Els articles d'en Lluís Gavaldà

Potser alguns només coneixeu el Lluís Gavaldà cantant de Els Pets. I no és pas poca cosa. Un tipus divertit, intel.ligènt, irònic, lúcid, bon conversador i amb força criteri sobre molts temes.
Però anys enrere, coincidint amb la seva tardana paternitat, va començar a flirtejar amb el periodisme, formant part de la troupe del programa "Eduqueu les criatures" que els matins de diumenge des de Catalunya Ràdio ens oferia dosis de tendresa, educació, puericultura i bon humor en un còctel molt ben cuinat pel gran Carles Capdevila.
Després aquest programa va tenir una etapa televisiva i ara a nivell de premsa escrita té una certa continuïtat en el suplement "Criatures" que s'encarta els dissabtes amb el diari ARA.
I allà cada dissabte hi ha un article imprescindible d'en Lluís Gavaldà que tot sovint em fan emocionar. És una persona molt sensible que sota una façana d'humor, ironia, crítica i un punt de mala llet, és capaç de copsar la tendresa en la quotidianitat de la seva paternitat. I a més sap explicar-ho molt bé en forma d'articles rodonets, ben resolts, emotius...

I aquest dissabte, quan m'eixugava la llagrimeta, vaig pensar que havia de compartir-ho per si algú no els coneixia.

"MAL DE QUEIXAL"(Lluís Gavaldà)

(22/09/2012)

Costa trobar-li el costat entranyable a un mal de queixal. Costa perquè tot el que tens al cap i al cos és una rabior desbocada, un dolor tan eixordador que fins i tot t'allunya de la realitat. Ets al llit, envoltat de coixins i amb el llum apagat, però no hi ets del tot, més aviat et trobes en un univers paral•lel on milers de monstres diminuts sembla que s'entretinguin burxant i fent treballs manuals entre els nervis de la teva atrotinada dentadura. Costa molt tot, costa menjar i costa dormir, costa parlar i costa pensar en alguna altra cosa que no sigui aquest mal tan empipador.
Costa trobar un punt entranyable a aquest estat patètic en què et trobes, sí, però un soroll de passos anticipa un respir, un canvi de color a tanta agonia. És el teu nen. S'ha estat tot el matí mirant de jugar sense fer soroll, avorrit com una ostra sense el seu company de baralles i lluites. Finalment ha decidit desobeir les ordres donades i treure el cap a l'habitació. Quan obre el llum estàs a punt de deixar anar la mala llet acumulada de tantes hores d'espernegar en silenci. Obres mig ull disposat a treure de dins la boca uns quants dels dimonis que has anat acumulant sota els llençols del llit, però no pots. El que veus et descol•loca totalment. Porta els guants de boxa posats, aquells guants que li vas comprar al basar xinès per dos duros, aquells que malgrat les protestes de la mama no es treu ni per anar a fer pipí. "Papa, avui no lluitarem, oi?" "No, fill meu, em sembla que avui no". I tot seguit veus que entre els guants porta un got, un got d'aigua que ha perdut la meitat del seu contingut pel passadís. "Té, papa. T'he portat una mica d'aigua perquè et passi el mal". I per uns instants et passen tots els dimonis, et passa l'angúnia i el mareig. Et passa la mala llet i la rabior i les ganes d'arrencar-te el queixal amb les estisores de les ungles.
Et beus el culet d'aigua que t'ha portat ton fill i te'l mires ben estovat, pensant que potser sí, potser ho fa perquè et recuperis avui mateix i poder-te clavar un uppercut de dreta a les parts baixes i deixar-te sense respiració, però que t'encanta veure'l tan amoïnat per tu. Tant, que li demanes que te'n porti un altre, sabent que pel camí tornarà a trabucar la meitat del got i que amb tanta aigua d'aquí cinc minuts hauràs d'anar al lavabo. T'és ben igual. Ara mateix et sents Alexander Fleming. Acabes de descobrir la millor cura contra el mal de queixal.

Més Tang Yau Hoong

Després de tantes emocions polítiques en un moment històric de gran intensitat, avui us ofereixo una notícia artística per oxigenar-nos una mica i agafar-nos un respir.
La tenia preparada des de l'estiu a l'espera de trobar un moment per publicar-la.
Temps enrere (octubre 2011) ja vaig descobrir aquest artista a través del bloc "El espejo lúdico": (RECORDAR NOTÍCIA). Es tracta de l'il.lustrador malaisi TANG YAU HOONG.
A l'agost, el mateix bloc va tornar a difondre obra seva i això em va fer tornar a visitar la seva plana i tornar-me a quedar embadalit amb la seva originalitat i bellesa a l'hora de plantejar il.lustracions amb dobles punts de vista i missatge poètic.
I no podia fer altra cosa que compartir-les amb vosaltres.

 Autumn's fall (La caiguda de la tardor)

 The Philosopher (El filòsof)

 The Snake Charmer (L'encantador de serps)

 Gone With The Music (El que la música es va endur)

 Reach For The Love (Assolir l'amor)

 The Fall of Capitalism (La caiguda del capitalisme)

 A Flight of Imagination Painted (Un vol d'imaginació pintada)

The Tree of Light (L'arbre de la llum)

Jo hi vaig ser!! (2a part)

(...ve de la notícia anterior)

Les emocions d'aquesta Diada van ser moltes i molt intenses. Veure tota aquella riuada de gent, amb les estelades, les pancartes, les gralles, els timbals i... el SOMRIURE feia emocionar. Va ser una exhibició de sentiment, d'autoafirmació i de seguretat en el camí que començàvem. I tots vam tornar cap a casa amb una escalforeta al cor, però no podem pensar que hem arribat enlloc.
Aquest és un primer pas, clar i contundent, deixa les coses en una tessitura com no havien estat mai abans, ens permet que portem dies sentint parlar a totes hores de la possibilitat de la independència, secessió, sobirania.... però no és res més que un primer pas.
Ara calen unes quantes coses per no apartar-nos del camí que hem començat i us n'apunto algunes a partir de la lectura del suplement del diari ARA que tancava la sèrie de 4 especials sobre "El país que volem ara". Crec que es poden resumir en 3 punts:

• CAPACITAT D'ACOLLIR, INCLOURE I COOPERAR per conquerir els que encara tenen dubtes, per tranquil.litzar els que no en són partidaris i demostrar-los que no els crucificarem per pensar diferent i que els respectarem les seves idees. Així potser ells respectaran les nostres i arribarà un dia que podrem posar a la pràctica el dret de decidir, sense por de quin pugui ser el resultat de la consulta...
• CONSTÀNCIA per no defallir quan vinguin els entrebancs (la resistència emocional que demanava el president Mas)... i CONFIANÇA en les pròpies forces (dels uns amb els altres, com els que formen una colla castellera i no tenen por d'aixecar un castell i, si cauen, saben que cauran sobre els seus companys i que entre tots es tornaran a aixecar i ho tornaran a intentar)... i COHERÈNCIA i CONCENTRACIÓ per no distreure'ns de la línia que ens hem marcat i de l'objectiu final al qual volem arribar... i CORATGE que algú defineix com la capacitat de persistir del que sap on va i sap que hi arribarà...
• caldrà FER-NOS VISIBLES de manera sovintejada i constant al món en general i a Europa en particular. Que aquesta possibilitat de la nostra futura secessió d'Espanya vagi sonant i arribi a ser una opció natural i real que a ningú no escandalitzi perquè hagin quedat ben visualitzades les nostres intencions i les nostres raons...

Penso que per mantenir el lideratge, la capacitat de mobilització i aglutinació i la "pressió" constant i exigent sobre la classe política, és bàsic que l'ANC continui la feina que amb tant d'encert ha començat. De fet en el seu "full de ruta" el següent pas després de la manifestació de l'11 de setembre era la convocatòria de consultes per la independència la primavera del 2013. Però no com es van fer temps enrere (organitzades per la societat civil i en diferents dies als diferents municipis), sinó amb un caràcter oficial: convocades pels ajuntaments i totes el mateix dia.
No sé si jurídicament ja es poden realitzar (sento parlar de la llei de consultes populars per via referèndum i no sé si és una possibilitat real o encara s'ha d'aprovar aquesta llei), però en cas afirmatiu, penso que seria un bon segon test.

I si es fa una campanya ben organitzada (com ha estat la d'aquesta Marxa per la Independència) i el múscul de l'independentisme segueix ben greixat i dóna uns resultats clars a les urnes, estarem posant els nostres polítics en el camí de convocar eleccions anticipades en les quals cada partit polític es defineixi clarament sobre la independència. Començo a escoltar cants de sirena de partits que estarien disposats a presentar-se en coalició compartint aquest important punt del programa...
Sembla difícil que els polítics puguin deixar els seus tacticismes i la seva prudència per embrancar-se en aquesta incerta aventura, però novament podem, com a poble, marcar-los el camí per on volem caminar i empènyer-los a començar a traçar aquest camí.
Mica a mica anem perdent la por... anem normalitzant el llenguatge... ens omplim de raons... aconseguim no ser els únics que en parlem... anem donant forma al somni... ens anem convencent que pot ser possible...
Ens tocarà viure uns temps apassionants!!
I podré dir a les generacions futures que ... jo hi vaig ser !!

Jo hi vaig ser!! (1a part)

Poques vegades es pot gaudir de tenir la sensació d'estar vivint un moment històric. La vaig tenir el 1998 quan el TDK Manresa va quedar campió de la lliga ACB de bàsquet, l'octubre de 2011 quan ETA va anunciar la finalització de la lluita armada (encara que ens falta el capítol final de la dissolució total), podré dir que vaig veure jugar el Barça del Pep Guardiola... però haver estat a la manifestació de l'11 de setembre de 2012 serà molt més important que tot això.

Abans que passin més dies us vull oferir unes quantes fotos i la primera part d'un comentari que partiré en dues dosis per no allargar-me excessivament.

Gairebé tothom ha destacat algunes característiques d'aquesta manifestació:

1. Multitudinària: la major concentració de persones en una manifestació catalanista amb un cert consens en el número d'un milió i mig de persones.
2. Reivindicativa: el clam independentista va ser indubtable i la massiva presència d'estelades de manera totalment natural i desacomplexada, juntament amb els càntics no deixaven lloc a cap tipus d'interpretació.
3. Festiva, pacífica, cívica: tothom tenia molt clar que estàvem davant dels ulls de tot el món i que no es podia caure en provocacions. No tinc notícia de cap contenidor cremat, cap aparador trencat, cap incident amb les forces de seguretat... I això en una acumulació tan gran de persones ho trobo molt meritori i me'n sento orgullós.
4. Plural, transversal, intergeneracional: hi havia gent de tot tipus, famílies senceres, nadons, avis en cadira de rodes, immigrants, castellanoparlants... Totes les diferències van quedar perfectament assimilades en benefici de l'objectiu comú: la INDEPENDÈNCIA!

Em trec el barret i felicito l'ANC per la manera com ha sabut aglutinar i potenciar el sentiment independentista en un organisme transversal que ha sumat voluntats en comptes de dividir. El seu caràcter apolític (des del punt de vista de la lluita d'interessos dels partits polítics) i el seu objectiu clar i inequívoc han obtingut la confiança d'una gran majoria. I ho han sabut vertebrar d'una manera magistral amb una organització perfecta de tota l'estratègia d'un full de ruta en el que la magnífica manifestació d'aquesta Diada no era un punt i final sinó una estació més d'un recorregut que pot acabar amb la consecució de la independència.
Aquesta força ha provocat un seguit de moviments en cadena que obligarà els partits polítics a pronunciar-se i a fer passos per estar a l'alçada del que el poble català demana. I aquest és un canvi paradigmàtic perquè passem de ser subjectes pacients que critiquem la inacció dels polítics a ser subjectes actius que els obliguem a moure's seguint la direcció que els marquem.

(continuarà...)

Abans de la Marxa

Poques hores abans de formar part de la gran manifestació que s'augura avui a Barcelona sota el lema "CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA", amb el cor imflamat a la vista de tantes estelades penjades de finestres i balcons, amb la il.lusió d'estar a punt de formar part d'un tros de la història de Catalunya, ahir vaig escriure aquest poema.
I és ara el moment de difondre'l.
Demà serà el moment d'explicar altres coses.

 METAMORFOSI 11-S

Truco a les portes de la història

-formalitat innecessària:

sé que és obert, que puc passar-

Avui sabré de la importància

d'un gra de sorra dins la platja,

de gota d'aigua dins la mar.

Ser-hi o no ser-hi. Transcendència.

Cada epopeia de la història

comença fent un primer pas.

Tant ens apreten les costures

d'aquest vestit que ja ens va estret

que ens caldrà fer de papallones.

Cau la carcassa del vell hàbit

que ens feia nosa i cap profit

i en surt un ésser... diferent?

És el que era. No ha canviat.

Però alguna cosa em fa dubtar...

Ara té ales: pot volar!!

Calders per la Independència

Avui, diumenge 9 de setembre de 2012, dins dels actes de la Festa Major de Calders hem pogut gaudir de l'estelada gegant (30 x 14'5 metres) que fa dies que va passejant per diferents pobles del Bages i les comarques de la Catalunya Central.
Al matí l'han despenjada del mirador de la Plaça i a les 5 h. els del grup de caramelles ens hem reunit als seus peus per cantar "Els Segadors" i "El cant de la senyera". Després l'hem plegada ben plegada per tal que d'aquí a dos dies, en la històrica manifestació de Barcelona, presideixi penjada des d'un edifici del Passeig de Gràcia.
Tot ha estat un punt transcendent i emotiu, d'una certa solemnitat i de molta complicitat entre totes les persones que estàvem allà aplegades, segurament molt diferents però ara amb un objectiu comú molt clar: la independència de Catalunya.
Us deixo amb un recull fotogràfic i una frase que he trobat avui en el primer dels 4 suplements del diari ARA que analitzaran "El país que volem ara". És de Joan Sales (escriptor, poeta i editor) i diu "Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec".
M'agrada.

Calafell 2012

Aquest any l'estada a Calafell va començar molt malament. El cotxe ens va tornar a deixar tirats i se'l va endur la grua per a una nova, cara i llarguíssima reparació (perquè a hores d'ara encara no el tenim i no sabem si el 15 de setembre el tindrem). Però, a part d'això, ens ho hem passat molt bé.
Vam celebrar el sant del Roc (lletres a la platja i regals) i l'aniversari de l'Anna, al Roc li va caure una dent i el Ratoncito Pérez li va portar unes pales de ping-pong i va aprendre a jugar-hi, vam fer castells a la sorra com mai, el Roc va iniciar-se amb la planxa de surf, vam entrar mar endins amb una barqueta i amb un patinet, vam veure meduses...
I el Roc i l'Ona s'ho van passar molt bé amb el seu cosí Guiu, vivint, jugant i dormint junts, i després van trobar amics de la platja (el Pol i la Gemma de Súria i l'Albert i l'Anna de Sant Cugat). I als matins feiem una estona d'escoleta... i un dia vam descobrir el minigolf de Calafell... i un dia vam gravar un vídeo per a TV3 ("Surt aquí és estiu i demostra que estàs viu")... i vam anar uns quants dies a fer footing i al final el Roc va aconseguir aguantar 37 minuts corrent fins al Port de Segur (anar i tornar)... i ens banyàvem amb uns taurons a la piscina... i un dia ens vam banyar sols al mar sota la pluja... i quan l'avi Josep anava a pescar esperàvem amb expectació què hauria pescat... i vam anar al cinema a veure Madagascar-3... i un dia el Pol va venir a dinar i un dia el Roc va anar a dinar a casa seva...

I jo dos dies vaig anar de concert (Maria Coma i Ernest Crusats) i vaig llegir i vaig escriure poemes i vaig tocar la guitarra i composar melodies suggerents... I algun dia vam anar a caminar de bon matí amb l'Anna i després ens banyàvem sols en una mar plana i relaxant... I algun dia vam fer uns mojitos... i algun vespre vaig jugar a escacs amb el Xep...

I vaig viure... VIURE!!
I vaig ser feliç!

Més poemes des de la platja

No fa gaires dies us oferia els primers poemes que havia escrit des de Calafell.
I acabava la notícia dient:

"I tan de bo en vagin arribant més..."

Doncs, sí. En van arribar més.
I avui, a desgrat d'avorrir-vos, us n'ofereixo una selecció.
La contemplació de les onades aquests dies ha donat per a molt... Jo mateix estic una mica sorprès de les moltes imatges que m'ha suscitat...
En fi. No us dic res més. Us deixo amb uns quants poemes més de la collita "Calafell-2012"

ESPELEOLOGIA
Becaina ran de mar amb les onades
que fan per a mi tots els papers de l’auca.
De primer són somnífer i em transporten
en braços de Morfeu a fer un llarg viatge.
Quan cal, despertador sense estridències
perquè no em perdi res d’aquest paisatge.

I així passo les hores. Son i vetlla
van caient gota a gota. Calcifiquen
ben dins del meu preciós matí de platja
i són estalactita, estalagmita
d’aquesta cova, avui inexplorada,
que em plaurà visitar, tardor avançada.


SÍSIF
Se m’acosta i em fa tota la idea
que vol dir-me un secret a cau d’orella.
Expectant i anhelant, pacient, espero,
però sembla que es desdiu a última hora.

I quan ja reculava s’hi repensa
i sembla que, ara sí, està decidida
a fer-me confessions... Quin privilegi!
Tot jo ja sóc a punt, sóc tot oïda,
haurà valgut la pena tanta espera...

Però novament es desfà l’encanteri,
la història es repeteix cada vegada:
mai no m’explicaran res les onades.


BANDERA VERMELLA
Agafen embranzida, s’abraonen,
inflen el pit, s’estiren i amb la boca
esbatanada criden i escumegen,
deixant ben clar que avui no estan per orgues.
I de fet són ben pocs els que s’hi endinsen
i gosen desafiar les advertències.

És una exhibició digna de veure,
potència desfermada, assalvatjada,
l’embat enfurismat de les onades
que avui han pintat roja la bandera
i em fan restar a la sorra, contemplant-les.

I encara que sé prou bé com s’acaba,
no em cansa mirar una i altra vegada
aquest reposadíssim melodrama
que –què voleu que us digui- a mi m’agrada.


INTEGRAT
No hi ha nens, ni parella, ni família,
ni cremes, ni cadires, ni paraigües,
ni llibres, ni revistes, ni sudokus,
ni gent jugant davant meu i esquitxant-me.
No hi ha ni banyador ni tovallola,
ni ulls, ni nas, ni orelles, van desfent-se
de tant estar expectant a les onades.

De cop m’hi he fusionat de tant mirar-les,
M’he dissolt, m’he desfet, m’he fos. No compto.
I veig els meus de casa com recullen
i em busquen i no em veuen. Però no ploren,
no pateixen. Ni jo. Tot és tan plàcid
com un matí de platja endormiscada.


S’ACOSTA EL FINAL
Encara queden dies però comença
l’agredolça cançó, la cantarella
de pensar que s’acaben les vacances.

I el canvi és implacable. La mirada
ja mira diferent i ara el paisatge
es va tenyint tot de malenconia
i agafa aquella pàtina valuosa
d’allò que tant t’estimes perquè et falta,
que enyores quan no ho téns i que idealitzes.

Encara queden dies però començo
a desitjar que arribin les properes.


LLIÇÓ
No calen arquitectes perquè els somnis
vagin edificant-se mica a mica
i els nens aquí a la platja m’ho demostren.

Amb imaginació i amb entusiasme
i sense prejudicis que els destorbin
del no-res fan sorgir ciutats senceres
amb torres, passarel.les i dreceres,
amb túnels, llacs, muralles... Meravelles!

I quan l’onada arriba, tard o d’hora,
tsunami i terratrèmol, i els ho ensorra,
els gestos contrariats –que hi són- els duren
ben poc. I de seguida recomencen
a construir un nou somni amb esperança,
amb fe i amb il.lusió i amb valentia
i amb un punt d’inconsciència, sí, ho admeto.

No us sembla una lliçó gens menyspreable?
Tan de bon quan les primeres onades
provoquin que trontolli algun meu somni
pugui trobar dins meu el nen que un dia
vaig ser tot fent castells inexpugnables,
reconstruint-los tants cops com fes falta
i sens perdre el somriure en la batalla.

12 consells per començar el curs amb bon peu

A aquesta notícia li he posat 3 etiquetes: "educació", "reflexions" i "personatges". Les dues primeres crec que són fàcils d'entendre. La tercera va dedicada al "personatge" del qual he tret la notícia d'avui: el RAMON BARLAM.
El Ramon és un mestre que treballa a les trinxeres des de fa molts anys. És una persona entusiasta, amb una energia desbordant, un pioner de les noves tecnologies que fa molts anys que està sempre a l'última, en contacte amb el món de la Universitat (crec que professor de la UOC) i vinculat a moltes xarxes cooperatives de docents. Sovint ha treballat amb grups d'alumnes dels que alguns anomenen "especials" (aules obertes, currículums adaptats...) i sempre n'ha tret els millors resultats, a base de fer-se seus els alumnes i oferir-los activitats motivadores i lligades als seus interessos, a les noves tecnologies i a la realitat extraescolar. Estima la seva feina i estima els alumnes. I amb aquesta brúixola sempre acaba trobant el nord, passant-s'ho bé i fent-ho passar bé als altres.
Jo vaig conèixer-lo fa uns anys, quan vaig entrar a formar part de la xarxa LACENET i sempre m'ha impressionat la seva capacitat d'engrescar-se en nous projectes, d'encomanar-ho a la gent que té al voltant i el seu coneixement de mil i un recursos educatius, a part dels contactes que té amb persones interessantíssimes del món de l'educació. Al seu costat sempre s'aprèn molt (sovint "massa" ;-))

Bé, doncs he trobat un article que ha publicat al seu bloc i us el volia recomanar. Potser no estareu d'acord en tots els apartats però segur que us pot ajudar a reflexionar sobre el paper que ens toca jugar als mestres, malgrat les circumstàncies adverses. A mi no em costa veure'm reflectit en la majoria de les seves paraules i comparteixo el seu amor per la professió i els alumnes. Per això us en recomano la lectura íntegra (cliqueu aquí), però primer us avanço uns titulars per fer-vos-en venir ganes.

El curs que començarà el mes de setembre serà dur. (...) Però no fem, com a col.lectiu, que ho sigui  pel de la renúncia a la dignitat i a la professionalitat dels seus ensenyants. (...) (Us faig una) petita relació d'aspectes fonamentals que ens ajudin a obtenir aquests propòsits.

1.- Sigues exigent amb tu mateix.
2.- Sigues exigent amb els altres.
3.- Obre't.
4.- Il·lusiona't.
5.- Dosifica't.
6.- Forma't.
7.- Experimenta.
8.- Objecta.
9.- Sigues generós.
10.- Enxarxa't.
11.- Explica.
12.- Mobilitza't.

I per acabar una foto real del Ramon que potser qualsevol dia us el creueu per Manresa (tot i que és més fàcil creuar-se'l pel ciberespai).

S'acosta la Diada (vídeo promocional)

Tot va confluint...

• El President de la Comissió Europea, Durao Barroso parla per primer cop d'una hipotètica secessió de Catalunya...
• S'esgoten els autocars i trens per anar a la manifestació de la Diada...
• Els diferents partits polítics van fent declaracions i moviments d'escacs...

Alguna cosa s'està movent, però tinc la sensació que es mou força i que es mou de pressa. No penso que el dia 12 siguem independents, però sí que tinc la il.lusió que el dia 11 passi una cosa prou grossa com perquè els nostres polítics (que al cap i a la fi seran els que hauran de fer els passos per fer-ho realitat) prenguin consciència de quina és la realitat actual del país quan escoltin un crit transversal, unitari i claríssim: VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
Us deixo amb el vídeo promocional de la Marxa Independentista de l'11 de setembre, convocada per l'ANC sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa".
El vídeo està realitzat per Lluís Danés i hi surten diferents personalitats de la societat catalana que reciten fragments del poema XXXVIII del llibre "La pell de brau" de Salvador Espriu.