electrònics i no trobo mai el moment de relaxar-me i gaudir de la lectura.
Per això m'ha agradat tant trobar aquesta imatge de la pàgina facebook de Random House Mondadori i, badant-hi una estona, n'he descobert d'altres.
Com que sé que un bon grapat dels lectors del picalapica també sou amants de la lectura, les comparteixo amb vosaltres:


Donde no hay libros hace frío. Vale para las casas, las ciudades, los países. Un frío de cataclismo, un páramo de amnesia. (María Elena Walsh)





La literatura no es otra cosa que un sueño dirigido
(Jorge Luis Borges)


6 de febr. 2013

Una sabata de cada

Avui el Rei Carnestoltes ha manat que tots portéssim una sabata de cada. I jo així ho he fet, com gairebé tothom de la meva escola.
I quan m'he vist els peus, un llunyà record m'ha començat a fer pessigolles al paladar i he recordat...
...com en la meva adolescència, durant una temporada em va agafar aquest rampell d'anar pel carrer amb les vambes desaparellades. I no recordo si abans, després o simultàniament, també em va agafar per anar permanentment amb una cinta d'aquelles que els tennistes es posaven per subjectar-se els cabells.
Eren coses de l'adolescència, ganes de cridar l'atenció per afirmar la personalitat, ganes de ser original, de ser diferent dels altres... però no estic segur d'haver superat aquesta etapa...

Sempre m'ha agradat marcar caràcter propi, ser un punt excèntric, sentir-me una mica diferent... Tampoc no ho porto a l'extrem ni sóc exageradament exhibicionista en aquests petits trets diferencials, però sí que em sento còmode sabent que en alguna cosa sóc diferent de tots els altres.
Segurament per això vaig portar la treneta durant un grapat d'anys o segueixo portant dos rellotges...

I potser el més preocupant és que no me n'avergonyeixo sinó que em sento bé amb aquest tret de la meva personalitat.

Com a atenuant puc al.legar que la meva mare a la seva adolescència ja feia coses d'aquestes (anava vestida totalment de negre, duia corbata...). Potser hi ha un factor genètic o hereditari...

Doctor, és greu?

1 de febr. 2013

Verborrea

A l'escola alguns m'anomenen així: "Míster Verborrea".
Es refereixen a la facilitat que tinc per escriure, per expressar idees sobre el paper amb relativa rapidesa i encert.
Alguns es meravellen d'aquesta capacitat: "Com ho pots fer?...", "Jo seria incapaç...". I la veritat és que no he d'esforçar-m'hi gaire...
Deu ser una mena de do que tinc, una mena de capacitat innata (per bé que hagi pogut entrenar-la i millorar-la), però, sobretot, és una cosa que em fa sentir bé.

Recordo que de jove, quan algú em plantejava aquella tòpica pregunta de "Quines tres coses t'enduries a una illa deserta?", dins de la tríada sempre hi havia "paper i llapis".
M'encanta escriure! 
De fet, a vegades he adaptat una frase que s'utilitza quan no pots aguantar més la "pixera" i dic que jo sempre "m'estic escrivint a sobre".
I això em passa tant si és una cosa per als meus alumnes, com si és una cançó, un poema, un conte, un article per a la revista de Calders, un correu electrònic o una carta al Director per al diari... La qüestió és escriure.

Però té un inconvenient, que crec que va implícit en el concepte de "verborrea". Sovint acabo enrotllant-me com una persiana i em costa sintetitzar el que vull dir en poques paraules. Tendeixo a allargar-me i allargar-me i això, particularment en aquest bloc, entenc que a vegades deu ser descoratjador.
Si veus que hi ha una notícia nova però comences a baixar amb el ratolí i veus que la notícia és llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarga (exemple), potser no tens el temps o les ganes suficients per posar-t'hi i acaba caient a l'oblit.

Una coseta que hauria de corregir.
I ho deixo aquí.
No m'allargo més...
...de veritat...
...no vull fer-me pesat...
PROU!!!